Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premis. Mostrar tots els missatges

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.

19 d’abr. 2010

27 mesos per a fotografiar com un nen es transforma en 'marine'

Des que al 2005 vaig fer l'edició gràfica d'un treball sobre Iraq amb imatges realitzades pels propis marines nord-americans, qualsevol reportatge sobre aquest tema m'interessa especialment. Des d'aleshores n'he vist uns quants (ara mateix recordo el titulat Final Salute de Todd Heisler, publicat el 2006 al tristament desaparegut The Rocky Mountain), però pocs com el treball del fotògraf Craig F. Walker, que ha estat premiat amb el Pulitzer d'enguany al millor reportatge.

L'any 2007, els editors del diari The Denver Post es van preguntar com era possible que hi hagués nois que volguessin allistar-se a l'exèrcit dels Estats Units per participar a la guerra d'Iraq on hi han mort quasi 4.500 soldats americans i n'han resultat ferits uns 32.000. Per trobar-hi la resposta, li van encarregar al fotògraf Craig F. Walker que es convertís en l'ombra d'Ian Fisher, un noiet de 17 anys, amb la intenció de fotografiar el procés pel qual un nen de Denver es transforma en un dur marine als carrers de l'Iraq.

L'Ian Fisher, lesionat durant el programa de formació ràpida de soldats dels Estats Units, espera per aconseguir un permís. Foto: Craig F. Walker

El gegantí reportatge va durar 27 mesos. Per aquest treball acaben de concedir-li el premi periodístic més famós del món, el Pulitzer a la millor fotografia de reportatge que atorga la universitat de Columbia cada abril sense interrupció des de 1917 (fa 94 anys) a treballs publicats als Estats Units.

Craig F. Walker, en el moment de saber que havia guanyat el premi Pulitzer 2010 pel seu reportatge fotogràfic. Foto: Reza A. Marvashti (The Denver Post)

El reportatge de The Denver Post titulat “Ian Fisher: American Soldier" i publicat el setembre de 2009, retrata de manera transparent i biogràfica el dia a dia d'un jove recluta des de les portes del centre de reclutament, passant pels carrers de Diwaniyah i la tornada mesos després als Estats Units. Està dividit en vuit chapters o capítols i per veure'l complert és necessària una bona estona.

Una imatge d'Ian Fisher el 26 de novembre de 2008 a Diwaniyah, Iraq. Foto: Craig F. Walker.

El resultat és un excel·lent exercici de periodisme que demostra que, amb temps i mitjans, els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries. Quan els diaris d'aquí decidiran seguir el mateix camí i apostar per un periodisme de qualitat i en profunditat? Necessitem tenir els nostres propis pulitzer perquè s'hi animin?

Al Rafel López-Monné, gràcies per passar-me l'enllaç 8-)

13 de febr. 2010

El premi de fotografia documental que tots els fotògrafs desitjarien ja és aquí


Hi ha premis i Premis amb majúscules. I aquest és dels segons, d'aquells en els que val la pena participar-hi, sigui com sigui.

La revista OjodePez i el festival de fotografia PHotoEspaña s'han aliat, per tercer any consecutiu, per dur a terme un premi que, segons l'organització, serà objecte de desig de tots els fotògrafs documentals del món mundial. La revista i el festival volen anar més enllà en la seva defensa de la millor fotografia documental i per això organitzen conjuntament el Premi PHE OjodePez de Valores Humanos 2010. Al concurs poden participar-hi fotògrafs de qualsevol nacionalitat o edat que hagin realitzat un reportatge de fotografia documental en què destaquin valors humans com la solidaritat, l'ètica, l'esforç o la justícia.

Els fotògrafs que vulguin participar-hi han de presentar entre 15 i 20 imatges abans de l'1 de maig. Les fotografies no poden haver estat publicades en conjunt prèviament, ni formar part d'un llibre, ni haver estat premiades col.lectivament amb anterioritat.

L'organització del premi vol que la participació sigui assequible a tothom i per això no cal ingressar-hi cap tarifa d'inscripció ni gastar-se ni cinc cèntims en còpies ni enviaments. Per enviar-hi les fotos, s'ha habilitat una FTP per a que tots els participants hi pengin els seus reportatges fàcilment des del seu ordinador.

