Després de les reflexions al voltant de la fotografia espanyola del segle XX, la tercera jornada dels Encuentros PhotoEspaña 2010 va estar dedicada a la fotografia més actual. Tres destacats experts, Christian Caujolle, Rafael Doctor i Joan Fontcuberta, es van centrar a analitzar-ne l'estat i els reptes més propers.
Caujolle, fundador de l'agència Vu, comissari d'exposicions i escriptor, és de l'opinió que avui en dia, amb la globalització, el territori on un artista ha de difondre la seva obra és el món sencer, tot i que és molt difícil que un fotògraf pugui donar-se a conèixer a l'exterior si les institucions no li donen suport. L'excepció, segons Caujolle, seria Joan Fontcuberta, un cas exemplar que va tenir molt clar des d'un principi que per a existir havia que donar-se a conèixer internacionalment.
Com que els Encuentros tenien per títol "Fotografia española: el estado de la cuestión", Caujolle va llançar una sèrie de preguntes a l'auditori: quin sentit té avui parlar de la identitat nacional quan els fotògrafs o artistes es mouen pel món i es traslladen a viure i a treballar d'un lloc a un altre? És legítim que algú digui que situa el seu treball en el context i la tradició del seu país? Quin sentit té definir-se com a fotògraf espanyol? Com s'ha de presentar la fotografia espanyola a nivell de màrqueting? És important que Joan Fontcuberta sigui espanyol per crear i existir en un mercat internacional?
Per a Caujolle, aquesta manera de situar-se respecte a una obra precedent tindrà sentit o no en funció de si l'obra del fotògraf es correspon o no amb la tradició espanyola. Però per a saber-ho cal tenir una base històrica que sigui un referent que ens ajudi a valorar la creació contemporània. El problema, segons Caujolle, és que encara no s'ha dut a terme una recuperació historiogràfica de la fotografia espanyola durant el franquisme que ens ajudi a tenir uns referents i, per tant, encara és la nostra assignatura pendent.
Per sort, en opinió de Caujolle, la situació de la fotografia a Espanya ha canviat moltíssim. PhotoEspaña n'és un exemple: "és el millor festival del món", va assegurar, "de la mateixa manera que ParisPhoto és la millor fira". Segons el comissari, el panorama ha millorat moltíssim, però estem en un moment de transició. El mercat de la premsa ha desaparegut, però per als fotògrafs documentals el mercat de l'art tot just ha començat a obrir-se. Els fotògrafs han de definir bé el seu treball per a poder existir i decidir a quins territoris es dirigeixen. El mercat principal continua sent els Estats Units, l'europeu i els perifèrics (l'Índia, Xina, Brasil i alguns països de Llatinoamèrica). Si els artistes no tenen en compte el fet que hi ha zones emergents a Àsia i Amèrica Llatina, probablement estan perdent l'oportunitat de participar en la creació d'una fotografia europea (millor que no pas espanyola). "Hauríem de saber si som capaços d'elaborar projectes de llibres, exposicions i festivals en els quals puguin aparèixer artistes, de manera legítima, que siguin del nostre país, però amb obres que tinguin un valor universal. Hauríem de ser capaços de fer que la fotografia espanyola tingui el seu lloc", va sentenciar.
En aquest sentit, Caujolle aposta per les exposicions com a forma principal per a difondre l'obra fotogràfica perquè "cada vegada més hi ha més públic jove per a les exposicions de fotografia. El llibre, en canvi, suposa un cost per a l'espectador, excepte si les publicacions reben suport de les institucions per fer grans tirades que permetin que un públic massiu les pugui comprar. Cal donar prioritat a les exposicions perquè arribin a un públic important", va assegurar. També les fires i les biennals són importants, tal i com va demostrar la difusió de l'obra de la Cristina Garcia Rodero després de participar a la biennal de Venècia de 2001.
