Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris festival. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris festival. Mostrar tots els missatges

19 de febr. 2012

Photographic Social Vision porta al CCCB quatre exposicions del festival Visa pour l'Image


Els que conegueu a la Sílvia Omedes sabreu que és una de les persones que més es desviu perquè en aquest país s'obrin nous canals de difusió per a la fotografia documental, ara que la premsa ja no dóna pràcticament cabuda a cap reportatge fotoperiodístic. Al capdavant de Photographic Social Vision, fundació privada sense ànim de lucre que des de fa deu anys destaca com a plataforma de suport al fotoperiodisme, la Sílvia és la artífex de què a Barcelona puguem veure des de fa set anys l'exposició del World Press Photo (superant afortunadament totes les adversitats econòmiques) i de que el treball de fotògrafs com Daniel Beltrà, guanyador del darrer Veolia Wildlife Photografer of the Year, arribi al gran públic.

Doncs bé, ara la nova fita de la Sílvia i l'equip de Photographic Social Vision és portar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)una part del Visa pour l'Image, el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món que se celebra anualment a Perpinyà i que, juntament amb el World Press Photo, és un dels referents més importants de la fotografia internacional. Perquè us en feu una idea, només en l’última edició, va congregar més de 225.000 visitants, 3.000 professionals i 8.000 escolars.

Ara, per primera vegada en la història del festival, una selecció del Visa surt del seu espai habitual i arriba a Barcelona. Sota el títol 'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image a Barcelona', el CCCB exposarà quatre mostres triades expressament del que s’ha viscut en tres continents al llarg del 2011:

  • El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col∙lectiva publicada per la revista Days Japan.
  • Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain, captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
  • Un sorprenent i colorista reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
  • I l'emotiu reportatge sobre la vida quotidiana d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp en la Uganda postbèl∙lica. Un treball commovedor de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Quatre exposicions que permetran accedir i contemplar reportatges fets en profunditat, i apreciar la tasca de fotògrafs compromesos en documentar de manera sensible i veraç el nostre món. En aquest vídeo podeu veure'n una petita mostra del que es podrà contemplar al CCCB. Us asseguro que les 4 exposicions són de les millors que es podien veure el passat setembre a Perpinyà.

Sens dubte, l'arribada del Visa a Barcelona és una gran notícia que necessita de la nostra complicitat perquè la mostra sigui un èxit de públic. Seria magnífic que en uns anys Barcelona es convertís en la segona seu del festival i capital de la fotografia, “la tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses”.

'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image' s'inaugura al CCCB el 29 de febrer a les 7 de la tarda i estarà oberta al públic de l'1 de març al 28 de maig.

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

31 d’ag. 2011

El festival GETXOPHOTO 2011 proposa mirar de front la vellesa en la seva 5ª edició

Foto: Peter Granser

Setembre arrenca amb la inauguració demà dijous de la 5ª edició del GETXOPHOTO 2011, un festival de fotografia documental que se celebra a Getxo (localitat guipuzcoana a 14 km de Bilbao i a només 5 hores en cotxe de Barcelona) que, després de cinc anys, es consolida com un dels esdeveniments fotogràfics anuals més importants.

Aquest any, el festival proposa mirar de front la vellesa. En aquests temps en què la joventut és el valor suprem i vivim d’esquenes a la gent gran, moltes vegades menystenim com viuen, estimen, es diverteixen, emmalalteixen o, fins i tot, moren els nostres avis. Els organitzadors del festival, però, volen demostrar que fer-se gran no és ni bo ni dolent, sinó simplement inevitable. Per això, Frank Kalero, comissari del Festival, a més de fundador de la revista OjodePez i director del Photo Meeting de Barcelona, ​​ha reunit a Getxo l'obra d'una vintena d'autors al voltant de la vellesa (entre els quals destaquen fotògrafs tan reconeguts com Michael Ackerman, Peter Granser i Ricky Dávila) i s'ha fixat com a objectiu mostrar les diverses facetes d'aquest període vital universal, donant visibilitat a algunes de les diverses experiències que tenen lloc en aquesta etapa de maduresa.

La gairebé vintena de treballs seleccionats per Kalero són molt variats i aborden la senectut des de molt diferents perspectives, encara que centrant-se en la tercera edat de l'estat del benestar. Convé recordar, però, que una gran part del planeta segueix immersa en una economia de subsistència, en la qual no existeixen ni jubilació, ni balls de saló, però on, paradoxalment, s'envelleix amb més dignitat.

Les exhibicions estaran exposades del 1 al 30 de setembre, principalment en l'eix que va des de la platja de Ereaga al Port Vell d'Algorta. La part alta de Getxo acollirà les exposicions en sales. Les activitats principals tindran lloc durant el primer cap de setmana del festival, de l'1 al 4 de setembre. Una de les més atractives és la visita guiada especial que recorre gairebé totes les exposicions a càrrec de Frank Kalero, comissari d'aquesta edició, acompanyat d'alguns dels fotògrafs convidats que comentaran la seva obra in situ.

La inauguració de demà dijous 1 de setembre comptarà amb la presència de Naomi Harris, autora de l'impactant reportatge sobre els swingers (intercanvis de parelles) als EUA; Steve Schofield, que ha retratat el món dels aficionats a la ciència ficció; el col.lectiu berlinès Mentalgassi i les seves intervencions urbanes; Andreas Meichsner amb les seves imatges sobre les vacances organitzades, i el català Txema Salvans amb un treball sobre l'oci als afores dels centres urbans. Finalment, la inauguració es tancarà amb una entrevista a Martin Parr.

Us deixo el vídeo del deliciós espot que l'agència Contrapunt de Barcelona ha realitzat per GETXOPHOTO. L’han titulat Res a perdre i l'ha dirigit la Laura Mañá, la directora de pel·lícules tan interessants com Morir en San Hilario. L’espot anima a aprofitar la vellesa per viure i fer el que un vol realment. Tenint en compte que tard o d'hora tots hi arribarem, val la pena que li donem una ullada per anar-hi pensant.


30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

6 d’abr. 2011

La 'street photography' invadeix els carrers de Londres

Una de les imatges que poden contemplar-se a l'exposició 'London Street Photography' del Museum of London. Foto: Stephen McLaren.

Si que és cert que alguna cosa està passant amb la street photography. Ho diuen els nois de Calle 35 i ho ratifico. La fotografia de carrer està vivint moments d’efervescència i prova d’això és que una ciutat com Londres ha organitzat pels propers mesos una gran exposició i un festival dedicats íntegrament a aquest gènere fotogràfic essencialment urbà.

Amb el títol London Street Photography, el Museu de Londres ha muntat una gran exposició que es podrà visitar fins el 4 de setembre, que coincideix amb la celebració del London Street Photography Festival 2011, previst entre el 7 i el 17 de juliol.

