30 de maig 2011

La preservació dels arxius fotogràfics digitals, un autèntic maldecap

L'arxiu Centelles consta de més de 10.000 imatges.

Llegia ahir en un article de la Laura Terré publicat a la web de La Vanguardia, la seva preocupació per la preservació dels arxius fotogràfics d'autors privats, arran l'anomenat cas Centelles. Entre moltes altres qüestions, Terré advocava per trobar una fórmula que garanteixi la durabilitat material dels arxius. I posava com a exemple la conservació de l'arxiu Bettmann, que l'agència de fotografia Corbis, creada pel Bill Gates, va adquirir i dipositar en un magatzem a 67 metres sota terra en una antiga mina de Pennsylvania, per tal de conservar els 17 milions d'originals (entre negatius i paper) a temperatures sota zero, sense humitat, al resguard de terratrèmols, huracans, tornados, vàndals, explosions nuclears i l'erosió del temps. Segons Terré, "el cas de l'arxiu Bettmann és un bon exemple de com més enllà de l'explotació d'un arxiu hi ha un valor intrínsec de les peces materials que justifica la seva conservació a llarg termini, ja sigui per desconfiança dels mètodes digitals per preservar la memòria, ja sigui per voluntat d'atresorar el seu valor material".
'Dinar a la part alta d'un gratacels' és una de les fotos que pertanyen a l'arxiu Bettmann. Va ser presa per Charles Ebbets el 29 de setembre de 1932 a Nova York. La imatge correspon a la construcció del complex del Rockefeller Center, en concret l'edifici de General Electric, d'un total de 70 plantes. A la foto, els obrers seuen al pis 69.


La inquietud de Terré m'ha fet recordar una conversa que vaig mantenir fa unes setmanes amb el Tino Soriano sobre la seva preocupació per la pervivència futura del seu arxiu digital. Com tants altres fotògrafs, el Tino es veu obligat constantment a destinar una gran quantitat de temps i energia en duplicar totes les seves fotos (fins a tres còpies de seguretat, si no recordo malament) en discos durs externs. No obstant això, és conscient que aquesta tècnica de conservació no serà efectiva per molt temps, ja que els dispositius d'emmagatzematge actuals no garanteixen la preservació dels arxius més enllà de 10 o 20 anys. Com a conseqüència de l'imparable avenç tecnològic, quedaran obsolets, probablement igual que els formats, aplicacions i ordinadors actuals, als quals cal sumar la incompatibilitat dels nous sistemes amb els antics. Qui no té a casa algun disquet o floppy de 3'5 polzades que cap ordinador pot llegir ja? O els caducs zips de Iomega?

Un disquet de 3'5 polzades.

El gran repte, doncs, és com no perdre les nostres imatges emmagatzemades durant anys, com aconseguir que sobrevisquin al pas del temps. Per això, és imprescindible mantenir constantment actualitzat el nostre arxiu digital sigui quin sigui el format, programari, ordinador o sistema que es va utilitzar per a la seva creació. No actualitzar-lo constantment és sinònim segur de destrucció.

No obstant, i a diferència dels arxius fotogràfics analògics com el de Centelles o Bettman que estan en mans d’institucions o corporacions, en el cas dels arxius digitals no crec que cap entitat pública o privada pugui assumir la preservació material de futures col·leccions a causa de la descomunal quantitat d'imatges que es produeixen cada dia i els elevats i imprevisibles costos tant de manteniment com de migració als nous suports.

Així doncs, la gran incògnita és: com preservarem aquest patrimoni immaterial? I el que és més important, com preservarem la nostra memòria històrica, fotogràfica i col.lectiva? O és que la memòria i la veritat s'han allunyat dels usos fotogràfics, com afirma Joan Fontcuberta? Algun responsable cultural hi ha pensat?

13 comentaris:

  1. Això de la mina, probablement també sigui per protegir-la dels raigs còsmics. Però tot i així, només s'aconsegueix alentir la degradació dels arxius físics. Mai aturar-la completament.

    En canvi, els arxius digitals es poden clonar i distribuir les copies perfectes a diferents llocs. El que vull dir és que si hi ha interès en conservar algun arxiu concret, es podrà fer sense gaire problemes.

    Els inconvenients que expliques afectaran només a aquells arxius amb menys valor, o be a arxius amb valor però desconeguts. No hi haurà més Vivian Maiers al segle XXII.