Un altre dels fenomens que s'estan produint actualment, segons Caujolle, és la proliferació dels tallers de fotografia. "Els workshops s'han convertit en el nou bussiness dels fotoperiodistes, un cop ha desaparegut el mercat de la premsa", va afirmar, tot afegint-hi: "Els tallers mai m'han convençut". Per això va explicar que està implicat en un nou projecte que anomena "intersecció", que consisteix en promoure l'intercanvi d'experiències i coneixements entre fotògrafs europeus i asiàtics, ja que és partidari de compartir idees i treballs.
Caujolle va destacar que actualment, totes les galeries d'art s'han adaptat a la realitat i mostren fotografia. "Han hagut de passar més de 160 anys perquè la fotografia es respecti i galeristes i crítics que abans no en tenien ni idea, n'aprenguessin", va rematar.
Per la seva banda, el director del Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, Rafael Doctor, va afirmar en la seva ponència que gràcies a la fotografia, l'art s'ha enriquit. "La fotografia dialoga amb un munt de gèneres perquè no vol ser purista. És un espai molt ric que pot créixer i que ja no s'entén com un objecte", va assegurar.
En un intent de definir el concepte de postmodernitat, Doctor va afirmar que "és la contradicció entre diversos punts de vista, l'espai on tot és possible". Segons Doctor, tot es pot veure des de qualsevol perspectiva, tot està estructurat en capes i cadascuna té la seva raó de ser.
Des d'aquest punt de vista, Doctor va donar un llistat dels 10 fotògrafs principals de la primera dècada del segle XXI, tot comentant abans: "Cada vegada hi ha menys dones treballant com a artistes. Això em dol".
Segons Doctor, els fotògrafs més rellevants de l'actualitat són:
• Pierre Gonnord: els seus retrats tenen tots els aspectes constructius dels retrats del barroc i són hipercomunicatius.
• Ricky Dávila: barreja el retrat amb el reportatge en una recerca constant de la dignitat humana. La seva web és magnífica.
• Carmela Garcia: el seu treball té un cert aspecte romàntic.
• Sergio Belinchón: investiga sobre el paisatge i s'inventa constantment. Té unes referències que no oculta i per això és molt sincer. El seu treball "Atacama" és un dels millors que s'ha fet mai sobre paisatge.
• Bleda i Rosa: el premi nacional de fotografia que els van concedir al 2008 marca un abans i un després a la seva obra. Els va donar un impuls moral per continuar amb el seu treball de reflexió sobre la història i el temps a través de la imatge.
• Ángel Marcos: a nivell formal, el seu reportatge sobre la Xina és el millor que s'ha fet en els darrers anys.
• Carles Congost: un dels artistes millor representats a les col·leccions de diferents museus.
• Jordi Bernardó: essencial per entendre el paisatge a nivell mundial.
• Xavier Ribas: ha desenvolupat un treball similar al que fan Bleda i Rosa, però als afores de Barcelona.
• Juan Manuel Ballester: artista procedent de la pintura però ara gran fotògraf.
Doctor va remarcar que ara que existeixen nous espais (Flickr, Facebook, webs ...) i noves maneres de difondre l'obra fotogràfica, tot està per canviar i per fer-se. "Però això no ho faran ni les institucions ni les estructures de poder, sinó els mateixos fotògrafs, els que estan per sota", va advertir. I va confessar: "Jo no necessito anar a veure moltes exposicions perquè puc veure molts treballs per Internet", en clara al·lusió al que havia comentat Caujolle respecte a la preferència de les exposicions com a forma per a difondre l'obra fotogràfica.
Per últim, la conferència de Joan Fontcuberta va ser una de les que va rebre més aplaudiments. Va començar fent referència a les preguntes que sobre identitat nacional havia llançat Christian Caujolle. Per Fontcuberta, la pregunta hauria de ser si en l'era de la globalització té sentit parlar de creació artística i fotogràfica en relació amb el color del passaport. Per a Fontcuberta, està claríssim: avui les arrels identitàries han de ser el món sencer.