La gran exposició del Museu de Londres exhibeix una extraordinària col·lecció de més de 200 fotografies de 59 fotògrafs, amb la vida quotidiana als carrers de Londres com a protagonista absoluta. S’hi poden contemplar des de imatges en tons sèpia realitzades amb càmeres de plaques per pioners com Valentine Blanchard, que al 1860 ja va produir les primeres fotografies dels carrers de la ciutat, a les fotos dels màxims exponents de la street photography actual, com Nils Jorgensen, Stephen McLaren o Nick Turpin.

Foto: Nils Jorgensen.

Foto: Stephen McLaren.

Foto: Nick Turpin.

La mostra examina la relació que s’estableix entre els fotògrafs, els carrers de Londres i la gent que hi viu, i reflexiona sobre com les mesures antiterroristes i els drets a la privacitat i la imatge fan que cada cop sigui més difícil fer fotos al carrer.

Pel que fa al London Street Photography Festival 2011, els organitzadors han produït l'exposició que tothom estava esperant: la primera mostra a Europa de la recentment descoberta Vivian Maier, una supernanny de Chicago que en els darrers mesos s’ha convertit en tot un fenomen de la fotografia de carrer. Entre les dècades de 1950 a 1990, Vivian Maier va produïr en secret milers de fotografies increïbles. L'home que va descobrir recentment el seu treball, John Maloof, donarà una conferència sobre Maier i l'enigma que l’envolta el divendres 1 de juliol, a les 19 hores. Les entrades estaran disponibles a la web del festival a partir de l'1 de maig.

Autoretrat de Vivian Maier.

El festival inclou, a més, un programa completíssim d’exposicions, conferències i tallers, entre els quals hi destaquen els que faran conjuntament dos dels streeters més interessants del moment: el Nils Jorgensen i el Nick Turpin, ambdós del col·lectiu In-Public. Podeu trobar tota la programació a la web del festival.

Si voleu saber més sobre street photography, us convido a que us mireu aquest post que vaig penjar fa un temps a Enfocant, on hi trobareu totes les claus del gènere que va donar l’editor gràfic Rafa Badia en una de les seves conferències. També, a que entreu a la web de Calle 35, el nou col·lectiu de street photography fundat recentment a Barcelona, on precisament el Rafa Badia n’és un dels promotors.

No creieu que tant l'exposició del Museu com el festival ben valen una escapada a Londres?

30 d’ag. 2010

Els reportatges "diferents" del Visa pour l'Image 2010

Foto: Maria Rosa Vila

Com cada any, la meva amiga Mònica Tudela i jo hem passat un cap de setmana a Perpinyà per visitar les exposicions del Visa pour l’Image. Per nosaltres és com una tradició, un ritual que repetim any rera any, i la millor manera d’acomiadar-nos de les vacances i l’estiu. A les dues ens anava bé anar-hi el primer cap de setmana del festival, justament el dia d’obertura. El dissabte encara no havia començat la setmana professional, però a les exposicions ja hi havia algunes aglomeracions de públic.

La planta soterrani del Convent dels Minimes estava força plena de gent el primer dia del Visa. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i que el nombre de treballs exposats al Visa no ha baixat respecte el 2009, vam comprovar que hi havia alguns espais en què no hi havia tantes exposicions, com en el Convent de Santa Clara (l’antiga presó), on una de les sales estava buida, i el Castillet, on només hi havia una mostra al primer pis. També a l’expo de les millors imatges de premsa diària, a l’Arsenal des Carmes, hi havia menys fotografies exposades que en anys anteriors, símptoma evident de que els diaris cada cop publiquen menys reportatges de creació pròpia. Tot i així, malgrat la crisi, el Visa segueix mantenint viu el seu interès i atractiu.

Sens dubte, aquest ha estat l’any del terratrèmol d’Haití i per això era inevitable que el Visa recollís un bon grapat de reportatges cruents i impactants sobre la tragèdia. Malgrat aquesta omnipresència, Jean François Leroy, director del festival, s’ha esforçat en triar i reunir una mostra variada de temes i escenaris en què el fotoperiodisme més dramàtic conviu amb el documentalisme de caire més social. Fins i tot, al Visa d’enguany s’hi pot contemplar un reportatge de paisatge, una variada oferta que, segons el meu parer, fa més atractiu el programa del festival.

Un dels treballs que sens dubte atrau a més públic, a jutjar per la quantitat de gent que s’hi amuntegava dissabte davant les imatges, és el de la Stephanie Sinclair sobre la poligàmia als Estats Units, publicat a National Geographic i el New York Times.

L'exposició sobre la poligàmia als Estats Units genera sens dubte una bona expectació. Foto: Maria Rosa Vila.

El reportatge, que es pot contemplar al Convent dels Minimes, mostra com viuen els membres d’una de les sectes mormones més tancades, coneguda per practicar la poligàmia, vestir de manera anacrònica i viure al marge de la societat americana. Sinclair va ser capaç d’introduir-se dins la comunitat i fotografiar la vida d’algunes famílies formades per homes casats amb tres, quatre, cinc i fins i tot sis esposes, envoltats de nombrosos fills i néts.

A la foto, un dels grans patriarques de la secta mormona, el Joe S. Jessop, al capdavant de les seves 5 esposes, 46 fills i desenes de néts. Foto: Stephanie Sinclair.

Un dels fotògrafs que ja va exposar l’any passat i que enguany repeteix és el Walter Astrada. Algunes de les imatges de Madagascar que vam veure-hi el 2009 ens les tornem a trobar a l’exposició del World Press Photo, que es pot contemplar al segon pis del Convent dels Minimes.

Foto del treball de Walter Astrada sobre els conflictes a Madagascar que va ser premiat amb un dels World Press Photo 2010.

Amb això, Astrada demostra que s’ha convertit en un dels fotoperiodistes més interessants i reconeguts del moment. El treball que mostra actualment al Visa és un reportatge sobre la violència contra les dones a l’Índia, on milers de nenes són avortades per culpa d’una tradició que prima el varó per damunt la dona.

En aquesta línia de documentalisme més social, el reportatge sobre l’Eloi, el bebè condemnat a viure tancat en una bombolla esterilitzada fins que es recuperés d’una malaltia genètica, commou per la humanitat de cada una de les imatges que va realitzar Hubert Fanthomme i que va publicar a Paris Match. Es pot veure a les dues sales del primer pis del Castillet.

La Mònica Tudela llegint el text de l'exposició del nen bombolla al Castillet. Foto: Maria Rosa Vila

Un altre dels reportatges “diferents” que es poden visitar a la Chapelle du Tiers Ordre, és un recull d’imatges de gran bellesa que la Danielle i l’Olivier Föllmi han realitzat per tot el món. L’exposició mostra l’equilibri entre l’home i la natura, i constitueix un homenatge a la saviesa de la humanitat. Al costat de cada foto, els autors hi han afegit la cita d’un pensador, filòsof o savi d’arreu. El resultat és un missatge de pau i esperança que resulta d’allò més reconfortant, sobre tot després de veure els reportatges del Visa més cruents i tràgics.

