Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris edició gràfica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris edició gràfica. Mostrar tots els missatges

8 d’ag. 2013

Contar una història amb una sola imatge


Que difícil és per a un fotògraf explicar una història en una sola foto. El mateix Cartier-Bresson ho deia. No obstant això, de vegades el miracle succeeix i per això fotos com aquesta són tan valuoses. Mireu si no la senzilla i honesta imatge de dalt de Gerald Waller, lliure d'artificis estètics, publicada a la revista Life el 1946, d'un orfe austríac. Ni tan sols necessita un peu de foto.

8 d’ag. 2012

Com seleccionar i ordenar imatges, i convertir-les en una història visual efectiva i estètica


Molts fotògrafs que vénen a veure'm a la redacció del Descobrir m'expliquen que el que més els costa d'un reportatge és editar les fotos. Quines triar d'entre els milers d'imatges disparades? Com saber les que funcionaran? Com organitzar-les? Com explicar una història amb elles? Amb quantes imatges? En quin ordre? Com triar la foto d'obertura d'un reportatge? I la de tancament? Com evitar que ens falti una foto? Com aconseguir que el reportatge sigui estèticament potent?

Si volem que les nostres fotografies expliquin de manera efectiva una història, capturant l'atenció dels espectadors, haurem de saber seleccionar-les i ordenar-les. Si ho fem bé, podrem comunicar molt millor el nostre missatge, ja sigui en un reportatge que volem veure publicat, una exposició, un fotollibre, un multimèdia o un àlbum en una xarxa social.

  • Explicaré com passar de tenir una idea de reportatge o projecte fotogràfic a concretar-la correctament, planificar-la, desenvolupar-la i resoldre-la fins convertir-la en un bon treball fotogràfic.
  • Comentarem quines fotografies són indispensables per aconseguir-ho.
  • Us mostraré com seleccionar les que ens interessen, i com, en funció de les fotos que escollim, podrem explicar una història o una altra.
  • Per últim, donarem una ullada a les diferents maneres d'ordenar les fotos per aconseguir que una sèrie d'imatges soltes d'un aspecte de la realitat es converteixi en un discurs visual efectiu i estètic.

Tot això ho farem de manera molt pràctica, amb multitud d'exemples reals. Per això compto amb l'ajut dels fotògrafs Siqui Sánchez i Manel Soria, que us explicaran com van plantejar alguns dels seus reportatges, amb quines dificultats s'hi van trobar i com les van resoldre.

Si creus que aquest és el taller que estaves esperant, aquestes són les dades:

Data: dissabte 6 d'octubre de 2012
Horari: de 10 a 14h i de 16 a 20h
Lloc: Casa Elizalde, c/ València, 302, de Barcelona, a la sala Folch i Torres

Professors:
  • Maria Rosa Vila. Editora gràfica, fotògrafa i periodista. Màster en Edició Gràfica de la UAB. Directora de Fotografia de la revista Descobrir, editora espanyola de la pàgina de l'APOD (Astronomy Picture of the Day) de la NASA al Facebook, i editora gràfica de diversos fotollibres.
  • Manel Soria. Fotògraf especialitzat en astrofotografia i natura. Ha publicat reportatges en diversos mitjans, i algunes de les seves imatges han estat APOD de la NASA. És, a més, doctor enginyer industrial i professor de la facultat d'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya. Autor del bloc Frikosal.
  • Siqui Sánchez. Fotògraf editorial, industrial i publicitari, representat per Getty Images. Publica a The Guardian i New York Times, entre d'altres, i ha estat reconegut amb els premis LAUS i LUX. Ha publicat el llibre El Viaje Imposible, l'exposició del qual està viatjant actualment per Europa patrocinada per l'Institut Cervantes. Autor del projecte Toilet Planet.<

Preu del taller: 90€

Els que desitgeu apuntar-vos al taller heu d'omplir aquest formulari.

Us garantim que el taller serà molt didàctic i us resoldrà tots els dubtes i misteris de l'edició gràfica.

A veure qui s'anima i s'hi apunta. Serà un plaer veure'ns allà!

Nota. L'organització es reserva el dret d'anul·lar o modificar el taller per manca de participants.

8 de jul. 2012

Taller de Edición Gráfica para Fotógrafos


Muchos fotógrafos que vienen a verme a la redacción del Descobrir me cuentan que lo que más les cuesta de su trabajo (además de publicarlo y cobrarlo, claro ;) es seleccionar y ordenar sus fotos para construir un discurso visual potente y efectivo. Otros tienen el problema de que cuando se ponen a editar se dan cuenta de que les falta la foto que hubiera hecho que el reportaje quedara redondo.

Si queremos que nuestras imágenes cuenten de forma efectiva una historia, capturando la atención de los espectadores, deberemos saber seleccionarlas y ordenarlas. Alternar las previsibles con las imaginativas, los planos abiertos con los cerrados, los encuadres verticales con los horizontales... Si lo hacemos bien, podremos comunicar mucho mejor nuestro mensaje, ya sea un reportaje que queremos ver publicado, un fotolibro o un álbum en una red social.

El fin de semana del 20 al 22 de julio daré un Taller de Edición Gráfica para Fotógrafos cerca de Madrid en el que explicaré qué fotografías debemos hacer para lograr un buen trabajo fotográfico a partir de una idea o un encargo. También mostraré cómo se consigue que una serie de imágenes sueltas de un aspecto de la realidad se conviertan en un discurso visual efectivo y estético. Para ello, trabajaremos la edición gráfica de un reportaje que cada participante producirá en el mismo taller, comentaremos los trabajos, los editaremos y enseñaremos a mejorarlos.

Además de pasar un fin de semana juntos, podréis preguntarme todo aquello que siempre quisisteis preguntar a un editor gráfico y nunca pudisteis. Será un placer atenderos.

