Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa digital. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa digital. Mostrar tots els missatges

13 de febr. 2011

Fotos gratis? No, gràcies!

Article de Jordi Rovira publicat al Capçalera 149.

Fa uns dies, el periodista Jordi Rovira plantejava en un article titulat “La revolució dels píxels en la fotografia”, publicat a la revista Capçalera, que en els mitjans de comunicació s’està instal·lant la cultura de la gratuïtat propiciada per l’oferta massiva d’imatges a través d’Internet.

Doncs bé, recentment, la meva amiga Mònica Tudela, periodista i fotògrafa que té un compte a Flickr on penja les fotos que fa en els seus múltiples viatges, ha comprovat en primera persona en què consisteix aquesta "cultura de la gratuïtat”. Una editorial holandesa li va enviar un email en què amablement li demanaven si podien utilitzar una foto seva que havien vist a Flickr per a publicar-la a les versions impresa i electrònica d’una guia de viatges que estaven elaborant de Dubai. A l’email, en cap cas feien esment a cap compensació econòmica per l’ús de la foto, ni molt menys li preguntaven quin era el preu per a poder utilitzar la imatge amb finalitats comercials. Això si, com a gentilesa i gran concessió, li deien que posarien el seu nom al costat de la imatge.

Aquesta és la carta que l’editorial dels Països Baixos li va enviar:
Dear Monica,
My name is XXXXXXXXXXX and I am an editor at CityZapper, a Dutch publisher. We produce printing-on-demand cityguides, iPhone applications and a website. We're in the process of updating our cityguide about Dubai.
In our research, we were not able to get in touch with Allah Din Shoes for a picture. On Flickr we found your picture, which would be a perfect visual image to go with our informational piece.
Unfortunately for us, your picture carries the symbol of ‘all rights reserved’. Now we would like to ask if you would be ok with us using the picture? It will be used commercially, and your (real) name The following picture is the picture we would like to use:
The picture I would like to use is: www.flickr.com/photos/monidreams/4338450019/
I hope to hear from you soon!
Kind regards,
Xxxxxxxxxx, Editor Cityzapper


I aquesta és la foto que volien publicar...

Foto: Mònica Tudela.

No és la primera vegada, però, que els mitjans intenten apropiar-se d’una foto de la Mònica Tudela per publicar-la. L’agost passat, una revista digital, el cafebabel.com, es va posar en contacte amb ella per comunicar-li que havien agafat una foto seva per il·lustrar una informació. La imatge se l’havien baixat també del Flickr sense el seu consentiment i sense pagar-li ni un euro. La sorpresa de la Mònica va ser majúscula quan va veure que la imatge havia estat utilitzada per il·lustrar un article titulat Cataluña contra los toros: ¿la prohibición de lo español?, quan en realitat es tractava d’una foto de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona en defensa de l’Estatut.

La imatge que la revista digital cafebabel.com va publicar sense permís. Foto: Mònica Tudela.

Immediatament, la Mònica els va demanar que retiressin la imatge, cosa que van fer al dia següent. Des de aleshores, totes les fotos que penja al seu Flickr tenen la marca de “tots els drets reservats”.

Crec que les dues anècdotes il·lustren molt bé el fenomen que el Jordi Rovira apunta en el seu article del Capçalera. En un moment en què l’oferta massiva d’imatges arriba a magnituds inabastables (segons dades publicades a l’article, al 2010 al món hi havia més de 130 milions de càmeres digitals, més de 5.000 milions de telèfons mòbils -molts d'ells amb càmera incorporada- i 15.000 milions d’imatges penjades al Facebook, a més de 40 milions d'usuaris de Flickr que poden vendre les seves fotos a través de l'agència Getty per cinc euros la imatge), no és estrany que el valor de la fotografia hagi caigut en picat fins arribar a aquesta cultura de la gratuïtat que s'ha instal·lat entre els internautes i, el que és pitjor, entre les empreses generadores de continguts digitals.