Una de les fotos de la Danielle i l'Olivier Föllmi que es poden veure a Perpinyà.

Al costat de la Chapelle du Tiers Ordre, a la imponent església dels Dominics hi penja una imatge gegant d’una sequoia que va des del terra fins el sostre del temple, la mateixa foto que la revista National Geographic va regalar com a desplegable en el número d’octubre de 2009 quan van publicar-hi un reportatge de Michael Nichols sobre sequoies. A la pared de l’església, un text explica com en Nichols va aconseguir fotografiar aquest arbre sencer sense haver de recórrer a cap trucatge fotogràfic. La imatge forma part del reportatge que el fotògraf va realitzar per denunciar la tala del 95% d’aquests arbres i la pràctica desaparició del bosc original de sequoies.

La foto de la sequoia de Michael Nichols fa 18 metres d'alçada. Foto: Maria Rosa Vila.

No gaire lluny, al Convent de Santa Clara, l’antiga presó, un altre reportatge recentment reconegut amb un Pulitzer mereix una especial atenció: el que va realitzar el fotògraf Craig F. Walker pel diari The Denver Post, per documentar com un jove estudiant nord-americà es transforma en un marine, i al qual ja li vaig dedicar un post anteriorment. Un excel·lent exercici de periodisme que demostra que amb temps i mitjans (Walker va estar 27 mesos essent l’ombra de l’Ian Fisher), els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries.

Una de les fotos del reportatge de Craig F. Walker sobre l'Ian Fisher, el noi que es va convertir en soldat a la guerra de l'Iraq.

Podria extendre-m’hi molt més, però crec que és millor que us acosteu al festival vosaltres mateixos i gaudiu del treball dels millors fotoperiodistes del món i dels nous talents, de les conferències i projeccions de la setmana professional, i dels contactes que pugueu fer amb editors i agències. El Visa és això i molt més, i estant a dues hores en cotxe de Barcelona, no hi ha cap excusa per no fer-hi una escapada, passejar pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel festival i seure després a la terrassa d’un restaurant a dinar un plat com aquest.

La Mònica Tudela i jo vam gaudir moltíssim amb la gastronomia de la Catalunya Nord. Foto Maria Rosa Vila.

Un plaer tan gran com el de visitar les exposicions.

PD: Al bloc de Paco Elvira podeu llegir una crònica molt complerta plena de reflexions interessants sobre tot el que es pot veure al Visa 2010. No us la perdeu!

18 de jul. 2010

"Quan la fotografia no serveix per a res en diuen art", afirma Oliviero Toscani al OjodePez Photo Meeting



Després de tres dies d’una calor horrorosa, amb unes temperatures i una humitat tropicals soportables, en part, gràcies a les cerveses i l’aigua que l’organització subministrava gratuïtament als assistents, el OjodePez Photo Meeting, el congrés de fotografia documental organitzat per La Fábrica i la Virreina Centre de la Imatge a Barcelona, s’ha acabat.

Durant tres dies, el cor de la Rambla ha estat un anar i venir constant de fotògrafs, editors gràfics, periodistes i estudiants de fotografia vinguts d’arreu que, immunes a la xafogor, han assistit a les conferències, debats, projeccions i visionats de portfolis. El gran atractiu de la trobada ha estat, sens dubte, poder conèixer en persona i escoltar l’opinió de 35 dels especialistes i fotògrafs més rellevants del gènere a nivell internacional, gent que són tot un referent, amb l'objectiu de generar un debat al voltant del fotoperiodisme entre ells i el públic.

Una de les conferències més esperades i que més expectació va generar és la que va protagonitzar el fotògraf Oliviero Toscani, autor de les campanyes publicitàries de la firma Benetton.

Susan Meiselas i Oliviero Toscani, dos dels convidats al OjodePez Photo Meeting de Barcelona. Foto: Quesabesde

Al fotògraf italià, famós per revolucionar els principis de la moda i reinventar les regles de la publicitat, sembla que li queda curt el vestit de fotògraf. Toscani va donar a entendre que és una mena de Juan Palomo: no només és l'autor de les fotos sinó també del concepte de cada encàrrec, sigui campanya publicitària, exposició o portada d'una revista de moda.

En tots els casos, Toscani imposa i té cura de tots els detalls, des de la producció i l'estilisme, fins el grafisme i la recerca de l’impacte mediàtic publicitari, sempre amb imatges provocadores creades per a la reflexió i no per a la simple contemplació estètica. Per això afirma: “És impossible ser demòcrata i que hi hagi consens quan treballes en el límit. El consens condueix a la mediocritat".

En aquest sentit, Toscani es considera un creatiu, un artista que intenta canviar la percepció de les coses, convençut com està que la fotografia és una de les eines més eficaces de conscienciació social. Com a responsable de campanyes publicitàries tan polèmiques com la que mostrava a un malalt de la sida moribund o a una model amb anorèxia, mig món se li va posar en contra per explotar el patiment aliè. Però ell, seguríssim de si mateix i engrandit davant l'adversitat afirma: “La fotografia ha de tenir una funció social. Quan no serveix per a res, en diuen art". Per això, va afegir amb ironia malèvola que la fotografia “és actualment l'autèntic art modern".

De totes maneres, crec que el Toscani actual (un clon del Leo Bassi més excèntric, excessiu i provocador), està de tornada de tot. Després de mostrar-nos les imatges més impactants de l’evolució del seu treball fotogràfic determinades per la polèmica i una producció sofisticada i complexa, Toscani va mostrar part del seu nou projecte fotogràfic, un retrat senzill i sincer de la raça humana que està realitzant a través de milers de fotos de rostres anònims que es troba pel carrer. Sembla com si el fotògraf italià s’hagués desprès d’artificis i provocacions. Serà això possible?

8 de maig 2010

Barcelona acollirà al juliol el primer festival de fotografia documental organitzat per La Fábrica

Recordeu que fa uns mesos us vaig adelantar que La Fábrica, l'empresa de gestió cultural que organitza PhotoEspaña, volia muntar a Barcelona un festival de fotografia documental? Doncs bé, l'esdeveniment ja té data i lloc. Serà del 15 al 17 de juliol de 2010 al palau de la Virreina de Barcelona. Durant tres dies, la ciutat es convertirà en la capital de la fotografia documental gràcies al primer OjodePez Meeting Barcelona, un certamen que pretén convertir-se en un punt de trobada de fotògrafs i apassionats pel gènere documental. I per què a Barcelona? Doncs perquè és la ciutat on la revista OjodePez va néixer.

