Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Visa pour l'Image. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Visa pour l'Image. Mostrar tots els missatges

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.

30 d’ag. 2010

Els reportatges "diferents" del Visa pour l'Image 2010

Foto: Maria Rosa Vila

Com cada any, la meva amiga Mònica Tudela i jo hem passat un cap de setmana a Perpinyà per visitar les exposicions del Visa pour l’Image. Per nosaltres és com una tradició, un ritual que repetim any rera any, i la millor manera d’acomiadar-nos de les vacances i l’estiu. A les dues ens anava bé anar-hi el primer cap de setmana del festival, justament el dia d’obertura. El dissabte encara no havia començat la setmana professional, però a les exposicions ja hi havia algunes aglomeracions de públic.

La planta soterrani del Convent dels Minimes estava força plena de gent el primer dia del Visa. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i que el nombre de treballs exposats al Visa no ha baixat respecte el 2009, vam comprovar que hi havia alguns espais en què no hi havia tantes exposicions, com en el Convent de Santa Clara (l’antiga presó), on una de les sales estava buida, i el Castillet, on només hi havia una mostra al primer pis. També a l’expo de les millors imatges de premsa diària, a l’Arsenal des Carmes, hi havia menys fotografies exposades que en anys anteriors, símptoma evident de que els diaris cada cop publiquen menys reportatges de creació pròpia. Tot i així, malgrat la crisi, el Visa segueix mantenint viu el seu interès i atractiu.

Sens dubte, aquest ha estat l’any del terratrèmol d’Haití i per això era inevitable que el Visa recollís un bon grapat de reportatges cruents i impactants sobre la tragèdia. Malgrat aquesta omnipresència, Jean François Leroy, director del festival, s’ha esforçat en triar i reunir una mostra variada de temes i escenaris en què el fotoperiodisme més dramàtic conviu amb el documentalisme de caire més social. Fins i tot, al Visa d’enguany s’hi pot contemplar un reportatge de paisatge, una variada oferta que, segons el meu parer, fa més atractiu el programa del festival.

Un dels treballs que sens dubte atrau a més públic, a jutjar per la quantitat de gent que s’hi amuntegava dissabte davant les imatges, és el de la Stephanie Sinclair sobre la poligàmia als Estats Units, publicat a National Geographic i el New York Times.

L'exposició sobre la poligàmia als Estats Units genera sens dubte una bona expectació. Foto: Maria Rosa Vila.

El reportatge, que es pot contemplar al Convent dels Minimes, mostra com viuen els membres d’una de les sectes mormones més tancades, coneguda per practicar la poligàmia, vestir de manera anacrònica i viure al marge de la societat americana. Sinclair va ser capaç d’introduir-se dins la comunitat i fotografiar la vida d’algunes famílies formades per homes casats amb tres, quatre, cinc i fins i tot sis esposes, envoltats de nombrosos fills i néts.

A la foto, un dels grans patriarques de la secta mormona, el Joe S. Jessop, al capdavant de les seves 5 esposes, 46 fills i desenes de néts. Foto: Stephanie Sinclair.

Un dels fotògrafs que ja va exposar l’any passat i que enguany repeteix és el Walter Astrada. Algunes de les imatges de Madagascar que vam veure-hi el 2009 ens les tornem a trobar a l’exposició del World Press Photo, que es pot contemplar al segon pis del Convent dels Minimes.

Foto del treball de Walter Astrada sobre els conflictes a Madagascar que va ser premiat amb un dels World Press Photo 2010.

Amb això, Astrada demostra que s’ha convertit en un dels fotoperiodistes més interessants i reconeguts del moment. El treball que mostra actualment al Visa és un reportatge sobre la violència contra les dones a l’Índia, on milers de nenes són avortades per culpa d’una tradició que prima el varó per damunt la dona.

En aquesta línia de documentalisme més social, el reportatge sobre l’Eloi, el bebè condemnat a viure tancat en una bombolla esterilitzada fins que es recuperés d’una malaltia genètica, commou per la humanitat de cada una de les imatges que va realitzar Hubert Fanthomme i que va publicar a Paris Match. Es pot veure a les dues sales del primer pis del Castillet.