    ResponElimina
  2. Jo el que faria es passar l'arxiu digital a película ja be sigui negatiu o diapo, seria com tornar enrrere pero dinariem un pas endavant.

    No puc imaginar quan algun dels meus discs durs morirà i si, tinc copies de seguretat però me endut tants ensurts que mai me'n acabo d'enrrefiar!

    En aquest cas tenir algo físic i palpable del que es un arxiu digital passat a película no deixa d'encuriosir-me, i al mateix temps hem donaria seguretat i nostàlgia.

    Penso que no es una mala opció!

    Salutacions
    Joan Gosa

    ResponElimina
  3. Maria Rosa, has donat en el clau! La segona part del meu article versava precisament sobre els arxius digitals, però la limitació de l'espai no em va permès d'estendre'm. Segons els conservadors, la garantia per a que les imatges perdurin -sigui el que sigui el seu origen, ja digital o pel·lícula-, hauria de ser la còpia amb sals de plata -tornem-hi!- d'aquelles emblemàtiques de les quals sospitem un interès històric o artístic. Això ens obligarà a triar en temps present. Però... què passa amb el contingut enigmàtic de l'arxiu que només es revela amb el temps? Aquí rau la pèrdua! Pocs fotògrafs en són tan conscients com el Tino Soriano!

    ResponElimina
  4. Para el tipo de fotografía que yo practico -afición sin más, y por tanto con menos archivo que proteger que un profesional- me estoy planteando volver al químico en formato medio, y trabajar las fotos digitalizando los negativos.
    Por otra parte en digital sólo hago copias en un disco duro externo, pero guardo todas las tarjetas SD como si de negativos se tratara; cuando lleno una tarjeta la clasifico y la archivo, a fín de cuentas es un mini-disco duro sólido (y por tanto más fiable que los discos standard) y sigue siendo más barato que cuando compraba película de 35mm.
    Y por supuesto las fotos que más me interesan las imprimo (costumbre que parece haberse perdido entre muchos aficionados) con una buena impresora que utilice tintas K3. Asegura el fabricante que estas tintas tienen una durabilidad estimada de 200 años, que no está nada mal.
    Pero evidentemente estas recetas no son válidas para profesionales. Mª Rosa, tus entradas como acostumbras, de lo más interesante que podemos encontrar por la red. Saludos, Jaime Capote.

    ResponElimina
  5. Desde el 2001 voy guardando el negativo y la fotogrfia terminada en cds luego en dvds mas un disco duro externo de momento o que se grabo con windows 98 se puede leer perfectamente con el windows 7 creo que esto forma parte del miedo y joder ahora me recomiendan que lo pase a pelicula o que me crea que mis fotos tienen algun valor para ser guardadas o solo se guardaran las de un tino soriano y similares espero que no haya paron digital que este vaya evolucionando como es logico apareceran empresas que te pasaran a pelicula tus archivos digitales tus mejores 25 fotos de las decenas de miles que has ido guardando soluciones bobas para gente temerosa que no termina por hacerse a la idea de lo que es lo digital o mas bien no quiere entenderlo aunque lo intuyan en la medida que la pelicula va agotandose quien va ser el listo que produzca una pelicula o diapositiva casi eterna eso lleva mucho gasto kodak ilford fuji the impossible project sin duda que lo digital es como caminar en la cuerda floja sin ordenador sin electricidad no tenemos fotos pero de ser asi entonces poca importancia van a tener las fotografias laura terre dice "tornem hi" nostalgia poca vision me da a entender es curioso que cuando la gente vive cerca de los poderes etc etc son tan nostalgicos ahi tenemos a joan fontcuberta que lo digital me da la impresion que le mato su fotografia y ha intentado cambiarle el nombre quitarle la calidad y vivir del cuento agarrado a lo digital utiliza espacios como internet creo que debieran constituirse en hermandades secretas del tornem hi antes de que sea demasiado tarde gente debe haber a puñados como para iniciar un movimiento de volver a los origenes de la fotografia veremos que parte de su epoca dorada es la que mas se acomoda a sus proselitos y por favor laura terminemos tanto peloteo pocos fotografos son tan conscientes como el tino soriano TINO SORIANO for president no me extraña que la fotografia del barrio este en crisis que reducido se vuelve todo.

    ResponElimina
  6. La memoria cada vez tiene menor importancia en nuestra sociedad. Y a la fotografía cada vez se le supone un menor valor. Así que, ¿para qué conservarla?