Més de 200 professionals participaran en un programa d'activitats carregat de projeccions al carrer, conferències magistrals, xerrades, debats, cicles de cinema i visionats de porfolio. El festival comptarà amb reconeguts comissaris i experts en fotografia, com Jamie Wellford, editor de la revista Newsweek; Christian Caujolle, crític i editor de VU; Shahidul Alam, creador de Drik; Robert Pledge, creador de Contact; Stephen Mayes, director de l'agència VII de James Natchwey, així com els fotògrafs Alex Majoli, Michael Ackerman, Donald Weber o Naomi Harris, entre d'altres.

Per assistir al festival és necessari formalitzar la inscripció a través del web de la revista OjodePez, però acabo d'entrar-hi per incriure-m'hi i encara no hi han penjat ni el preu ni el formulari. La inscripció inclourà l'accés lliure els tres dies a les conferències, debats, projeccions i cinema, així com la subscripció durant 1 any a la revista.

Actualment, OjodePez és la revista de fotografia documental de referència editada per La Fábrica que des del seu naixement recull projectes fotogràfics que no han trobat sortida en els mitjans tradicionals. Està dirigida per l'editora gràfica Arianna Rinaldo. A cada número, un fotoeditor diferent triat per ella selecciona els treballs fotogràfics que editarà, normalment descartats en altres publicacions.

Caldrà estar a l'aguait de quan comencen les inscripcions per no perdre'ns un esdeveniment com aquest.

30 de gen. 2010

La Fábrica dedica un número de Matador a Barcelona i organitza un certamen de fotografia pel juliol a la Virreina

Recordeu que fa uns mesos La Fábrica (l'empresa cultural de referència més important de l'estat espanyol) va obrir un local al carrer Tapioles de Barcelona? Doncs bé, el seu aterratge a la ciutat comença a donar els primers fruits. Per començar, acaben d'editar un nou número de la revista de culte Matador dedicat a Barcelona, en concret el que correspon a la lletra M de l'abecedari. La publicació, que va néixer fa 15 anys amb la lletra A i acabarà el 2028 amb la Z, és el primer producte que va arrencar La Fábrica en els seus orígens.

Des de 1995, cada any Alberto Anaut i el seu equip proposen a autors i artistes de diferents camps tractar i desenvolupar una idea, un concepte per a la revista. L'eix d'enguany és la ciutat de Barcelona. La idea va néixer mentre La Fábrica arrencava la nova seu del carrer Tapioles. El número combina la mirada de fotògrafs clàssics com Francesc Català-Roca i moderns com Manel Esclusa, Txema Salvans i Ferran Freixa amb els textos de grans autors catalans com Eduardo Mendoza, Félix de Azua o Josep Pla.

Tot i que és una revista, Matador no es ven als quioscs, ja que més bé sembla un coffee book table. Es pot adquirir a les llibreries més importants i també per subscripció. El preu està en proporció directa amb la mida de la revista, 60€.

A banda de Matador, La Fábrica també té previst organitzar a Barcelona la primera edició del certamen Meeting Point-Ojo de Pez. En la presentació de Matador a la premsa dimecres passat al carrer Tapioles, Alberto Anaut (l'ànima de La Fábrica) va anunciar que el mes de juliol el palau de la Virreina acollirà un centenar de professionals internacionals per a debatre sobre fotografia. No va donar-ne més detalls, però crec que és una gran notícia que els artífex de PhotoEspaña apostin per Barcelona i tinguin la intenció de dinamitzar el panorama fotogràfic català. Caldrà estar-ne a l'aguaït.

12 de gen. 2010

Fotoencuentros, el "Visa" de Múrcia, estrena la seva dècima edició



Sabíeu que a Múrcia hi ha un festival internacional de fotografia documental tan interessant i potent com el Visa pour l'Image? Sabíeu que des de fa deu anys aquest festival omple de propostes i fotografia les galeries i els espais culturals de la ciutat? Doncs bé, pels que no n'estàveu al cas, des de l'11 de gener i fins el 28 de febrer, a Múrcia i Cartagena se celebra la desena edició de Fotoencuentros10, un certamen que no té res a envejar al de Perpinyà, gràcies a l'esforç del seu artífex, el Paco Salinas, fotògraf, gestor cultural i editor del segell Mestizo, especialitzat en llibres de fotografia.

Com el seu germà de Perpinyà, Fotoencuentros combina un bon nombre de propostes fotogràfiques (exposicions, tallers de fotografia, conferències, taules rodones i un cicle de cinema) amb un fil temàtic comú que cada any canvia. En l'edició d'enguany, FotoEncuentros10 reflexiona sobre com som els humans i les diferents maneres d'existir que conviuen en el temps. Aquestes són algunes de les 17 exposicions que s'hi poden veure:


“L'última ciutat”, un treball documental de Pablo Ortiz Monasterio sobre la vida a la ciutat de Mèxic. És un retrat clàssic i dur, però ple de vida, dels habitants d'aquesta ciutat caòtica.


“El fotògraf taxista: els carrers de Monterrey”, d'Óscar Fernando Gómez, és un retrat vital, sensible i humà de la ciutat mexicana realitzat per un fotògraf reconvertit en taxista per necessitat.


“Llegats. Generacions en trànsit” és un treball intimista de Susana Girón sobre la seva família, on a partir de la seva experiència personal planteja una reflexió sobre el paper de la dona tradicional espanyola en una societat en constant evolució.


“Imatges. 1966-2006”, del documentalista i fotoperiodista Manuel López, ofereix el testimoni del que ha estat la realitat espanyola en els últims 40 anys i la seva transformació cap a la modernitat.


“Paisatges domèstics”, de Bert Teunissen, fa un estudi antropològic sobre la vida en el medi rural, i els usos i costums que estan en perill d'extinció.


“On diables està Wichita?”, és el que es pregunta David Hornback. El fotògraf nord-americà explica la seva història personal a través de les imatges que va realitzar a finals dels setanta quan era un adolescent.


 “L'alegria de viure”, de José Miguel de Miguel, mostra els temes quotidians de la seva època, amb una mirada irònica i carregada d'humor.


A “Trenta anys i un dia”, el fotògraf Juan Ballester narra la relació d'amistat que va mantenir amb el pintor Ramón Gaya durant trenta anys.


“Vivències simultànies”, de David Fruits, ens ensenya els intensos i accelerats processos de transformació urbanística i les formes de vida dels habitants de Múrcia.

Fotoencuentros10 completa la seva programació amb tres tallers de fotografia, conferències, taules rodones i un cicle de cinema.

L'organització ha muntat les exposicions en diversos espais repartits per tota la ciutat, una oportunitat per passejar i gaudir de Múrcia. El centre és molt bonic i amb una mida justa per anar caminant d'una banda a l'altre i fent fotos. En el programa (molt semblant al del Visa) trobareu totes les adreces dels espais on es realitzen les activitats i un mapa perquè no us hi perdeu.

Podeu descarregar-vos un pdf del programa aquí.

I jo em pregunto, tindrà algun dia Barcelona un festival de fotografia de la categoria del Visa o del Fotoencuentros?