La Mònica Tudela llegint el text de l'exposició del nen bombolla al Castillet. Foto: Maria Rosa Vila

Un altre dels reportatges “diferents” que es poden visitar a la Chapelle du Tiers Ordre, és un recull d’imatges de gran bellesa que la Danielle i l’Olivier Föllmi han realitzat per tot el món. L’exposició mostra l’equilibri entre l’home i la natura, i constitueix un homenatge a la saviesa de la humanitat. Al costat de cada foto, els autors hi han afegit la cita d’un pensador, filòsof o savi d’arreu. El resultat és un missatge de pau i esperança que resulta d’allò més reconfortant, sobre tot després de veure els reportatges del Visa més cruents i tràgics.

Una de les fotos de la Danielle i l'Olivier Föllmi que es poden veure a Perpinyà.

Al costat de la Chapelle du Tiers Ordre, a la imponent església dels Dominics hi penja una imatge gegant d’una sequoia que va des del terra fins el sostre del temple, la mateixa foto que la revista National Geographic va regalar com a desplegable en el número d’octubre de 2009 quan van publicar-hi un reportatge de Michael Nichols sobre sequoies. A la pared de l’església, un text explica com en Nichols va aconseguir fotografiar aquest arbre sencer sense haver de recórrer a cap trucatge fotogràfic. La imatge forma part del reportatge que el fotògraf va realitzar per denunciar la tala del 95% d’aquests arbres i la pràctica desaparició del bosc original de sequoies.

La foto de la sequoia de Michael Nichols fa 18 metres d'alçada. Foto: Maria Rosa Vila.

No gaire lluny, al Convent de Santa Clara, l’antiga presó, un altre reportatge recentment reconegut amb un Pulitzer mereix una especial atenció: el que va realitzar el fotògraf Craig F. Walker pel diari The Denver Post, per documentar com un jove estudiant nord-americà es transforma en un marine, i al qual ja li vaig dedicar un post anteriorment. Un excel·lent exercici de periodisme que demostra que amb temps i mitjans (Walker va estar 27 mesos essent l’ombra de l’Ian Fisher), els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries.

Una de les fotos del reportatge de Craig F. Walker sobre l'Ian Fisher, el noi que es va convertir en soldat a la guerra de l'Iraq.

Podria extendre-m’hi molt més, però crec que és millor que us acosteu al festival vosaltres mateixos i gaudiu del treball dels millors fotoperiodistes del món i dels nous talents, de les conferències i projeccions de la setmana professional, i dels contactes que pugueu fer amb editors i agències. El Visa és això i molt més, i estant a dues hores en cotxe de Barcelona, no hi ha cap excusa per no fer-hi una escapada, passejar pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel festival i seure després a la terrassa d’un restaurant a dinar un plat com aquest.

La Mònica Tudela i jo vam gaudir moltíssim amb la gastronomia de la Catalunya Nord. Foto Maria Rosa Vila.

Un plaer tan gran com el de visitar les exposicions.

PD: Al bloc de Paco Elvira podeu llegir una crònica molt complerta plena de reflexions interessants sobre tot el que es pot veure al Visa 2010. No us la perdeu!

10 de set. 2009

Un cap de setmana a la festa major del fotoperiodisme

El cap de setmana passat vaig visitar, com cada any de manera puntual i ineludible, el festival Visa pour l’Image. He de dir que per a mi, anar a Perpinyà és sempre una festa major perquè hi vaig acompanyada de bons amics i faig una de les coses que més m’agraden, que és veure exposicions de fotografia. Enguany, malgrat la crisi del fotoperiodisme, el Visa no m'ha decebut. Aquestes són algunes de les meves impressions:
  • El festival segueix omplint de gom a gom les exposicions i les sales, la qual cosa demostra que la gent no ha perdut l'interès per aquest tipus de temes i reportatges, ben al contrari. Per fortuna, el públic encara s'interessa per la història del món, malgrat que els grans mitjans de comunicació dediquin cada cop menys esforços a mostrar-la, en favor d'una actualitat més superficial i frívola.
Couvent des Minimes. Foto: Maria Rosa Vila