Com diu el fotògraf Gervasio Sánchez en un article publicat al portal Quesabesde, “no pot ser que tot el que es publiqui a Internet sigui gratuït o es pagui miserablement. No és possible que tots els mitjans digitals plorin perquè se’ls doni material de manera gratuïta. Mai en la meva vida havia regalat fotografies. Estem jugant amb foc, ja que hem creat la il·lusió que tot és gratuït”. El més trist, però, és que no sols els mitjans digitals menystenen les imatges i demanen fotos de franc, sinó que, com veiem en l’email que va rebre la Mònica Tudela, també els mitjans impresos s’apunten a la moda de cercar continguts gratuïts.

Afortunadament, la Mònica, fidel als seus principis, va dir “no” a les pretensions de l’editorial holandesa i els va contestar això:

Hello Mr. XXXXXXXXX. Thank you for your kind e-mail asking for permision to publish my picture. I am really sorry but I have to say 'no' to you.I understand it's not easy to contact with Allah Din Shoes, in Dubai, as they are a small shop, but I also work in the newspaper and editorial market in my country and I really don't feel comfortable using my images for commercial purposes for free. Sorry about that, and I hope you can find another image.
Mònica

Fer continguts costa diners i fer fotos, també. A les nostres mans està evitar que els mitjans s’aprofitin comercialment de la nostra feina sense donar-nos res a canvi. Encara que ens faci molta il·lusió veure una foto nostra publicada, cal posar sempre un preu a les nostres imatges i exigir que se’ns compensi econòmicament per elles. El contrari fa mal a la fotografia perquè la devalua i menysprea. Gestos individuals com el de la Mònica ajuden a revaloritzar-la i encoratgen a altres fotògrafs i aficionats a fer el mateix.

Així que, fotos gratis? No, gràcies!

5 de set. 2010

La pugna pels drets d’autor de les imatges entre fotògrafs i mitjans té solució?

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

La prestigiosa revista Nikon Pro, publicació dirigida a fotògrafs professionals clients de Nikon, acaba de publicar en el seu darrer número un contundent article sobre com algunes editorials i empreses tracten d’obligar els fotògrafs a renunciar als seus drets d’autor, i què fer-ne al respecte. Sota el títol “El gran dilema: de qui és aleshores el copyright?”, l’article desvetlla com, cada cop més, les editorials i companyies volen que els fotògrafs freelance signin contractes que els atorguin més i més drets sobre les imatges que encarreguen per poder reutilitzar-les sense haver de tornar a pagar per elles o adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significaria que l’empresa podria vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf.

L'article de Nikon Pro.

Aquesta situació, segons la revista, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant no només a casa nostra, sinó a països com la Gran Bretanya, on l’editorial Bauer, una de les més grans d’Europa, està fent signar als fotògrafs col·laboradors un contracte de renúncia a qualsevol dret d’autor. Recordem que el copyright és el dret a reproduir qualsevol imatge o texte. En el cas de les imatges, el fotògraf n’és el propietari, a menys que estigui contractat com a treballador en una editorial o companyia (en aquest cas, el propietari del copyright seria l’empresari). El copyright es pot cedir, vendre o adjudicar a altres parts, però sempre cal fer-ho per escrit sense que això signifiqui que el fotògraf perdi els drets morals sobre la integritat de l’obra o sobre la correcta identificació de la imatge amb el nom de l’autor.