9 de nov. 2009

Existeix mimetisme en el fotoperiodisme actual?

El Trafic s'ha acabat. Després de cinc dies de projeccions, debats, tallers de fotografia, conferències, etc., la tercera edició del certamen organitzat pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ha tancat les portes amb un bon poder de convocatòria entre els fotògrafs, professors de fotografia, alumnes i gent vinculada a la imatge. El hall del CCCB ha resultat un espai de trobada excel·lent pels qui ens hi dediquem i una bona oportunitat de compartir experiències amb col·legues i amics, però si un dels objectius del festival és posar en contacte la fotografia documental amb un públic ampli i heterogeni, la cosa no acaba de funcionar. Probablement el festival necessitaria que les institucions li donessin l'impuls que es mereix ampliant el pressupost i realitzant accions de comunicació i de màrqueting més intenses als grans mitjans de comunicació. Esperem que en les properes edició la cosa canviï. De les propostes que s’han vist al Trafic, jo destacaria alguns interessants i originals treballs fotogràfics com “Rainbow country”, de Mattia Insolera (World Press Photo d'enguany) sobre el col·lectiu gai; "For sale" d'Elisenda Pons, sobre les conseqüències de la crisi econòmica als Estats Units, i el reportatge sobre les víctimes del Yak-42 d'Eugeni Gay i Elisabet González.

Rainbow country, de Mattia Insolera

For sale, d'Elisenda Pons

Yak-42, d'Eugeni Gay i Elisabet González

Al costat d'aquests treballs de fotògrafs consolidats i alguns emergents, el dissabte s’hi van projectar també les imatges que havien realitzat durant les classes els alumnes dels tallers de fotografia de Magnum. I aquí justament una cosa em va cridar l'atenció: la majoria eren treballs que imitaven la mirada, l'estil, els temes, les idees i fins i tot l’estètica de cadascún dels conductors dels tallers. El cas més evident va ser el dels alumnes de Bruce Gilden. La majoria de les imatges eren un exercici de copiar els poderosos retrats en blanc i negre que han fet famós el fotògraf de Magnum.

Probablement això no tingui molta importància en el cas d'uns tallers de fotografia, i fins i tot es pot considerar normal que els alumnes s'identifiquin amb la tècnica i l'estil del mestre, però no he pogut evitar relacionar-ho amb el que vaig llegir fa uns dies en el bloc del fotògraf Roger Llonch, en el qual recomanava un article de Stephen Mayes (membre del jurat del World Press Photo durant molts anys) en què afirmava que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra. La tesi de Mayes després de visionar al llarg de 10 anys quasi 500.000 imatges que s'han presentat al concurs, és que el fotoperiodisme es copia a si mateix en lloc d'observar el món en tota la seva amplitud i complexitat per a interpretar-lo. Segons Mayes, això es fa evident sobretot en el World Press Photo, on cada any els guanyadors estimulen a una legió d'imitadors (en estil i contingut) i cada any, el jurat es sorprèn per la repetició de temes i la manca de varietat en la cobertura. “El 90% de les fotos fan referència al 10% del món”.

Tinc la impressió que hi ha milers de reportatges fotogràfics que no es faran mai perquè els fotoperiodistes d'alguna manera senten la necessitat de perseguir les mateixes històries. Els de Magnum, però també algunes de les projeccions que s'han vist al Trafic, en certa manera posen de manifest el mimetisme que pateix part del documentalisme actual. Ruanda, Cambodja, Bangkok... Alguns reportatges estaven enfocats a llocs coneguts, redundaven en problemes similars des de punts de vista i perspectives idèntiques a altres que encara mantenim frescos a la retina (el treball de Manu Ocaña sobre els discapacitats amb pròtesi per culpa de l'explosió d'una mina recordava molt al de Pep Bonet a “Faith in Chaos”, per exemple, o a les imatges de Gervasio Sánchez a Kabul) i donaven molta importància a l’estètica de la imatge.

Mark Power, un dels fotògrafs de Magnum que ha estat aquests dies al Trafic, també s’ha adonat d’això. Segons Power, la situació del fotoperiodisme actual, en un context on tothom té una càmera de fotos, hauria d'estimular els fotògrafs a interessar-se més per les idees. Jo hi afegiria que tampoc haurien d'abusar de l'esteticisme. Valorar primer el talent estètic d'una imatge abans de percebre les atrocitats que s’hi mostren despisten de la realitat del món. Per mi sempre serà més important la plasmació del patiment de la gent que l'estètica de la foto. Perquè, què ens interessa de la fotografia documental? El valor informatiu de la imatge o el valor estètic? El Mark Power ho va deixar ben clar en la seva conferència del dijous passat: “El fotògraf actual hauria d'atribuir un espai més important al pensament que a l'ull que mira”.

Doncs això. Algú no hi està

A Roger Llonch, mil gràcies per la recomanació.

25 d’oct. 2009

Trafic munta a Barcelona uns tallers de fotografia amb alguns dels millors fotògrafs de Magnum

La tercera edició de Trafic, organitzada pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ja escalfa motors.
Trafic és un festival de fotografia documental que posa en contacte el públic amb la realitat filtrada per la mirada de fotògrafs reconeguts i emergents, i narrada en clau d'opinió i compromís. En aquesta ocasió, i sota el lema Mirar/Narrar, el certamen pretén mostrar-nos, a través de la fotografia, una mirada carregada d'empatia com a enllaç de comunicació entre éssers distants.

Durant 5 dies, del 4 al 8 de novembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) seran els escenaris que acolliran un bon grapat de projeccions de fotografies (com les de Leopoldo Pomés i Christian Maury), debats (com els de Colita i el col·lectiu Ruido), la presentació de la nova revista de fotografia documental 'Piel de Foto', les projeccions d'autors emergents, i els tallers de fotografia documental i les conferències de Magnum. Aquests tallers són, sens dubte, un dels principals atractius del programa, ja que no tots els dies es té l'oportunitat d'aprendre i perfeccionar la tècnica fotogràfica de la mà de sis fotògrafs de l'agència Magnum com Antoine D'Agata, Chien-Chi Chang, Bruce Gilden, Carl De Keyzer, Mark Power i Chris Steele-Perkins.


Els tallers es realitzaran del 3 al 7 de novembre al CCCB i a l'IEFC, i estan dirigits a fotògrafs que ja tinguin una bona comprensió de les tècniques fotogràfiques. Cada taller estarà integrat per 12 participants, que treballaran de forma intensiva durant cinc dies, en què hi haurà revisions diàries de la feina, crítiques de grup i sessions d'edició. Amb la guia dels sis mestres de la fotografia, els assistents a cada taller gaudiran d'un ambient professional en què se'ls conduirà a treballar donant prioritat al desenvolupament del seu propi llenguatge creatiu. L'objectiu és potenciar la identitat fotogràfica de cada participant i les seves habilitats per poder competir en el mercat de treball.