  • Tot i així, la crisi del fotoperiodisme s’ha fet patent en el fet que enguany hi ha hagut un augment de les exposicions retrospectives i homenatges (com les d'Abbas, David Burnett, François de Mulder, François Le Diascorn, Stanley Greene, Steve McCurry) en detriment de reportatges més actuals, menys nombrosos del que era habitual.
  • M'ha sorprès gratament comprovar que en la present edició hi ha hagut més exposicions de dones fotoperiodistes que en altres anys.
  • L'exposició que més he gaudit és precisament la de la fotorreportera Brenda Ann Kenneally, titulada Upstate Girls. Què va ser de Collar City, sobre el dia a dia de sis dones de classe obrera americana que viuen a Troy, prop de Nova York, una ciutat prototip de la revolució industrial als Estats Units. Malgrat viure en el país dels somnis i les oportunitats, mai no han aconseguit millorar la seva qualitat de vida. Kenneally ha treballat durant cinc anys en aquest reportatge, realitzat des d’una perspectiva femenina que explora en profunditat els aspectes afectius i psicològics de la misèria, pel qual ha estat guardonada amb el Premi Canon de la Dona Fotoperiodista i el World Press Photo.
Upstate Girls. Què va ser de Collar City. Foto: Brenda Ann Kenneally

  • M'agradaria destacar també l'exposició de la Callie Shell sobre l’epopeia de Barack Obama per a la revista 'Time', on sorprèn veure-hi fotos de l'Obama quan encara no era ni candidat a la presidència dels Estats Units, en una clara aposta de la fotògrafa pel seguiment del polític. El reportatge de Luca Catalano Gonzaga sobre el treball infantil al Nepal també mereix especial atenció. Absolutament corprenent.
Exposició Barack Obama. Foto: Callie Shell

Exposició sobre l'explotació infantil al Nepal. Foto: Luca Catalano Gonzaga
  • El reportatge que ha realitzat la fotògrafa francesa Sarah Caron per l’agència Polaris sobre els talibans resulta sorprenent. És increïble que una dona occidental s’hi hagi pogut apropar tant.
  • Les projeccions nocturnes de reportatges fotogràfics en pantalla gegant i amb música de fons a la plaça de la República són una manera magnífica de tancar una jornada fotogràfica al Visa. L'afluència de públic, com a les exposicions, ha estat formidable.
La plaça de la República de Perpinyà, abans de les projeccions audivisuals del Visa. Foto: Maria Rosa Vila
  • L'oportunitat de veure de prop i conèixer alguns dels millors fotògrafs del món és un dels grans al·licients del Visa. Dissabte passat, Steve McCurry signava llibres al Couvent des Minimes envoltat d'un núvol de persones. Diumenge, però, era possible ensopegar amb ell pels passadissos del convent, aturant-se a petar la xerrada amb qui li ho demanés. Els meus amics i jo no ens en vam poder resistir i vam destrossar la nostra butxaca comprant-nos cada un el seu llibre 'The unguarded moment'. I ens el va dedicar a tots!
Steve McCurry, envoltat de gent, durant la signatura de llibres. Foto: Maria Rosa Vila
Després d'una bona estona de cua, l'Steve McCurry signa el meu llibre. Foto: Mònica Tudela
Pels passadissos del Couvent des Minimes, vam ensopegar amb McCurry i li vam demanar de fer-nos-hi aquesta foto. A la imatge i d'esquerra a dreta, els amics Pau Miranda, la Carme Escales, la Mònica Tudela, l'Steve McCurry i jo
  • Passejar i perdre's pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel Visa i seure després a la terrassa d’un cafè a prendre un noissette deixant-se acaronar pel dolç sol de setembre és un plaer tan gran com el de visitar les exposicions. Una delícia!

3 de set. 2009

Mor assassinat el fotoperiodista Christian Poveda

Avui el fotoperiodisme està de dol. El fotògraf i realitzador de documentals Christian Poveda va ser assassinat ahir a trets en una carretera al nord de El Salvador. Poveda, que tenia 54 anys i era d'origen espanyol, ens va impressionar a tots amb el seu treball sobre les bandes juvenils violentes de El Salvador, que l’any passat va exhibir el festival de fotografia Visa pour l’Image a Perpinyà. Precisament el dia 30 s’estrena a França el documental titulat 'La vida loca' que Poveda va realitzar al 2008, i que narra la vida dels “maras”, un grup de joves salvadorencs, tatuats de cap a peus, que es dediquen al tràfic de drogues i les extorsions, i que sembren el terror a tota l'Amèrica Central fent prova d'una extrema violència.

Durant el rodatge del documental, Poveda va ser testimoni de set homicids, tres d’ells de protagonistes de la seva producció. "Tothom li deia que era perillós. Ell deia que no corria cap risc. Era feliç que la seva pel·lícula sortís per fi al setembre, un reconeixement al seu treball després de nombrosos anys", ha declarat Jean-François Leroy, el director i fundador de Visa pour l'Image.

Un gran professional i una gran pèrdua pel fotoperiodisme, si senyor.

30 d’ag. 2009

Una bona manera de reincorporar-nos

Després de la desconnexió de les vacances, els amants de la fotografia tenim l'oportunitat de reintegrar-nos a la societat assistint al més important festival internacional de fotoperiodisme, el Visa pour l'Image, que s'acaba d'estrenar aquest cap de setmana a Perpinyà.

Fins el 13 de setembre, i a només dues hores per carretera des de Barcelona, podreu passejar pels edificis més emblemàtics i històrics de la ciutat i gaudir d'una trentena d'exposicions de fotografia que mostren reportatges realitzats per fotoperiodistes d’arreu del món sobre les guerres a l'Iraq, Afganistan, Gaza o Kivu Nord (República Democràtica del Congo) i les seves tràgiques conseqüències; el canvi presidencial als EUA, de George Bush a Barack Obama; la violència viscuda a Madagascar, les bandes juvenils de Guatemala i el caos mexicà de la droga, entre d'altres.

D'aquesta manera, Perpinyà torna a convertir-se en testimoni de tot allò que ara és tan difícil de veure publicat als diaris i en cita ineludible per aquells que practiquen i segueixen de prop el fotoperiodisme.

Si hi aneu el proper cap de setmana, allí m'hi trobareu.

1 de juny 2009

Jean François Leroy: "Els fotoperiodistes no poden sobreviure a l'hecatombe de la premsa"

El director de Visa pour l'Image afirma: "Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. És urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint".

Foto: John McDermott

És el fotògraf de premsa una espècie en perill d'extinció? Si internet multiplica la projecció del seu treball, per què l'infravalora? Anem cap a un model de fotoperiodisme multimèdia cada vegada més precari? El director de Visa pour l'Imatge Jean François Leroy, en una entrevista realitzada pels periodistes Caroline Laurent i Lucas Menget, membres del seu equip, analitza aquestes i d'altres questions que amenacen el present i el futur del periodisme gràfic. I ho fa des d'aquesta prestigiosa talaia que suposa el festival de Perpinyà.

Des del Visa pour l’Image de l'any passat, els diaris Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida; el Boston Globe córre el perill de tancar d’aquí a poc... La premsa no ha passat mai per tan mal moment. Creu que els fotògrafs de premsa encara poden sobreviure a aquesta hecatombe? 
La meva resposta és rotunda: no. En dir això, no pretenc ser el guardià d’un parc de dinosaures, i Visa pour l’Image no serà el seu cementiri. Però aquesta és la realitat. Pel que estic veient mentre preparo l’edició 2009 del Visa, estem tenint moltes dificultats a l’hora de trobar temes per omplir les nostres sis vetllades de projecció i muntar trenta exposicions. Resulta trist. No ens havia passat mai en els vint-i-un anys d’existència del festival.  

Si els fotógrafs ja no poden viure de la premsa, de quines solucions disposen per seguir dedicant-se decentment a la seva professió? 
Potser dedicar-se a l’edició. Està molt bé i resulta gratificant. Però quan aconsegueixen publicar un llibre, si venen 3.000 exemplars ja és molt i no els aporta gran cosa. Una altra sortida són les exposicions. També estan molt bé. Però no els hi aporten gaire tampoc. Hauran d’inventar-se noves maneres de difondre la seva obra. Divulgar-la està molt bé, però també han de poder viure de la seva professió!

Creu que la divulgació de les obres a internet podria ser una solució? 
No, tal i com estan les coses. Hem de recordar que internet no aporta res a aquests autors. Em sap greu però internet, de moment, no representa un model econòmic que substitueixi la premsa com a modus vivendi dels fotògrafs. És una realitat. L’any passat, quan vam celebrar el vintè aniversari de Visa pour l’Image, vam rebre una quarantena de peticions de gent que volia publicar fotos projectades o exposades a Perpinyà. Però sempre de manera gratuïta! Ens diuen que l’economia de la premsa va passant del format paper a la web. El problema és que això succeeix sense cap benefici per als productors d’imatges. 

Podem dir que la producció multimèdia està de moda? 
Sí. Está molt de moda, tothom vol fer multimèdia. “Ja que fas fotos, fes-me també un vídeo, uns testimonis i posa’m una mica de so, que això quedarà molt bé a la web”. Però el fet que un fotògraf faci multimèdia, no significa que aconsegueixi el finançament per poder seguir produint. I aquí és on rau el veritable problema. 

No creu que Visa pour l’Image hauria de ser precursor i conseller en aquest nou àmbit i definir un marc amb regles sobre l‘explotació i difusió del fotoperiodisme a internet?
Això forma part d’un debat sobre el que s’ha de reflexionar. Per això tenim el projecte de crear un premi al millor documental web a Visa pour l’Image, amb la col·laboració de France 24. Això sí, no per posar catorze fotos en un diaporama amb les Quatre Estacions de Vivaldi de fons fas multimèdia. Per tant, també en aquest àmbit queda molt per innovar. 

Segons vostè, quines són les condicions indispensables per fer un bon documental web?
Exactament les mateixes que per fer un bon reportatge fotogràfic en format paper. És a dir, la recerca de la qualitat i l’exigència respecte al fons i la forma. Necessites unes bones fotos, un bon vídeo, unes bones entrevistes i, sobretot, tenir un propòsit. No és suficient oferir una dimensió o un embolcall multimèdia amb so, vídeo i comentaris. Si el teu propòsit és nul en el seu origen, el teu reportatge al final serà nul. Rebo multimèdia cada dia, arxius on em posen dotze fotos seguides sense cap ni peus, amb música de fons creada per a l’ocasió. O amb comentaris convencionals buits de contingut. Això no té cap interès ni cap sentit!

Vol dir això que Visa pour l’Image intentarà definir les bases del treball periodístic difós a l’àmbit multimèdia?
Aquesta ha estat sempre la intenció bàsica del nostre festival. Sempre hem afirmat, i seguirem fent-ho, que el fons és sempre més important que la forma. I és clar que sí, Visa pour l’Image hauria de ser un espai on s’imposessin noves normes respecte a internet. És un repte molt interessant! 

Creu que amb tota aquesta lluita per aconseguir el millor acord al preu més baix, especialment a internet, s’està incrementant la precarietat laboral dels fotògrafs? 
Li explicaré una història recent sobre un jove fotògraf que participa en un concurs de fotografia. Guanya un premi, i una agència de publicitat es posa en contacte amb ell i li diu: “La seva foto premiada és exactament allò que busquem per al nostre client, es correspon amb els colors, amb la identitat corporativa, etc. Li comprem per 9.500 euros.” El jove fotògraf respon: “Deixi’m fer un parell de trucades abans de decidir-me…” Òbviament, per 9.500 euros tothom li va dir que la vengués. Torna a trucar a l’agència de publicitat al dia següent, on li diuen: “Hem canviat de parer.” Demana explicacions i, de fet, el que havia succeït era el següent: el jove fotògraf havia posat les seves fotos en una agència lliure de drets i d’accés lliure. Mentre reflexionava sobre si acceptar l'oferta, en menys de 24 hores, l’agència de publicitat havia localitzat la famosa foto a internet i... se l’havia descarregat per 1 euro! El pobre noi havia perdut 9.499 euros. Doncs jo li dic: “Ho tens merescut. Et penses que posant les teves fotos en una web gratuïta et trucaran de National Geographic i Geo dient-te: “És vostè genial, l’enviem a Borneo a fer un reportatge de 15 pàgines i la portada”? La resposta és “no, les teves fotos se les estan descarregant per 1 euro”.

Aquest dèficit de bons temes de fotoperiodisme que vostè troba a faltar aquest any, és tan sols atribuïble als diaris? 
Fa deu anys, un fotògraf que marxava a iniciativa pròpia trobava sempre un diari on publicar, si aconseguia un bon reportatge. Avui dia, això ja no és així. Actualment, s’ha de tenir molta empenta per llençar-se sol a l’aventura, sense el suport d’un diari i fer un reportatge a fons. Encara que et comprin el reportatge després. Les tarifes s’han dividit per 4 en deu anys.

Un fotògraf molt jove arriba demà al seu despatx i li diu : “Vull dedicar-me a la fotografia". Quins consells li donaria?
A priori, intentaria orientar-lo cap a una altra cosa… Aquesta professió s’ha tornat molt complicada. Però alhora, quan descobreixo obres com la de Massimo Berruti al Pakistan, em quedo bocabadat. Clàssic, eficaç, fort… No té ni 30 anys, però té una maduresa visual impressionant. És just el tipus de fotògraf a qui Visa pour l’Image desitja donar suport! Així que: Munem Wasif l’any passat, Berruti actualment... Encara tinc motius per creure i tenir fe!

Aleshores, ja no hi ha informació possible? En tot cas, no a través de la fotografia. Tots som conscients que la premsa que hem estimat i defensat ja no existeix. Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. I és urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint. Malauradament, ja hem passat a una altra fase, perquè considero que els diaris ja mai tornaran a mans dels periodistes.

18 de maig 2009

Visa pour l'Image, l'últim reducte del fotoperiodisme?

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà ja escalfa motors. En un ambient de preocupació per la situació de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular, dijous passat es va presentar a la Delegació de Perpinyà a Barcelona la programació de la 21ena. edició, que enguany es celebrarà del 29 d'agost al 13 de setembre. La primera setmana, però, està reservada, com sempre, només als professionals.

El festival d'enguany s'emmarca dins d'un any negre pel fotoperiodisme, un moment crític on convergeixen una crisi financera galopant i una complexa i multifactorial crisi dels diaris que ja fa uns anys que es veia venir però que tot i així ens ha agafat desprevinguts, provocant dràstiques reduccions de plantilla i el tancament de rotatius centenaris. Fa només uns dies, el Rocky Mountain News de Denver, fundat el 1859 i guardonat amb uns quants premis Pulitzer, acaba de tancar a només 55 dies del seu 150è. aniversari; Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida, i aquí els diaris La Vanguardia i El Periódico estan duent a terme dolorosos expedients de regulació d'ocupació.

La situació actual del fotoperiodisme a les redaccions és, per tant, complicadíssima. Si tenim en compte que la majoria de diaris pertanyen a grups mediàtics dirigits per potents grups empresarials i financers que únicament es regeixen per interessos de rendibilitat màxima, no és estrany que les plantilles de fotògrafs s'estiguin reduint a la mínima expressió. La majoria de diaris prefereixen pagar a determinades agències de fotografia un preu rodó que inclogui els drets de reproducció de totes les fotos que el diari necessiti. Un abonament anual a AP (Associated Press), per exemple, costa uns 15.000 euros. Evidentment, és molt més barat que enviar a uns quants fotògrafs a cobrir diferents esdeveniments i conflictes.

Per tant, prácticament ja no s'encarreguen reportatges fotogràfics i se'n compren ben pocs. Segons el director de Visa pour l'Image i expert en fotoperiodisme contemporani Jean François Leroy, més del 75% dels fotorreportatges actuals els compren només les ONG. No és estrany, doncs, que tots els diaris s'assemblin tant, que tots donin pràcticament les mateixes fotos, totes convencionals... justament en un moment en què tenim accés a infinitat d'imatges. Quina gran paradoxa! La informació ha passat de cobrir-se a il·lustrar-se, la qual cosa amaga un greu problema de concepte, ja que les fotos en lloc d'informar només compleixen una funció il·lustrativa.

Recordo que en el màster d'edició gràfica que vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona fa tres anys, Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, ens comentava que amb els anys s'ha anat imposant als diaris un model periodístic relativament estàndard que ha renunciat a la seva essència i la seva responsabilitat social per la pressió de la publicitat i la maximització de la rendibilitat. En aquest context, qui pot seguir produint un tema de debò, en profunditat, prenent-se temps per quedar-se en un lloc, observar, treballar per comprendre... En definitiva, ser pe-rio-dis-ta?, es pregunta el director de Visa pour l'image. Qui informarà amb tot el rigor i profunditat sobre els conflictes, catàstrofes, situacions d'injustícia, de vulneració dels drets humans que es produeixen en el món? Serà Perpinyà l'últim refugi dels fotoperiodistes? Leroy creu que ben al contrari, el Visa pour l'image ha de servir per demostrar que, malgrat les adversitats, segueix existint una producció de qualitat. “Seguirem lluitant amb aquells que volen seguir creient en el periodisme de qualitat. Més que un desig, és un jurament!”.