Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia de carrer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia de carrer. Mostrar tots els missatges

13 de nov. 2012

Els 'model release', un formulari de cessió de drets d'imatge que tot fotògraf hauria de dur a la bossa

No, no els vaig demanar permís. Em demandaran?

Fotografiar persones en espais públics i privats sense el seu consentiment pot constituir un il·licit civil, tal i com vam veure en aquesta altra entrada. Què vol dir això? Doncs que si una persona se sent perjudicada en el seu dret a la imatge podria presentar una demanda per la via civil contra el fotògraf o el mitjà on la foto ha sortit publicada, i seria un jutge qui decidiria si s'ha produït un perjudici indemnitzable.

És per això que demanar a les persones que fotografiem que ens cedeixin el seu dret d'imatge és important per evitar demandes legals, sobretot en els casos en què volguem utilitzar la seva foto amb finalitats comercials o publicitàries. Aquesta cessió s'ha de realitzar sempre a través d'un document conegut com a model release, que diu que la persona fotografiada ha donat el seu consentiment per utilitzar la seva imatge.

Aquí teniu un exemple de model release que podeu utilitzar com a base per a crear el vostre propi formulari de cessió de drets:

Contracte de cessió de drets d'imatge
Per mitjà del present document, jo (nom del model) _______________________, amb DNI número _____________ atorgo a (nom del fotògraf) ________________, amb DNI número _____________ el dret i permís il·limitat i irrevocable per a captar, enregistrar, usar, reutilitzar, publicar, republicar i distribuir retrats fotogràfics o imatges de mi o en les quals jo estigui inclòs o inclosa, a través de qualsevol mitjà, sense límitació en el temps, per il·lustració, promoció, art, editorial, publicitat, comerç o qualsevol altre propòsit. 
Així mateix, cedeixo el dret a la meva pròpia imatge al fotògraf per tal que aquest pugui transmetre'l a tercers si és necessari, i acordo salvaguardar-lo a ell, els seus hereus, representants legals i totes les persones que actuïn sota el seu permís o autoritat o aquells pels qui ell o ella estigui actuant, de qualsevol reclamació per difamació, calúmnia, o invasió de la privacitat.
Per mitjà del present document també renuncio a qualsevol remuneració per drets a la meva pròpia imatge que puguin derivar de qualsevol utilització. 
Garanteixo que sóc major d'edat legal i tinc el dret d'acordar contractes en el meu propi nom. He llegit l'autorització, cessió, i acord anterior abans de la seva execució i estic totalment d'acord amb els seus continguts. Aquesta cessió de drets de la pròpia imatge ha de ser vinculant sobre mi i els meus hereus, els meus representants legals i els meus assignats.
Domicili _______________________
Email ________________________
Telèfon ________________________
Si la persona que hem fotografiat és un menor, sempre hem de tenir la cessió de drets, encara que sigui un parent nostre. En tots els casos, el document ha d'anar signat pel pare/mare o tutor legal.

Jo,  _______________________, amb DNI número _____________, com a pare / mare / tutor legal del menor que figura en aquest document, accepto totes les condicions del mateix a la mateixa data i lloc.

Tenir el model release de les persones que fotografiem protegeix al fotògraf i al mitjà de possibles demandes. Les demandes generalment argumenten que, com a conseqüència de la publicació de la seva imatge, la persona de la foto ha estat sotmesa a alguna situació compromesa, pèrdua de prestigi o posició social, etc. Per això qualsevol editorial, agència de premsa, agència de publicitat, etc, que sàpiguen el que estan fent (cosa no tan habitual com sembla), ens demanaran els model release. És habitual entre els fotògrafs portar aquests papers a la bossa preparats per omplir. Per exemple, si fem una foto de les Rambles de Barcelona on surt una persona que es pot reconèixer (no sé si les Rambles és un bon exemple perquè és molt difícil que només n'hi surti una, però en fi...), si després aquesta foto la utilitzem per a una campanya publicitària, la persona podria denunciar a l'agència de publicitat i al fotògraf, i exigir-ne una indemnització. Com evitar-ho? Doncs després de fer la foto, treient el paperet i demanant-li a la persona que hem fotografiat que ens agradaria tenir el seu permís per usar la foto que li hem fet. Si, ja sé que és molt complicat i que no sempre podrem, però així és com s'hauria de fer.