Els tallers s'impartiran en anglès, però hi haurà traductors al castellà. Els participants hauran de documentar aspectes o històries de la ciutat de Barcelona i dels seus voltants i aplicar el seu estil fotogràfic personal durant tota la feina.
Durant la seva estada a Barcelona, i en el marc de la programació vespertina de Trafic, els 6 fotògrafs de Magnum mostraran el seu treball en una presentació audiovisual al CCCB. A més, els tallers culminaran amb una projecció dels treballs realitzats pels participants durant el curs i la publicació de llibres.

En definitiva, els tallers de Magnum a Barcelona són una experiència única i una oportunitat excepcional per a aquells fotògrafs que tinguin ganes de perfeccionar el seu treball i aprendre sota la direcció de professionals de renom.

Totes les activitats de Trafic són d'entrada gratuïta, exceptuant els tallers de Magnum. Sobre els tallers, podeu demanar més informació al Centre de Fotografia Documental de Barcelona, info@lafotobcn.org i a Magnum Workshop Barcelona.

30 d’ag. 2009

Una bona manera de reincorporar-nos

Després de la desconnexió de les vacances, els amants de la fotografia tenim l'oportunitat de reintegrar-nos a la societat assistint al més important festival internacional de fotoperiodisme, el Visa pour l'Image, que s'acaba d'estrenar aquest cap de setmana a Perpinyà.

Fins el 13 de setembre, i a només dues hores per carretera des de Barcelona, podreu passejar pels edificis més emblemàtics i històrics de la ciutat i gaudir d'una trentena d'exposicions de fotografia que mostren reportatges realitzats per fotoperiodistes d’arreu del món sobre les guerres a l'Iraq, Afganistan, Gaza o Kivu Nord (República Democràtica del Congo) i les seves tràgiques conseqüències; el canvi presidencial als EUA, de George Bush a Barack Obama; la violència viscuda a Madagascar, les bandes juvenils de Guatemala i el caos mexicà de la droga, entre d'altres.

D'aquesta manera, Perpinyà torna a convertir-se en testimoni de tot allò que ara és tan difícil de veure publicat als diaris i en cita ineludible per aquells que practiquen i segueixen de prop el fotoperiodisme.

Si hi aneu el proper cap de setmana, allí m'hi trobareu.

1 de juny 2009

Jean François Leroy: "Els fotoperiodistes no poden sobreviure a l'hecatombe de la premsa"

El director de Visa pour l'Image afirma: "Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. És urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint".

Foto: John McDermott

És el fotògraf de premsa una espècie en perill d'extinció? Si internet multiplica la projecció del seu treball, per què l'infravalora? Anem cap a un model de fotoperiodisme multimèdia cada vegada més precari? El director de Visa pour l'Imatge Jean François Leroy, en una entrevista realitzada pels periodistes Caroline Laurent i Lucas Menget, membres del seu equip, analitza aquestes i d'altres questions que amenacen el present i el futur del periodisme gràfic. I ho fa des d'aquesta prestigiosa talaia que suposa el festival de Perpinyà.

Des del Visa pour l’Image de l'any passat, els diaris Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida; el Boston Globe córre el perill de tancar d’aquí a poc... La premsa no ha passat mai per tan mal moment. Creu que els fotògrafs de premsa encara poden sobreviure a aquesta hecatombe? 
La meva resposta és rotunda: no. En dir això, no pretenc ser el guardià d’un parc de dinosaures, i Visa pour l’Image no serà el seu cementiri. Però aquesta és la realitat. Pel que estic veient mentre preparo l’edició 2009 del Visa, estem tenint moltes dificultats a l’hora de trobar temes per omplir les nostres sis vetllades de projecció i muntar trenta exposicions. Resulta trist. No ens havia passat mai en els vint-i-un anys d’existència del festival.  

Si els fotógrafs ja no poden viure de la premsa, de quines solucions disposen per seguir dedicant-se decentment a la seva professió? 
Potser dedicar-se a l’edició. Està molt bé i resulta gratificant. Però quan aconsegueixen publicar un llibre, si venen 3.000 exemplars ja és molt i no els aporta gran cosa. Una altra sortida són les exposicions. També estan molt bé. Però no els hi aporten gaire tampoc. Hauran d’inventar-se noves maneres de difondre la seva obra. Divulgar-la està molt bé, però també han de poder viure de la seva professió!

Creu que la divulgació de les obres a internet podria ser una solució? 
No, tal i com estan les coses. Hem de recordar que internet no aporta res a aquests autors. Em sap greu però internet, de moment, no representa un model econòmic que substitueixi la premsa com a modus vivendi dels fotògrafs. És una realitat. L’any passat, quan vam celebrar el vintè aniversari de Visa pour l’Image, vam rebre una quarantena de peticions de gent que volia publicar fotos projectades o exposades a Perpinyà. Però sempre de manera gratuïta! Ens diuen que l’economia de la premsa va passant del format paper a la web. El problema és que això succeeix sense cap benefici per als productors d’imatges. 

Podem dir que la producció multimèdia està de moda? 
Sí. Está molt de moda, tothom vol fer multimèdia. “Ja que fas fotos, fes-me també un vídeo, uns testimonis i posa’m una mica de so, que això quedarà molt bé a la web”. Però el fet que un fotògraf faci multimèdia, no significa que aconsegueixi el finançament per poder seguir produint. I aquí és on rau el veritable problema. 

No creu que Visa pour l’Image hauria de ser precursor i conseller en aquest nou àmbit i definir un marc amb regles sobre l‘explotació i difusió del fotoperiodisme a internet?
Això forma part d’un debat sobre el que s’ha de reflexionar. Per això tenim el projecte de crear un premi al millor documental web a Visa pour l’Image, amb la col·laboració de France 24. Això sí, no per posar catorze fotos en un diaporama amb les Quatre Estacions de Vivaldi de fons fas multimèdia. Per tant, també en aquest àmbit queda molt per innovar. 

Segons vostè, quines són les condicions indispensables per fer un bon documental web?
Exactament les mateixes que per fer un bon reportatge fotogràfic en format paper. És a dir, la recerca de la qualitat i l’exigència respecte al fons i la forma. Necessites unes bones fotos, un bon vídeo, unes bones entrevistes i, sobretot, tenir un propòsit. No és suficient oferir una dimensió o un embolcall multimèdia amb so, vídeo i comentaris. Si el teu propòsit és nul en el seu origen, el teu reportatge al final serà nul. Rebo multimèdia cada dia, arxius on em posen dotze fotos seguides sense cap ni peus, amb música de fons creada per a l’ocasió. O amb comentaris convencionals buits de contingut. Això no té cap interès ni cap sentit!