Un jurat internacional de prestigi seleccionarà el millor treball, que rebrà un premi de 6.000 euros, així com un conjunt de 9 finalistes. Tant el reportatge guanyador com els finalistes seran publicats al número especial que OjodePez dedica des de fa dos anys al premi i que surt al setembre. Hi ha la possibilitat que també s'organitzi una exposició itinerant amb els 10 reportatges, que la passada edició va acollir la Fnac i va recórrer diferents ciutats d'Espanya i Portugal al llarg d'un any.


En l'edició anterior es van presentar més de 620 reportatges procedents de 50 països, i el que va resultar guanyador va ser Odd Days / Dies estranys, de la fotògrafa italiana Simona Ghizzoni, un corprenedor reportatge sobre el llarg i difícil camí cap a la recuperació d'algunes dones afectades per la bulímia i l'anorèxia.

El jurat de l'edició 2009 va estar compost per Anne Tellgren, conservadora del Moderna Museet d'Estocolm; Joanna Milter, editora de fotografia de The New York Times Magazine; Rod Siemmons, director de The Museum of Contemporary Photography, del Columbia College de Chicago; Sérgio Mah, comissari general de PHotoEspaña, i Arianna Rinaldo i Frank Kalero en representació de OjodePez.

La inscripció la podeu realitzar a la web de OjodePez. Allà hi trobareu tota la informació necessària per donar-vos d'alta i fer el vostre enviament correctament. Un cop completat el formulari online i realitzat l'enviament de les imatges, rebreu la confirmació electrònica amb un número de registre, i ja només us quedarà esperar que el jurat es decideixi. Així de senzill.

Per últim, una cosa molt important: la participació en aquest premi comporta la cessió dels drets de les fotos només dels guanyadors i no de la resta de participants, com passa en altres concursos. Els fotògrafs guanyadors cediran els drets exclusivament per a la publicació i difusió de les imatges premiades i finalistes, així com per a l'ús promocional del mateix premi en futures edicions, a més de la reproducció gratuïta de les seves imatges en mitjans de comunicació massiva amb l'únic objectiu de difondre els resultats del premi.

El guanyador i els finalistes es donaran a conèixer al juny a la gala d'entrega de premis de PHotoEspaña, així com al número de setembre de la revista i al web www.ojodepez.org.

Sort a tots els valents i valentes!

8 de maig 2009

Emilio Morenatti guanya el Fotopres 2009

Emilio Morenatti, al costat d'una de les fotografies del reportatge 'Violència de gènere a Pakistan'. (Foto: Cata Zambrano, diari 'El Mundo')

Emilio Morenatti ha rebut avui el primer premi FotoPres 09, dotat amb 19.000 euros, per la sèrie de fotografies de dones pakistaneses que, víctimes de la violència de gènere, han sofert un atac amb àcid que ha desfigurat els seus rostres de per vida.

La sèrie, titolada "Violència de gènere a Pakistan", és un recorregut per les històries de deu dones pakistaneses que mostren la cara més cruel de l'home.

Per Morenatti, aquest treball ha estat "un gran repte" en el qual ha comptat amb l'ajuda desinteressada d'una ONG que li ha facilitat el contacte amb les víctimes per tot Pakistan, una tasca tant de recerca com de generar la confiança de les dones perquè acceptessin deixar-se fotografiar, en un país en que no és gens fàcil fer fotos a les dones. "Algunes vegades fallava l'intent, fins i tot després d'haver recorregut centenars de quilòmetres fins a les seves cases. En altres ocasions ens convidaven i teníem un gran rebuda ", ha comentat el fotògraf.

Els seus són retrats amb història, de dones que miren amb valentia la càmera tot i les seqüeles d'haver estat agredides amb àcid per disputes familiars o pel rebuig a pretendents matrimonials. Fotografies improvisades, realitzades sempre en els domicilis de les dones, i amb llum natural.

El segon premi FotoPres 09, dotat amb 13.000 euros, ha estat pel reportatge del fotògraf Walter Astrada "Violència postelectoral a Kenya", que va realitzar el 2008 durant el caos i l'escalada de violència que va viure el país africà després de les eleccions presidencials de gener.

El tercer premi de 10.000 euros ha estat per Alfonso Moral pel fotorreportatge "Líban, entre mar i foc", una sèrie de fotografies preses entre 2005 i 2007, on Moral treballa dos conceptes: la calma del mar i la violència de la terra.

El premi FotoPres concedit per l'Obra Social "la Caixa", és un certamen biennal que des de 1982 reconeix el treball dels fotoperiodistes, i a partir de 1993 també atorga sis beques a fotògrafs per a la realització de projectes documentals.