Quan no es necessiten els model release? Quan la persona surt d'esquenes o no se li veu prou la cara per reconèixer-la. O quan la foto que fem és per a cobrir una notícia d'actualitat (article 8.2 de la Llei 1/1982). Per això les revistes del cor ho publiquen tot en forma de notícies (excepte els reportatges pactats, és clar), perquè així no han de pagar drets per les fotos que fan al carrer.

I qui ens demanarà els model release? En la pràctica, només alguns editors veterans ben informarts i les agències de publicitat. Compte! Que no guanyem un euro amb la foto no significa que no haguem de demanar els drets d'imatge.

Tot i que sembli improbable que algú vagi a promoure un plet civil pel simple fet d'haver-li fet una foto sense permís, sempre és bona idea tenir a mà els model release. No està de més dur-los a sobre i, amb determinades fotos, cobrir-nos les espatlles.

1 d’oct. 2011

Dos treballs de 'street photography' d'una editora gràfica de viatges

Portal de l'Àngel de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Si sou observadors, us haureu adonat que a la capçalera d’aquest bloc he afegit algunes pestanyes noves. Una diu “Projectes personals” i dues més, “Carrers de llum” i “Entre setmana”. Les tres fan referència als dos projectes fotogràfics que estic construint des de fa uns mesos i que avui us presento.

Una de les imatges de 'Carrers de llum'. Foto: Maria Rosa Vila

Foto de la sèrie 'Entre setmana'. Maria Rosa Vila.

Cap dels dos projectes té a veure amb la fotografia que habitualment edito o realitzo pel Descobrir. Ni grans paisatges, ni natura, ni animals, ni patrimoni o tradicions, sinó més bé street photography. El primer, Carrers de llum, és un treball de fotografia eminentment urbana i humana, on exploro la quotidianitat dels carrers de Barcelona i altres llocs anònims del meu entorn, guiant-me per la llum, el color, el ritme i l’energia de la vida al carrer. Entre setmana, en canvi, és un projecte centrat en l’entorn reduït i acotat on cada dia passo moltes hores treballant-hi.

Cartell publicitari a la plaça de Catalunya de Barcelona. Pertany a la sèrie 'Carrers de llum'. Foto: Maria Rosa Vila.

Paret del vestíbul de l'empresa on treballo. La imatge pertany a 'Entre setmana'. Foto: Maria Rosa Vila

Ambdós estan realitzats amb la càmera del meu mòbil. Diu el Chase Jarvis, un fotògraf al que admiro (us recomano el seu Paris in red), que “la millor càmera és la que sempre portes a sobre”. En un post anterior ja us vaig comentar que sóc una àvida usuària d'un smartphone. Per tant, la càmera que hi duu incorporada sempre està al meu costat. No sé si és la millor del món, com diu Jarvis, però el que sí he descobert és que és la més discreta, ja que em permet passar desapercebuda i apropar-me a la gent sense que s’adonin. Com que té una funció per eliminar-ne el soroll del dispar quan prems l’obturador, fer fotos "robades" amb ella és fàcil.

Imatge "robada" al metro de Barcelona, de la sèrie "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

Els meus companys de redacció. Sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

Així és com vaig començar a treballar en els dos projectes: jugant amb el meu HTC. Quan em vaig adonar que la seva càmera és la més discreta que he utilitzat mai, em permet fotografiar de manera instintiva i els colors que proporciona són densos i contrastats, em va fascinar. Si unim això a l’atracció que sempre he sentit per la street photography, el mòbil s’ha convertit per mi en una eina ideal per a practicar-la, ja que em permet fer composicions espontànies caçades al vol, inesperades i impredictibles, on la llum i el color són els protagonistes absoluts: la llum, quan és llampant i esclata en reflexos i ombres, i els colors, densos i carnals, sempre a la recerca d'una estètica dissonant de contrastos violents i rigorosa composició.