27 de març 2012

Fotonature 2012, National Geographic, los editores gráficos, el último mohicano y el plus de calidad

Todos los ponentes del Fotonature 2012 al completo: empezando por arriba a la izquierda, Rafa Pérez, Javier Selva, Siqui Sánchez, Manel Soria, Tino Soriano, Todd James, Jane Menyawi, Rafael López-Monné y Hugo Rodríguez. Foto: Maria Rosa Vila.

Uno de los grandes alicientes que tienen los festivales y eventos fotográficos similares es el de que cualquiera puede acceder a los ponentes, charlar con ellos y hacerles preguntas. El Fotonature de La Palma no ha sido una excepción, sino todo lo contrario. Durante su celebración este fin de semana pasado -en el que hubo llenazo, qué bien-, los asistentes tuvimos la oportunidad de codearnos con ellos. Cierto es que, en mi caso, he podido hablar con todos durante los seis días que he pasado en La Palma ya que me enchufaron (una de las pocas ventajas de ser la editora gráfica del Descobrir, debo reconocerlo). Como a la mayoría les conozco desde hace años, Tino Soriano y Anna Oliver -directores del Fotonature- tuvieron la amabilidad de integrarme en el grupo de ponentes para que pudiera estar con ellos todo el tiempo. Por eso, desde aquí, quiero expresarles mi más sincero agradecimiento.

Además de Rafa Pérez (El Fotógrafo Viajero), Hugo Rodríguez, Manel Soria (Frikosal), Rafael López-Monné y Javier Selva, el Fotonature de este año trajo directamente de Estados Unidos a dos editores gráficos de National Geographic, Jane Menyawi y Todd James, que resultaron ser dos personas de lo más cercanas y accesibles. Teniendo en cuenta que una a veces se siente como el último mohicano de la edición gráfica de este país, os podéis imaginar las ganas que tenía de intercambiar impresiones con colegas que trabajan en una de las publicaciones más prestigiosas del mundo y uno de los referentes del Descobrir.

Las intervenciones de Jane Menyawi y Todd James necesitaron de la colaboración de un traductor. Foto: Maria Rosa Vila.

Y claro, cuando empezamos a hablar, las comparaciones fueron inevitables y odiosas. Sólo para empezar diré que actualmente y a pesar de la crisis, en National Geographic trabajan 10 editores gráficos. ¡10! Además, todos tienen un ayudante que comparten de dos en dos. O sea, que en total son 5 ayudantes para 10 editores.

En cuanto a los reportajes, los del National siguen haciendo las cosas a lo grande. Se preparan con dos años de antelación y se realizan en 8 semanas aproximadamente. Pero si el editor gráfico considera que el fotógrafo tiene que volver a hacer más fotos para concluir su reportaje, pues vuelve a enviarle, no importa si es a Shanghai, el Polo Norte o Afganistán, por citar tres ejemplos que Jane y Todd mostraron en sus respectivas ponencias.

Editan un total de 50.000 fotos por reportaje (¿os imagináis la cantidad de tiempo que tienen que invertir los editores mirando, seleccionando y descartando entre 50.000 fotos?) y trabajan codo a codo con el director de arte en el diseño de las páginas y en la elaboración del discurso visual (menos mal que en esto último, en el Descobrir lo hacemos igual), por lo que su papel en la redacción es de suma importancia, ya que tienen un gran peso en las decisiones editoriales.

Al igual que los anteriores ponentes, Todd James contestó algunas preguntas después de su ponencia. Foto: Maria Rosa Vila.

Y todo eso, ¿por qué, con qué objetivo? Todd me lo dijo muy claro: "Pues para lograr la excelencia en los contenidos y ofrecer a los lectores la máxima calidad", algo que hoy en día muy pocas editoriales y publicaciones entienden. En un mundo en el que los editores gráficos nos hemos convertido en una "especie en vías de extinción", en palabras de Todd, National Geographic se resiste a prescindir de ellos para garantizar el plus de calidad de sus reportajes e imágenes. ¿Es eso rentable? Parece que si. Pese a la ligera caída en el quiosco en Estados Unidos y el fracaso de la web, según reconoció Todd, las ediciones internacionales de National Geographic han aumentado las ventas y han sumado 100.000 nuevos suscriptores a la versión para Ipad, cifra que prevén que se incremente en 100.000 más en los próximos meses. Lo cual certifica que la calidad es la mejor arma para que una publicación sobreviva al tsunami de la crisis. ¿Se enterarán de una vez las editoriales y los medios de este país?

A Tino y a Anna, enhorabuena por el éxito de la tercera edición del Fotonature. Doy fe de que es un evento fotográfico de primera, que espero que dure muchos años. Y a los amigos de La Palma, gracias por todo y un fuerte abrazo. Este post lo he redactado en castellano en atención a vosotros.

16 de març 2012

'How to make a book with Steidl', un documental sobre com editar un llibre fotogràfic de luxe


Gerhard Steidl és un editor i impressor alemany que durant 40 anys ha estat combinant de forma brillant ambdues facetes per a produir els llibres dels fotògrafs més reconeguts del planeta. Utilitzant materials no convencionals i tècniques d'impressió innovadores, ha creat llibres de fotografia que sobrepassen l'àmbit de la mera producció editorial.

Cada pàgina que surt de la seva impremta de Göttingen -a dues hores al nord de Frankfurt, Alemanya- és revisada per ell personalment. El seu perfeccionisme i domini de l'art de la impressió l'han fet guanyar el màxim reconeixement internacional. Per això, fotògrafs com Martin Parr, Bruce Davidson, Susan Meiselas, Bill Brandt, Michel Comte i Robert Frank, entre d'altres, han decidit deixar en mans de Steidl la concepció i producció de la seva obra més important.

Ara, el documental How to make a book with Steidl, de Jörg Adolph i Gereon Wetzel, ens mostra el treball d'aquest gran mestre mentre col·laborava amb alguns dels fotògrafs més famosos del planeta, ja fos a Nova York, Londres, París, el desert de Catar o el seu estudi de Göttingen, on tot es gesta en el mateix lloc, des del naixement de la idea inicial de l'artista fins el llibre totalment acabat.