L’article de Nikon Pro (una publicació guardonada amb multitud de premis que es distribueix tres cops l’any -primavera, estiu i hivern- en anglès, francès, espanyol, italià i alemany a 27 països), qualifica l’actual situació de “preocupant”, ja que en molts dels contractes no només s’abusa econòmicament del fotògraf sinó que aquest perd tot el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, Nikon Pro recomana defensar-se i aboga perquè els fotògrafs ho facin de manera col·lectiva a través dels sindicats:
“És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials -assegura l’article-, de manera que només actuant de forma col·lectiva podran els fotògrafs generar la suficient força per aconseguir millors condicions. Això pot fer-se per mitjans no formals o a través dels sindicats, que ja van demostrar en el passat la seva vàlua a l’hora d’exercir pressió sobre els empresaris, pel que unir-se a un (sindicat) pot resultar beneficiós i afavorir el canvi”.
En aquest sentit, la revista explica l’exemple del National Union of Journalists, sindicat del Regne Unit, que va impedir que un diari britànic introduís un contracte mitjançant el qual s’apropiava de tots els drets de les imatges realitzades pels seus fotògrafs freelance.
“Als fotògrafs els preocupa que l’editor assigni el treball a la següent persona de la llista -assegura l’article-. No obstant, els sindicats sostenen que és molt important no cedir a les pressions”. I afegeix: “Si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant la fotografia i afectant finalment a la qualitat de les imatges”.
Per tant, si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor, segons Nikon Pro, és “buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació o exigir contractes més justos”.

Finalment, la revista també adverteix de les condicions abusives de molts concursos de fotografia que estableixen que les imatges podran utilitzar-se en un context diferent al del concurs, amb finalitats publicitàries sense cap tipus de compensació econòmica.

Que una revista corporativa d’una marca de càmeres professionals es faci ressó d’una situació que perjudica seriosament els interessos de la professió em sembla encomiable. No crec que difonent aquesta problemàtica aconsegueixin vendre més càmeres, però si crec que parlant d’ella, Nikon està ajudant a la fotografia professional a la seva supervivència. Chapeau! Tot i així, crec que l’article de Nikon Pro s’oblida d’una cosa important: no fa cap referència ni analitza quines són les causes que provoquen que tots els mitjans i editorials vulguin apropiar-se ara dels drets d’autor de les imatges. I això també hauria de tenir-se en compte a l’hora d’entendre el que està passant i de buscar-hi solucions.

I el que està succeint, de manera molt sintètica, és que la situació de crisi econòmica actual està perjudicant seriosament el món editorial: les vendes al quiosc han baixat en picat i els ingressos publicitaris de la premsa han caigut com mai no havia passat. Per si això no fos poc, l’accelerat desenvolupament de les tecnologies de la informació i el canvi d’hàbits dels lectors fa que els mitjans es vegin obligats a transformar les seves estructures decimonòniques per tal d’adaptar-s’hi i convertir-se en mitjans multicanal (internet, ipad...) si volen sobreviure en un nou model econòmic ple d’incògnites, on ningún no sap encara amb certesa com guanyar diners amb la digitalització. Tot plegat, una difícil equació que exigeix als mitjans abaratir costos (la mare de tots els ous) per poder fer front a les noves inversions, l’increment de continguts i la reducció de guanys. En aquest context és on aparèixen els contractes i les tensions pels drets d’autor, ja que els mitjans necessiten aquestes imatges per a poder omplir de continguts visuals els nous productes i canals d’informació.

Al Descobrir estem en aquest procés. Fa uns mesos, la direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista, i aquests van decidir fer pinya per pactar-ne les condicions. A hores d’ara, encara estem negociant-les, però crec que l’acord és a prop i que serà beneficiós per ambdues parts. A tots ens convé que així sigui. Com diu l’article de Nikon Pro, fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. Per tant, la fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

6 de juny 2010

El valor de la fotografia a la premsa digital

Per casualitat ha caigut a les meves mans el darrer llibre editat per l'estudi Cases i Associats que recull les tendències i models de disseny de les webs dels principals diaris. Per si no ho sabíeu, Cases i Associats és el prestigiós estudi català de disseny que ha projectat i renovat gràficament més de 100 diaris de referència europeus i d'Amèrica Llatina.

Amb el títol Evolución, tendencias y modelos en el diseño de webs de noticias, el llibre analitza de manera molt àgil i visual 200 publicacions digitals de tot el món a partir de 44 conceptes o idees, repartits en 44 capítols. Des de l'ús de les tipografies, els logos o els colors, per posar-hi tres exemples, als avantatges de relacionar els continguts del web.

