Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conferència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conferència. Mostrar tots els missatges

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

29 de març 2011

Xerrada sobre els abusos als drets dels fotògrafs


El pròxim dissabte 2 d’abril, donaré una xerrada sobre un dels temes que més m'amoïnen i a l'hora disgusten: els abusos als drets d’autor que pateixen els fotògrafs. Serà a Eivissa, a la primera edició del Ibiza Foto Cracks, unes jornades que duraran tot el cap de setmana, organitzades per l’Ibiza Foto Club. A la meva ponència plantejaré alguns exemples viscuts de vulneració de drets i demostraré que hi ha maneres de lluitar contra els abusos exigint el respecte als drets d’autor i un tracte just per les nostres fotografies.

A banda, hi haurà un munt de tallers i conferències impartits per fotògrafs tan reconeguts com el Tino Soriano, l’Oriol Alamany, el Manu San Félix i el Nilo Merino.

Les places per assistir-hi ja estan esgotades, però a través de Facebook, Twitter i el bloc us n’aniré informant.

16 de gen. 2011

El factor clau a la fotografia de paisatge

El Jordi Busqué, fundador de Celístia i un dels organitzadors de la jornada de fotografia de paisatge. Foto: Maria Rosa Vila.

Va ser una gran estrena, un èxit rotund. La primera jornada sobre fotografia de paisatge que van organitzar el Manel Soria i el Jordi Busqué, els xicots de Celístia, a l’Institut d’Estudis Catalans, va complir amb les expectatives i va reunir una multitud de públic, la majoria fotògrafs professionals i aficionats. Allí hi havia, entre d’altres, l’Oriol Alamany, el Dani Codina, Jaume Balanyà, Oriol Clavera, Consol Bancells, David Monfil, Martin Gallego, Araceli Merino, Nati Martínez, Siqui Sánchez, Jordi Beltri... I així fins a 275 persones, algunes vingudes des de llocs llunyans com les illes i altres zones de l’estat espanyol.

A la jornada hi van assistir molts amics fotògrafs. Foto: Maria Rosa Vila.

Sota el títol "Fotografia de paisatge, de la visió inicial a la fotoimpresa", les ponències de cadascun dels nou convidats (veieu el programa en aquest link) es van centrar en la fotografia de paisatge des de diverses perspectives i punts de vista. Especialment important va ser el debat que es va plantejar sobre quin posicionament ètic ha de prevaldre a l’hora de processar els arxius Raw (podeu llegir una completíssima crònica del que va donar de sí la jornada al blog del Martin Gallego).

Com molts sabeu, els organitzadors de la jornada van tenir el detall de convidar-m’hi perquè hi aportés la meva perspectiva d’editora gràfica. Amb el títol “L’emoció, el factor clau”, en la meva ponència vaig intentar demostrar les respostes emocionals que provoquen algunes imatges com a factor determinant a l’hora de valorar una foto de paisatge. Pels que no vau poder anar-hi i hi esteu interessats, us en faig un resum:

Segons el meu criteri, totes les imatges i reportatges que publiquem al Descobrir han de tenir un factor clau o característica comuna: han d’emocionar. I quines són les fotos que provoquen aquesta resposta? Doncs aquelles que apel·len a la nostra memòria, que evoquen o associem a records intensos.

Deia Galen Rowell, aquell reconegut fotògraf a qui tant li agradava filosofar, que sense records no podríem veure el món de manera associativa. El veuríem amb una mirada buida, incapaços d’identificar-hi res. Per tant, la memòria visual sempre associa allò que veiem amb algun record.

Com que la fotografia té aquesta capacitat de captar i mostrar el món visualment, també és capaç d’evocar-nos records i sensacions gravades a la nostra memòria a través dels nostres sentits. Per exemple, si algú ens mostra la fotografia d’una persona estimada a qui fa molt temps que no veiem, immediatament ens emocionarem d’alguna manera. Doncs bé, amb determinades fotos de paisatge succeeix el mateix.