Un documental molt recomanable per a tots aquells fotògrafs que vulguin autoeditar-se un llibre i convertir-lo en un objecte d'art únic. El podreu trobar en DVD a la llibreria Kowasa de Barcelona per 17€ o comprant-lo a la seva web, en VO Anglès / Alemany i subtítols en castellà.

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

25 de maig 2010

Alguns detalls que cal tenir en compte si aneu a veure a un editor gràfic

Quan un fotògraf decideix anar a veure a un editor gràfic per primera vegada, ho sol fer per tres raons:

  • Perquè ha realitzat un reportatge fotogràfic i vol publicar-lo.
  • Perquè ha pensat en un reportatge i vol proposar-lo a la publicació perquè li encarreguin.
  • Perquè li agradaria col·laborar en el mitjà com a freelance.

Com que els editors gràfics tenim fama de ser persones molt ocupades amb poc temps per atendre visites (cosa absolutament certa), és important que quan un fotògraf vagi a veure’n un (o a qui exerceixi les funcions d'edició gràfica) tingui en compte alguns detalls per tal d'aprofitar l’entrevista i que l'editor es faci una idea de com és el seu treball.

Des de la meva experiència com a editora gràfica que rep cada setmana a 4 o 5 fotògrafs i que n’ha vist de tots els colors (des de professionals amb molts anys d'experiència, passant per estudiants de tots els cursos, fotoperiodistes, fotògrafs especialitzats, fotògrafs tot terreny... fins a professors de fotografia), la primera recomanació que us faria és no anar a veure l'editor gràfic sense concertar-hi prèviament una cita per telèfon o email. Això que sembla una obvietat és una cosa que m'ha passat en repetides ocasions. Sense avisar, algun fotògraf que “passava per aquí” casualment ha decidit aprofitar l’avinentesa per fer-me una visita just quan estava a punt d'entrar en una reunió o en ple tancament, la qual cosa posa en dubte l'eficiència del recurs i les habilitats de planificació del fotògraf.

La segona qüestió important que hauria de tenir en compte el fotògraf és saber per a qui treballa l’editor gràfic, és a dir, quin tipus de publicació va a visitar i com són els reportatges que hi publiquen. És un diari generalista, un dominical, un setmanari especialitzat, una revista de viatges? Perquè l'entrevista sigui profitosa, el fotògraf hauria de preparar amb antelació el material fotogràfic que li mostrarà a l'editor gràfic, sempre pensant en quin tipus de temes publica el mitjà. Ja us vaig comentar en un post anterior que dos anys enrere em va venir a veure un fotògraf amb un reportatge extraordinari sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar, però que vaig haver de rebutjar perquè en la revista de viatges on treballo no hi tenen cabuda històries d’aquest tipus. El reportatge era del Mattia Insolera i una de les fotos va aconseguir el World Press Photo 2008, però a mi no em servia de res.

Per tant, si el fotògraf va a veure a l'editor gràfic d'una revista de viatges, per exemple, el millor serà que li porti treballs fotogràfics que tinguin a veure amb paisatges, tradicions, patrimoni, natura, festes i gastronomia. Si és el d'un diari o dominical, els temes i punts de vista sempre són més amplis, tot i que darrerament costa molt publicar-hi reportatges fotoperiodístics de caire social i denúncia perquè els mitjans prefereixen apostar per la cultura de l'entreteniment.

En qualsevol cas, sempre és millor mostrar-li a un editor gràfic un reportatge complert que una seqüència de fotos que no tinguin cap relació entre elles. Així l'editor pot veure quina capacitat té el fotògraf de construir un discurs narratiu. Moltes vegades m'he trobat amb fotògrafs que em mostren tot un seguit de fotos inconnexes de llocs i situacions diferents que no tenen res a veure entre si. Així és molt difícil que l'editor pugui valorar si la qualitat tècnica i estètica de les fotos és el resultat d'unes habilitats i uns recursos tècnics consolidats o si, pel contrari, són producte de la casualitat o d'haver disparat mil vegades l'obturador fins haver aconseguit una foto correcta. Pitjor és encara la situació en què alguns fotògrafs arriben a l'entrevista sense haver pensat prèviament què m'ensenyarien, i comencen a fer una recerca d’imatges en el seu disc dur improvisant i excusant-se reiteradament quan no troben “aquelles fotos" que, diuen, tenien desades, que encaixaven perfectament en la revista i que sospitosament ara no troben. Això dóna una imatge d’improvisació i de poca professionalitat que cal evitar.

Si en la seva visita el fotògraf no porta cap reportatge fotogràfic per vendre ni proposta concreta, el millor que pot fer és mostrar-li a l’editor alguns dels seus treballs fotogràfics, començant pels que han estat publicats (si és que n'ha publicat algun, és clar) o els que tinguin més a veure amb els continguts que ofereix el mitjà. Així l’editor podrà veure quines són les habilitats del fotògraf, els recursos que utilitza, el seu domini de la càmera, la llum i les tècniques fotogràfiques, i si té alguna especialitat. En moltes ocasions han vingut a veure'm professionals (o estudiants de fotografia) sense cap reportatge a la cartera ni cap proposta concreta, però amb un material fotogràfic tan bo que després de visualitzar-lo, els he acabat encarregant un reportatge i fins i tot un dossier central de més de 50 pàgines!

I ja per acabar, una darrera recomanació: quan aneu a veure un editor gràfic, porteu-hi sempre el vostre ordinador portàtil. Així, no caldrà que l'editor i vosaltres visualitzeu les fotos a la redacció, sinó que podreu fer-ho en una sala o espai diferent, on tindreu més llibertat per comentar les imatges, parlar-ne i allargar-hi l'entrevista. Aprofiteu aquest moment per preguntar-li a l'editor gràfic tot allò que vulgueu saber: si accepta propostes de reportatges, si encarrega temes, a qui els encarrega, quins criteris utilitza i, en definitiva, quines possibilitats de col·laborar en el mitjà existeixen. És una oportunitat que deveu aprofitar al màxim.