    Quedarán imágenes flotando en la web hasta que se apague un servidor lejano que las albergaba. Pero no me preocupa. En el fondo, aceptar la desaparición de tus imágenes implica aceptar la desaparición, algo que es tabú en nuestra sociedad, pero que, aunque silenciemos, es absolutamente real.

    Desaparecerán mis fotos pero, mientras tenga consciencia, no lo harán ni las sensaciones ni las emociones que experimenté al hacerlas.

    Lo demás, la verdad, es secundario.

    ResponElimina
  7. La conservación del material obsesiona a los fotógrafos desde los orígenes de la fotografía. Es casi consustancial al hecho de tomar fotos. La cuestión es decidir si merece o no la pena que perduren las miles, decenas de miles, centenares de miles de imágenes que se están tomando mientras leemos estas líneas.
    Creo que casi todo el mundo se ha sentido como un personaje de Borges cuando, al recapitular el trabajo hecho, descubre que acumula una ingente cantidad de material..que a nadie interesa, ni siquiera a uno mismo. De hecho,creo que son contados los autores que tienen más de 300 imágenes que merezcan la pena ser conservadas a toda costa. Esto, creo, nos facilita mucho la tarea: no es lo mismo hacer "back ups" rutinarios de unos pocos cientos que de muchos miles de capturas. Falta, eso sí, tener un buen criterio de edición gráfica. Un ejemplo extremo es el de Cartier-Bresson, quien, ante el avance de los nazis en 1940, optó por esconder su Leica y recortar los mejores negativos que había realizado hasta la fecha, desechando la mayor parte de su archivo. Creo que todo cabía en poco más que una caja de galletas..

    ResponElimina
  8. Si Rafa pero en la epoca de cartier bresson fotografiar no era tan rapido seguramente de haberlo podido hacer de otra manera hubiese fotografiado aun mas los carretes habia qu revelarlos y aunque el no anduvise falto de dinero no hacia otra cosa no es lo mismo que hoy en dia a mas fotografias segun como nos iremos juntando con mas material que no por cantidad ha de ser malo mas posibilidades el problema con la fotografia es que va mas rapido que las costumbres de los que la utilizan pensando en hace 60 50 o 40 años lo otro es consolacion.

    ResponElimina
  9. Personalment es un repte des que en el 1999 vaig començar a fer alguna fotografia "virtual".
    Tinc alguna part del "magatzem" en CD's i posteriorment en DVD's (sempre amb una copia de seguretat) i la de treball, i parlant molta gent, potser més informàtics que fotògrafs, pero mirant tots en la mateixa direcció, tothom m'ha aconsellat posar-ho en HD's externs, i si es possible, també amb còpia de seguretat.
    Els que treballen amb fitxers molt grans i/o vídeo, ja utilitzen HD's dels interns, que endollen a la placa base, i guarden en lloc adient (i a més, son encara mes econòmics).
    Aquesta es la meva modesta aportació.
    Salutacions i el tema es dels mes adients i potser menys tractats.

    ResponElimina
  10. Ahi que problema...Estoy de acuerdo con Oscar. Hoy dia la memoria tiene breve durada. Durante tu vida profesional tendras que solucionar el almacenamiento para poder trabajar sin daños.
    Otra cosa es la preservacion de archivos para futuras generaciones o para la memoria colectiva, ahi esta el clavo.
    Mi obsesion (como la de tino) es la ansiedad de solo pensar en quedarse sin ficheros digitales....colgados, sin copias, etc...
    Gracias Maria Rosa por compartir nuestras obsesiones!...'ai posturi l'ardua sentenza' (a los que vendran la dura respuesta)
    Saludos!

    ResponElimina
  11. ¡Molt interessant! Mª Rosa, crec que han sortit més coses de les que planteges i d'altres que comentes també prou interessants s'han comentat ben poc.

    L'Òscar ha introduït un tema prou interesant i el Rafa ho comenta: la IMPERMANÈNCIA. Al cap i a la fi tots acabarem morint i el nostre arxiu també, tard o d'hora. És tan important conservar l'arxiu? Personalment estic visquent un procés interessant a Equador, lluny del meu arxiu analògic i de moltes coses materials que han quedat en caixes a casa dels meus pares. Pràcticament no trobo a faltar res. Estem massa aferrats a les coses materials. Per una banda dessitjo conservar el meu arxiu en condicions, per altra banda me'n adono que no és tan important. Una altra cosa, però, és la memòria històrica.