A l'igual que Caujolle, Fontcuberta també va remarcar que a Espanya manca una història de la fotografia complerta. Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va donar unes quantes dades: des de 1976, només s'han publicat a Espanya 129 tesis doctorals amb la paraula "fotografia" al títol, el 0'090% del total de les tesis publicades. Aquestes dades són com un termòmetre, unes dades fidedignes que demostren de què pateix la història de la fotografia espanyola. "Hem fet arqueologia de la història, però no interpretació", afirmava un Fontcuberta inspirat. Per això, queda molt per fer i els futurs historiadors professionals tenen el repte d'interpretar la història en base a una metodologia objectivable, no subjectiva.
Segons Fontcuberta, estem assistint a una revolució d'efectes incalculables que ens fa pensar en l'era dels dinosaures que van desaparèixer. La fotografia pateix un sisme conseqüència dels canvis tecnològics que han afectat a les nostres vides d'una forma tan intensa que els conceptes que coneixíem abans s'han metamorfosat. La fotografia s'ha dissolt. El que era fonamentalment fotogràfic ha mutat. La memòria i la veritat s'allunyen dels usos fotogràfics. "La substitució de la realitat per les imatges ja és un fet", afirma Fontcuberta. Vivim en una iconosfera, en un món d'imatges que han substituït la realitat, i la nostra percepció la tenim a través de pantalles intermèdies. És el magma que compon la nostra atmosfera. La creació, per tant, només pot ser amb imatges i la nostra resposta ha de ser en funció d'aquestes imatges. I va posar-hi un exemple: té sentit fer una foto d'una posta de sol a Madrid, per exemple, si quan posem a Flickr "posta de sol a Madrid" sortiran més de set milions de fotos iguals?
Fontcuberta va destacar com alguns artistes fan un reciclatge d'imatges procedents d'Internet per a construir una nova obra. Són fotos sense qualitat, trivials, però que convenientment agrupades ens fan semblar un discurs intel·ligent. "L'acumulació acaba per compondre o fer semblar un projecte", va assegurar. D'aquí que el títol de la seva conferència fos "Por una fotografía sin calidad". És una fotografia que cedeix la qualitat a la idea, al concepte, per sacsejar l'espectador amb aquesta pobresa. La perfecció i l'obsessió pels elements que tradicionalment han preocupat a la fotografia s'han deixat de banda en favor de l'ús de les imatges, del sentit que vulguem donar a les fotos.
Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va posar-hi uns quants exemples d'artistes que fan un "reciclatge" d'imatges procedents de Flickr. El més destacat, el cas d'Erik Kessels, un artista que publica una revista que es titula Useful Photography, sense text ni periodicitat, només fotografies. Són fotos, per exemple, d'objectes que es venen a Ebay, que en la seva estranyesa componen un catàleg increïble. O imatges de gent desapareguda, de molt mala qualitat. En ambdós casos, l'acumulació de fotos d'un mateix tema acaba per compondre un projecte. Són trivials, però agrupades ens fan semblar un discurs intel ligent.
Arribats a aquest punt, Fontcuberta va mostrar el seu nou projecte titulat 'A través del espejo', que encaixa perfectament en aquesta línia de reciclatge d'imatges procedents d'Internet que ja havia utilitzat en un anterior projecte anomenat 'Googlegramas'. A través del espejo és una selecció de 360 autoretrats anònims realitzats davant el mirall capturats per Fontcuberta a Internet, que ha batejat amb el nom de "reflectogrames", i que responen a tot tipus de motivacions. La projecció de les imatges a una pantalla gran de l'auditori va ser un cop d'efecte sorprenent perquè estava farcida d'autoretrats de gent anònima en tot tipus de situacions, moltes eròtiques i pornogràfiques. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig reconèixer l'autoretrat que el blocaire Hugo Solo, un dels habituals comentaristes d'Enfocant, té penjat en un dels seus blocs (en una actitud molt moderada, tot cal dir-ho).
"Avui tothom s'ha fet fotos davant d'un mirall", assegurava Fontcuberta, convençut que totes les persones que omplíem l'auditori del Ministerio de Cultura en aquells moments ens havíem autoretratat davant el mirall en alguna ocasió. Segons Fontcuberta, l'important d'aquestes fotografies sense sentit és l'acte de fer la imatge i enviar-la, no tant el contingut. És un ús nou de la fotografia destinat a la celebració, al compartir, per fer-nos feliços.
"Què hi ha darrere d'aquestes imatges?", es preguntava Fontcuberta. "Moltes coses. Per començar, un gest d'agitació. Avui trenquem les barreres entre el que és públic i privat. És un acte revolucionari que trenca amb tot l'establert. És una fotografia errant que vagareja i que té errors, perquè en l'error està l'avenç. Aquests errors són un repertori estètic d'avantguarda, no la repetició de models anteriors", afirmava. "Tot i que segurament aquestes fotos no tindran èxit a les galeries... encara", va pronosticar. I per rematar: "Cada vegada hi ha menys consciència d'autor i més de prescriptor. L'autor no és important. L'ecosistema està canviant".
Si voleu participar en el projecte A través del espejo de Joan Fontcuberta, podeu enviar-li els vostres autoretrats a l'adreça mirror@fontcuberta.com
Caujolle, fundador de l'agència Vu, comissari d'exposicions i escriptor, és de l'opinió que avui en dia, amb la globalització, el territori on un artista ha de difondre la seva obra és el món sencer, tot i que és molt difícil que un fotògraf pugui donar-se a conèixer a l'exterior si les institucions no li donen suport. L'excepció, segons Caujolle, seria Joan Fontcuberta, un cas exemplar que va tenir molt clar des d'un principi que per a existir havia que donar-se a conèixer internacionalment.
Christian Caujolle, al costat d'Alejandro Castellote, que durant unes hores va exercir de mestre de cerimònies en els Encuentros. |
Com que els Encuentros tenien per títol "Fotografia española: el estado de la cuestión", Caujolle va llançar una sèrie de preguntes a l'auditori: quin sentit té avui parlar de la identitat nacional quan els fotògrafs o artistes es mouen pel món i es traslladen a viure i a treballar d'un lloc a un altre? És legítim que algú digui que situa el seu treball en el context i la tradició del seu país? Quin sentit té definir-se com a fotògraf espanyol? Com s'ha de presentar la fotografia espanyola a nivell de màrqueting? És important que Joan Fontcuberta sigui espanyol per crear i existir en un mercat internacional?
Per a Caujolle, aquesta manera de situar-se respecte a una obra precedent tindrà sentit o no en funció de si l'obra del fotògraf es correspon o no amb la tradició espanyola. Però per a saber-ho cal tenir una base històrica que sigui un referent que ens ajudi a valorar la creació contemporània. El problema, segons Caujolle, és que encara no s'ha dut a terme una recuperació historiogràfica de la fotografia espanyola durant el franquisme que ens ajudi a tenir uns referents i, per tant, encara és la nostra assignatura pendent.
Per sort, en opinió de Caujolle, la situació de la fotografia a Espanya ha canviat moltíssim. PhotoEspaña n'és un exemple: "és el millor festival del món", va assegurar, "de la mateixa manera que ParisPhoto és la millor fira". Segons el comissari, el panorama ha millorat moltíssim, però estem en un moment de transició. El mercat de la premsa ha desaparegut, però per als fotògrafs documentals el mercat de l'art tot just ha començat a obrir-se. Els fotògrafs han de definir bé el seu treball per a poder existir i decidir a quins territoris es dirigeixen. El mercat principal continua sent els Estats Units, l'europeu i els perifèrics (l'Índia, Xina, Brasil i alguns països de Llatinoamèrica). Si els artistes no tenen en compte el fet que hi ha zones emergents a Àsia i Amèrica Llatina, probablement estan perdent l'oportunitat de participar en la creació d'una fotografia europea (millor que no pas espanyola). "Hauríem de saber si som capaços d'elaborar projectes de llibres, exposicions i festivals en els quals puguin aparèixer artistes, de manera legítima, que siguin del nostre país, però amb obres que tinguin un valor universal. Hauríem de ser capaços de fer que la fotografia espanyola tingui el seu lloc", va sentenciar.
En aquest sentit, Caujolle aposta per les exposicions com a forma principal per a difondre l'obra fotogràfica perquè "cada vegada més hi ha més públic jove per a les exposicions de fotografia. El llibre, en canvi, suposa un cost per a l'espectador, excepte si les publicacions reben suport de les institucions per fer grans tirades que permetin que un públic massiu les pugui comprar. Cal donar prioritat a les exposicions perquè arribin a un públic important", va assegurar. També les fires i les biennals són importants, tal i com va demostrar la difusió de l'obra de la Cristina Garcia Rodero després de participar a la biennal de Venècia de 2001.
Un altre dels fenomens que s'estan produint actualment, segons Caujolle, és la proliferació dels tallers de fotografia. "Els workshops s'han convertit en el nou bussiness dels fotoperiodistes, un cop ha desaparegut el mercat de la premsa", va afirmar, tot afegint-hi: "Els tallers mai m'han convençut". Per això va explicar que està implicat en un nou projecte que anomena "intersecció", que consisteix en promoure l'intercanvi d'experiències i coneixements entre fotògrafs europeus i asiàtics, ja que és partidari de compartir idees i treballs.
Caujolle va destacar que actualment, totes les galeries d'art s'han adaptat a la realitat i mostren fotografia. "Han hagut de passar més de 160 anys perquè la fotografia es respecti i galeristes i crítics que abans no en tenien ni idea, n'aprenguessin", va rematar.
Per la seva banda, el director del Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, Rafael Doctor, va afirmar en la seva ponència que gràcies a la fotografia, l'art s'ha enriquit. "La fotografia dialoga amb un munt de gèneres perquè no vol ser purista. És un espai molt ric que pot créixer i que ja no s'entén com un objecte", va assegurar.
Rafael Doctor va oferir una conferència plena d'arguments sobre els millors fotògrafs del moment. |
En un intent de definir el concepte de postmodernitat, Doctor va afirmar que "és la contradicció entre diversos punts de vista, l'espai on tot és possible". Segons Doctor, tot es pot veure des de qualsevol perspectiva, tot està estructurat en capes i cadascuna té la seva raó de ser.
Des d'aquest punt de vista, Doctor va donar un llistat dels 10 fotògrafs principals de la primera dècada del segle XXI, tot comentant abans: "Cada vegada hi ha menys dones treballant com a artistes. Això em dol".
Segons Doctor, els fotògrafs més rellevants de l'actualitat són:
• Pierre Gonnord: els seus retrats tenen tots els aspectes constructius dels retrats del barroc i són hipercomunicatius.
![]() |
Retrat realitzat per Pierre Gonnord. |
• Ricky Dávila: barreja el retrat amb el reportatge en una recerca constant de la dignitat humana. La seva web és magnífica.
![]() |
Foto: Ricky Dávila. |
• Carmela Garcia: el seu treball té un cert aspecte romàntic.
![]() |
Foto del projecte 'Sisterland', de Carmela Garcia. |
• Sergio Belinchón: investiga sobre el paisatge i s'inventa constantment. Té unes referències que no oculta i per això és molt sincer. El seu treball "Atacama" és un dels millors que s'ha fet mai sobre paisatge.
![]() |
Imatge del projecte 'Atacama', de Sergio Belinchón. |
• Bleda i Rosa: el premi nacional de fotografia que els van concedir al 2008 marca un abans i un després a la seva obra. Els va donar un impuls moral per continuar amb el seu treball de reflexió sobre la història i el temps a través de la imatge.
![]() |
Díptic de Bleda i Rosa corresponent al seu projecte 'Campos de Batalla'. Les imatges corresponen al paratge on hi havia el campament de Peña-Redonda, Numància, any 133 a. JC. |
• Ángel Marcos: a nivell formal, el seu reportatge sobre la Xina és el millor que s'ha fet en els darrers anys.
![]() |
Imatge del projecte sobre Xina de l'Àngel Marcos. |
• Carles Congost: un dels artistes millor representats a les col·leccions de diferents museus.
![]() |
Una de les imatges del projecte 'Two empires' de Carles Congost. |
• Jordi Bernardó: essencial per entendre el paisatge a nivell mundial.
![]() |
Foto de Jordi Bernardó. |
• Xavier Ribas: ha desenvolupat un treball similar al que fan Bleda i Rosa, però als afores de Barcelona.
![]() | |
Foto de Xavier Ribas del projecte 'Sundays BCN'. |
• Juan Manuel Ballester: artista procedent de la pintura però ara gran fotògraf.
![]() | |
Juan Manuel Ballester, davant una de les seves imatges. |
Doctor va remarcar que ara que existeixen nous espais (Flickr, Facebook, webs ...) i noves maneres de difondre l'obra fotogràfica, tot està per canviar i per fer-se. "Però això no ho faran ni les institucions ni les estructures de poder, sinó els mateixos fotògrafs, els que estan per sota", va advertir. I va confessar: "Jo no necessito anar a veure moltes exposicions perquè puc veure molts treballs per Internet", en clara al·lusió al que havia comentat Caujolle respecte a la preferència de les exposicions com a forma per a difondre l'obra fotogràfica.
Per últim, la conferència de Joan Fontcuberta va ser una de les que va rebre més aplaudiments. Va començar fent referència a les preguntes que sobre identitat nacional havia llançat Christian Caujolle. Per Fontcuberta, la pregunta hauria de ser si en l'era de la globalització té sentit parlar de creació artística i fotogràfica en relació amb el color del passaport. Per a Fontcuberta, està claríssim: avui les arrels identitàries han de ser el món sencer.
![]() | ||
Joan Fontcuberta, durant la seva conferència. |
A l'igual que Caujolle, Fontcuberta també va remarcar que a Espanya manca una història de la fotografia complerta. Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va donar unes quantes dades: des de 1976, només s'han publicat a Espanya 129 tesis doctorals amb la paraula "fotografia" al títol, el 0'090% del total de les tesis publicades. Aquestes dades són com un termòmetre, unes dades fidedignes que demostren de què pateix la història de la fotografia espanyola. "Hem fet arqueologia de la història, però no interpretació", afirmava un Fontcuberta inspirat. Per això, queda molt per fer i els futurs historiadors professionals tenen el repte d'interpretar la història en base a una metodologia objectivable, no subjectiva.
Segons Fontcuberta, estem assistint a una revolució d'efectes incalculables que ens fa pensar en l'era dels dinosaures que van desaparèixer. La fotografia pateix un sisme conseqüència dels canvis tecnològics que han afectat a les nostres vides d'una forma tan intensa que els conceptes que coneixíem abans s'han metamorfosat. La fotografia s'ha dissolt. El que era fonamentalment fotogràfic ha mutat. La memòria i la veritat s'allunyen dels usos fotogràfics. "La substitució de la realitat per les imatges ja és un fet", afirma Fontcuberta. Vivim en una iconosfera, en un món d'imatges que han substituït la realitat, i la nostra percepció la tenim a través de pantalles intermèdies. És el magma que compon la nostra atmosfera. La creació, per tant, només pot ser amb imatges i la nostra resposta ha de ser en funció d'aquestes imatges. I va posar-hi un exemple: té sentit fer una foto d'una posta de sol a Madrid, per exemple, si quan posem a Flickr "posta de sol a Madrid" sortiran més de set milions de fotos iguals?
Fontcuberta va destacar com alguns artistes fan un reciclatge d'imatges procedents d'Internet per a construir una nova obra. Són fotos sense qualitat, trivials, però que convenientment agrupades ens fan semblar un discurs intel·ligent. "L'acumulació acaba per compondre o fer semblar un projecte", va assegurar. D'aquí que el títol de la seva conferència fos "Por una fotografía sin calidad". És una fotografia que cedeix la qualitat a la idea, al concepte, per sacsejar l'espectador amb aquesta pobresa. La perfecció i l'obsessió pels elements que tradicionalment han preocupat a la fotografia s'han deixat de banda en favor de l'ús de les imatges, del sentit que vulguem donar a les fotos.
![]() | |
Dues pàgines de la revista Useful Photography, editada per Erik Kessels. |
Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va posar-hi uns quants exemples d'artistes que fan un "reciclatge" d'imatges procedents de Flickr. El més destacat, el cas d'Erik Kessels, un artista que publica una revista que es titula Useful Photography, sense text ni periodicitat, només fotografies. Són fotos, per exemple, d'objectes que es venen a Ebay, que en la seva estranyesa componen un catàleg increïble. O imatges de gent desapareguda, de molt mala qualitat. En ambdós casos, l'acumulació de fotos d'un mateix tema acaba per compondre un projecte. Són trivials, però agrupades ens fan semblar un discurs intel ligent.
Arribats a aquest punt, Fontcuberta va mostrar el seu nou projecte titulat 'A través del espejo', que encaixa perfectament en aquesta línia de reciclatge d'imatges procedents d'Internet que ja havia utilitzat en un anterior projecte anomenat 'Googlegramas'. A través del espejo és una selecció de 360 autoretrats anònims realitzats davant el mirall capturats per Fontcuberta a Internet, que ha batejat amb el nom de "reflectogrames", i que responen a tot tipus de motivacions. La projecció de les imatges a una pantalla gran de l'auditori va ser un cop d'efecte sorprenent perquè estava farcida d'autoretrats de gent anònima en tot tipus de situacions, moltes eròtiques i pornogràfiques. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig reconèixer l'autoretrat que el blocaire Hugo Solo, un dels habituals comentaristes d'Enfocant, té penjat en un dels seus blocs (en una actitud molt moderada, tot cal dir-ho).
"Avui tothom s'ha fet fotos davant d'un mirall", assegurava Fontcuberta, convençut que totes les persones que omplíem l'auditori del Ministerio de Cultura en aquells moments ens havíem autoretratat davant el mirall en alguna ocasió. Segons Fontcuberta, l'important d'aquestes fotografies sense sentit és l'acte de fer la imatge i enviar-la, no tant el contingut. És un ús nou de la fotografia destinat a la celebració, al compartir, per fer-nos feliços.
"Què hi ha darrere d'aquestes imatges?", es preguntava Fontcuberta. "Moltes coses. Per començar, un gest d'agitació. Avui trenquem les barreres entre el que és públic i privat. És un acte revolucionari que trenca amb tot l'establert. És una fotografia errant que vagareja i que té errors, perquè en l'error està l'avenç. Aquests errors són un repertori estètic d'avantguarda, no la repetició de models anteriors", afirmava. "Tot i que segurament aquestes fotos no tindran èxit a les galeries... encara", va pronosticar. I per rematar: "Cada vegada hi ha menys consciència d'autor i més de prescriptor. L'autor no és important. L'ecosistema està canviant".
Si voleu participar en el projecte A través del espejo de Joan Fontcuberta, podeu enviar-li els vostres autoretrats a l'adreça mirror@fontcuberta.com