15 de febr. 2009

Un World Press Photo a les mans

Foto de Mattia Insolera, guanyadora del World Press Photo 2008 en la categoria Foto Vida Quotidiana. El registre de la casa d'una família desnonada, d'Anthony Suau, és la Foto de l'Any del World Press Photo 2008.

Una de les coses que ha de fer habitualment un editor gràfic a la seva feina és atendre els fotògrafs que s'apropen a la redacció buscant una oportunitat de col·laborar-hi. Personalment, aquesta és una de les tasques que més gaudeixo. M'agrada dedicar-los un temps i deixar-los que m'expliquin qui són, què els agrada fotografiar, quins projectes tenen... que m'ensenyin les seves fotos, els seus reportatges... Per a mi és tot un privilegi conèixer una gent tan especial (la majoria de fotògrafs ho són) i una oportunitat única de veure treballs magnífics. Com el que un dia em va portar el fotògraf italià Mattia Insolera, que acaba d'assolir el segon premi del prestigiós concurs World Press Photo 2008 en la categoria de Foto de la Vida Quotidiana, per una imatge que il·lustrava el reportatge Dos pares del suplement Dominical d'El Periódico.

Fa uns mesos, Mattia Insolera va venir a la redacció de Descobrir Catalunya. Em va ensenyar un treball sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar i, com en altres ocasions he hagut de fer amb altres fotògrafs, li vaig recomanar que visités les redaccions dels dominicals més coneguts per intentar vendre'l, doncs malauradament a la meva revista no hi tenen cabuda aquest tipus d'històries. Vaig tenir el World Press Photo a les mans! Només per això ja estic feliç i satisfeta. La foto guanyadora pertany al reportatge dels gais que Insolera em va portar. Mostra a Stassa, una nena adoptada per una parella gai, observant un dels seus progenitors mentre aquest es vesteix en el bany poc abans de casar-se. El reportatge recull la història d'una parella d'homosexuals que va decidir abandonar Estats Units i instal·lar-se a Barcelona amb la seva filla, després que un tribunal de Califòrnia invalidés el seu matrimoni tot just quan portaven sis mesos casats.

I ja que parlem de quin ha estat el segon premi, no estaria bé deixar de comentar que el fotògraf nord-americà Anthony Suau ha estat proclamat guanyador del World Press Photo 2008 en la categoria Foto de l'Any per una instantània en blanc i negre d'un agent armat que a l'estat d'Ohio registra la casa d'una família desnonada. La presidenta del jurat, Mary Anne Golon, va comentar que "la majoria dels membres del jurat han considerat la imatge aterridora, perquè sembla una foto de guerra, però es tracta de gent que simplement no ha pogut pagar les seves factures, han estat desnonats i per això estan sent atacats".

2 de febr. 2009

Premi Pica d'Estats al fotògraf Jordi Bas



Avui, la redacció de Descobrir Catalunya està d'enhorabona. A un dels fotògrafs que col·laboren amb nosaltres, el Jordi Bas, li han concedit un premi molt prestigiós, dotat amb 6.000€: el Pica d'Estats 2008 al millor reportatge fotogràfic, precisament publicat a la nostra revista el passat mes de setembre. El reportatge premiat se centra en la brama del cérvol, un sorollós ritual d'aparellament que aquest animal realitza cada any a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, serra situada a les comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.


L'impactant treball fotogràfic de Bas demostra que no cal anar-se'n de safari a les sabanes de Tanzania per fer unes fotos de fauna impressionants. Enginyer tècnic agrícola i agrònom de formació, el Jordi Bas és un fotògraf naturalista d'Almacelles (Segrià) que fa fotos des de l'època del Kodachrome. Des d'aleshores, s'ha especialitzat en la fotografia d'animals i plantes, tot i que darrerament també retrata els paisatges que li són més propers. Les seves fotografies han estat publicades fins i tot en el 'Handbook of the Birds of the World', la bíblia dels ornitòlegs, i han rebut una bona colla de premis, com un parell de mencions especials a l'European Wildlife Photographer of the Year de 2003 i 2004, un dels més prestigiosos certamens de fotografia de natura.



Aquest matí a primera hora l'he trucat per donar-li la notícia del premi. Encara no en sabia res. "Es com si m'hagués tocat la loteria!", ha exclamat. Jo no crec que li hagi tocat la loteria ni que el guardó hagi estat producte de l'atzar. Simplement és el reconeixement a un treball excel·lent, fruit de molts anys de dedicació i esforç.

Felicitats, Jordi!