Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia d'art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia d'art. Mostrar tots els missatges

15 de maig 2011

El potencial artístic de la fotografia mòbil

Atrapada en el temps. Foto: Maria Rosa Vila.


Fa uns mesos vaig canviar de mòbil i em vaig comprar un HTC Desire que porta incorporada una càmera de 5 megapíxels. Gairebé de manera instintiva i a tot hora, vaig començar a jugar amb ella fent fotos a casa, a la feina o bé per Barcelona. I estic descobrint que el mòbil és una bona alternativa a les càmeres compactes, les "lomo" o les ja gairebé desaparegudes Polaroid, ja que permet experimentar amb la llum, la composició, l'atzar i, sobre tot, el sentit estètic d'una manera senzilla i sense gaires artificis.

Un dia de pluja des de la finestra del menjador de la feina. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i les limitacions tècniques i de resolució, hi ha tres avantatges bàsics del mòbil respecte a una càmera. El primer, n’és la lleugeresa. A l’igual que l’Iphone, el meu HTC pesa només 135 grams amb la bateria, 330 grams menys que la nova i desitjada Fujifilm FinePix X100, o 365 menys que la compacta Canon Powershot G12, per posar-hi un parell d’exemples.


Un altre, n’és la immediatesa. La càmera no la portes sempre a sobre, el mòbil sí. Si veus alguna cosa que t'agrada, agafes el mòbil, enfoques i la captures sense pensar-hi gaire ni fer grans preparatius. Hi ha imatges que només succeeixen una vegada i aquí el sentit de l'oportunitat, l’olfacte, l’empenta, però sobre tot, la rapidesa en són la clau.

Aparador del carrer Canuda de Barcelona. Foto Maria Rosa Vila.
Carrer Canuda de Barcelona. Foto Maria Rosa Vila.

Un darrer advantatge n’és la discreció. El mòbil intimida poc i em permet passar moltes vegades desapercebuda i apropar-me a la gent sense que s’adonin, ja que no disposa de zoom òptic. Com que té una funció per eliminar el soroll del dispar quan prems l’obturador, fer fotos "robades" (és a dir, preses sense el consentiment de les persones fotografiades) és fàcil. Per això, el mòbil és una eina ideal per a practicar la fotografia de carrer o street photography, ja que permet fer composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.

Passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Però la fotografia de carrer no és l’únic gènere fotogràfic en què el mòbil pot demostrar tot el seu potencial artístic, social o documental. Quatre fotògrafs reunits per la Sala EFTI de Madrid mostren fins el 29 de maig la seva obra de gran format presa íntegrament amb la càmera del mòbil:

Spring, de Carlein van der Beek.

L’holandesa Carlein van der Beek ha utilitzat el mòbil per indagar en el món femení des d’un punt de vista pictòric, barrejant la tècnica mixta amb les fotos...

Have a sit, de Matt Burrows.

El fotògraf Matt Burrows, americà establert a Michigan, va redescobrir la fotografia gràcies al seu smartphone. Inspirant-se en l'obra de William Eggleston, va començar a capturar objectes quotidians i escenes familiars, creant unes composicions plenes de color de significat inesperat...

Instant notes, de Stefano Giogli.

La regió italiana d'Umbria és l'escenari perfecte per a les imatges de Stefano Giogli, a través de les quals els actes, els objectes i la gent que conformen la seva rutina diària es transformen en fotografies construïdes magistralment. Les fotos pertanyen al projecte "Instant notes", en el qual Giogli utilitza el seu smartphone com a quadern de notes visual i l’aplicació Hipstamatic per a donar-li una gran intenció estètica...

The Shadows, de Jordi V. Pou.

Per últim, el treball del fotògraf de Lleida Jordi V. Pou, en blanc i negre, titulat "Kokovoko", deu el seu nom a l’illa citada per Herman Melville a Moby Dick i simbolitza un viatge de tornada des de llocs llunyans.

Així que ja sabeu per qué cada vegada hi ha més persones que quan s'obliden el mòbil han de tornar corrents a buscar-lo!

20 de febr. 2011

El contrasentit: de Magritte a Madoz passant per Brossa

"Fe eclesiàstica", 1994. Brossa era un anticlericalista. En aquest poema els bitllets fan de punt d'un llibre sagrat.