La font principal de Montjuïc de Barcelona. "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

La llum és capaç de transformar qualsevol objecte, per prosaic que sigui, en quelcom fascinant. Imatge de la sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

No pretenc fotografiar grans esdeveniments, ni contar cap història, ni fotografiar cap ciutat, ni ser testimoni de res. Simplement m’agrada caminar i mirar, confiant en què de sobte i durant un instant els elements es reuniran en un tot i sorgirà la màgia. Simplement.

Instal·lacions de la nova Masia del Barça. Sèrie "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

L'edifici on treballo. De la sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí us deixo unes quantes imatges d’ambdós projectes. Si us agraden, podeu clickar a les pestanyes de dalt i veure’n la resta.

19 de set. 2011

El Fotomercè torna a brillar amb l'expo d'Andoni Canela

L'Andoni Canela somriu satisfet durant el muntatge divendres passat de la seva exposició Fotomercè 2010 al palau de la Virreina de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Cada any per aquestes dates, coincidint amb l’inici de la festa major de Barcelona, l’Institut de Cultura de la ciutat munta al Palau de la Virreina l’exposició fotogràfica de la Mercè, on s’exhibeix l’obra del fotògraf convidat a fotografiar la festa major de l’any anterior, així com les imatges guanyadores del concurs Fotomercè realitzades per barcelonins anònims.

L’any passat, però, la mostra va generar gran malestar entre els fotògrafs professionals, ja que l’excel·lent reportatge de l’Àlex Garcia, fotògraf de la Vanguardia convidat per l’ajuntament a fer la crònica visual de la Mercè 2009, va ser arraconat a una sala aïllada, obscura i buida del Virreina Lab (l’antic espai Miserachs, a la planta baixa, al fons del palau, a l’esquerra), en unes condicions poc apropiades. No així les fotos guanyadores del concurs, que van exhibir-se a la sala principal, emmarcades i ben il·luminades.

Les imatges guanyadores del concurs Fotomercè 2009 es van exposar l'any passat a la sala gran del Virreina Lab. Mentres, l'exposició oficial de l'Àlex Garcia passava absolutament desapercebuda. Foto: Maria Rosa Vila.

La que havia de ser l’exposició estrella del Fotomercè de l’any passat va ser un desastre. En lloc de muntar una exposició de fotografies emmarcades com era d'esperar, l'Institut de Cultura va decidir canviar de concepte i mostrar el treball de l'Àlex Garcia mitjançant una projecció d'imatges que va resultar pobre i inapropiada. Ni la sala era la millor, ni estava ben senyalitzada (un trist paper arrugat sobre un faristol era l’únic cartell indicador que hi havia), ni el projector funcionava òptimament. Tampoc no hi havia cap referència al currículum de l'autor de les imatges. El resultat va ser tan desastrós, que pràcticament la mostra no va rebre visites.

Aquest era l'únic cartell que feia referència a l'exposició de l'Àlex Garcia, on ni tan sols s'indicava que es tractava de les fotos oficials de la Mercè 2009.

Mentre la sala principal estava plena de gom a gom, on es projectaven les fotos de l'Àlex Garcia no hi entrava ningú. Foto: Maria Rosa Vila.

Com ja vaig comentar en un post anterior, no estem parlant d’una mostra qualsevol, sinó d’un esdeveniment anual que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país. Tots els que ens dediquem a la fotografia professional ens preguntàvem: és aquesta la manera més òptima de difondre l’obra d’un fotògraf professional? És així com el Centre de la Imatge de la Virreina dóna suport als creadors?

Vist el que havia passat, el següent fotògraf convidat a fotografiar la Mercè 2010, l’Andoni Canela, no estava disposat a acceptar de cap manera les mateixes condicions. Per això va decidir plantar-se i exigir a l’organització que les seves fotos s’exhibissin de manera digna i ben visible. A banda, va declinar ser jurat del Fotomercè 2010 perquè les clàusules del concurs organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona eren abusives (tema que mereix sens dubte un altre post al respecte).

