12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

14 comentaris:

  1. Tens tota la raó però em penso que jo em quedaria com la teva amiga.

    ResponElimina
  2. Jo crec que el que falta es coneixer les opcions per les que l'espectador pot fer alguna cosa.

    Trobo que aquest tipus de reportatge sempre haurien d'anar seguits d'informació al respecte. Per exemple, els contactes d'entitats (si hi son) que treballin per resoldre les injusticies o desgracies que es mostren.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Aquests fets queden amagats en la infinitat d'esdeveniments que ens porta el dia a dia i crec que els fotògrafs estem fent una bona tasca extreient-ne aquestes realitats i concentrant-les mitjanaçant la nostra càmera per exposar-les al mon. Sens dubte que toquem sensibilitats i segur que de mica en mica el mon va tenint un punt de vista més solidari;en gran part grácies a aquesta feina feta. Gràcies a tots els que us hi dediqueu! i a tu Maria Rosa pel que significa fer públic aquest fet en el teu blog.

    ResponElimina
  5. Fa un any vaig escriure això, relacionat amb el tema de què parleu:

    http://primaverasilenciosa-ignasi.blogspot.com/2010/09/saviesa-i-imbecillitat.html

    ResponElimina
  6. Jo hi vaig anar-hi dos anys seguits al VISA. Vaig sortir tan deprimida que vaig prometre'm no tornari més, Crec que s'hauria d'obrir a d'altres tipus de reportatges, sense que això volés dir abaixar la qualitat

    ResponElimina
  7. El Visa és del tot necessari i fins i tot imprescindible. diria jo.
    El fotoperiodisme ha cedit terreny a la fotografia de propaganda (tota la resta de fotografia que no és fotoperiodisme) i són contades les oportunitats que els fotògrafs ténen d'explicar històries que passen. Per sort hi ha nombroses publicacions que dónen sortida a tota mena de reportatges però són minoritàries i molt específiques.
    Puc estar d'acord que el llenguatge fotoperiodístic no s'ha renovat, que sempre trobem el mateix tipus d'imatges i les mateixes aproximacions als temes. Sembla que l'únic que canvia són els llocs on hi ha les guerres, succeeixen els desastres naturals i hi ha la misèria, però les fotografies ténen el mateix estil. És aquest per a mi el problema principal del fotoperiodisme i en aquest cas del Visa, no pas la duresa de les imatges que es mostren.
    En un món tant accelerat i amb tant de soroll és important parlar amb una veu clara i mostrar les coses sense por al rebuig. Som prou grans com per ser conscients que arreu passen coses terribles, si no ens agrada aquesta realitat sempre podem mirar cap a una altra banda, al cap de vall no és una cosa tant extranya a l'espècie.

    ResponElimina
  8. Visa es absolutamente necesario, y aunque en muchas ocasiones las imágenes allí mostradas nos resulten desagradables, es necesario.
    Sirve para mostrar trabajos que no tienen cabida en la mayoría de medios, bien por la linea editorial de estos, bien porque los medios ya no se gastan un duro en comprar material de calidad y echan mano de reportajes casi publicitarios y por supuesto gratuitos.
    Dicho esto, si que considero que VISA debería destinar un 15 o un 20 % de su totalidad a mostrar trabajos realizados bajo otras formas de ver, nuevos discursos visuales, estéticamente más arriesgados, así como temas más cotidianos, porque haberlos ailos.

    ResponElimina
  9. Coincido con Maria Rosa y la mayoría de comentarístas de esta entrada sobre la función social de la fotografía documental, así como la necesidad de dar espacio a los reportajes de denuncia, tal como hace Visa Pour la Image. Pero también es verdad que echo a faltar en las paredes del festival más trabajos que atiendan al otro gran cometido del reportaje: dar a concer para preservar un aspecto valioso de la realidad, ya sea un patrimonio natual, cultural, una peculiaridad desde una perspectiva sociológica o antropológica..Creo que reportajes ya casi clásicos, como "los recolectores de miel" de Eric Valli, o aquel sobre el Sáhara de Jean-Luc Manaud (ambos expuestos en ediciones anteriores)debieran tener mucha mas presencia en Perpignan.
    un saludo.

    ResponElimina
  10. Conec un cas semblant com el de la noia que no volia entrar a veure les fotografies. Cada vegada que vaig a veure una exposició fotogràfica que hi han alguns temes que toquen la fibra sensible haig d'entrar sol, però crec que es el que decideixo jo, que a mi m'interessa saber el que passa al mon. I que la gent no esta obligada a veure-ho cosa que respecto, potser si que també hi han d'haver altres tipus de reportatges però que aixo no vulgui dir que treguin els que ens fan veure que el mon no es tot felicitat.
    Potser es podria afegir d'altres estils de fotografia per ampliar mes que per canviar...

    ResponElimina
  11. Veo Maria rosa que tienes mas ventanas con tus trabajos de fotografia de calle alguien comento sobre saturacion de imagenes en visa en The W Side a lo que respondi que al menos no era producida por esa masa ignorante la saturacion entonces es un problema diremos de los profesionales son muchos y no hay suficientes medios que para dar cabida y pagar por los trabajos ahi esta entonces visa ahora hay que modernizarse y dar cabida a otro tipo de trabajos pero para eso estan los national geographics stern y que se yo cuantas revistas mas para diversos temas pero tampoco son suficientes se puede intentar el reportaje en 3d el video pero para cada cosa seguro que hay un festival descubrir catalunya podria sacar una revista descubrir el otro mundo pero lo que si esta claro que la fotografia no creo que vaya a ser lo que fue por un asunto puramente demografico sabemos que los manicomios en rumania estan muy mal creo que fue en rumania donde fue nachtewey se vieron las fotos y alguien ha vuelto para verificar si el asunto a mejorado o los manicomios de china o con el resto de las fotos que se ven algunas conseguiran algo las prisiones de moleres que tal pais firmo un acuerdo con la onu y si en occidente la economia va mal debido a que politicos bancos se han farreado el dinero va una carcel en africa a mejorar las condiciones de sus menores en ella si que es muy bonito visa todos son buenos deseos pero en africa despues de la niña del buitre que leo por ahi murio hace unos años mejoro la situacion de la zona el fotografo se cree algo tan importante cuando hay gente que todavia no ha visto fotos de un campo de concentracion nazi ni tiene ganas de verlas stalingrado sirvio para que grozny no fuera demolido y esta internet pero que no es una tabla de salvacion economica cobras por exponer tus fotos maria rosa? vengo de ver lens de momento miro fotos gratis y en big pictures mucho mejor que en un periodico o revista con no mucha palabra lo justo para explicar la situacion fotografos de plantilla imagino de reuters entonces que es lo que se pide que los que son fotografos tiene que encontra por decreto una plaza de trabajo que les permita vivir dignamente? tiene internet para enseñar los trabajos algunos muchos trabajaran para periodicos revista que en los kioskos los grandes hay muchas lo que pasa que dia que pasa hay mas foitografos que quieren vivir de la fotografia y no pueden solo habra sitio para los que hagan muy bien sus deberes solo con lens y big picture uno tiene suficiente para saber lo que pasa en el mundo aunque se dejen los manicomios por decir algo sera un hecho que la red no solo sirve para hacer una red de contactos estar aqui y alla cumpliendo como comentarista a ver si cae la china que resulta que son muchos veo unas fotos de calle 35 en visa en un cafe fotos de calle y mas alla mas y un poco mas alla mas que es cosa de matematicas no hay sitio para casi nadie ya solo esperar que los mas viejos se mueran los blogs son en parte una especie de kiosko se muestran los trabajos de otros y los nuestros en otros etc etc en miradas complices martin kollar y cada dia aparecen nuevos fotografos hay que tener el espacio de kowasa en cada casa de fotografo para llenarla de libros de fotografia habria que hacer una auditoria sobre los resultados que se obtienen obtura calle 35 y asi cantidad de colectivos que dia a dia van sumando fotos y eso que no son masa ignorante habria que mirar cuantos blogs le dedican una pagina a visa y te envian a la otra del colega que habla de visa creo que la massa inchada tambien y mucho colabora en esta saturacion y una avioneta con una especie de defoliante que produjese un cambio de actitud en vez de fotografo me dedico a confeccionar sombreros mejicanos y cestos de mimbre para los turistas para ir a buscar setas etc etc.

    ResponElimina
  12. Ajudeu MSF, de la revulsió a l'acció.

    ResponElimina
  13. No sabria dir-te si li cal una renovació en quant a la temática o potser una ampliació de temes. Les guerres, els funerals i seguiments de les vides de soldats american i els camps de refugiats són recurrents.

    No es el tipus de fotografía que més m'atrau però és uan realitat existent.
    Els que si que no m'agrada del Visa es el detall de la iluminació.

    En el convent de les Minimes es veia molt clar que la iluminació provocaba brillantors molt fortes en els vidres de les fotos. moltes del Bryan Skerry de fotosub estven, sota el meu punt de vista, "arruinades" per la iluminació.

    Així com es plafons del Worldpress Photo

    Si voleu veure un exemple del que us dic mireu: http://www.enfoca2.com/index.php?topic=8091.msg67081#msg67081

    Imagino que l'espai deu ser polivalent durant l'any pero crec que ho adeapten les llums o la solució més eficaç sería invertir en vidres "mates" per les fotos.

    Considero que un festival que está tinguent tant de renom hauria de cuidar aquests aspectes. Una cosa molt diferent seria el Visa Off (Que per cert aquest any not enia pàgina web, el Visa pour l'Image, si que en tenia).

    Salut

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!