Vol dir això que Visa pour l’Image intentarà definir les bases del treball periodístic difós a l’àmbit multimèdia?
Aquesta ha estat sempre la intenció bàsica del nostre festival. Sempre hem afirmat, i seguirem fent-ho, que el fons és sempre més important que la forma. I és clar que sí, Visa pour l’Image hauria de ser un espai on s’imposessin noves normes respecte a internet. És un repte molt interessant! 

Creu que amb tota aquesta lluita per aconseguir el millor acord al preu més baix, especialment a internet, s’està incrementant la precarietat laboral dels fotògrafs? 
Li explicaré una història recent sobre un jove fotògraf que participa en un concurs de fotografia. Guanya un premi, i una agència de publicitat es posa en contacte amb ell i li diu: “La seva foto premiada és exactament allò que busquem per al nostre client, es correspon amb els colors, amb la identitat corporativa, etc. Li comprem per 9.500 euros.” El jove fotògraf respon: “Deixi’m fer un parell de trucades abans de decidir-me…” Òbviament, per 9.500 euros tothom li va dir que la vengués. Torna a trucar a l’agència de publicitat al dia següent, on li diuen: “Hem canviat de parer.” Demana explicacions i, de fet, el que havia succeït era el següent: el jove fotògraf havia posat les seves fotos en una agència lliure de drets i d’accés lliure. Mentre reflexionava sobre si acceptar l'oferta, en menys de 24 hores, l’agència de publicitat havia localitzat la famosa foto a internet i... se l’havia descarregat per 1 euro! El pobre noi havia perdut 9.499 euros. Doncs jo li dic: “Ho tens merescut. Et penses que posant les teves fotos en una web gratuïta et trucaran de National Geographic i Geo dient-te: “És vostè genial, l’enviem a Borneo a fer un reportatge de 15 pàgines i la portada”? La resposta és “no, les teves fotos se les estan descarregant per 1 euro”.

Aquest dèficit de bons temes de fotoperiodisme que vostè troba a faltar aquest any, és tan sols atribuïble als diaris? 
Fa deu anys, un fotògraf que marxava a iniciativa pròpia trobava sempre un diari on publicar, si aconseguia un bon reportatge. Avui dia, això ja no és així. Actualment, s’ha de tenir molta empenta per llençar-se sol a l’aventura, sense el suport d’un diari i fer un reportatge a fons. Encara que et comprin el reportatge després. Les tarifes s’han dividit per 4 en deu anys.

Un fotògraf molt jove arriba demà al seu despatx i li diu : “Vull dedicar-me a la fotografia". Quins consells li donaria?
A priori, intentaria orientar-lo cap a una altra cosa… Aquesta professió s’ha tornat molt complicada. Però alhora, quan descobreixo obres com la de Massimo Berruti al Pakistan, em quedo bocabadat. Clàssic, eficaç, fort… No té ni 30 anys, però té una maduresa visual impressionant. És just el tipus de fotògraf a qui Visa pour l’Image desitja donar suport! Així que: Munem Wasif l’any passat, Berruti actualment... Encara tinc motius per creure i tenir fe!

Aleshores, ja no hi ha informació possible? En tot cas, no a través de la fotografia. Tots som conscients que la premsa que hem estimat i defensat ja no existeix. Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. I és urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint. Malauradament, ja hem passat a una altra fase, perquè considero que els diaris ja mai tornaran a mans dels periodistes.

24 de maig 2009

L'erotisme elegant i surreal de Mariano Vargas

El fotògraf Mariano Vargas ha adquirit un merescut renom gràcies als seus retrats eròtics. Aliè a les modes, Vargas fotografia enigmàtiques i angelicals dones que exhibeixen el seu erotisme torbador i elegant posant en escenaris en els quals es barregen elements contemporanis amb estètiques renaixentistes.

En els retrats de Vargas hi destaquen, sobretot, les mirades juganeres, sensuals i pícares de les models, fruit de l'empatia que aconsegueix el fotògraf, i una cuidada posta en escena, on el llenguatge del cos a través de la postura, el vestuari, l'entorn i l'ambientació hi tenen una importància fonamental. Amb una tècnica impecable i un sentit de la composició acadèmic derivat d'antics models de la pintura occidental, les fotos de Vargas combinen amb èxit tradició i modernitat.

L'obra de Mariano Vargas ha rebut nombrosos i importants premis, com el Erotic Book Awards de 2003. A més, l'editorial Taschen el considera un dels 100 millors fotògrafs eròtics del segle XX.

Actualment i fins el 5 de juliol, la Galeria ARTGN exhibeix una mostra dels retrats de Vargas a l'exposició 'Soltanto Madonna', emmarcada en el festival de fotografia SCAN 2009 de Tarragona.

18 de maig 2009

Visa pour l'Image, l'últim reducte del fotoperiodisme?

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà ja escalfa motors. En un ambient de preocupació per la situació de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular, dijous passat es va presentar a la Delegació de Perpinyà a Barcelona la programació de la 21ena. edició, que enguany es celebrarà del 29 d'agost al 13 de setembre. La primera setmana, però, està reservada, com sempre, només als professionals.

El festival d'enguany s'emmarca dins d'un any negre pel fotoperiodisme, un moment crític on convergeixen una crisi financera galopant i una complexa i multifactorial crisi dels diaris que ja fa uns anys que es veia venir però que tot i així ens ha agafat desprevinguts, provocant dràstiques reduccions de plantilla i el tancament de rotatius centenaris. Fa només uns dies, el Rocky Mountain News de Denver, fundat el 1859 i guardonat amb uns quants premis Pulitzer, acaba de tancar a només 55 dies del seu 150è. aniversari; Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida, i aquí els diaris La Vanguardia i El Periódico estan duent a terme dolorosos expedients de regulació d'ocupació.

La situació actual del fotoperiodisme a les redaccions és, per tant, complicadíssima. Si tenim en compte que la majoria de diaris pertanyen a grups mediàtics dirigits per potents grups empresarials i financers que únicament es regeixen per interessos de rendibilitat màxima, no és estrany que les plantilles de fotògrafs s'estiguin reduint a la mínima expressió. La majoria de diaris prefereixen pagar a determinades agències de fotografia un preu rodó que inclogui els drets de reproducció de totes les fotos que el diari necessiti. Un abonament anual a AP (Associated Press), per exemple, costa uns 15.000 euros. Evidentment, és molt més barat que enviar a uns quants fotògrafs a cobrir diferents esdeveniments i conflictes.

Per tant, prácticament ja no s'encarreguen reportatges fotogràfics i se'n compren ben pocs. Segons el director de Visa pour l'Image i expert en fotoperiodisme contemporani Jean François Leroy, més del 75% dels fotorreportatges actuals els compren només les ONG. No és estrany, doncs, que tots els diaris s'assemblin tant, que tots donin pràcticament les mateixes fotos, totes convencionals... justament en un moment en què tenim accés a infinitat d'imatges. Quina gran paradoxa! La informació ha passat de cobrir-se a il·lustrar-se, la qual cosa amaga un greu problema de concepte, ja que les fotos en lloc d'informar només compleixen una funció il·lustrativa.