Afortunadament, Canela ha aconseguit els seus propòsits i ha muntat una exposició magnífica, que s'inaugura demà dimarts 20 de setembre a les 19’30 hores. Les seves fotos s’exhibiran a la sala principal del Virreina Lab, com ell volia, mentre que les del concurs s’exposaran a la sala on l’any passat llanguia la projecció de l’Àlex Garcia.

Muntatge de l'exposició de l'Andoni Canela a la sala principal del Virreina Lab, divendres per la tarda. Foto: Maria Rosa Vila.

A la sala lateral on l'any passat es projectava el treball de l'Àlex Garcia, s'hi exhibiran les imatges guanyadores del concurs Fotomercè 2010. Foto: Maria Rosa Vila.

Les quatre parets blanques de la sala principal acullen 19 còpies en paper Hahnemuhle, positivades per EGM i magníficament emmarcades a diferents mides (la de la paret del fons, ben gran, a un metre d’amplada). Les fotos han estat triades pel propi Canela. Són imatges al més pur estil street photography, on la llum i els enquadraments originals componen una visió pictòrica i colorista de la festa major de Barcelona que segurament sorprendrà a tothom, donat que Canela és un reconegut fotògraf de fauna, natura i paisatge i aquest treball suposa un gir de 180º en la seva trajectòria.

Un parell d'imatges de l'exposició de l'Andoni Canela del Fotomercè 2010. Foto: Maria Rosa Vila.

Està bé que la Virreina i l’Institut de Cultura de Barcelona hagin rectificat l’error de concepte i de posta en escena que va patir l’any passat el treball fotogràfic de l’Àlex Garcia. Era incomprensible que una mostra com la del Fotomercè, que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país (vegeu-ne el llistat dels darrers anys més avall), menyspreés el treball d'un fotògraf d'aquesta manera. Però el que vull destacar és que gràcies a la tenacitat de l’Andoni Canela i les protestes dels fotògrafs a través dels blocs i les xarxes socials, s’hagi aconseguit que l’exposició del Fotomercè torni a brillar amb tota intensitat. Una prova més de que quan la raó està de part nostra, quadrar-se per defensar els nostres interessos pot ser la millor manera d’aconseguir canviar les coses.

Aquests són els darrers fotògrafs que han estat fotocronistes de la festa de la Mercè. Més enllà del 2000 no he trobat cap més dada, a excepció de 1996:
  • 2010, Andoni Canela
  • 2009, Àlex Garcia
  • 2008, Carmen Secanella
  • 2007, Albert Bertran
  • 2006, David Airob
  • 2005, Jordi Bover
  • 2004, Txema Salvans
  • 2003, Tino Soriano
  • 2002, Paco Elvira
  • 2001, Consuelo Bautista
  • 1996, Leopoldo Pomés

15 de maig 2011

El potencial artístic de la fotografia mòbil

Atrapada en el temps. Foto: Maria Rosa Vila.


Fa uns mesos vaig canviar de mòbil i em vaig comprar un HTC Desire que porta incorporada una càmera de 5 megapíxels. Gairebé de manera instintiva i a tot hora, vaig començar a jugar amb ella fent fotos a casa, a la feina o bé per Barcelona. I estic descobrint que el mòbil és una bona alternativa a les càmeres compactes, les "lomo" o les ja gairebé desaparegudes Polaroid, ja que permet experimentar amb la llum, la composició, l'atzar i, sobre tot, el sentit estètic d'una manera senzilla i sense gaires artificis.

Un dia de pluja des de la finestra del menjador de la feina. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i les limitacions tècniques i de resolució, hi ha tres avantatges bàsics del mòbil respecte a una càmera. El primer, n’és la lleugeresa. A l’igual que l’Iphone, el meu HTC pesa només 135 grams amb la bateria, 330 grams menys que la nova i desitjada Fujifilm FinePix X100, o 365 menys que la compacta Canon Powershot G12, per posar-hi un parell d’exemples.