La imatge d'aquest prat sota la pluja és capaç d'evocar-nos l'aroma a terra humida. Foto: Isidoro Ruiz.

O aquesta, el so del tro que anuncia la tempesta. Foto: Albert Lleal.

O aquesta altra és capaç de transmetre'ns el fred d'un dia d'hivern. Foto: David Monfil.

Com ja vaig explicar en una anterior entrada, les millors fotos de paisatge i natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat e idealitzat. Aquelles en què el fotògraf ha estat capaç de capturar un instant, quan la llum, el paisatge i els elements que hi apareixen es reuneixen en un tot buscant conscientment els extrems d’una situació:

La mirada més hipnòtica d'un mussol. Foto: Iñaki Relanzon.

L'angle més imponent d'una muntanya. Foto: Jordi Bas.

La llum més encisadora. Foto: Jordi Bas.

En definitiva, allò que converteix una imatge ordinària en una fotografia magnífica!

Al Manel Sòria i el Jordi Busqué els vull agrair la seva confiança i amabilitat per haver-me convidat a la jornada, que espero que sigui la primera de moltes més.

28 d’abr. 2010

Terra de Ningú, Rafa Badia i la fotografia de carrer

Tot i que en aquest bloc he parlat en moltes ocasions de la delicada situació per la qual passen els fotògrafs en general i els fotoperiodistes en particular, paradoxalment mai no hi ha hagut a Barcelona tantes iniciatives dedicades a la difusió, l'ensenyament i l'impuls de la fotografia documental. Des de fa dos anys, el Carles Calero i la Patrícia Rodríguez n'impulsen una que han batejat com a Terra de Ningú, un espai a Internet que pretén ser una plataforma on els fotògrafs emergents, estudiants de fotografia i aficionats en general puguin penjar i exposar els seus reportatges en forma de galeries. El projecte original ha anat creixent i consolidant-se, i dissabte passat van organitzar una primera conferència a càrrec del fotògraf, editor gràfic i professor Rafa Badia, que s'està afermant com un dels oradors i teòrics de fotografia més brillants, com vam poder constatar al llarg del seu discurs, farcit de referències i d'imatges.

El poder de convocatòria del Rafa va ser gran perquè les precioses golfes de la Casa Golferichs es van omplir de fotògrafs i alumnes de fotografia. El títol de la conferència era En espai públic, una al·lusió directe a una web dedicada a la fotografia de carrer creada pel col.lectiu In-Public, i el punt de partida que va utilitzar el Rafa per parlar de la fotografia de carrer (a dalt, foto de Nick Turpin, d'In-Public).

Foto: Maria Rosa Vila

És molt difícil resumir tot el que va explicar el Rafa, totes les fotos que va mostrar i les tesis que va defensar, però si hi esteu interessats podeu consultar la web de Terra de Ningú, on en breu hi penjaran un document amb la conferència sencera. Tot i així, aquí teniu un breu resum del que va explicar.

Per començar, el Rafa va definir què s'entén per fotografia de carrer:
  • És un subgènere o estil de la fotografia de reportatge poc conegut, essencialment urbà, on el marc habitual són les grans ciutats.
  • Té un caràcter públic, ja que mai es fotografia en àmbits privats sinó en espais comuns i de trànsit de la ciutadania (com carrers i avingudes) o de repòs i lleure (com parcs, bars, museus o platges integrades en una zona metropolitana).
  • Mai són imatges muntades, sinó composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No es busca un tema, sinó que el tema és el carrer en si mateix, o els elements (persones, animals, mobiliari urbà, vehicles, publicitat, arquitectura, monuments ...) presents a la via pública i la manera com aquests es relacionen entre si. És a dir, es documenta la trobada fortuïta de persones que comparteixen un lloc i objectes comuns i que estableixen, de forma conscient o no, una relació física i visual digna de ser registrada amb una càmera.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No hi ha una narració aparent, sinó una aproximació documental a la realitat.
  • Es realitza a peu, sobre les voreres, i retrata, molt sovint, el trànsit dels vianants. El fotògraf deambula a peu, sense objectiu prefixat, es camufla entre la massa i presta atenció a les escenes quotidianes dels seus conciutadans.
  • No es pensa sinó que es fa. És instintiva i espontània, però també "robada", és a dir, presa sense el consentiment de les persones fotografiades. Per això cal que el fotògraf sigui discret i passi desapercebut. Una càmera de petites dimensions, lleugera i, sobretot, silenciosa, amb un objectiu entre els 28 i 50 mm són les millors eines.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No importa tant "el que es veu", sinó "el que sembla" allò que s'ha fotografiat. La "construcció" d'imatges de carrer exigeix saber interrelacionar, moltes vegades amb un sentit lúdic, els diferents elements de l'escena o les situacions en les quals persones i objectes aparentment dispersos i sense cap vincle, poden arribar a encaixar davant l'ull fotogràfic en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva creant il·lusions òptiques, coincidències o anècdotes.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • Segons el Rafa, la fotografia de carrer és una barreja de l'instant decisiu de Henri Cartier-Bresson, el "in between" o moment intersticial de Robert Frank i la mirada subjectiva del fotògraf.
  • La foto de carrer és igualitària i democràtica. La via pública és, en teoria, de tots, a tots pertany i on tots ens hi relacionem.
El Rafa també va diferenciar la fotografia de carrer del reportatge tradicional en què:
  • La foto de carrer no és seqüencial sinó unitària.
  • No respon a l'esquema narratiu de presentació / nus i desenllaç, ni tampoc a les 5 W's o preguntes clàssiques del gènere periodístic: què, qui, on, quan i per què.
  • La fotografia de carrer no té com a finalitat canviar la societat, tot i que empatitza amb els subjectes fotografiats.

Tota fotografia feta al carrer és pot considerar, doncs, street photography? Segons el Rafa, no, i va distingir entre "la fotografia de carrer" i "la fotografia al carrer". Aquesta segona es diferencia de la primera en què la ciutat és l'escenari on succeeixen esdeveniments (accidents, manifestacions, festes...) que els fotògrafs van a buscar expressament.

Què s'ha de tenir per ser fotògraf de carrer? Segons el Rafa, capacitat visual i compositiva, sentit de l'oportunitat, olfacte de bon cazador i empenta. El fotògraf de carrer ha de tenir una mirada i actitud iròniques, més que obertament crítiques o de denúncia. La mirada s'assembla més a la d'un artista pop que a la d'un fotògraf social.

Foto: Nils Jorgensen (In-Public)

El Rafa també va parlar dels orígens de la fotografia de carrer i dels autors més representatius al llarg de les últimes dècades fins arribar als de In-Public, dels quals va destacar que a les seves fotos hi abunden els colors saturats, els dies assolellats, certa sensualitat i, sobretot, les enginyoses associacions d'idees al voltant de situacions divertides.

Foto: Jesse Marlow (In-Public)

Finalment, el Rafa va concloure que la fotografia de carrer, pel seu caràcter aleatori, sense tesi prèvia i amb un clar valor estètic de les imatges (on tant important és el "com" com el "què"), és una fotografia pura, però alhora un instrument per documentar un lloc, una època, uns costums, l'esperit social i la manera com s'interrelacionen els ciutadans, per la qual cosa s'integra plenament en la fotografia documental. Caldrà veure, però, si amb els anys, les fotos de In-Public i les de molts altres fotògrafs de carrer actuals seran claus o no per entendre la vida de ciutats com el Londres o el Nova York d'avui, si perduraran o es dissoldran en l'anècdota. Si, en definitiva, formaran part o no de l'imaginari col.lectiu.

14 de març 2010

Els processos de valoració en fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica

Com molts sabeu, els organitzadors de la primera edició de Caja Azul van tenir el detall de convidar-me a donar una xerrada sobre els processos de valoració de la fotografia. La meva exposició em vaig centrar en
els processos de valoració de la fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica, tant la que realitza l'editor gràfic com la que ha de fer tot fotògraf respecte el seu propi treball. Cal tenir present que la valoració és una de les funcions bàsiques de qualsevol edició.

Per a valorar, és indispensable aplicar-hi un criteri. I què és el criteri? És un conjunt de normes que hem d'adquirir i aplicar per a poder valorar una imatge o treball fotogràfic, que ens permetrà prendre decisions. No existeix un criteri únic, universal i unívoc, sinó que existeixen tants criteris com persones. La qüestió és adquirir-ne un de propi que ens guiï a l'hora de valorar i triar (o descartar) una fotografia o un reportatge.

La valoració és un procés que sol estar interioritzat i que realitzem inconscientment. L'experiència visual i intel.lectual que hem adquirit al llarg dels anys ens permet arribar a conclusions rapidíssimes sobre el valor d'una imatge sense haver d'analitzar cada aspecte de manera individual. Tot i així, a la valoració cal tenir present diferents elements:

  • Aspectes morfològics, que tenen a veure amb totes les qüestions tècniques, formals i compositives de la imatge.
  • De contingut, que tenen a veure amb el que apareix fotografiat, el que es veu i el que no es veu.
  • Semàntics, relatius als possibles significats. A grans trets, aquí entren en joc aspectes relacionats amb la percepció dels missatges segons les actituds, interessos i escala de valors de cada espectador i les diferents lectures i interpretacions que es poden produir en funció del marc on s'insereix el treball fotogràfic o de la persona que l'observa. Cal tenir present, però, que amb l'edició, li donem a la foto un significat unívoc, una intenció, que pot coincidir o no amb el sentit que tenia el treball fotogràfic originalment.

Les percepcions inconscient i conscient que realitza cada persona són les que determinen la interpretació global d'una imatge. En la percepció inconscient influeix l'experiència passada de l'individu, els records.

En canvi, en la percepció conscient influeixen totes les experiències personals, visuals i intel.lectuals que hem acumulat al llarg dels anys. És a dir, com més experiència visual i intel.lectual tinguem, més coses veurem en una foto i més capacitat tindrem per a valorar-la. Per això és tan important construir un bon criteri.

Foto: David Monfil.

A la ponència també vaig tenir oportunitat de comentar quines són les característiques d'una bona foto de premsa. Des del meu punt de vista, no hi ha una regla matemàtica, però hi ha un consens més o menys clar que considera que una bona foto és aquella que té tensió, és a dir, que mostra el que està succeint o suggereix el que pot succeir. També aquella que mostra un cert grau de conflicte o que atrapa l'instant decisiu d'una acció, com més a prop millor.

Vaig proposar dos criteris diferents per valorar imatges de premsa:

  • El que prioritza la descripció i el contingut per damunt de l'estètica, és a dir, aquelles imatges evidents i descriptives en les que no calen gaires explicacions.
  • El que dóna prioritat a l'estètica, és a dir, imatges subtils, que suggereixen més que no pas descriuen i que tenen valor pel que representen.

Per últim, vaig destacar els criteris bàsics que regeixen l'edició gràfica en una revista de geografia i viatges:

  • Prioritat de l'estètica.
  • Llums impecables, millor les de primera hora del matí i última hora de la tarda.
  • Qualitat de llibre d'art.
  • Enquadraments formals, tot i que de tant en tant és interessant aportar ritme al treball fotogràfic amb enquadraments més personals i agosarats.
  • Imatges que vagin a l'essència. Les millors fotografies de paisatge i natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat i idealitzat. En aquest tipus de fotografia és millor restar, no sumar.

Si després d'arribar fins aquí no t'has cansat, pots mirar el vídeo de la ponència que han penjat els organitzadors de Caja Azul.

Gràcies a Alfons Rodríguez, Rafa Pérez, Fran Simó, Marcelo Aurelio i David Monfil per haver comptat amb mi, i a tots els assistents per la seva participació.