Recordo que en el màster d'edició gràfica que vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona fa tres anys, Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, ens comentava que amb els anys s'ha anat imposant als diaris un model periodístic relativament estàndard que ha renunciat a la seva essència i la seva responsabilitat social per la pressió de la publicitat i la maximització de la rendibilitat. En aquest context, qui pot seguir produint un tema de debò, en profunditat, prenent-se temps per quedar-se en un lloc, observar, treballar per comprendre... En definitiva, ser pe-rio-dis-ta?, es pregunta el director de Visa pour l'image. Qui informarà amb tot el rigor i profunditat sobre els conflictes, catàstrofes, situacions d'injustícia, de vulneració dels drets humans que es produeixen en el món? Serà Perpinyà l'últim refugi dels fotoperiodistes? Leroy creu que ben al contrari, el Visa pour l'image ha de servir per demostrar que, malgrat les adversitats, segueix existint una producció de qualitat. “Seguirem lluitant amb aquells que volen seguir creient en el periodisme de qualitat. Més que un desig, és un jurament!”.

8 de maig 2009

Un cap de setmana molt fotogràfic

Aquest cap de setmana, els afeccionats o professionals de la fotografia podran gaudir d'una gran varietat de festivals i mostres repartides per tot el territori. Els més propers són el festival SCAN 2009 de Tarragona i el Fotomaig '09 de Sitges. El primer (del qual ja n'he parlat en un anterior post) es celebra del 7 al 17 de maig i inclou tretze exposicions i la mostra 'Talent latent' d'artistes emergents; el simposi 'Instantànies de la teoria de la fotografia', i el diàleg 'La imatge en conflicte'. Al Fotomaig de Sitges, al llarg de 15 dies, 170 fotògrafs exposen més de 700 fotografies a nou sales del municipi, on a més es celebraran altres activitats paral·leles, com projeccions audiovisuals, conferències i l'entrega de premis dels concursos.

Més enllà del principat, a Madrid obre les seves portes la primera edició de Madridfoto, una fira especialitzada en fotografia que té vocació de convertir-se en un referent mundial, juntament amb el festival PhotoEspaña, i a l'estil de París Photo o Miami Photo. L'objectiu de Madridfoto és mostrar una àmplia panoràmica de la fotografia contemporània i promoure un nou col·leccionisme més accessible que pot començar, per exemple, per la compra d'un llibre. En aquesta primera edició que se celebra a Ifema del 7 al 10 de maig, Madridfoto compta amb 47 galeries de 12 països que exhibeixen les obres de més de 230 artistes. Així es poden trobar fotos de Robert Mapplethorrpe, Silvia Plachy, Rineke Dijkstra, Alberto García Alix, Antoni Muntadas, Chema Madoz o Cristina García Rodero.
I a Sevilla, arrenca també el II Festival de Fotografia SevillaFoto09 amb la inauguració de l'exposició 'Darfur. Imatges contra la impunitat', de Linsey Addario, Stanley Greene i Alvaro Ybarra Zabala al Centre de les Arts de la capital sevillana, i continuarà la seva programació fins el proper 7 de juny amb l'organització de 12 exposicions, quatre trobades amb professionals, cinc tallers, projeccions, estudis de fotografia, rutes fotogràfiques i la participació de 116 artistes.

El festival sevillà també aglutina quatre trobades professionals que tindran com a seu la Universitat Internacional d'Andalusia. Així, l'11 de maig la cita és amb José Manuel Navia, el 12 de maig amb Miguel Trillo, el 13 de maig amb Pep Bonet i el 14 de maig amb Javier Bauluz.

Per últim, Àvila acull fins el 7 de juny 83 fotografies impactants sobre la fauna i la flora de tot el món, dins l'exposició 'Fotògrafs a la Natura', organitzada per la Junta de Castella i Lleó en col·laboració amb l'Ajuntament. Són un recull de les millors imatges presentades i premiades en el 34è. concurs internacional Wildlife Photographer of the Year, organitzat pel Museu d'Història Natural de Londres i la revista britànica de naturalesa BBC Wildlife, al qual van concórrer més de 32.300 imatges procedents de 82 països.

26 d’abr. 2009

El festival SCAN 2009 transforma Tarragona en la capital de la fotografia

El proper 7 de maig s'inaugura a Tarragona la segona edició del festival de fotografia SCAN 2009. Un dels objectius del festival és difondre els treballs fotogràfics d'autors i autores novells a través de la mostra Talent Latent, que es podrà visitar al Mercat Central de Tarragona (a la foto) des del 7 de maig fins el 5 de juliol. A més, la resta de museus i centres culturals de la ciutat oferiran 14 exposicions fotogràfiques amb treballs de gran qualitat que completaran la proposta de Talent Latent.

A banda, el festival també tractarà la vessant teòrica de la imatge a través de xerrades, simposis, tallers i conferències. L'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, Pepe Baeza; el fotoperiodista Clemente Bernad i l'ex-director de Le Monde Diplomatique Ignacio Ramonet, debatran de manera virtual sobre la funció documental de la fotografia. El diàleg es podrà seguir per internet, però la conversa presencial entre els tres protagonistes tindrà lloc el 13 de maig al Teatre Metropol de Tarragona.

El dijous 14 de maig començarà el Simposi 'Instantànies de la teoria de la fotografia'. Durant tres dies s'analitzarà l'essència de la fotografia i la seva teoria. Les ponències tindran lloc a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. El Simposi, dirigit per Pedro Vicente Mullor, no només pretén ser un marc de debat per explorar l'estat, funció, usos, aplicacions i futur de la teoria de la fotografia, sinó també explorar el pensament contemporani i la necessitat de trobar noves fórmules d'entendre la fotografia i la seva relació amb el món.

Per la seva banda, l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona oferirà la master class fotogràfica 'Territoris, ciutats, senyores i supermanes' que impartirà el fotògraf Jordi Bernadó. El curs teoricopràctic té com a tema l'anàlisi i la mirada sobre el territori des d'una perspectiva artística i de pensament contemporani.

Per últim, la Biblioteca Pública de Tarragona s'uneix a SCAN per oferir les conferències 'Fotografia d'arquitectura: una literatura gràfica', a càrrec de Lluís Casals, fotògraf d'arquitectura, i 'Què és un llibre de fotografia. Disseny i gestió d'una col lecció de llibres de fotografia', a càrrec d'Antonio Ansón, professor a la Universitat de Saragossa, assagista de literatura, cinema i art. En aquestes conferències s'analitzaran els nexes que uneixen la fotografia amb l'arquitectura i la literatura, respectivament.

Per assistir a qualsevol d'aquestes jornades, cal fer una inscripció prèvia a inscripcions@scan.cat. I si vols rebre informació de SCAN, posa-t'hi en contacte a través de scan@scan.cat. També pots consultar el programa.