Un altre, n’és la immediatesa. La càmera no la portes sempre a sobre, el mòbil sí. Si veus alguna cosa que t'agrada, agafes el mòbil, enfoques i la captures sense pensar-hi gaire ni fer grans preparatius. Hi ha imatges que només succeeixen una vegada i aquí el sentit de l'oportunitat, l’olfacte, l’empenta, però sobre tot, la rapidesa en són la clau.

Aparador del carrer Canuda de Barcelona. Foto Maria Rosa Vila.
Carrer Canuda de Barcelona. Foto Maria Rosa Vila.

Un darrer advantatge n’és la discreció. El mòbil intimida poc i em permet passar moltes vegades desapercebuda i apropar-me a la gent sense que s’adonin, ja que no disposa de zoom òptic. Com que té una funció per eliminar el soroll del dispar quan prems l’obturador, fer fotos "robades" (és a dir, preses sense el consentiment de les persones fotografiades) és fàcil. Per això, el mòbil és una eina ideal per a practicar la fotografia de carrer o street photography, ja que permet fer composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.

Passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Però la fotografia de carrer no és l’únic gènere fotogràfic en què el mòbil pot demostrar tot el seu potencial artístic, social o documental. Quatre fotògrafs reunits per la Sala EFTI de Madrid mostren fins el 29 de maig la seva obra de gran format presa íntegrament amb la càmera del mòbil:

Spring, de Carlein van der Beek.

L’holandesa Carlein van der Beek ha utilitzat el mòbil per indagar en el món femení des d’un punt de vista pictòric, barrejant la tècnica mixta amb les fotos...

Have a sit, de Matt Burrows.

El fotògraf Matt Burrows, americà establert a Michigan, va redescobrir la fotografia gràcies al seu smartphone. Inspirant-se en l'obra de William Eggleston, va començar a capturar objectes quotidians i escenes familiars, creant unes composicions plenes de color de significat inesperat...

Instant notes, de Stefano Giogli.

La regió italiana d'Umbria és l'escenari perfecte per a les imatges de Stefano Giogli, a través de les quals els actes, els objectes i la gent que conformen la seva rutina diària es transformen en fotografies construïdes magistralment. Les fotos pertanyen al projecte "Instant notes", en el qual Giogli utilitza el seu smartphone com a quadern de notes visual i l’aplicació Hipstamatic per a donar-li una gran intenció estètica...

The Shadows, de Jordi V. Pou.

Per últim, el treball del fotògraf de Lleida Jordi V. Pou, en blanc i negre, titulat "Kokovoko", deu el seu nom a l’illa citada per Herman Melville a Moby Dick i simbolitza un viatge de tornada des de llocs llunyans.

Així que ja sabeu per qué cada vegada hi ha més persones que quan s'obliden el mòbil han de tornar corrents a buscar-lo!

6 d’abr. 2011

La 'street photography' invadeix els carrers de Londres

Una de les imatges que poden contemplar-se a l'exposició 'London Street Photography' del Museum of London. Foto: Stephen McLaren.

Si que és cert que alguna cosa està passant amb la street photography. Ho diuen els nois de Calle 35 i ho ratifico. La fotografia de carrer està vivint moments d’efervescència i prova d’això és que una ciutat com Londres ha organitzat pels propers mesos una gran exposició i un festival dedicats íntegrament a aquest gènere fotogràfic essencialment urbà.

Amb el títol London Street Photography, el Museu de Londres ha muntat una gran exposició que es podrà visitar fins el 4 de setembre, que coincideix amb la celebració del London Street Photography Festival 2011, previst entre el 7 i el 17 de juliol.

La gran exposició del Museu de Londres exhibeix una extraordinària col·lecció de més de 200 fotografies de 59 fotògrafs, amb la vida quotidiana als carrers de Londres com a protagonista absoluta. S’hi poden contemplar des de imatges en tons sèpia realitzades amb càmeres de plaques per pioners com Valentine Blanchard, que al 1860 ja va produir les primeres fotografies dels carrers de la ciutat, a les fotos dels màxims exponents de la street photography actual, com Nils Jorgensen, Stephen McLaren o Nick Turpin.

Foto: Nils Jorgensen.

Foto: Stephen McLaren.

Foto: Nick Turpin.

La mostra examina la relació que s’estableix entre els fotògrafs, els carrers de Londres i la gent que hi viu, i reflexiona sobre com les mesures antiterroristes i els drets a la privacitat i la imatge fan que cada cop sigui més difícil fer fotos al carrer.

Pel que fa al London Street Photography Festival 2011, els organitzadors han produït l'exposició que tothom estava esperant: la primera mostra a Europa de la recentment descoberta Vivian Maier, una supernanny de Chicago que en els darrers mesos s’ha convertit en tot un fenomen de la fotografia de carrer. Entre les dècades de 1950 a 1990, Vivian Maier va produïr en secret milers de fotografies increïbles. L'home que va descobrir recentment el seu treball, John Maloof, donarà una conferència sobre Maier i l'enigma que l’envolta el divendres 1 de juliol, a les 19 hores. Les entrades estaran disponibles a la web del festival a partir de l'1 de maig.

Autoretrat de Vivian Maier.

El festival inclou, a més, un programa completíssim d’exposicions, conferències i tallers, entre els quals hi destaquen els que faran conjuntament dos dels streeters més interessants del moment: el Nils Jorgensen i el Nick Turpin, ambdós del col·lectiu In-Public. Podeu trobar tota la programació a la web del festival.

Si voleu saber més sobre street photography, us convido a que us mireu aquest post que vaig penjar fa un temps a Enfocant, on hi trobareu totes les claus del gènere que va donar l’editor gràfic Rafa Badia en una de les seves conferències. També, a que entreu a la web de Calle 35, el nou col·lectiu de street photography fundat recentment a Barcelona, on precisament el Rafa Badia n’és un dels promotors.

No creieu que tant l'exposició del Museu com el festival ben valen una escapada a Londres?

27 de març 2011

Les dones sense complexos de Jordan Matter


Hi ha vegades que cal donar un do de pit. Davant el machaque, de cara a l'estiu, de les campanyes de Corporación Dermoestética i similars, cal reivindicar el treball del fotògraf nord-americà Jordan Matter.



Durant sis anys, Matter ha fotografiat a més de 100 dones en topless pels carrers de Nova York, una de les poques ciutats dels Estats Units en què no és delicte passejar nu en públic. Aquestes dones, molt diferents entre si, s’hi van prestar de manera voluntària i sense cobrar res, decidides a desafiar les convencions i la vergonya.



El projecte fotogràfic, titulat Uncovered i convertit en llibre, exhibeix cent fotografies que mostren igual nombre de parells de pits de totes les formes, edats i mides possibles, en un entorn urbà. Són retrats sense complexos de dones valentes, que exalten l'encant de la diferència a l’hora que denuncien aquesta societat de la bona imatge en la qual ens ha tocat viure.



A banda de les imatges, el llibre també recull un relat de cada dona, on explica la seva experiència i el seu camí cap a l’autoacceptació.



Un llibre molt recomanable, sobre tot, per aquells que tenen problemes d'autoestima. Segur que els farà reflexionar.



Per cert, el deu per cent dels guanys de les vendes del llibre van a parar a la Breast Cancer Research Foundation, una organització benèfica sense ànim de lucre dedicada a la investigació per a la prevenció i cura del càncer de mama. Es pot adquirir a través de la web de Jordan Matter.

3 de febr. 2011

Nova York segueix inspirant els fotògrafs: els passos de vianants de Florian Bohm


Nova York sempre ha estat una de les ciutats més fotografiades del planeta. Henri Cartier-Breson, Walter Evans, Helen Levitt, Saul Leiter, Lee Friedlander, Alfred Stieglitz, Diane Arbus, Cindy Sherman i Irving Penn són només alguns dels nombrosos fotògrafs que han documentat la història, vida i evolució de la ciutat més famosa del món. El seu ampli i extraordinari repertori d'imatges ha contribuït a construir la percepció que tenim de la ciutat i els novaiorquesos.

Actualment molts fotògrafs d’arreu recullen aquesta memòria visual i s'enfronten al desafiament de crear nous projectes que vagin més enllà i responguin als reptes d’una ciutat en constant evolució. En un post anterior ja us vaig parlar del fotògraf Richard Howe i el seu projecte sobre les cantonades de Nova York. Ara us presento el Florian Bohm, un fotògraf alamany que ha realitzat una interessant sèrie d’imatges de passos de vianants, just en el moment en què la gent espera que el semàfor es posi verd per creuar el carrer. El projecte, titulat ‘Wait for a walk’, resulta d’una riquesa sorprenent, tenint en compte que es tracta d’un moment aparentment banal.


Amb una mirada antropològica, l’ull de Bohm aconsegueix atrapar persones anònimes triades a l’atzar en tot tipus de situacions: immòbils o inquietes, perdudes en els seus pensaments o conversant, mirant al no-res o parlant pel mòbil... D’aquesta manera, les voreres de Nova York es converteixen en un escenari en què l'activitat vibrant de la metròpoli es deté per breus moments mentre el flux del trànsit esdevé la cortina de l'obturador. El resultat és un treball visual molt estètic, un joc multicolor de persones, gestos i comportaments humans realment sorprenent.

28 d’abr. 2010

Terra de Ningú, Rafa Badia i la fotografia de carrer

Tot i que en aquest bloc he parlat en moltes ocasions de la delicada situació per la qual passen els fotògrafs en general i els fotoperiodistes en particular, paradoxalment mai no hi ha hagut a Barcelona tantes iniciatives dedicades a la difusió, l'ensenyament i l'impuls de la fotografia documental. Des de fa dos anys, el Carles Calero i la Patrícia Rodríguez n'impulsen una que han batejat com a Terra de Ningú, un espai a Internet que pretén ser una plataforma on els fotògrafs emergents, estudiants de fotografia i aficionats en general puguin penjar i exposar els seus reportatges en forma de galeries. El projecte original ha anat creixent i consolidant-se, i dissabte passat van organitzar una primera conferència a càrrec del fotògraf, editor gràfic i professor Rafa Badia, que s'està afermant com un dels oradors i teòrics de fotografia més brillants, com vam poder constatar al llarg del seu discurs, farcit de referències i d'imatges.

El poder de convocatòria del Rafa va ser gran perquè les precioses golfes de la Casa Golferichs es van omplir de fotògrafs i alumnes de fotografia. El títol de la conferència era En espai públic, una al·lusió directe a una web dedicada a la fotografia de carrer creada pel col.lectiu In-Public, i el punt de partida que va utilitzar el Rafa per parlar de la fotografia de carrer (a dalt, foto de Nick Turpin, d'In-Public).

Foto: Maria Rosa Vila

És molt difícil resumir tot el que va explicar el Rafa, totes les fotos que va mostrar i les tesis que va defensar, però si hi esteu interessats podeu consultar la web de Terra de Ningú, on en breu hi penjaran un document amb la conferència sencera. Tot i així, aquí teniu un breu resum del que va explicar.

Per començar, el Rafa va definir què s'entén per fotografia de carrer:
  • És un subgènere o estil de la fotografia de reportatge poc conegut, essencialment urbà, on el marc habitual són les grans ciutats.
  • Té un caràcter públic, ja que mai es fotografia en àmbits privats sinó en espais comuns i de trànsit de la ciutadania (com carrers i avingudes) o de repòs i lleure (com parcs, bars, museus o platges integrades en una zona metropolitana).
  • Mai són imatges muntades, sinó composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No es busca un tema, sinó que el tema és el carrer en si mateix, o els elements (persones, animals, mobiliari urbà, vehicles, publicitat, arquitectura, monuments ...) presents a la via pública i la manera com aquests es relacionen entre si. És a dir, es documenta la trobada fortuïta de persones que comparteixen un lloc i objectes comuns i que estableixen, de forma conscient o no, una relació física i visual digna de ser registrada amb una càmera.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No hi ha una narració aparent, sinó una aproximació documental a la realitat.
  • Es realitza a peu, sobre les voreres, i retrata, molt sovint, el trànsit dels vianants. El fotògraf deambula a peu, sense objectiu prefixat, es camufla entre la massa i presta atenció a les escenes quotidianes dels seus conciutadans.
  • No es pensa sinó que es fa. És instintiva i espontània, però també "robada", és a dir, presa sense el consentiment de les persones fotografiades. Per això cal que el fotògraf sigui discret i passi desapercebut. Una càmera de petites dimensions, lleugera i, sobretot, silenciosa, amb un objectiu entre els 28 i 50 mm són les millors eines.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No importa tant "el que es veu", sinó "el que sembla" allò que s'ha fotografiat. La "construcció" d'imatges de carrer exigeix saber interrelacionar, moltes vegades amb un sentit lúdic, els diferents elements de l'escena o les situacions en les quals persones i objectes aparentment dispersos i sense cap vincle, poden arribar a encaixar davant l'ull fotogràfic en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva creant il·lusions òptiques, coincidències o anècdotes.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • Segons el Rafa, la fotografia de carrer és una barreja de l'instant decisiu de Henri Cartier-Bresson, el "in between" o moment intersticial de Robert Frank i la mirada subjectiva del fotògraf.
  • La foto de carrer és igualitària i democràtica. La via pública és, en teoria, de tots, a tots pertany i on tots ens hi relacionem.
El Rafa també va diferenciar la fotografia de carrer del reportatge tradicional en què:
  • La foto de carrer no és seqüencial sinó unitària.
  • No respon a l'esquema narratiu de presentació / nus i desenllaç, ni tampoc a les 5 W's o preguntes clàssiques del gènere periodístic: què, qui, on, quan i per què.
  • La fotografia de carrer no té com a finalitat canviar la societat, tot i que empatitza amb els subjectes fotografiats.

Tota fotografia feta al carrer és pot considerar, doncs, street photography? Segons el Rafa, no, i va distingir entre "la fotografia de carrer" i "la fotografia al carrer". Aquesta segona es diferencia de la primera en què la ciutat és l'escenari on succeeixen esdeveniments (accidents, manifestacions, festes...) que els fotògrafs van a buscar expressament.

Què s'ha de tenir per ser fotògraf de carrer? Segons el Rafa, capacitat visual i compositiva, sentit de l'oportunitat, olfacte de bon cazador i empenta. El fotògraf de carrer ha de tenir una mirada i actitud iròniques, més que obertament crítiques o de denúncia. La mirada s'assembla més a la d'un artista pop que a la d'un fotògraf social.

Foto: Nils Jorgensen (In-Public)

El Rafa també va parlar dels orígens de la fotografia de carrer i dels autors més representatius al llarg de les últimes dècades fins arribar als de In-Public, dels quals va destacar que a les seves fotos hi abunden els colors saturats, els dies assolellats, certa sensualitat i, sobretot, les enginyoses associacions d'idees al voltant de situacions divertides.

Foto: Jesse Marlow (In-Public)

Finalment, el Rafa va concloure que la fotografia de carrer, pel seu caràcter aleatori, sense tesi prèvia i amb un clar valor estètic de les imatges (on tant important és el "com" com el "què"), és una fotografia pura, però alhora un instrument per documentar un lloc, una època, uns costums, l'esperit social i la manera com s'interrelacionen els ciutadans, per la qual cosa s'integra plenament en la fotografia documental. Caldrà veure, però, si amb els anys, les fotos de In-Public i les de molts altres fotògrafs de carrer actuals seran claus o no per entendre la vida de ciutats com el Londres o el Nova York d'avui, si perduraran o es dissoldran en l'anècdota. Si, en definitiva, formaran part o no de l'imaginari col.lectiu.