Doncs bé, quina ha estat la meva sorpresa quan he comprovat que dels 44 capítols, només un està dedicat a la fotografia. Tenint en compte que les imatges haurien de ser un element essencial a les pàgines digitals dels diaris, és sorprenent que aquests popes del disseny només hagin dedicat a la fotografia 4 de les 192 pàgines del llibre.

Un dels 44 capítols del llibre 'Evolución, tendencias y modelos en el diseño de webs de noticias', editats per Casas i Associats. Només un està dedicat a com els diaris poden treure profit de la fotografia.

Això m'ha impulsat a donar un cop d'ull a les versions digitals dels principals diaris de l'estat espanyol per comprovar quin tractament fotogràfic donen a les informacions. I la realitat és que la majoria es caracteritzen per la baixa qualitat de les fotos, els enquadraments impossibles, les mides ridícules i l'ús i abús d'imatges sense valor informatiu.

És incomprensible que les pàgines principals dels diaris digitals estiguin poblades de nombroses fotografies petites quan, des del punt de vista de l'interès, resulta molt més efectiu incloure una gran imatge carregada de contingut que moltes utilitzades com a recurs ornamental que no aporten pràcticament res.

A la versió digital de La Vanguardia, igual que a la majoria de diaris digitals, algunes informacions apareixen il·lustrades amb imatges petites i d'escàs interès.

També he observat que tots els diaris digitals treballen amb formats fixos, la qual cosa deu facilitar molt la gestió dels continguts i la redacció de les informacions, però perjudica seriosament la imatge, ja que moltes vegades, per fer-les encaixar en la casella corresponent, s'han de retallar una i una altra vegada. A més, en moltes ocasions no existeix la possibilitat de visualitzar-les més grans ni tampoc veure els enquadrament originals.

A la web del diari Público, les persones que apareixen a la foto de l'esquerra estan tan retallades que no s'entén ni qui són ni què hi fan.

El pitjor és que a la majoria de mitjans digitals no sembla que existeixi una edició gràfica coherent ni amb un criteri que entengui les imatges i les ubiqui adequadament en un context informatiu amb l'objectiu d'informar per elles mateixes, no per a omplir-hi forats.

Estic convençuda que aquest tractament irrellevant de la fotografia als diaris digitals és conseqüència del tradicional menyspreu amb que els periodistes i dissenyadors han considerat sempre el poder comunicatiu de les imatges, per sota del dels textos. Una mentalitat que s'ha traslladat del paper a les edicions digitals, on en teoria no hi ha les limitacions d'espai dels primers.


Les imatges haurien de ser considerades com una forma de transmissió de valors i coneixements tan o més valuosa que els textos, com elements capaços d'atraure l'atenció de l'espectador, d'estimular la seva curiositat, de commoure'l, de fer-lo reflexionar i de moure la seva consciència. Ben utilitzades, són una bona porta d'entrada de les informacions.

Els diaris de paper han aconseguit avorrir-nos a força de repetir insistentment imatges sense interès, mal escollides i pitjor editades. Els diaris digitals ho estan aconseguint, excepte honroses excepcions, a força de menyspreu.

Quina justificació té un retrat retallat d'aquesta manera penjat a la web de La Razón, amb un peu de foto i un titular com aquests?

Hauríem de veure en quina mesura la pèrdua de lectors dels mitjans té a veure amb el baix nivell dels seus continguts. Ben segur que sense bons textos i bones imatges la premsa no sortirà de la crisi. El pitjor és que no sembla que els editors siguin conscients de la quantitat de lectors que perden, en part, per maltractar les imatges.

Per cert, totes les captures de pantalla dels diaris digitals que he penjat aquí són del 5 de juny.
Quantes imatges prescindibles de rodes de premsa hem vist, de gent amb corbata envoltada de micròfons, de posats idèntics, previsibles, insulsos i sense matisos! Quin és el valor informatiu que les justifica?
Reaccions: 
14 comentaris: