Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra. Mostrar tots els missatges

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

27 de gen. 2010

Sàpiens homenatja el fotògraf Agustí Centelles i regala 4 fotos seves

La prestigiosa revista d’història Sàpiens, en el seu número de febrer, dedica tot un dossier central a un dels pioners del fotoperiodisme modern, el fotògraf Agustí Centelles, i regala quatre fotografies inèdites seves reproduïdes en format gran.

Aprofitant la polèmica pel trasllat del seu impressionant llegat a l’Arxiu de Salamanca (que Centelles va mantenir ocult durant 32 anys en unes golfes d’una casa de Carcassona on havia viscut durant l’exili), la revista fa un repàs a la seva biografia i analitza el valor tècnic, periodístic i documental de l’obra de Centelles.

A més de l’excel·lent article central de les periodistes Sònia Casas i Clàudia Pujol, en el dossier hi trobareu cinc articles més, cadascún amb l’opinió d’experts que tots coneixeu.




En el primer, la Teresa Farré, periodista i professora de la URV, desvetlla alguns secrets al voltant de la foto més famosa de Centelles, la dels guàrdies d’assalt al carrer Diputació de Barcelona parapetats rere uns cavalls morts...


En el següent, el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia reflexiona sobre l’empatia de Centelles que, a diferència de Robert Capa, compartia el destí dels qui retratava...



En el tercer article, la fotògrafa Colita, una de les professionals més veteranes i emblemàtiques del país, explica precisament perquè li agrada més l’obra de Centelles que la de Capa...



El Paco Elvira, fotògraf i professor de la UAB i la UPF, argumenta en el quart article perquè el treball de Centelles és l’essència del fotoperiodisme i ho exemplifica amb la foto dels guàrdies d’assalt a la plaça de Sant Jaume...



Per últim, la Sandra Balsells, fotoperiodista i professora a la URL, analitza les fotos de Centelles de la guerra civil a partir de la imatge de la dona amb el rostre desencaixat davant el marit mort.



El dossier sobre Centelles es completa amb una entrevista als fills del fotògraf, on expliquen perquè han venut l’arxiu del seu pare al Ministeri de Cultura, i una entrevista al director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat, que dóna la seva versió de per què no van arribar a un acord amb els germans Centelles.

Si us interessa la vida d’aquest mestre del fotoperiodisme, no us perdeu aquest mes la revista Sàpiens, un número que val la pena guardar amb els millors llibres de fotografia. El trobareu a tots els quioscos.

16 de nov. 2009

El dilema moral del fotoperiodisme


Avui he rebut per email un d’aquells vídeos que s'escampen per internet com la pólvora, que ha resultat ser un interessantíssim curtmetratge sobre el dilema moral que es veuen obligats a afrontar els fotoperiodistes, principalment en conflictes bèl.lics, quan han de fotografiar la mort. A One Hundredth of a second (una centèsima de segon), una fotògrafa de guerra s'enfronta a una disjuntiva terrible: ajudar a una nena que està en perill mortal o no involucrar-se i seguir fent la seva feina.


El curt va ser escrit i dirigit al 2006 per la cineasta Susan Jacobson, i ha estat premiat en diversos festivals, com el de Manhattan. En el vídeo, que dura cinc minuts, Jacobson intenta fer-nos meditar sobre els límits del fotoperiodisme i l'horror que hi ha darrere d'algunes imatges.

D'exemples terribles, en el fotoperiodisme n'hi ha uns quants:


la foto de la nena sudanesa amb el voltor a l'aguait, de Kevin Carter...


la del presoner del Vietcong, d’Eddie Adams...


la del nen plorant intentant despertar la seva mare malalta, de Javier Bauluz...

Les tres, premiades precisament amb el Pulitzer. Al respecte de la seva imatge, el Javier Bauluz ha confessat en alguna ocasió que va rebre dures crítiques i acusacions, fins i tot de ser en part responsable de la mort del nen. Recordo que fa quatre anys, en un curs d'edició gràfica a la UAB, Bauluz va parlar de les situacions límit en què es troben a vegades els fotoperiodistes, i va assegurar que el sentiment que els produeixen és d'una impotència total. Moltes vegades la presència d'una càmera provoca que determinades situacions no arribin a produir-se (per exemple, que un soldat pegui a un detingut), però també poden provocar l'efecte contrari, com en el cas del presoner del Vietcong. Bauluz opinava que aquestes situacions s'intueixen i davant d'elles molts fotògrafs decideixen deixar la seva càmera al terra per evitar ser utilitzats. Però tot i així, Bauluz va voler deixar ben clar quins són els seus principis: "Davant un cotxe accidentat amb nens a dins i a punt d'explotar, primer sóc persona i després fotoperiodista".

Us deixo amb el vídeo, a veure què us sembla. A mi m'ha encantat.

15 de nov. 2008

Les fotos perdudes d'Hiroshima

Quan pensem en Hiroshima i la segona guerra mundial, el que ens ve a la ment és la imatge del núvol atòmic en forma de fong elevant-se cap al cel. No en tenim cap altre al cap perquè apenes ens n'han arribat. Durant més de 60 anys, els Estats Units van impedir la difusió de cap imatge sobre els efectes devastadors de la bomba, per evitar l'impacte en les conciències dels ciutadans nord-americans. Com a resultat, Hiroshima ha esdevingut, tal i com va escriure la novel·lista Mary McCarthy el 1946, "el gran forat de la història de la humanitat".
Fa vuit anys, algú va trobar en una maleta 701 fotos en blanc i negre de les conseqüències d'aquesta primera bomba. Es desconeix qui les va fer, però són un impressionant testimoni que omple el forat de la nostra memòria històrica. Aquí teniu algunes fotos i l'article en anglès que explica la troballa: Hiroshima: The Lost Photographs

14 de nov. 2008

Autorretrat a l'Iraq

Aquest és un exercici d'edició gràfica que vaig realitzar el 2005. És el projecte final del màster d'edició gràfica que vaig fer a la UAB. El tema ens el va proposar el Pepe Baeza, el director del màster i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia. L'encàrrec tenia tres condicions: havíem de construir un discurs visual sobre la guerra d'Iraq, podíem utilitzar qualsevol font informativa (fotos de premsa, agències de notícies, hemeroteca, Internet...), i podíem fer-ho des de qualsevol perspectiva i enfocament.

Immediatament vaig iniciar una immersió en el tema a través d'Internet. Al cap de poc temps em van cridar l'atenció els centenars de blocs i pàgines de Flickr de molts soldats nord-americans desplaçats a l'Iraq que vaig trobar per la xarxa. En aquelles pàgines hi penjaven moltes fotografies sobre el que feien i això em va donar la idea: el meu treball el centraria en les fotos i el testimoni d'aquests soldats nord-americans i la seva visió informal del conflicte. Molts han anat a l'Iraq equipats amb una càmera digital i un ordinador portàtil. Amb la càmera, fan fotos; amb l'ordinador, creen blocs on pengen les seves imatges per compartir-les amb els companys, la família i els amics. Amb les fotos d'aquests soldats vaig construir aquest reportatge.

Durant la meva recerca vaig tenir l'oportunitat de veure centenars de blocs d'aquests militars. Hi expliquen qui són, què pensen, què senten i què és el que fan a l'Iraq. Per això, juntament amb les fotos, en el reportatge he inclòs els comentaris que hi han deixat.

Segurament, aquestes imatges no tenen la qualitat de les que realitzen els fotoperiodistes professionals. Però crec que, en aquest cas, això no és important. El que és realment significatiu és que són les SEVES fotos, fetes pels mateixos protagonistes. Imatges preses per ells en els seus barracots, amb les seves armes, els seus companys, les seves víctimes... En els moments de lleure, de bromes, de descans... Difícilment cap fotoperiodista podria haver fet unes fotos com aquestes. Aquest és el valor d'aquestes imatges, un autèntic autorretrat. Al final, el projecte final de màster va resultar un veritable exercici d'edició gràfica, ja que ens va permetre adonar-nos del poder de l'edició gràfica per la seva capacitat de generar discursos diferents segons la selecció, l'ordre, la mida i la intenció que vulguem donar a les imatges.

Com ho veieu?










Si ho preferiu, també podeu veure el reportatge en diapositiva: