Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets d'autor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets d'autor. Mostrar tots els missatges

4 de març 2012

Plantar cara als contractes editorials abusius


Els grups editorials Hearts Magazines (Elle, Fotogramas, Ana Rosa, 10 minutos...) i RBA (El mueble, Lecturas, National Geographic, El Jueves...) han demanat als fotògrafs que hi col·laboren que signin un contracte mitjançant el qual cedeixen a les dues editores tots els drets econòmics de les seves imatges sense cap contrapartida econòmica. En el cas de Hearst, a més, l'obligació de signar el contracte va acompanyada d'una baixada de tarifes considerable.

Tant Hearst com RBA pretenen apoderar-se d'aquesta manera de les imatges dels fotògrafs col·laboradors per a poder reutilitzar-les tantes vegades com vulguin en totes les seves publicacions sense haver de tornar a pagar per elles i adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significa que les empreses podran vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant a casa nostra, com ja vam veure en el cas de G+J (editors de revistes com Cosmopolitan, Marie Claire, Mia i Muy Interesante, entre d'altres), que també van demanar als seus fotògrafs col·laboradors que signessin un contracte de renúncia dels seus drets d’autor.

Per si algú encara no és prou conscient de la gravetat d'aquests contractes editorials, recordem que tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenen en exclusiva, pel sol fet de ser autors de les seves fotos, una sèrie de drets de caràcter moral i econòmic. Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i, per tant, el deure de qualsevol editorial a fer-hi constar sempre el seu nom i que no es modifiqui l'obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i intransferibles, i han de ser sempre respectats.

Pel que fa als drets econòmics, el fotògraf pot cedir-los, vendre'ls o adjudicar-los a altres parts, però sempre per escrit sense que això signifiqui que perd els drets morals. És a dir, cap editorial pot publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva imatges sense demanar-ne autorització expressa a l’autor i sense que aquest percebi els drets econòmics que estableixi.

Per tant, amb contractes com els presentats per Hearst, RBA i G+J als seus col·laboradors, no només s’abusa econòmicament del fotògraf (ja que no existeix una remuneració proporcional als usos cedits), sinó que aquest perd tots els drets i el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, només hi ha una solució possible: plantar cara a les editorials de manera col·lectiva i no signar mai aquests contractes abusius i esclavistes. Signant aquests contractes editorials, se signa la sentència de mort de la professió. És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials, de manera que només actuant de forma col·lectiva els fotògrafs podran generar la suficient força per aconseguir contractes dignes. Això pot fer-se per mitjans no formals, donant a conèixer els abusos a través dels blocs i les xarxes socials, dues eines molt poderoses que tenim a l'abast.

Al Descobrir fa temps vam passar per un procés similar. La direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista i aquests van decidir fer un front comú per pactar-ne les condicions. Finalment, l’acord va ser possible i beneficiós per ambdues parts, i avui en dia el Descobrir pot vanagloriar-se de ser una de les publicacions de més qualitat de tot el quiosc i de tenir una relació excel·lent amb els seus col·laboradors. A tots ens convé que així sigui. Fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. La bona fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

Als fotògrafs que els preocupa que l’editor assigni el treball al següent col·laborador de la llista, els diria que és molt important no cedir a les pressions perquè si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant-se la fotografia i afectant finalment a la qualitat dels mitjans i les imatges.

Si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor és buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació i exigir contractes més justos. Al grup Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos n'hi trobareu més de 5.000 ben conscienciats.

A les nostres mans està aturar els abusos. I si algú no ho té clar, potser hauria de plantejar-se canviar de professió.

24 de jul. 2011

Com frenar l'epidèmia dels concursos de fotografia amb clàusulas abusives

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

Una de les competències més deslleials que tenen els fotògrafs professionals d’aquest país són els concursos de fotografia amb clàusules abusives. Per què representen una competència deslleial? Doncs perquè moltes empreses, institucions públiques i privades o mitjans de comunicació han descobert que muntant un concurs de fotografia poden aconseguir un banc d’imatges baratíssim (el cost d’uns premis ridículs) amb el qual cobrir les seves necessitats de continguts, màrqueting o publicitat, amb la qual cosa ja no els cal encarregar a cap fotògraf professional cap treball fotogràfic. El fenomen, lluny de minvar, no para de créixer i multiplicar-se i té signes de convertir-se en una epidémia en tota regla, cosa que posa en perill la salut de la fotografia professional.

L’últim en encomanar-se del virus dels concursos abusius és ni més ni menys que el diari El País, un dels mitjans de referència que, sorprenentment, acaba de muntar un certamen fotogràfic pel seu suplement de viatges El Viajero. Una simple ullada a les seves bases ens alerta d’una clàusula absolutament inacceptable amb la qual el diari s’apodera dels drets de totes les imatges presentades a concurs per fer amb elles el que vulguin a cost cero. Us recordo que en els concursos de fotografia, qualsevol ús que no sigui la divulgació del concurs, hauria de ser pactat amb el fotògraf i remunerat.

Tal i com estan les coses, i mentre no trobem una vacuna per lliurar-nos del virus (la creació per part de l’administració d’un Registre Oficial de Concursos podria ser una bona solució), l’única sortida que tenim els professionals que ens dediquem a la fotografia és advertir a tots els fotògrafs i aficionats de les conseqüències negatives de participar en un concurs amb clàusules abusives, la principal i més greu, la pèrdua de tots els drets econòmics de les imatges presentades a concurs en benefici dels organitzadors. Com fer-ho? A la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza (AEFONA) ho tenen clar i han muntat una comissió que estudia les bases dels concursos de fotografia de natura per a comunicar tan als fotògrafs com als organitzadors les possibles clàusules abusives o inadequades. Els concursos que compleixen amb unes normes dignes pels fotògrafs són acreditats mitjançant un logotip que l’associació ha creat que serveix de certificació de qualitat. Segons el Joan Manel Puig, el coordinador de la Comissió de Concursos, “d’aquesta manera ens sumem a les iniciatives ja existents que han anat sorgint a Internet, Facebook... etc, tractant de donar a aquesta causa un perfil més corporatiu i una posició més sòlida per defensar els nostres drets”. No seria possible que totes les agrupacions fotogràfiques, sindicats de fotògrafs i periodisme i escoles de fotografia copiessin la iniciativa o es coordinessin per a crear un distintiu amb el qual legitimar els concursos amb bases dignes? Tan difícil és?

Tal i com assegura el Joan Manel Puig, les xarxes socials i els blocs s’han convertit en eines molt poderoses per lluitar contra els concursos abusadors. Ho vam comprovar amb la Tercera Marató Fotogràfica de la FNAC de 2010. Gràcies a la denúncia que vam fer en uns quants blocs i a l’efecte eco que es va produir simultàniament tant a Facebook com a Twitter, el jurat del concurs format pels fotògrafs Iñaki Relanzon, Paco Elvira i Valentín Samá va dimitir en cadena i el concurs no va tenir la participació esperada. Per tant, a través dels blocs i les xarxes socials podem denunciar els abusos i, en conseqüència, exercir la pressió adequada per a que les entitats organitzadores reflexionin i corregeixin les bases dels concursos.

Això és el que ha fet el reconegut fotògraf Tino Soriano a través de Facebook: ha enviat una carta de queixa al diari El País exigint-los la rectificació de les bases del concurs de El Viajero. També des de Facebook s’ha programat una protesta a Twitter el proper dilluns 25 de juliol, de 8 a 14 hores. Tots els que hi tingueu un compte obert podeu escriure el següent twitt en el vostre perfil:

Las bases del concurso Memorias de un Verano de @ElViajero_Pais son totalmente abusivas. Se recomienda no participar #noconmisfotos

Podeu copiar-ho al vostre compte o bé retwittejar-ho cada hora. Serà una manera d’aconseguir que la nostra denúncia es converteixi en trending topic, o tema d’interès del moment, i d'exercir la pressió mediàtica necessària per a que els organitzadors del concurs ens escoltin i rectifiquin.

Vull recordar a tothom que, segons la Llei de la Propietat Intel.lectual, tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenim en exclusiva, pel sol fet de ser els autors de la nostra obra, una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta. El virus dels concursos de fotografia abusius intenta arrencar-nos-els. A les nostres mans està aturar aquesta epidèmia.

3 de jul. 2011

VEGAP, una entitat sense ànim de lucre al servei dels fotògrafs


Fa una setmana, el reconegut fotògraf de National Geographic Tino Soriano, va crear un grup al Facebook titulat 'Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos', amb l’objectiu de denunciar, donar a conèixer i compartir els principals abusos i dificultats amb que es troben els fotògrafs professionals. En pocs dies, el grup ha generat un intens debat al voltant dels problemes que travessen la professió, en el qual s’ha comentat reiteradament la necessitat de crear una organització que protegeixi i empari els drets i l’obra dels fotògrafs. Aquesta entitat, però, ja existeix, s’anomena VEGAP i és ben coneguda (i temuda) per les editorials i mitjans de comunicació, ja que és una societat que protegeix amb molt zel els interessos dels creadors visuals que hi estan subscrits.

La VEGAP és una entitat sense ànim de lucre creada el 1990 pel Ministeri de Cultura per a protegir i gestionar els drets de propietat intel·lectual dels autors visuals, entre els quals s’hi troben els fotògrafs, “fotoperiodistes inclosos”, segons m'ha explicat l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP.

L’entitat gestiona de forma col·lectiva els drets econòmics de les obres que es reutilitzen, en el cas dels fotògrafs, de les fotos que formen part del seu arxiu. Per tant, els encàrrecs i les primeres reproduccions, l’autor els negocia directament amb el client (aquí la VEGAP no té cap competència), però un cop publicades les imatges per primera vegada, l’entitat pot gestionar-ne les reutilitzacions.

Per a que la VEGAP gestioni els drets patrimonials de les imatges d’un fotògraf, prèviament cal que se'n faci soci. Qualsevol fotògraf, tingui l’especialitat que tingui, pot fer-se’n. El paraigua de la VEGAP és gran i acull a tothom. Nomès cal sol·licitar-ne l’admissió, signar un contracte i pagar-hi una única quota d’adhesió de 60€. La permanència a l’entitat no implica cap altre pagament, ja que es tracta d’una organització sense ànim de lucre. VEGAP gestiona els drets patrimonials que reconeix la Llei de la Propietat Intel·lectual a favor dels creadors visuals mitjançant la formalització d'un contracte d'adhesió amb el soci, que pot ser de tres tipus:

  • El fotògraf cedeix a l’entitat la gestió dels drets de totes les seves fotos d’arxiu i les que vagi produint.
  • El fotògraf cedeix totes les obres, exceptuant-ne les que ell designi.
  • El fotògraf nomès cedeix els drets d’unes fotos concretes.


Què significa cedir la gestió dels drets de les imatges a la VEGAP? Doncs que quan un client (editorial, mitjà de comunicació, etc.) vol fer ús d’una o varies imatges d’un fotògraf soci, l’entitat fa de mitjancera i s’encarrega d’autoritzar-ne la publicació, aplicar-hi unes tarifes de cessió dels drets (segons els usos de les imatges) i cobrar-les. Fins i tot, si les imatges han estat “robades” i publicades sense consentiment a qualsevol mitjà (incloent-hi Internet), la VEGAP té la capacitat legal de perseguir els infractors. Com diu l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP, “signar un contracte amb un client, negociar els preus de les imatges... són gestions feixugues que és millor que negociï l’entitat, ja que tenim la força de la gestió col·lectiva”. Actualment, VEGAP representa a l'estat espanyol els drets d'autor de més de 57.000 creadors visuals (molts d'ells consagrats), xifra que creix diàriament per la constant adhesió de nous socis en més de trenta-nou societats d'autor de tot el món amb les quals VEGAP té subscrits contractes de representació recíproca.

Un altre aspecte important a tenir en compte a l’hora de fer-se’n soci és que les tarifes que la VEGAP aplica per a la utilització de les obres han estat acordades de manera col·lectiva pels membres de l'entitat. Els imports que s’han establert són idèntics per a tots els autors en funció dels usos, tractant-los per igual d'acord amb allò que exigeix la Llei de la Propietat Intel·lectual.

Tot i que VEGAP també gestiona un extens banc d’imatges, no cal que els fotògrafs que se’n facin socis transfereixin físicament totes les seves fotos a l’entitat. En el cas que un client (editorial, mitjà de comunicació o empresa) demani a un soci de VEGAP unes imatges per a publicar, el fotògraf els les pot facilitar directament, però comunicant-ho immediatament a la VEGAP per a que s’encarreguin de la gestió econòmica dels drets. Periòdicament, l’entitat liquidarà a l’autor tots els drets que li ha gestionat i només li descomptarà les despeses d’administració que s’hagin produït.

Arribats a aquest punt, quines avantatges té fer-se soci de VEGAP, doncs? La principal és que pertànyer a una entitat que agrupa a més de 57.000 creadors visuals dóna una força que no té un fotògraf sol. Quantes vegades ens hem queixat de la manca d’unió i consens del col·lectiu fotogràfic? De la poca força que els fotògrafs poden exercir de manera individual davant un mitjà? De la nul·la capacitat de reacció davant la vulneració dels drets de propietat intel·lectual? VEGAP permet als autors superar aquestes dificultats, organitzar-se, rebre suport, i garantir i gestionar els seus drets d'una forma eficaç i gratuïta.

Tot i així, crec que, tal i com estan les coses, fer-se soci de VEGAP pot tenir efectes adversos en aquests moments de crisi, com, per exemple, que una editorial prefereixi publicar imatges d’un fotògraf que no en sigui soci per tal de negociar amb ell directament les condicions de la col·laboració i apretar-lo per aconseguir preus més baixos, una situació que s’evitaria si la gran majoria de professionals estiguessin sota el paraigua de la VEGAP.

19 de juny 2011

"No tenim pressupost", una frase de moda


Els mitjans digitals ja no són els únics que demanen fotos gratis. Tampoc les editorials i alguns diaris que pretenen que els fotògrafs els regalin les fotos dels reportatges. Ni les entitats públiques o privades que organitzen concursos de fotografia amb l’ànim de fer-se amb un banc d’imatges gratuït amb el qual cobrir les seves necessitats publicitàries i de màrqueting. La idea que les imatges no costen res i que, per tant, no cal destinar-hi un pressupost en cap projecte o acció, s’escampa per tot arreu com una taca d’oli i arriba fins i tot a l'administració. Un parell d’exemples són suficients per adonar-nos-en.

Recentment, a un fotògraf freelance, un diari li ha encarregat un reportatge sobre el dia a dia d’uns funcionaris de l'administració pública. Per a fer-lo, el fotògraf ha comptat amb la col·laboració i les màximes facilitats de tota l’organització.

Una vegada que el fotògraf estava sobre el terreny, una periodista del gabinet de premsa de l’organisme li va demanar molt amablement si podia cedir-los les fotos, no només les que publicaria al diari, sinó totes les del reportatge, per a usos institucionals (calendaris, publicacions internes, web, etc). Quan el fotògraf li va preguntar quines eren les condicions econòmiques, la periodista li va respondre amb una de les frases que estan més de moda: “no tenim pressupost”. El fotògraf, de bona fe i en compensació per les facilitats que li havien proporcionat, es va comprometre a cedir-los només algunes imatges gratuïtament, amb la condició que no en fessin ús abans de la publicació del reportatge i que sempre n’indiquessin el nom de l’autor. Això últim va sorprendre molt la periodista, ja que, segons ella, no acostumaven a signar les fotos que utilitzaven.

L’altre cas, una mica més extrem, és el d’un fotògraf a qui li vaig encarregar que fes unes fotos de diverses sales d’un museu municipal per a un reportatge del Descobrir. Quan va anar-hi, els del museu li van dir que només li deixarien fer les fotos si després els cedia gratuïtament les imatges. Ni tan sols es van molestar en utilitzar l’excusa de la manca de pressupost. Directament li van deixar clar que havia de cedir-los les imatges si volia fer les fotos. Com que el fotògraf s’hi va negar, al final vam haver de buscar una alternativa i publicar unes altres imatges en el reportatge del Descobrir.

Quines conclusions podem extreure d’ambdós casos? Personalment, crec que la cessió gratuïta sempre va en contra dels interessos de la professió. Tot i que en el primer exemple el fotògraf ja ha cobrat la seva feina per part del mitjà, no hauria d’haver regalat els drets de reproducció de les imatges a terceres parts. Favors com aquests promouen que les institucions i empreses s’habituïn a demanar-los i, per tant, no devem ajudar-los a que s’acostumin. Entre regalar i no regalar, la decisió del segon fotògraf em sembla, doncs, la més encertada. Tot i així, en situacions com aquestes, abans de dir “no” seria comprensible oferir un descompte sobre les nostres tarifes a qui ens demani fotos i "arreglar-los" el preu, de la mateixa manera que altres professionals fan preus d’amic en compromisos molt puntuals.

En lloc de respectar escrupulosament els drets d’autor (inclosos els econòmics), moltes vegades l’administració és la primera que busca apoderar-se gratuïtament d’uns drets que no són seus. Ho hem vist moltes vegades en molts concursos de fotografia. Malaurament, els fotògrafs no tenim una SGAE que ens protegeixi o defensi. Per tant, som nosaltres mateixos els que hem de vetllar pels nostres interessos i “educar” a empreses i institucions en el valor i respecte a la propietat intel·lectual. No fer-ho és abonar el terreny de la devaluació de les imatges, el menyspreu i la gratuïtat.

11 d’abr. 2011

Plantar cara als abusos funciona!

Satisfacció, si senyor. Això és el que sento després de plantar-me i dir que no.

Us explico. El 15 de febrer vaig rebre un email del departament de màrqueting del Banc HSBC on em demanaven si podia difondre a 'Enfocant' el seu concurs de fotografia "30 años de historia en España". Un cop d’ull a les bases va ser suficient per adonar-me que hi havia una clàusula que era absolutament abusiva. En concret, la que feia referència a la cessió "gratuïta" dels drets d'autor de les imatges seleccionades i premiades per a la “lliure utilització per part del banc en fullets, anuncis, llibres, pàgina web i altres suports aliens al concurs".

Ja hi som!, vaig pensar. Una altra vegada un concurs que intenta apropiar-se dels drets dels fotògrafs! Com ja he comentat en moltes ocasions, cada vegada més, institucions, organismes públics i empreses convoquen concursos de fotografia per fer-se amb un recull d'imatges lliures de drets a un cost de riure, amb les quals cobrir les seves necessitats de màrqueting i publicitat. Mitjançant uns premis, adquireixen tots els drets de les imatges guanyadores per poder fer amb elles qualsevol cosa, fins i tot vendre-les a tercers. Per tant, aquests concursos perjudiquen seriosament a la professió perquè representen una seriosa competència i una disminució dels encàrrecs als fotògrafs professionals.

Doncs, bé, vaig decidir contestar l’email del banc en els següents termes. Tot i que és bastant llarg, us en passo tot el text per si el voleu copiar i utilitzar en casos similars:
“Lo siento muchísimo, pero me temo que no voy a poder difundir vuestro concurso fotográfico, ya que una de las bases del mismo es absolutamente abusiva y perniciosa para la fotografía profesional. En concreto, en lo relativo a la cesión "gratuita" de los derechos de autor de las imágenes (premiadas y seleccionadas) para la "libre utilización por parte del banco en folletos, anuncios, libros, página web y otros soportes ajenos al Concurso". A mi entender, se trata de una apropiación indebida de los derechos económicos y de reproducción de las imágenes, que son propiedad legítima de sus autores.

Lo lógico sería que cualquier otro uso que no sea la divulgación del concurso debiera ser pactado y negociado con el fotógrafo, y sujeto a remuneración. Por lo tanto, en el caso de que el banco quisiera utilizar con fines comerciales alguno de los trabajos presentados a concurso, la entidad debería comprometerse a contactar previamente y personalmente con el autor de las fotografías para negociar el uso y contraprestación por las mismas. De lo contrario, lo que el banco pretende con este concurso es hacerse con una colección de imágenes libres de derechos a un coste irrisorio con las que cubrir sus necesidades de márketing y publicidad. Mediante unos premios, adquiere todos los derechos de las imágenes ganadoras y seleccionadas para poder hacer con ellas cualquier cosa, incluso venderlas a terceros.

Para vuestra información, según la Ley de la Propiedad Intelectual, todos los fotógrafos, sean profesionales o no, tienen en exclusiva, por el solo hecho de ser los autores de su obra, una serie de derechos de carácter económico y moral sobre ésta. Los derechos morales definen el respeto de su autoría sobre la obra y por lo tanto el deber de hacer constar siempre su nombre y el derecho a que no se modifique sin su consentimiento. Los derechos morales son irrenunciables e inalienables y deben ser siempre respetados.

En cuanto a los derechos económicos, el fotógrafo tiene derecho exclusivo de disponer sobre la reproducción, distribución y comunicación pública de sus obras. Por lo tanto, éstas no se pueden publicar ni reproducir en medios de difusión masiva sin que se pida autorización al autor y éste perciba los derechos económicos que establezca. La reproducción nunca es sobre un único medio concreto sino que la ley permite multitud de usos simultáneos sin que haya una competencia o interferencia entre ellos. En cuanto a los derechos económicos, la ley establece que sean proporcionales al uso que se haga de la obra.

Como vuestro concurso no respeta estos derechos económicos, sintiéndolo mucho, no voy a contribuir a publicitarlos. Lo contrario supone un abuso y la ruina para la fotografía profesional.

Atentamente”

Després d’un intercanvi d’emails, sorprenentment la setmana passada el banc em va comunicar el següent:
“Tenías toda la razón, Maria Rosa. Por las normas del banco que son a nivel internacional hubo un malentendido a la hora de redactar las bases. Las intenciones del concurso no eran en ningún caso conseguir un banco de imágenes, pero la manera de explicarlo no sonó muy bien. Fue en gran parte gracias a tu email por lo que se decidió volver a redactarlas.
Muchas gracias por tu apoyo”

Així doncs, ara si, les bases del concurs ja són correctes, així que us animo a que hi participeu. Aquí trobareu tota la informació. Podeu presentar-hi imatges preses a tot l'Estat al llarg dels darrers 30 anys que representin d'alguna manera esdeveniments, canvis socials, culturals, econòmics, etc., viscuts al llarg de les tres dècades. Hi ha tres premis de 5.000, 4.000 i 3.000€ i el termini s'ha ampliat fins el 2 de maig.



Però, sobre tot, el més important de tot és que us encoratjo a que planteu cara als concursos que no respecten els drets d’autor. Enviar un email als organitzadors d’un concurs o renunciar a ser-ne jurat tal i com van fer l’Iñaki Relanzon, el Paco Elvira i el Valentín Samà amb el concurs de la FNAC són gestos que poden fer que les coses canviïn. Aquí en teniu un exemple.

Plantar cara als abusos funciona!

29 de març 2011

Xerrada sobre els abusos als drets dels fotògrafs


El pròxim dissabte 2 d’abril, donaré una xerrada sobre un dels temes que més m'amoïnen i a l'hora disgusten: els abusos als drets d’autor que pateixen els fotògrafs. Serà a Eivissa, a la primera edició del Ibiza Foto Cracks, unes jornades que duraran tot el cap de setmana, organitzades per l’Ibiza Foto Club. A la meva ponència plantejaré alguns exemples viscuts de vulneració de drets i demostraré que hi ha maneres de lluitar contra els abusos exigint el respecte als drets d’autor i un tracte just per les nostres fotografies.

A banda, hi haurà un munt de tallers i conferències impartits per fotògrafs tan reconeguts com el Tino Soriano, l’Oriol Alamany, el Manu San Félix i el Nilo Merino.

Les places per assistir-hi ja estan esgotades, però a través de Facebook, Twitter i el bloc us n’aniré informant.

6 d’oct. 2010

Paco Elvira s’uneix a Iñaki Relanzon i rebutja formar part del jurat del concurs de fotografia de la FNAC


El fotògraf Paco Elvira acaba de dir no a la FNAC. Seguint l’exemple de l’Iñaki Relanzon, Paco Elvira ha declinat la invitació de la coneguda empresa per a formar part del jurat de la marató de fotografía que la FNAC ha organitzat a Barcelona el proper 12 d’octubre, a causa “de les condicions abusives per als fotògrafs participants”. Elvira ho ha comunicat avui per email a l’organització del concurs amb la següent explicació: “M'he llegit atentament les bases i coincideixo amb Relanzón. A part que crec que és il·legal, els drets d’autor de les obres sempre pertanyen a l'autor. Com a fotògraf i persona molt involucrada en la defensa de la Fotografia, formar part d'un jurat amb aquestes bases va contra els meus principis i danyaria greument el meu prestigi”.

La FNAC, de moment, encara no ha contestat a cap dels dos fotògrafs.

Gestos com el del Paco Elvira i l’Iñaki Relanzon són una bona manera d’enfrontar-se a aquests abusos, concienciar els fotògrafs (professionals i aficionats) i intentar canviar les coses. Una altra bona manera és fent-ne difusió. Espero que entre tots ho fem córrer.

A l’Iñaki i el Paco, la meva admiració per la vostra iniciativa. Enhorabona!

5 d’oct. 2010

El fotògraf Iñaki Relanzon renuncia a ser jurat del concurs de fotografia de la FNAC perquè vulnera els drets dels autors


Després de publicar el post sobre els abusos que alguns concursos de fotografia cometen amb les seves bases vulnerant els drets dels autors, he rebut unes quantes trucades de fotògrafs explicant-me casos concrets. Un d’ells, l’Iñaki Relanzon, un dels millors especialistes en fauna i natura d'aquest país que ara es troba a Madagascar, em va enviar ahir el següent missatge via Facebook:
“Precisament aquests dies (malgrat estar de viatge a Madagascar) he rebut una invitació de la FNAC per participar com a jurat en el seu concurs MARATON FOTOGRAFICA FNAC EN BARCELONA (a celebrar el proper 12 d’octubre de 2010). També hi han convidat en Valentín Sama i en Paco Elvira. Avui els he enviat un email de declinació perquè he comprovat que les bases vulneren tots els drets de la Propietat Intel·lectual dels autors. Pots fer-ne difusió?
Gràcies,
Iñaki”.
Un cop d’ull a les bases del concurs, en especial a la clàusula sobre la propietat de les imatges, confirma el que diu l’Iñaki:
“Los derechos de autor de las obras premiadas pertenecerán a G.A. FNAC España, S.A. La compañía se reserva el derecho a editar, traducir o reproducir total o parcialmente el contenido de las fotografías, así como se reserva el derecho de su distribución por todo el mundo. Dicha cesión en exclusiva atribuye a la organización de la maratón de explotar las fotografías con exclusión de cualquier otra persona, incluyendo al propio autor sin que por ello pueda reclamar ningún tipo de remuneración. La organización se compromete a ejercer los derechos de explotación conforme a su buen uso y con estricto respeto en todo caso a los derechos morales del autor”.
En aquest cas, la FNAC desposeeix als guanyadors del concurs de tots els drets sobre la seva obra a canvi d’uns premis en espècies (ordinadors, càmeres fotogràfiques, objectius, cafeteres...). És a dir, s’apodera de les fotos per a poder utilitzar-les com i quan vulgui sense haver de remunerar mai més al fotògraf, fins i tot per a comercialitzar-les amb terceres parts. A canvi, com si fessin una gran concessió, diuen que respectaran els drets morals dels autors (és a dir, esmentaran el nom del fotògraf), quan aquest és un dret que la Llei de la Propietat Intel·lectual considera irrenunciable.

Celebro que l’Iñaki Relanzon hagi decidit plantar-se, declinar la invitació de la FNAC i fer-ho públic. Gestos individuals com aquest ajuden a la professió, encoratgen a altres fotògrafs a fer el mateix i eviten que ens convertim en còmplices dels abusos.

Tot i així, estic convençuda que la manera veritablement efectiva d'enfrontar-se a aquestes situacions seria des de la unió del col lectiu de fotògrafs professionals, a través del Sindicat de la Imatge (Upifc), el Sindicat de Periodistes o el Col.legi de Periodistes, presentant una queixa formal exigint els canvis de les bases. També demanant a l'administració una regulació que limités els drets dels concursos de fotografia. Només així evitaríem la seva proliferació i la competència deslleial que suposen per a la fotografia professional.

3 d’oct. 2010

Drets d'autor, l'aspecte més important dels concursos de fotografia


A vegades, hi ha coses que costen d’entendre. Com és possible que l'ajuntament de Barcelona convoqui un concurs de fotografia amb unes bases absolutament abusives, i una empresa de begudes alcohòliques, en canvi, ho faci de manera modèlica?

M’explicaré. Aquesta setmana, la marca de whisky Johnnie Walker acaba d’obrir el termini per participar en el concurs de fotografia Fotoactitud que té com a objectiu promoure el progrés personal. El certamen compta amb el suport i aval del fotògraf Chema Madoz, La Fábrica i la Fira Internacional d’Art Contemporani ARCOMadrid, i premiarà a quatre concursants (professionals o no) a ser els fotògrafs oficials d’ARCO 2011, amb una feina remunerada.

Doncs bé, amb una ullada a les seves bases he pogut certificar que es tracta d’un concurs de fotografia exemplar pel seu respecte als drets dels fotògrafs. Per què és respectuós? Doncs perquè, d’entrada, la participació és gratuïta (cosa que el diferència d’altres certàmens que s’han convertit en un negoci a costa dels drets d’inscripció que han d’abonar els participants), i perquè no intenta apropiar-se de manera abusiva dels drets de reproducció de les imatges, tal i com podeu comprovar llegint el següent paràgraf extret de les bases del concurs:
"Los autores de las fotografías finalistas y ganadoras ceden los derechos de reproducción de sus imágenes a DIAGEO ESPAÑA. S.A (la multinacional propietat de la marca Johnnie Walker) y Notodo.com hasta el 30 de junio de 2011. Asimismo, todas las imágenes presentadas a concurso podrán mostrarse en las páginas web de Notodo.com y www.keepwalkingproject.com de forma indefinida, con el único objetivo de la divulgación de la convocatoria.
Con este mismo fin, sólo divulgativo e informativo sobre el certamen, todas las imágenes presentadas a concurso podrán ser publicadas en otros medios informativos y medios de comunicación, para lo cual sus autores pondrán a disposición de la convocatoria, en caso de que la organización así lo solicite, la misma serie o fotografía presentada en la mejor resolución disponible.
En el caso de que DIAGEO ESPAÑA. S.A quiera utilizar con fines comerciales alguno de los trabajos presentados a concurso, la entidad se compromete a contactar previamente y personalmente con el autor de las fotografías para negociar el uso y contraprestación por las mismas.
Los autores ganadores del certámen deberán ceder a las colecciones de DIAGEO ESPAÑA. S.A y Notodo.com, y a petición de los organizadores, copias en papel de sus fotografías ganadoras, producidas por cuenta de la organización a partir del negativo o archivo digital en alta...”.
En resum, de tot l’anterior queda clar que en aquest concurs:
  • La cessió dels drets de reproducció de les imatges no té caràcter d’exclusivitat (és a dir, el fotògraf podrà utilitzar les imatges que hagi presentat a concurs i fer-ne altres usos).
  • La cessió de drets té data de termini (el 30 de juny de 2011).
  • Qualsevol altre ús que no sigui la divulgació del concurs haurà de ser pactat i negociat amb el fotògraf, i subjecte a remuneració.


Ben diferents, en canvi, són les bases del concurs de la Fotomercè, en què l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona deixa clar, en els punts 7 i 8, que:
“7. Drets d'autor. Els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, així com els de remuneració per còpia privada, col·leccions escollides o obres completes, i de participació relatius a les fotografies guardonades passen a ser de titularitat de l’Institut de Cultura. Els autors cedeixen aquests drets amb caràcter d’exclusiu, fins a domini públic i per qualsevol país del món, renunciant l’autor a rebre cap altra remuneració per la utilització de l’obra. Així mateix queden cedits pels autors de les obres seleccionades, els drets d’explotació que es deriven del contingut de la base 8. Els drets morals dels autors queden preservats.
8. Exposició. L’ Institut de Cultura utilitzarà les fotografies premiades i una selecció de les fotografies presentades al concurs, per organitzar una exposició durant la Mercè 2011 i confeccionar el catàleg corresponent i d'altres obres o formats que se'n derivin. També podrà utilitzar aquestes fotografies per il·lustrar els programes de la Mercè i altres publicacions de caràcter institucional de l’Institut de Cultura de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona. La presentació de les fotografies implica en tot cas l’acceptació d’aquestes bases i, en conseqüència, la cessió dels drets d’explotació que s’acaben d’esmentar”.
Segons aquestes bases, doncs:
  • Els fotògrafs guanyadors perden tots els drets sobre la seva obra. Per tant, no poden utilitzar les seves fotos ni publicar-les a cap altre lloc.
  • L’Institut de Cultura passa a ser-ne el propietari exclusiu fins que les fotos siguin de domini públic (quan els drets d’autor han expirat, és a dir, 70 anys després de la mort de l’autor!).
  • L’autor no cobrarà mai res per l’ús que l’ajuntament pugui fer de la seva obra.
Malauradament, bases com les del Fotomercè no són un fet excepcional, sinó més aviat tot el contrari. Cada cop més, institucions i organismes públics convoquen concursos de fotografia per fer-se amb una col·lecció d'imatges lliures de drets a un cost de riure, amb les quals cobrir les seves necessitats de màrqueting i publicitat. És el que s'estila: mitjançant uns premis, adquirir tots els drets de les imatges guanyadores per a poder fer amb elles qualsevol cosa, fins i tot vendre-les a tercers.

En el cas del Fotomercè, és probable que els fotògrafs que hi han participat, la majoria amateurs, no siguin conscients del caràcter abusiu d’aquestes bases. És més, és gairebé segur que a molts els faria molta il.lusió que l’ajuntament utilitzés una de les seves fotos per un anunci. El problema és que aquest tipus de concursos perjudica seriosament als fotògrafs professionals perquè representen una seriosa competència i una disminució dels encàrrecs.

Segons l’advocat Josep Cruanyes, gran expert en drets d’autor, “tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenen en exclusiva, pel sol fet d’haver fet la seva obra, una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta. Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i per tant el deure de fer-hi constar sempre el seu nom, i el dret que no es modifiqui l’obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i inalienables. Per tant han de ser sempre respectats i no té valor la renúncia”.

Pel que fa als drets econòmics, segons Cruanyes, “l’autor té dret exclusiu de disposar sobre la reproducció, distribució i comunicació pública de les seves obres. Per tant, no es poden publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva sense que se’n demani autorització a l’autor i percebi els drets econòmics que estableixi. La reproducció mai és sobre un únic mitjà concret sinó que permet multitud d’usos simultanis sense que hi hagi una competència o interferència entre ells. Pel que fa als drets econòmics, la llei estableix que siguin proporcionals a l’ús que es faci de l’obra”.

Per tant, compte amb les bases dels concursos! Participar en un certàmen de fotografia i guanyar-lo està molt bé i pot ser una bona manera de donar-se a conèixer com a fotògraf, fer currículum i adquirir renom i prestigi. Però cal saber triar bé a quin ens presentem per a evitar la ruïna de la professió i que ens prenguin el pèl.

5 de set. 2010

La pugna pels drets d’autor de les imatges entre fotògrafs i mitjans té solució?

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

La prestigiosa revista Nikon Pro, publicació dirigida a fotògrafs professionals clients de Nikon, acaba de publicar en el seu darrer número un contundent article sobre com algunes editorials i empreses tracten d’obligar els fotògrafs a renunciar als seus drets d’autor, i què fer-ne al respecte. Sota el títol “El gran dilema: de qui és aleshores el copyright?”, l’article desvetlla com, cada cop més, les editorials i companyies volen que els fotògrafs freelance signin contractes que els atorguin més i més drets sobre les imatges que encarreguen per poder reutilitzar-les sense haver de tornar a pagar per elles o adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significaria que l’empresa podria vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf.

L'article de Nikon Pro.

Aquesta situació, segons la revista, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant no només a casa nostra, sinó a països com la Gran Bretanya, on l’editorial Bauer, una de les més grans d’Europa, està fent signar als fotògrafs col·laboradors un contracte de renúncia a qualsevol dret d’autor. Recordem que el copyright és el dret a reproduir qualsevol imatge o texte. En el cas de les imatges, el fotògraf n’és el propietari, a menys que estigui contractat com a treballador en una editorial o companyia (en aquest cas, el propietari del copyright seria l’empresari). El copyright es pot cedir, vendre o adjudicar a altres parts, però sempre cal fer-ho per escrit sense que això signifiqui que el fotògraf perdi els drets morals sobre la integritat de l’obra o sobre la correcta identificació de la imatge amb el nom de l’autor.

L’article de Nikon Pro (una publicació guardonada amb multitud de premis que es distribueix tres cops l’any -primavera, estiu i hivern- en anglès, francès, espanyol, italià i alemany a 27 països), qualifica l’actual situació de “preocupant”, ja que en molts dels contractes no només s’abusa econòmicament del fotògraf sinó que aquest perd tot el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, Nikon Pro recomana defensar-se i aboga perquè els fotògrafs ho facin de manera col·lectiva a través dels sindicats:
“És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials -assegura l’article-, de manera que només actuant de forma col·lectiva podran els fotògrafs generar la suficient força per aconseguir millors condicions. Això pot fer-se per mitjans no formals o a través dels sindicats, que ja van demostrar en el passat la seva vàlua a l’hora d’exercir pressió sobre els empresaris, pel que unir-se a un (sindicat) pot resultar beneficiós i afavorir el canvi”.
En aquest sentit, la revista explica l’exemple del National Union of Journalists, sindicat del Regne Unit, que va impedir que un diari britànic introduís un contracte mitjançant el qual s’apropiava de tots els drets de les imatges realitzades pels seus fotògrafs freelance.
“Als fotògrafs els preocupa que l’editor assigni el treball a la següent persona de la llista -assegura l’article-. No obstant, els sindicats sostenen que és molt important no cedir a les pressions”. I afegeix: “Si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant la fotografia i afectant finalment a la qualitat de les imatges”.
Per tant, si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor, segons Nikon Pro, és “buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació o exigir contractes més justos”.

Finalment, la revista també adverteix de les condicions abusives de molts concursos de fotografia que estableixen que les imatges podran utilitzar-se en un context diferent al del concurs, amb finalitats publicitàries sense cap tipus de compensació econòmica.

Que una revista corporativa d’una marca de càmeres professionals es faci ressó d’una situació que perjudica seriosament els interessos de la professió em sembla encomiable. No crec que difonent aquesta problemàtica aconsegueixin vendre més càmeres, però si crec que parlant d’ella, Nikon està ajudant a la fotografia professional a la seva supervivència. Chapeau! Tot i així, crec que l’article de Nikon Pro s’oblida d’una cosa important: no fa cap referència ni analitza quines són les causes que provoquen que tots els mitjans i editorials vulguin apropiar-se ara dels drets d’autor de les imatges. I això també hauria de tenir-se en compte a l’hora d’entendre el que està passant i de buscar-hi solucions.

I el que està succeint, de manera molt sintètica, és que la situació de crisi econòmica actual està perjudicant seriosament el món editorial: les vendes al quiosc han baixat en picat i els ingressos publicitaris de la premsa han caigut com mai no havia passat. Per si això no fos poc, l’accelerat desenvolupament de les tecnologies de la informació i el canvi d’hàbits dels lectors fa que els mitjans es vegin obligats a transformar les seves estructures decimonòniques per tal d’adaptar-s’hi i convertir-se en mitjans multicanal (internet, ipad...) si volen sobreviure en un nou model econòmic ple d’incògnites, on ningún no sap encara amb certesa com guanyar diners amb la digitalització. Tot plegat, una difícil equació que exigeix als mitjans abaratir costos (la mare de tots els ous) per poder fer front a les noves inversions, l’increment de continguts i la reducció de guanys. En aquest context és on aparèixen els contractes i les tensions pels drets d’autor, ja que els mitjans necessiten aquestes imatges per a poder omplir de continguts visuals els nous productes i canals d’informació.

Al Descobrir estem en aquest procés. Fa uns mesos, la direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista, i aquests van decidir fer pinya per pactar-ne les condicions. A hores d’ara, encara estem negociant-les, però crec que l’acord és a prop i que serà beneficiós per ambdues parts. A tots ens convé que així sigui. Com diu l’article de Nikon Pro, fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. Per tant, la fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.