Quan l'altra dia en un post anterior plantejava la qüestió de si el treball de Chema Madoz era fotografia o escultura, en Josep Fàbrega va apuntar en un comentari que totes les obres de Madoz podrien estar fetes per Magritte, Joan Brossa o Duchamp. Em va semblar curiós observar com es poden establir relacions entre artistes de temps molt distants, però que han treballat territoris similars. En alguns casos, les coincidències són evidents i està clar que uns han influït en els altres. Però, és possible que dos artistes arribin a plantejaments intel·lectuals i solucions similars sense que tinguin consciència del que altres han fet?

L'obra de Chema Madoz podria semblar una illa solitària en el panorama fotogràfic actual, però tal i com apuntava Josep Fàbrega, és una península amb múltiples connexions. La més evident, sens dubte, seria en Joan Brossa, un poeta visual amb qui Madoz comparteix un tractament de les imatges molt potent i la creació d'objectes on conviuen dues realitats diferents jugant amb la idea del "contrasentit".

Foto: Chema Madoz.


Hi ha infinitat d'artistes, però, que treballen aquest concepte del contrasentit amb diferents llenguatges i que arriben a conclusions molt properes a Madoz i Brossa:

Felipe Barbosa, mitjançant un osset de peluix confeccionat amb petards, posa de manifest dues realitats diferents i aparentment antagòniques: l'amor i la violència...

Foto: Felipe Barbosa.


O Walter Martin i Paloma Muñoz, que amb la foto del bressol elevat posen de relleu la idea de risc...

Foto: Walter Martin i Paloma Muñoz.


O l'il·lustrador Isidro Ferrer i el seu potent tractament gràfic...

Il·lustració d'Isidro Ferrer.


O l'artista libanesa Mona Hatoum i el seu paravent en forma de ratllador...

Obra de Mona Hatoum.


El contrasentit també es posa de manifest mitjançant unions impossibles que provoquen la inutilitat de l'objecte, com les dues sabates unides amb els cordons creuats de Madoz...

Foto: Chema Madoz.


O el rellotge amb múltiples busques de Joan Brossa...

Foto: Joan Brossa.


Per últim, una altra plasmació del contrasentit seria la hibridació de dues realitats o objectes, com les sabates convertides en peus de Magritte.


Pintura de Magritte.


En definitiva, diferents perspectives i llenguatges per explicar el mateix. L'art està ple d'autors que exploren territoris molts propers, com el de la paradoxa i la transgressió de la realitat, que provoquen emocions idèntiques amb diferents solucions. Tot i així, l'obra de Madoz no és menys genuïna que la de Brossa o Magritte pel fet que sigui tan propera i provoqui reaccions similars. Cadascún ha arribat a conclusions pròximes des de la seva pròpia perspectiva i llenguatge. En això consisteix la grandesa de l'art, no?

31 de gen. 2011

L'obra de Chema Madoz, escultura o fotografia?


Quan l'altra dia parlava de les edicions limitades de les obres gràfiques, vaig posar com a exemple una imatge del fotògraf Chema Madoz, que va suscitar alguns comentaris d'alguns lectors del post. En un d'ells, el reconegut fotògraf Oriol Alamany deia que en el cas de Madoz i altres creadors, "la fotografia no és el més important. Les seves construccions podrien estar exposades com a escultures en un museu, de vegades, sense que calgués fer ni la foto. La seva part de creativitat fotográfica es limita de vegades a fotografiar l'objecte o el muntatge que han imaginat".

Una de les fotoescultures de Chema Madoz, de les quals se n'ha editat 7 còpies de 120 x 100 cms.

Aquesta afirmació de l'Oriol Alamany m'ha fet recordar una classe magistral que Madoz ens va donar als alumnes del màster d'edició gràfica que el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i l'Eduard Bertran van muntar a la UAB l'any 2006. Aquell dia, després de la seva exposició, vaig fer-li a Madoz una pregunta semblant: podríem considerar que la seva obra és anterior al fet fotogràfic? Que, més que fotògraf, és un escultor l'obra del qual són les seves manipulacions d'objectes, i les fotografies, la constatació documental de l'obra? Que la seva fotografia no és el més important?

Com que en el màster prenia apunts de tot, de la classe d'en Madoz en vaig prendre un munt, fins i tot algunes frases textuals. Recordo que, amb un somriure tímid, va confessar que moltes vegades li havien plantejat aquesta qüestió i amb vehemència va defensar l'ús de la fotografia com a forma de plasmar les seves creacions. Es considera sobretot fotògraf ja que les seves escultures "estan fetes per a ser fotografiades i moltes vegades fora d'aquest context no compleixen la seva comesa", segons diu ell mateix.

Aquí estem la Mònica Tudela (centre) i jo (dreta) xerrant amb el Chema Madoz aquell dia de 2006 a la classe del màster d'edició gràfica de la UAB. Després vam tenir la sort de sopar amb ell i l'Eduard Bertran, director del màster. Malauradament, no recordo qui ens va fer la foto.

L'argument fonamental és que per a Madoz, la seva obra té dos nivells: la idea i la força de la imatge resultant. Tenint en compte aquestes dues premises, "darrera de cada objecte hi ha infinitat de lectures possibles. Amb la fotografia puc mostrar un punt de vista molt concret que no té una altra visió", va afirmar. I va afegir: "Les fotografies em serveixen una mica per aclarir les meves pròpies idees".

El núvol dins la gàbia és una de les imatges de Madoz més grans. Les 7 còpies editades medeixen 100 x 120 cms.

Madoz justifica la seva obra fotogràfica amb una sèrie d'arguments que crec que són sumament interessants per a demostrar definitivament que no utilitza la fotografia com a constatació documental de l'objecte, sinó com a obra fotogràfica per se. El primer és que considera que molts dels seus objectes "són precaris, molt d'anar per casa, i la fotografia els magnifica. Estan construïts per a ser fotografiats. No tenen presència, ni quan els veus físicament. No hi ha un acabat meravellós, només un aspecte d'ells que vas a fotografiar és el que funciona. Trets d'aquest context funcionen en comptades ocasions".

Les 15 còpies de la tassa que Madoz va editar medeixen 60 x 50 cms.

Segons Madoz "la foto introdueix una sèrie de claus que porten a l'objecte". Dues de les claus de les seves fotografies són l'escala i el format: "Per mi -deia Madoz- el format és molt important a l'hora de fer una foto i muntar una exposició perquè em permet jugar amb l'escala. És una manera de jugar amb l'espectador i les distàncies, de donar-li ritme a l'exposició". Però l'escala i el format no són els únics factors que justifiquen les fotos dels objectes. Les ombres també tenen un paper molt important: "Tenen molt interès perquè parlar d'ombres és parlar del que està ocult, de l'il·lusori, del que és negatiu".

Un altre núvol de Madoz, però aquest de pluja. Aquesta imatge és una de les més petites. Medeix només 13 x 11 cms. i Madoz n'ha editat 15 còpies. 

Igualment, l'ús del blanc i negre en tota la seva obra fotogràfica respon a una intenció: "El blanc i negre està relacionat amb la memòria, amb les coses que ja han desaparegut i de les quals només en queda l'empremta. És més abstracte que el color i em permet jugar amb les textures, establir vincles entre els diferents elements d'una manera més natural".

Amb Gotas, Madoz juga amb les empremtes i les textures. La imatge medeix 110 x 110 cms. i se n'ha fet una edició de 5 còpies.

Per últim, Madoz va revelar que la majoria de les seves fotos estan fetes amb llum natural. "Busco el lloc i l'hora ideals -va dir-, ja que la llum natural és absolutament meravellosa perquè dóna molts matissos segons l'hora, la inclinació, el lloc... Fins i tot puc treballar amb ella i convertir-la en objecte".

En aquesta imatge, Chema Madoz ha utilitzat la llum projectada en una pared per a crear una finestra sobre la qual ha escrit un fragment de "El elogio de la sombra", de Junichiro Tanizaki. Les 7 còpies editades medeixen 120 x 100 cms.

I una darrera confessió de Madoz pels fotògrafs que encara dubtin de si fer edicions limitades de les seves fotos o no: "Quan vaig començar a numerar les còpies, vaig començar a vendre'n". Increïble, no? Si Madoz sent un Madoz només ha aconseguit vendre obra gràfica en edicions limitades, serà qüestió d'imitar-lo.

24 de gen. 2011

Tots els secrets de les edicions limitades

Si ho recordeu, a l’anterior entrada vam veure que per vendre obra gràfica, un fotògraf té dues possibilitats: o fer sèries limitades de les imatges que vulgui vendre, o no posar-hi cap límit i fer tantes còpies com vulgui. En ambdós casos, cada opció té els seus pros i contres.

Doncs bé, si després de valorar ambdues opcions, el fotògraf tria finalment fer una edició limitada d’una imatge, decidir el nombre de còpies que tindrà la sèrie és el pas següent, determinat per una sèrie de factors. Un dels més importants és calcular com de bé es vendran, ja que no és convenient fer més impressions del compte.

Molts fotògrafs fan edicions de diferents mides d’una mateixa foto (grans, mitjanes i petites). Segons Fernando Peracho, director de la galeria Valid Foto, una de les més importants de Barcelona especialitzada en fotografia, “hi ha fotògrafs que estableixen una edició i la reparteixen independentment de la mida, i altres que estableixen edicions concretes per a cada grandària”. En general, "com més gran sigui la mida, menor serà l'edició", apunta Peracho.

Com tantes coses en la vida, doncs, la mida importa, ja que una impressió gran costarà més diners produir-la i per tant serà necessari que tingui un preu més elevat. “Sol ser així. Són mecanismes acceptats pel mercat: elevar el preu com més gran sigui la mida i al mateix temps disminuir la sèrie”, assegura Peracho. Una possibilitat que deurien valorar prudentment els fotògrafs emergents i desconeguts, ja que podrien tenir seriosos problemes per vendre una impressió enorme, encara que aquest no és l'únic element en joc.

Còpia de Chema Madoz titulada Naipe, en gelatina de plata d'una edició limitada de 15 còpies de l'any 1999, signada a llàpis per l'autor. Les mides de la imatge són de 15.2 cms x 11.8 cms. El preu, 2.000€ a PicassoMio.

El preu, per descomptat, és un altre factor important a tenir en compte, ja que influeix en la velocitat a la qual una edició es ven o s'estanca. Segons Fernando Peracho, per decidir els preus d'una edició, el galerista i el fotògraf han d’arribar a un acord, sobre tot quan el fotògraf inicia una relació amb una galeria. “Altres vegades, però, el preu ja ve donat per la presència del fotògraf al circuit artístic”, assegura. Per contra, baixar el preu d’una sèrie quan ja s’han venut unes còpies és “el pitjor desastre per a un fotògraf”, assegura Peracho.

Per tant, el millor és fixar un preu conservador per a una primera edició. Si s’està venent molt bé, es pot anar augmentant progressivament, sempre i quan la demanda aguanti el preu. “El més coherent és establir el preu respecte a la demanda, el que els americans anomenen step-editions: preus en ascens a mesura que s'esgota l'edició”, indica Peracho.

Per desgràcia, els preus no sempre reflecteixen la quantitat de temps que el fotògraf ha invertit ni les dificultats que ha tingut per obtenir una imatge. Segons Peracho, es poden tenir en consideració aquests aspectes “però no són el principal motiu a l'hora d'establir un preu”, assegura.

A banda de les còpies seriades, Fernando Peracho assegura que bastants fotògrafs venen també les “proves d’artista", és a dir, les proves que es realitzen per ajustar els paràmetres de color fins aconseguir la còpia final. Segons Peracho, “tenen un preu inferior a les còpies d'edició limitada i moltes vegades es produeixen associades a l'edició, ja que són còpies que normalment es reserva el fotògraf per a ell”. Alguns fotògrafs aprofiten i creen diverses versions no numerades d’aquestes proves per vendre-les quan l'edició limitada s'esgota.

Tenint en compte que les fotografies són infinitament reproduïbles, com pot estar segur un comprador o col·leccionista que la còpia que està adquirint pertany a una edició limitada? Segons Peracho, els compradors d’una còpia han de poder confiar en la paraula del fotògraf i de la galeria si les edicions limitades són realment això, limitades. “El galerista ha d'oferir garanties de què el producte que ofereix complirà tots els requisits”, afirma Peracho. Per això, “s'estenen documents i certificats d'autenticitat, on totes les característiques de l'obra venuda estan contemplades”.

Còpia realitzada per Albert Watson titulada Road to Nowhere, Las Vegas, de l'any 2001, d'una sèrie de 10. Impressió a raig de tinta damunt paper (qualitat sense especificar) de 101 x 183 cms. El preu, 10.500€. A la venda a Photographers Limited Editions.
Còpia realitzada per l'Andoni Canela d'una sèrie limitada sobre 100 del volcà Ol Doinyo Lengai de Tanzània, en paper Hannemulhe de diverses mides. Els preus van des de els 90€ de la mida 17 x 25 cms. als 600€ de la mida més gran de 73 x 110 cms. Cada còpia porta un certificat d'autenticitat signat per l'autor on s'indiquen el títol de l'obra, autor, edició tècnica, mides, autentificació, nom del comprador, número de la còpia i data de la compra. De venda a la web de l'Andoni Canela.