23 de març 2010

És legítim que El País il·lustri un reportatge amb una foto de 'catàleg' de banc d'imatges?

Veig al diari El País del passat dijous 18 de març una foto que em sorprèn. A la plana 30, un extens reportatge a doble pàgina sobre com la societat i els bancs estigmatitzen i recelen dels empresaris que tanquen el seu negoci va il·lustrat amb una foto gran a quatre columnes. En ella, un home recolza el cap contra la paret que dóna a una sala de juntes buida. Sembla una d'aquestes fotografies típiques dels bancs d'imatges que tant serveixen per il·lustrar un cartell d'una agència bancària com un anunci d'assegurances. Miro de qui és la signatura: és de Getty i no diu quin fotògraf l'ha fet. Al peu de foto, un text genèric confirma les meves sospites. Diu: "L'estigma associat al fracàs frena els emprenedors espanyols". No m'ho puc creure. Un dels diaris de referència espanyols quant a edició gràfica ha utilitzat la mateixa foto que podria haver aparegut en una enciclopèdia o llibre de text!

La foto de Getty, publicada al diari El País de 18 de març per il·lustrar un reportatge sobre empresaris que han tancat la seva empresa

De seguida intento esbrinar el per què. Un tema impossible de documentar gràficament? No m'ho sembla. Si llegim el text descobrim que la informació la protagonitzen persones amb noms i cognoms, com l'Alberto Fernández, professor de l'IESE; Fernando Trias de Bes, economista i professor d'Esade o Julián de Nicolás, un dels empresaris que ha tancat diversos negocis i que apareix esmentat en el reportatge. No se li podia haver demanat a aquest últim, per exemple, que es deixés fotografiar? Si va acceptar que la seva història es publiqués al diari, probablement no hauria tingut cap problema en posar davant de la seva empresa tancada, el seu despatx o davant del banc on va gestionar els préstecs (en tot cas, però, no hauria estat ètic demanar-li que simulés un posat com el del model de Getty, of course). Però encara imaginant que no hi havia cap protagonista disposat a aparèixer a la foto, resulta difícil d'entendre perquè el diari no va optar per il·lustrar el reportatge amb una imatge d'un negoci tancat, una protesta laboral davant d'una empresa, una seu d'un banc, un broker abatut a la borsa pels mals resultats o, fins i tot, un gràfic o una il·lustració. D'opcions, n'hi havia moltes.

Les fotos com la utilitzada en aquest cas suposen un desafiament a la veracitat de la informació. Us imagineu que es fes el mateix amb el text? Pensem en què passaria si el redactor, davant la impossibilitat de publicar un cas real d'empresari fracassat, se n'inventés un, de fictici, que hagués sortit directament de la seva imaginació i que, a sobre, no li ho digués al lector.

La fotografia ha de complir les mateixes normes de veracitat que la informació escrita, ja que certifica el que comunica el text, ho corrobora i fins i tot, ho resumeix. Inserida en un diari o en una revista d'informació general, constitueix un component notable dels productes informatius. La foto apareix com el testimoni fidedigne i transparent de l'esdeveniment o del gest d'un personatge, i produeix una "impressió de realitat", que en el context de la premsa es tradueix en "impressió de veritat". Aporta alguna impressió de veritat la foto de Getty publicada a El País? Jo crec que no. Els diaris que substitueixen les imatges reals per fotografies de catàleg que no aporten cap informació al lector estan menyspreant el valor informatiu i documental de la imatge i, de pas, al lector.

14 de març 2010

Els processos de valoració en fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica

Com molts sabeu, els organitzadors de la primera edició de Caja Azul van tenir el detall de convidar-me a donar una xerrada sobre els processos de valoració de la fotografia. La meva exposició em vaig centrar en
els processos de valoració de la fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica, tant la que realitza l'editor gràfic com la que ha de fer tot fotògraf respecte el seu propi treball. Cal tenir present que la valoració és una de les funcions bàsiques de qualsevol edició.

Per a valorar, és indispensable aplicar-hi un criteri. I què és el criteri? És un conjunt de normes que hem d'adquirir i aplicar per a poder valorar una imatge o treball fotogràfic, que ens permetrà prendre decisions. No existeix un criteri únic, universal i unívoc, sinó que existeixen tants criteris com persones. La qüestió és adquirir-ne un de propi que ens guiï a l'hora de valorar i triar (o descartar) una fotografia o un reportatge.

La valoració és un procés que sol estar interioritzat i que realitzem inconscientment. L'experiència visual i intel.lectual que hem adquirit al llarg dels anys ens permet arribar a conclusions rapidíssimes sobre el valor d'una imatge sense haver d'analitzar cada aspecte de manera individual. Tot i així, a la valoració cal tenir present diferents elements:

  • Aspectes morfològics, que tenen a veure amb totes les qüestions tècniques, formals i compositives de la imatge.
  • De contingut, que tenen a veure amb el que apareix fotografiat, el que es veu i el que no es veu.
  • Semàntics, relatius als possibles significats. A grans trets, aquí entren en joc aspectes relacionats amb la percepció dels missatges segons les actituds, interessos i escala de valors de cada espectador i les diferents lectures i interpretacions que es poden produir en funció del marc on s'insereix el treball fotogràfic o de la persona que l'observa. Cal tenir present, però, que amb l'edició, li donem a la foto un significat unívoc, una intenció, que pot coincidir o no amb el sentit que tenia el treball fotogràfic originalment.

Les percepcions inconscient i conscient que realitza cada persona són les que determinen la interpretació global d'una imatge. En la percepció inconscient influeix l'experiència passada de l'individu, els records.

En canvi, en la percepció conscient influeixen totes les experiències personals, visuals i intel.lectuals que hem acumulat al llarg dels anys. És a dir, com més experiència visual i intel.lectual tinguem, més coses veurem en una foto i més capacitat tindrem per a valorar-la. Per això és tan important construir un bon criteri.

Foto: David Monfil.

A la ponència també vaig tenir oportunitat de comentar quines són les característiques d'una bona foto de premsa. Des del meu punt de vista, no hi ha una regla matemàtica, però hi ha un consens més o menys clar que considera que una bona foto és aquella que té tensió, és a dir, que mostra el que està succeint o suggereix el que pot succeir. També aquella que mostra un cert grau de conflicte o que atrapa l'instant decisiu d'una acció, com més a prop millor.

Vaig proposar dos criteris diferents per valorar imatges de premsa:

  • El que prioritza la descripció i el contingut per damunt de l'estètica, és a dir, aquelles imatges evidents i descriptives en les que no calen gaires explicacions.
  • El que dóna prioritat a l'estètica, és a dir, imatges subtils, que suggereixen més que no pas descriuen i que tenen valor pel que representen.

Per últim, vaig destacar els criteris bàsics que regeixen l'edició gràfica en una revista de geografia i viatges:

  • Prioritat de l'estètica.
  • Llums impecables, millor les de primera hora del matí i última hora de la tarda.
  • Qualitat de llibre d'art.
  • Enquadraments formals, tot i que de tant en tant és interessant aportar ritme al treball fotogràfic amb enquadraments més personals i agosarats.
  • Imatges que vagin a l'essència. Les millors fotografies de paisatge i natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat i idealitzat. En aquest tipus de fotografia és millor restar, no sumar.

Si després d'arribar fins aquí no t'has cansat, pots mirar el vídeo de la ponència que han penjat els organitzadors de Caja Azul.

Gràcies a Alfons Rodríguez, Rafa Pérez, Fran Simó, Marcelo Aurelio i David Monfil per haver comptat amb mi, i a tots els assistents per la seva participació.

5 de febr. 2010

Els principals editors gràfics debaten sobre la fotografia a la premsa i internet


La setmana passada vaig assistir a Madrid a una trobada d'editors gràfics excepcional, no només per la categoria dels professionals que hi participaven sinó per lo insòlit de la reunió, ja que no és habitual que els editors gràfics s'apleguin per a parlar específicament de la seva feina. La trobada estava organitzada per PhotoEspaña com a cloenda del seu projecte Trasatlántica, un fòrum de fotografia i arts visuals dedicat a l'Amèrica Llatina. L'objectiu era que els editors gràfics poguessin compartir les seves experiències professionals i reflexionar sobre el paper actual de la fotografia en els mitjans de comunicació. Hi van participar com a ponents tres editors gràfics llatinoamericans:

Dani Yakō, del diari Clarín de Buenos Aires...

Ulisses Castellanos, del diari Excelsior, de Mèxic...

Carla Romero, del diari Folha de São Paulo, de Brasil.

I tres editors gràfics de l'estat espanyol:

Pepe Baeza, del Magazine de La Vanguardia...

Ángel Casaña, d'El Mundo...

I Marisa Flórez, d'El País.

Els debats es van succeir al matí i a la tarda i van donar molt de si. Seria molt llarg explicar fil per randa tot el que es va comentar, però intentaré fer-vos un resum del que em va semblar més interessant:
  • Tots els ponents van coincidir en què la crisi de la premsa és anterior a la crisi econòmica, provocada per una pèrdua progressiva de lectors i de publicitat, i un deteriorament de la cultura documental i del fotoreportatge. Aquesta crisi afecta directament l'edició gràfica dels mitjans i els continguts visuals.
  • Amb la crisi, s''ha produït una caiguda del paper i de l'espai destinat a la fotografia. Per tant, en aquest context, internet seria el canal ideal per a donar totes les fotos que no surten al paper. Però hi ha un problema: els drets d'imatge del fotògraf. Segons tots els editors gràfics de la reunió, els drets haurien de ser els mateixos tant a internet com al paper.
  • Tot i així, les imatges ja no provenen estrictament dels fotògrafs professionals i les agències, sinó que també s'obtenen a través d'internet, de concursos i d'aficionats a la fotografia. Els editors gràfics han d'adoptar, per tant, una nova funció: la de comprovar i verificar l'origen i autenticitat de les fotos, i l'absència de manipulacions. Cal pensar sempre en el dret del lector a conèixer les fonts.
  • Tot i que els fotògrafs professionals se senten amenaçats perquè tothom fa fotos, els editors gràfics afirmen que no tot s'hi val. L'anomenat periodisme ciutadà difícilment penetrarà als grans mitjans i substituirà la feina dels professionals, per la dificultat que suposa verificar i contrastar les imatges i informacions, i perquè sempre cal dir d'on ve una foto.
  • Davant la importància cada cop més gran d'internet com a canal de referència, els fotògrafs i els mitjans estan obligats a evolucionar. L'aposta és la fotografia combinada amb so i vídeo, tal i com ja estan fent alguns mitjans de referència com MediaStorm, The New York Times i El Mundo, per exemple. El nou format és un camí de llum i esperança pels fotògrafs documentalistes.
  • Cal defensar la fotografia com una forma de transmissió de valors i coneixement. Per tant, la ideologia ha d'estar implícita en els rols del fotògraf i l'editor gràfic, ja que la fotografia i la premsa tenen una funció pública.

A la foto, Carla Romero i Dani Yakō, durant la trobada d'editors gràfics celebrada a la Casa d'América de Madrid

  • Davant les múltiples possibilitats que ofereixen les eines digitals de retoc, els editors gràfics dels grans mitjans defensen que les fotos destinades a les pàgines d'informació només tinguin una correcció de nivells, segons recomana el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya o el protocol de protecció de continguts de Reuters. En canvi, tots coincideixen en afirmar que caldria advertir als lectors quan les imatges que es publiquen als suplements estan retocades.
  • A la reunió també hi va haver un espai per a la autocrítica: els editors gràfics haurien de pensar si estan prou preparats per fer aquesta feina. Hi ha massa autodidactisme i poca cultura visual. Potser si els editors gràfics estiguessin més ben formats professionalment podrien adquirir més quota de poder a les redaccions i les coses respecte a la fotografia anirien d'una altra manera. Hi ha una mena de sostre de vidre pels responsables de la imatge i un menyspreu de molts periodistes i dissenyadors cap a la tasca de l'editor gràfic. Això probablement canviaria si hi haguessin uns estudis específics per a formar a futurs editors gràfics, cosa que actualment no existeix.
  • Per últim, el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine, va comentar a mode il·lustratiu que el Wall Street Journal ha publicat recentment un llistat amb les 200 millors i pitjors professions als Estats Units el 2009 sota cinc criteris (medi ambient, ingressos, perspectives d'ocupació, exigències físiques i estrès) segons un estudi recentment publicat per CareerCast.com. S'entèn que les millors són les que tenen els primers números i les pitjors, els darrers. Doncs bé, la professió de fotoperiodista ocupa el 189, ben al final de la llista, entre la de carnisser i bomber.

Per acabar, us deixo amb un parell de frases que es van pronunciar a la trobada, perquè veieu la qualitat humana dels editors gràfics que van participar-hi:

"És importantíssim treure de les tenebres als fotògrafs i posar-los a la mateixa altura que els periodistes", Ulises Castellanos.

"L'editor gràfic cal que sigui l'advocat dels fotògrafs. Ens sentim més pròxims a ells que a la resta. Cal ajudar sobre tot als freelance i els col·lectius", Pepe Baeza.

Podeu veure un vídeo de la trobada a la web de la Casa d'América de Madrid. Si teniu dues hores i mitja per veure'l, val la pena.

9 de jul. 2009

La importància de tenir un bon arxiu fotogràfic

A la revista Descobrir Catalunya, la majoria de reportatges fotogràfics que hi publiquem són inèdits perquè els encarreguem als fotògrafs que col·laboren amb nosaltres. Aquesta és una característica que ens diferencia de la competència. Publiquem fotos que han estat fetes expressament per a nosaltres perquè ens agrada apostar per la qualitat, pel treball d’autor i per fer que cada reportatge tingui la mirada de cada fotògraf.

Tot i així, algunes de les fotos que publiquem també són d’arxiu. Avui parlaré precisament d’aquestes. Són poques i normalment serveixen per il·lustrar seccions fixes de la revista. Imatges sorprenents, fotos de natura i fauna, etc, etc., cada mes em toca recórrer a la meva agenda de fotògrafs i demanar-los per email que mirin en els seus arxius si tenen, per exemple, una foto d’un eclipsi de lluna, de la muntanya del Canigó vista des de Marsella, o d’una granota en perill d’extinció.

Amb això voldria remarcar la importància que hauria de tenir per a un fotògraf freelance el anar creant, ampliant i millorant el seu propi arxiu fotogràfic. De la bona organització i gestió de les seves fotos poden dependre bona part dels seus futurs ingressos econòmics. Fa uns mesos, el fotògraf Ramon Manent, especialitzat en la fotografia d’obres d’art i patrimoni i amb un arxiu de més de 300.000 imatges que cada dia creix, em va dir: “Tu, que t’entrevistes amb tants fotògrafs joves que comencen i venen a veure’t, anima’ls a que es construeixin un bon arxiu, perquè amb els anys, si saben treure-li profit, podran viure d'ell”. I crec que té raó. I més ara, que tantes revistes publiquen fotos d’arxiu!

Quan un editor gràfic busca una foto concreta, normalment la demana a aquell fotògraf que creu que pot tenir-la. És en aquest moment quan el fotògraf ha de remenar el seu arxiu fotogràfic amb diligència per localitzar la foto. La rapidesa és una virtut que els editors gràfics valorem de manera especial perquè normalment sempre tenim molta pressa. Per això cal que el fotògraf tingui un arxiu de fotos ben organitzat, datat i identificat amb les dades de localització dels llocs fotografiats. Una bona manera d’organitzar el material fotogràfic és utilitzant un programa de creació de bases de dades tipus Filemaker que permeti indexar les fotos per paraules clau, fer recerques i ordenacions ràpides i obtenir llistats en format pdf de les fotos que cerquem com si fossin fulls de contacte. Així quan, per exemple, un editor gràfic ens demani fotos de boscos a la tardor, introduint les paraules clau “boscos” i “tardor” obtindrem un llistat pdf amb les imatges que ens interessen i amb les dades de localització corresponents que podrem enviar a l’editor gràfic.

A més, totes les fotos haurien de tenir ben emplenades les metadades (la file info de Photoshop) per a que puguin ésser consultades en qualsevol moment.

Així, les possibilitats de veure publicada una foto es multipliquen.

17 de juny 2009

Vull ser editor gràfic, què puc fer?

La setmana passada, una persona que signava amb el nom d'Agnès va deixar a 'Enfocant' un comentari a l'article Què dimonis és un editor gràfic, demanant-me on podria formar-se en l'edició d'imatges i preguntant-me directament on vaig aprendre'n. No em va deixar gaire clar a quin tipus d'edició gràfica es referia, si a la que ha de fer qualsevol fotògraf davant del seu propi treball fotogràfic o si, pel contrari, es referia a la professió d'editor gràfic. Ambdues qüestions m'han fet pensar en les dificultats que es presenten quan algú decideix dedicar-se professionalment i des d’un principi a l'edició gràfica.

Per on començar? Quins estudis, reglats o no, existeixen per adquirir-ne una formació sòlida? Quines aptituds són necessàries? Quins coneixements? Doncs bé, em sap greu haver d’afirmar que actualment les possibilitats de formació són francament escasses.

No sempre va ser així, però. Fa uns anys, a Barcelona es va produir una excepció, un petit oasi enmig d'aquest desert. Conscients de les dificultats de trobar línies de formació específica, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, el Pepe Baeza, juntament amb l'Eduard Bertran, ambdós professors titulars de fotografia de la UAB, van tenir la genial idea de muntar el primer màster d'edició gràfica que s'ha realitzat mai a Catalunya. Un curs universitari per formar expressament professionals de l'edició gràfica. Era l'any 2005 i el màster va resultar extraordinari, un luxe de curs, tant pels continguts com per la qualitat i quantitat de professionals que hi van participar. Al llarg d’un any, més de 70 professionals (editors gràfics com el Chema Conesa del diari El Mundo; directors d’art com el Carlos Pérez de Rozas de La Vanguardia; fotògrafs com el Javier Bauluz, premi Pulitzer 1995, el Gervasio Sánchez o la Cristina Garcia Rodero; editors com el Leopoldo Blume, director de l’editorial Blume, directors de festivals de fotografia, comissaris d’exposicions, etc. etc.) van passar per les aules de la UAB per transmetre les seves experiències i coneixements als alumnes. També els més destacats teòrics del món fotogràfic van aportar el seu punt de vista sobre el futur de la imatge a la premsa i els mitjans; es van revisar de manera exhaustiva els continguts visuals de les capçaleres més destacades de la premsa, l’edició de llibres de fotografia, la crítica i el comissariat d’exposicions, l’organització de certamens i trobades fotogràfiques, etc. etc.

Aquell curs de somni, malauradament i de manera inexplicable, no ha tingut continuïtat. Actualment no existeix res que s’hi assembli. Qui vulgui ser editor gràfic i treballar en algun mitjà de comunicació no trobarà cap lloc on adquirir aquesta formació integral específica tan desitjable. No existeixen estudis reglats que proporcionin una formació teòrica i pràctica als futurs editors gràfics. Només els alumnes universitaris que passen per algun curs de fotoperiodisme poden tenir la sort de rebre alguna noció sobre edició gràfica. La resta d’interessats s’haurà de conformar amb alguns tallers específics impartits per institucions com l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i escoles com la del col·lectiu Ruido de Barcelona, on es pot aprendre a editar el propi treball fotogràfic. En aquests cursos ensenyen a ordenar i seleccionar les imatges d'un reportatge segons diferents criteris (narratius, geogràfics, de color, etc.) per tal de construir un discurs efectiu. És a dir, ensenyen com passar de tenir un grapat d’imatges en “brut” a explicar una història amb fotografies de manera efectiva i amb capacitat comunicativa. Els cursos solen incloure conceptes teòrics, l'estudi de reportatges d’autors reconeguts que han estat publicats i exercicis pràctics com l'edició d’un reportatge per a una revista. Estan destinats no tan sols a fotògrafs, sinó també a professionals de l'àmbit de la publicació (editors gràfics, directors d’art, maquetistes...), que treballin en fotografia documental i/o reportatge.

Davant d’aquesta situació tan precària i irregular, als futurs editors gràfics no els queda una altra opció que la de complementar la seva formació de manera autodidacta. A grans trets, qui vulgui convertir-se en editor gràfic hauria de saber quin tipus d’imatges requereixen els diferents àmbits de la premsa, quina relació hi ha entre els continguts visuals i els models periodístics vigents, quines són les fonts a les que pot recórrer per a obtenir les imatges (en funció de la seva especialitat, és clar) i com desenvolupar reportatges visuals originals a partir del coneixement de l’ús tradicional de la imatge en la premsa al llarg de la seva història.

Per a tot això, primer de tot cal ser un apassionat de la fotografia i conèixer el treball dels fotògrafs més rellevants, veure moltes fotos, exposicions, llibres de fotografia, publicacions... per tal de dominar la cultura visual del nostre temps i desenvolupar un criteri propi. Un criteri que ens guiï a l’hora d’exercir d’editors gràfics amb el màxim rigor, bàsicament en la premsa, però també en altres àrees com l’edició de llibres i el comissariat d’exposicions.

4 d’abr. 2009

Els poemes visuals més inspirats de Rafa Badia

Estic segura que la majoria dels fotògrafs que han passat per les escoles de fotografia barcelonines en els darrers anys han estat alumnes seus. També quasi tots els professionals especialitzats en la fotografia de viatges el coneixen prou bé, doncs durant molts anys ha estat editor gràfic de les revistes Descobrir Catalunya, Altaïr, Viatges National Geographic, del suplement de viatges de El País i de El País Aguilar. M'estic referint al Rafa Badia, un apassionat de la fotografia amb majúscules.

I és que, a banda de la seva activitat docent i editorial, Badia s'ha consagrat en cos i ànima a la realització d'un gran fresc en color de la Barcelona més popular i humana. Un projecte de llarg recorregut, fet amb temps, on Badia ha adoptat el ritme ideal per a captar l'evolució de l'espai urbà barceloní fotografiant escenes de la vida quotidiana amb la ciutat de Barcelona com a teló de fons.

Des de fa 14 anys, acompanyat sempre de la seva càmera analògica Nikon FM2 i un objectiu de 50 mm, Badia passeja pel centre de la ciutat i fotografia tot allò que li crida l'atenció i el sorprèn: aparadors de botigues, maniquís, terrasses de cafès, grafitis, anuncis publicitaris, objectes abandonats al carrer... La llum i la gent, però, són els elements determinants de la seva obra, la seva gran obsessió, allò que més l'emociona i motiva a prémer l'obturador.

El Rafa Badia no transgredeix ni denuncia, ni tan sols produeix una obra propera a cap moda, ni experimenta amb les noves tecnologies. El seu treball s'inscriu dins el documentalisme més intimista i subjectiu, aquell que ofereix imatges tretes de la realitat quotidiana tamisada per la subjectivitat d'una mirada que sap triar allò que és anecdòtic i senzill, però alhora excepcional. Es tracta d'una fotografia pura, que segueix la tradició de la fotografia parisenca de postguerra i la fotografia de carrer americana dels anys 60, feta de moments senzills immortalitzats per aquest fotògraf tan sensible al vincle que uneix secretament les persones amb el paisatge.

El resultat d'aquest treball excepcional (una selecció d'unes 2.000 diapositives d'un total de 20.000) és una obra molt poètica, on cada imatge és com una estrofa en una col·lecció de poemes visuals. I és que el Rafa Badia, a més de fer fotos, també escriu poesia. “Els meus poemes són molt fotogràfics i les meves fotografies, molt poètiques", assegura. No és estrany, doncs, que estigui a punt de publicar un llibre amb 80 de les seves fotos acompanyades de 80 poemes escrits per ell mateix que es titularà, com no podia ser d'una altra manera, 'A Barcelona'.

5 de març 2009

Què dimonis és un editor gràfic

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre canvi climàtic al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un dels ponents era un amic meu periodista a qui no veia des de feia molts anys. Entre els assistents hi havia també un antic company de facultat al qual li havia perdut la pista. Ens vam saludar i, quan em va preguntar a què em dedicava, li vaig contestar: “Sóc editora gràfica”. “Així, doncs, et vas desviar cap el camp del disseny gràfic, no?”, em va contestar. Vaig haver d'aclarir-li que no, que jo de disseny gràfic no en tinc ni idea i que el meu treball es centra en la fotografia. Acabada la conferència, el meu amic ponent i jo ens vam saludar i, al cap d'una estona, em va fer la temuda pregunteta: “Editora gràfica?”. Cara de sorpresa i estranyesa. “I què és una editora gràfica?”. Aquesta anècdota recent, que es repeteix una i una altra vegada, il·lustra com és de desconeguda aquesta professió, fins i tot pels periodistes i companys dels mitjans de comunicació. Possiblement el concepte d'editor gràfic no ajudi gaire a entendre de què es tracta, ja que dóna peu a errors i confusions. El Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, proposa un altre nom molt més clar, el d'editor d'imatges. La meva opinió és que també seria adient parlar d'editor de fotos o fotoeditor, a la manera dels mitjans de comunicació nord-americans que tenen la figura del photoeditor.

L'editor gràfic, editor d'imatges o fotoeditor és, en teoria, el responsable dels continguts visuals d'un projecte visual (diari, revista, llibre, audiovisual...), que vetlla per a que el treball del fotògraf tingui la millor rellevància i transcendència. Seria l'equivalent al comissari d'una exposició. Tot i així, per a que això fos possible, l'editor gràfic hauria de tenir la categoria d'un director d'art o equivalent per tal de tenir llibertat d'acció i decisió. En la pràctica, però, l'editor gràfic és qui tradueix i interpreta les fotos del fotògraf, i ofereix aquest treball al director d'art.

En el meu cas, com a editora gràfica de la revista Descobrir Catalunya, la meva feina consisteix en tenir i ampliar una bona agenda de fotògrafs, encarregar-los els reportatges fotogràfics de la revista segons les seves especialitats i els nostres interessos, gestionar els encàrrecs, cercar altres imatges en arxius, bancs d'imatges, editorials..., organitzar les fotos i seleccionar-les, i participar en la construcció del discurs fotogràfic de la revista (reportatges i altres seccions) en estreta col·laboració amb el director d'art. Al final, però, les darreres decisions sobre els continguts visuals de la publicació estan repartides entre el director, el director d'art i l'editor gràfic.

En definitiva, l'editor gràfic és aquell professional que, amb un criteri clar construït a partir d'una bona cultura visual, és capaç de contar històries de manera estètica i efectiva. Per fer això, cal haver vist moltes fotos. I com diu el Pepe Baeza, “una bona edició pot salvar un treball fotogràfic mediocre, però una mala edició por enfonsar el millor reportatge”.

14 de nov. 2008

Autorretrat a l'Iraq

Aquest és un exercici d'edició gràfica que vaig realitzar el 2005. És el projecte final del màster d'edició gràfica que vaig fer a la UAB. El tema ens el va proposar el Pepe Baeza, el director del màster i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia. L'encàrrec tenia tres condicions: havíem de construir un discurs visual sobre la guerra d'Iraq, podíem utilitzar qualsevol font informativa (fotos de premsa, agències de notícies, hemeroteca, Internet...), i podíem fer-ho des de qualsevol perspectiva i enfocament.

Immediatament vaig iniciar una immersió en el tema a través d'Internet. Al cap de poc temps em van cridar l'atenció els centenars de blocs i pàgines de Flickr de molts soldats nord-americans desplaçats a l'Iraq que vaig trobar per la xarxa. En aquelles pàgines hi penjaven moltes fotografies sobre el que feien i això em va donar la idea: el meu treball el centraria en les fotos i el testimoni d'aquests soldats nord-americans i la seva visió informal del conflicte. Molts han anat a l'Iraq equipats amb una càmera digital i un ordinador portàtil. Amb la càmera, fan fotos; amb l'ordinador, creen blocs on pengen les seves imatges per compartir-les amb els companys, la família i els amics. Amb les fotos d'aquests soldats vaig construir aquest reportatge.

Durant la meva recerca vaig tenir l'oportunitat de veure centenars de blocs d'aquests militars. Hi expliquen qui són, què pensen, què senten i què és el que fan a l'Iraq. Per això, juntament amb les fotos, en el reportatge he inclòs els comentaris que hi han deixat.

Segurament, aquestes imatges no tenen la qualitat de les que realitzen els fotoperiodistes professionals. Però crec que, en aquest cas, això no és important. El que és realment significatiu és que són les SEVES fotos, fetes pels mateixos protagonistes. Imatges preses per ells en els seus barracots, amb les seves armes, els seus companys, les seves víctimes... En els moments de lleure, de bromes, de descans... Difícilment cap fotoperiodista podria haver fet unes fotos com aquestes. Aquest és el valor d'aquestes imatges, un autèntic autorretrat. Al final, el projecte final de màster va resultar un veritable exercici d'edició gràfica, ja que ens va permetre adonar-nos del poder de l'edició gràfica per la seva capacitat de generar discursos diferents segons la selecció, l'ordre, la mida i la intenció que vulguem donar a les imatges.

Com ho veieu?










Si ho preferiu, també podeu veure el reportatge en diapositiva: