7 de maig 2011

Prop d'Osama Bin Laden, però lluny de la notícia

La Mònica Tudela (al centre), el Pau Miranda i jo, en un carrer d'Islamabad el passat mes de març.

Quan la meva amiga Mònica Tudela i jo ens vam plantejar viatjar a Pakistan fa poc més d'un mes, teníem diversos objectius: el primer, visitar al nostre col·lega Pau Miranda, aleshores corresponsal dels diaris Ara i Público a Islamabad i que ara mateix és un dels corresponsals d'Efe a Nova Delhi; aproximar-nos a la realitat dels periodistes que viuen i treballen en una zona conflictiva, ja siguin redactors o reporters gràfics; conèixer una realitat diametralment oposada a la nostra, i acumular noves experiències vitals (professionals, no, ja que estàvem de vacances).

Aquí la Mònica i l'Agus Morales, corresponsal d'Efe a Pakistant, sopant al restaurant del French Club situat dins l'enclau diplomàtic d'Islamabad. Foto: Maria Rosa Vila.

Com ja vaig explicar en un post anterior, la Mònica i jo vam recórrer part del Punjab, d'Islamabad a Lahore, permanentment observades i, el més curiós, fotografiades, a causa de la nostra doble condició de dones i occidentals. També vam viure de prop dos atemptats terribles amb desenes de morts, d'aquells que aquí de seguida ocupen les portades dels telenotícies, però dels que nosaltres ens vam assabentar per la premsa local i per les notícies que ens facilitaven el Pau i els seus col·legues. Encara que no puc negar que la possibilitat que es produís un atemptat davant dels nostres nassos ens generava certa inquietud, al final la quotidianitat t'acaba engolint i acabes pensant que res dolent et pot passar.

El que mai vam arribar a imaginar, però, és que a pocs quilòmetres d'on ens trobàvem, a la ciutat residencial de Abbottabad, a 60 quilòmetres d'Islamabad, hi havia amagat l'home més buscat del món, en una enorme residència de murs alts no gaire diferents dels que vam poder veure a l'enclavament diplomàtic de la capital pakistanesa on tenen seu totes les ambaixades.

Com a periodistes, no sé que hauria passat si la mort a trets d'Osama Bin Laden ens hagués enxampat a la Mònica i a mi encara al país, ni què hauríem fet en aquells moments, tenint en compte que vam entrar al Pakistan obviant que érem precisament periodistes. Sí sé, però, que els companys que segueixen allí van haver de mobilitzar-se incrèduls fins Abbottabad per intentar informar d'un assumpte que al final, com tants d'altres, està absolutament controlat i vetat pel poder. De nou, el mur de l'hermetisme va provocar que el periodisme "de veritat" (?) s'hagués de fer a milers de quilòmetres de distància, a les redaccions, qüestionant el degoteig de dades facilitades pels EUA i les seves contradiccions, amb la falsa foto del cadàver de Bin Laden inclosa i infinitat d'interrogants que s'havien de resoldre en un consell de redacció, ja que sobre el terreny era impossible.

Per això m'ha commogut el testimoni de l'Agus Morales, el corresponsal d'Efe a Pakistan, que en lloc de erigir-se en el reporter de la pel·lícula i en testimoni d'excepció d'un “moment històric” (segons les seves paraules), reconeix en el seu interessant bloc les dificultats amb què es van topar ell i altres periodistes (entre ells, el fotògraf Diego Ibarra) per a poder informar o millor dit, no informar, de les poques dades que van recollir de la captura d'Osama Bin Laden al lloc dels fets. "Va ser com anar a l'Ajuntament del Prat a cobrir un ple municipal. Cap mèrit, només el de ser-hi", afirma l'Agus.

El fotògraf Diego Ibarra (corresponsal també d'Intereconomia i segon per la dreta) també viu a Islamabad i ens va convidar a sopar a casa seva unes creps de xampinyons amb roquefort glorioses. Aquí el veiem amb l'Agus Morales, el Pau Miranda i la Mònica Tudela. Foto: Maria Rosa Vila.

Celebro la modèstia de l'Agus Morales i la seva habilitat per fer-nos meditar que la història, ja sigui a Líbia, Fukushima o Pakistan, moltes vegades no s'escriu ni es veu on passa, sinó que es construeix, dissenya i distribueix a moltíssima distància amb una única veu i sense testimonis presencials. Les grans notícies ja no es couen sobre el terreny. Perquè davant la metralleta d'un enèrgic soldat pakistaní de mirada inquisitiva, els periodistes no tenen un altre opció que renunciar als seus principis, a la seva llibertat i al dret d'informar.

Tot i així, Agus, tú i els teus companys heu de seguir al peu del canó, per si de cas. Perquè les traves no han d'asfixiar la necessitat d'informar. Encara que només sigui per descriure els carrers que porten a la residència-fortalesa de Bin Laden des d'un setge policial a centenars de metres de distància.

6 comentaris:

  1. Només som peons en aquest jocs d'escacs, i ens mouen, no ens movem.

    ResponElimina
  2. Un gran article, Maria Rosa. Crec que hauria de ser de lectura obligatòria a 1r de Periodisme de totes les facultats. La història majoritàriament l'han escrit els vencedors. Però els corresponsals, com bé dius, hi han de ser perquè després sigui possible plantejar els interrogants que ens acaben fent més lliures i ens aproximin a la realitat no dissenyada. Gràcies per compartir amb nosaltres aquestes reflexions!

    ResponElimina
  3. Enhorabona per aquest fantastic article, Maria Rosa.

    ResponElimina
  4. Bueno es labor de los periodistas dar a conocer recrear buscar informacion pero esta claro que en una operacion de este calibre no iban a contar con ellos ni antes ni despues digamos que sobran me da la impresion que siempre en estos asuntos habra sido asi no creo que en el desembarco de normandia le hayan comunicado a la prensa de los planes creo fabrega que si te incluyes no da ni para peon.

    ResponElimina
  5. Enhorabuena por tu blog, desde hoy te sigo con tu permiso.
    Saludos

    ResponElimina
  6. Encertadíssimes reflexions! Gràcies

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!