Per tant, és aconsellable que els fotògrafs que tenen a la venda o han venut una sèrie limitada, no facin còpies addicionals, fins i tot pels seus amics i familiars, a excepció de les que necessitin per muntar una exposició o per a construir un arxiu del seu treball. Si no, perdrien tota la confiança dels compradors i col·leccionistes.

No obstant, és acceptable crear una nova còpia per a un comprador si la que ja havia adquirit s'ha descolorit o danyat amb el pas del temps. “Estàs venent un objecte de molt valor i si no hi ha un mal ús per part del comprador, es realitza una nova còpia, es cobra la nova producció i es destrueix la deteriorada”, afirma Peracho. A la nova imatge se li dóna el mateix número que l'anterior per ocupar el seu lloc en l'edició.

Per últim, un darrer aspecte a tenir en compte és el seguiment acurat que cal fer de les còpies limitades que s’han venut. És important que els fotògrafs portin un registre exacte i rigorós de les còpies que han fet amb totes les dades possibles. Només així evitaran errors, recels i suspicàcies, i que la integritat de l'edició limitada es posi en dubte.

Al Fernando Peracho, moltíssimes gràcies de nou per col·laborar en aquest article.

20 de gen. 2011

Vendre fotografia en edicions limitades o il·limitades?

El fotògraf Peter Lik és l'autor d'aquesta imatge titulada One, que recentment ha venut per un milió de dòlars a un col·leccionista anònim. Lik només n'ha editat una còpia.

Quan un fotògraf vol vendre com a obra gràfica còpies impreses o fotogràfiques de les seves imatges, ja sigui de forma particular o a través d’una galeria, una de les primeres decisions que ha de prendre és si en farà una sèrie limitada o no. Fer edicions limitades és una pràctica habitual en la fotografia artística. Però, quantes còpies? A quina mida? A quin preu?

Doncs bé, no hi ha cap regla escrita que ens ajudi a decidir el nombre de còpies d’una edició limitada, ni cap guia del que es pot cobrar per elles. “Així com en escultura es consideren originals totes les reproduccions d’una obra fins a 7 exemplars, i en gravat els galeristes i col·leccionistes francesos accepten de bon grat les edicions fins a 32 exemplars, en fotografia hi ha moltes excepcions”, diu Fernando Peracho, director de Valid Foto, una de les galeries de fotografia més importants de Barcelona. “En fotografia ens trobem amb edicions molt limitades, edicions mitjanes i edicions enormes. Fins i tot, moltes vegades hi ha peces úniques i altres que no limiten la seva edició”, afegeix.

La galeria Valid Foto de Barcelona, que dirigeix Fernando Peracho. Foto: Maria Rosa Vila.

Què fer, doncs? Edició limitada o il·limitada? Fernando Peracho vol deixar clar el concepte d’il·limitat: “És una mica confús, i més quan parlem de fotografia com a d'obra d'art, ja que pot semblar que vagin a existir milers de còpies iguals. Establir un paral.lelisme entre il·limitat = infinit, és molt erroni”. Tot i així, Peracho té algunes reserves sobre si les còpies fotogràfiques s'han de limitar. “Amb els gravats és lògic, ja que la qualitat de les plaques, després de 100 impressions, no seria la mateixa i, per tant, les darreres còpies haurien de ser rebutjades”. Però si un fotògraf té una bona foto, per què posar-li límits? Segons Peracho, “ni Henri Cartier-Bresson o Ansel Adams van limitar mai les seves còpies."

Tot i així, si es crea una edició oberta d’una foto, sense seriar, es córre el risc que la gent cregui que el que està comprant no és un objecte especial. Per això, molts fotògrafs i galeristes creuen que la creació d'una edició limitada és una manera d'assignar-li a una fotografia la categoria tradicional d’obra irremplaçable i única. No es tracta de vendre una imatge, sinó de vendre un objecte d’art.

Caldrà, doncs, que el fotògraf, assessorat o no pel galerista (si és que en té) valori què li convé més (si limitar o no les còpies de la imatge que vulgui vendre) i quina estratègia seguir en un futur. En general, els fotògrafs emergents i desconeguts preferiran vendre al principi la seva obra sense limitacions, mentre que als més reconeguts probablement els convindrà limitar el nombre de còpies a editar. En qualsevol cas, si finalment un fotògraf tria fer-ne una edició limitada, decidir el nombre de còpies serà el pas següent. Però d'això ja en parlaré en la propera entrada...

Vull donar-li les gràcies al Fernando Peracho, director de la galeria Valid Foto de Barcelona, per contestar totes les meves preguntes. Sense ell, aquest article no hauria estat possible. Gràcies Fernando!