    Una vegada decidit què conservem s'ha de veure com, això s'ha explicat prou. En el meu cas tinc una còpia de seguretat que guardo en una caixa forta o en el pis d'un amic o familiar. Fa temps que em plantejo tenir una còpia de seguretat en un disc dur virtual (en un servidor extern), però el sistema encara és una mica lent i car, tot i que el considero un dels més segurs.

    El tema que ha quedat més diluït és el del canvi del format dels arxius, del programari, dels sistemes d'emmagatzematge, de les connexions i dels sistemes operatius. L'arxiu ha d'estar preparat per canviar de sistema i nosaltres per fer-ho en el moment adequat. Fa un any vaig canviar la còpia de seguretat de DVDs a disc dur. Per sort l'estructura de carpetes que vaig crear estava preparada pel canvi i no em va costar gens. Em va ajudar molt el llibre "The DAM Book. Digital Asset Management for Photographers".

    ResponElimina
  12. No es un maldecap si se deja en manos de profesionales y se invierte en ella. En otros países esto no sucede y la fotografía no se encuentra tan "ninguneada". A nivel de patrimonio para los realmente interesados en el tema recomiendo la asistencia a Fotoconservación 2011: http://fotoconservacion2011.org y el nuevo número de "El profesional de la información" que sale este mes de julio dedicado a la documentación fotográfica. Como representante estatal, un ejemplo irreductible de buenas prácticas a nivel internacional es el CRDI de Girona: http://www.girona.cat/sgdap/cat/crdi_portada.php en donde trabaja el técnico David Iglesias que sacó un manual ya imprescindible llamado "la fotografía digital en los archivos", editado por Trea. También echaría un vistazo a todas las recientes actas de las Jornadas Imatge i Recerca (http://www.girona.cat/sgdap/cat/jornades_actes.php). Como representante mundial me fijaría en todo lo que hace la George Eastman House, la Library of Congress y la Harvard University Library. Como colectivos profesionales a nivel estatal: l'Associació d'Arxivers de Catalunya y a nivel internacional la ICA. Después decir que los procesos y equipos de preservación, conservación y gestión fotográfica se deben realizar en base a los usuarios, objetivos y fondo documental, considerando normativas, recursos y tipo de organización. El análisis de caso determina el modelo: no tiene sentido implantar un sistema patrimonial en un archivo editorial o de un particular. Yo creo que, en cualquier caso, sí es importante un buen archivo fotográfico para garantizar la preservación y una correcta gestión de las imágenes pero esto cuesta dinero y profesionales.

    ResponElimina
  13. Com ja han apuntat altres persones en aquesta mateixa entrada, jo també penso que la conservació de tant patrimoni fotogràfic no és sostenible, com tantes altres coses del nostre temps que tampoc ho son. Segurament, el que sobreviurà serà en bona mesura pel seu caràcter referencial o per l'atzar. De fet, això no és nou. La història sempre ha sigut així. Que és el que conservem dels temps medievals? del Renaixement? del Barroc...? La percepció de la importància de les coses canvia profundament depenent des de quin moment de la història es miri. Per triomfar diríem que cal ser el/la millor o bé innovar. La resta acaben sent seguidors que fan més gran el mite de l'impulsor. Probablement aquest pugui acabar sent un criteri. Pel que fa a la caducitat dels suports, de cop se m'acut aquella frase tant perillosa de "voler és poder" (Perillosa per que acabar tornant contra qui la usa), per tant... paciència, molta paciència, i estar al dia dels nous sistemes d'emmagatzematge. Però, més enllà de la nostra logística quotidiana de preservació de fotos (Si jo des de la meva modèstia ja acumulo més de 2 Terabytes d'imatges, imagina la gent amb la trajectòria del Tino), sembla força evident que els format binaris magnètics amb que avui conservem les nostres fotos, d'aquí a no gaires dècades propiciaran allò que abans feien les famílies quan l'avi (per exemple) compositor moria i com que no sabien que fer de les seves partitures manuscrites, les llençaven a la brossa i fora problemes. Així s'han perdut infinitat d'obres mestres fins i tot de grans compositors. És famós el mite del carnicer de Leipzig que embolicava el que venia amb manuscrits de cantates de Bach. L'avantatge del sistema binari és que generarà menys residus que les tones de paper, encara que... es probable que Cd's, DVD's, Iomega's, Discos durs, etc.... no siguin tant fàcils de reciclar com el paper. Mai plou a gust de tothom.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!