28 de febr. 2011

Un diari demana a una fotògrafa que els regali el seu reportatge

Si, ja sé que potser estic massa pesada amb el tema dels abusos, però és que hi ha coses que clamen al cel i crec que és convenient i necessari parlar-ne per prendre consciència de fins a quin punt alguns mitjans de comunicació ignoren i menyspreen l’ètica periodística i el codi deontològic.

En aquest cas que us vull explicar, seguint el meu consell, la persona perjudicada ha intentat fer una denúncia al Col·legi de Periodistes i el Sindicat de la Upifc, però com que no ha funcionat, m’he decidit a publicar-ho a Enfocant, a veure si com a mínim el cas serveix per analitzar i reflexionar sobre la qüestió.

M’explico: arran el post que vaig escriure fa uns dies titulat Fotos gratis? No gràcies! sobre com alguns mitjans de comunicació i editorials pretenen publicar imatges sense pagar ni un duro, vaig rebre un email de la Maria Flores, una fotògrafa que està començant, en què em deia: “Sembla que m'hagis llegit el pensament, aquest cap de setmana et volia enviar un email per explicar-te un cas que m'havia passat i veure si com a editora gràfica em podies dir el que pensaves...”.

I m’explica el següent: a finals de novembre, la Maria va enviar un email al director d’un suplement dominical d’un diari de Barcelona oferint-li un reportatge fotogràfic sobre teràpies assistides amb animals. Al cap d’una setmana, el director del setmanari li va contestar que les fotos estaven molt bé, però que no tenien pressupost per pagar col·laboracions que no havien sol·licitat. “Si, per alguna raó, t'interessa igualment continuar parlant, m'ho dius i llavors veurem si hi ha possibilitat d'adaptar-ho en un reportatge. Però hi insisteixo: sense contrapartida econòmica”, li va proposar.

Una de les imatges del reportatge sobre teràpies assistides amb animals realitzat per la Maria Flores.

La Maria va dubtar: “Ja que no podien pagar els reportatges que no havien encarregat, vaig estar dubtant del que havia de fer -m’explica la Maria en el seu email-. [...] Fent la consulta a la Sílvia Omedes (la presidenta de Photographic Social Vision), em diu que publiqui, ja que la cosa no està fàcil... Els hi escric un email dient-los que si, i la resposta que rebo és: has trigat massa i ja l'hem fet nosaltres, hem demanat fotos a una fundació que és dedica a això i t'adjuntem el pdf perquè el vegis... ho sento, has tardat molt en respondre...”.

Després de comprovar que el que explicava la Maria coincidia amb totes les còpies dels emails que em va facilitar, estudio el cas i arribo a la conclusió que s'han produït dues irregularitats:
  • La primera, que un diari de pagament proposa la possibilitat de publicar unes fotos a una fotògrafa sense pagar-li res a canvi.
  • La segona, que el diari publica el reportatge que la Maria els havia ofert dies enrere, però amb unes fotos cedides gratuïtament per una fundació, abans que la fotògrafa es decidís a acceptar o no les condicions del diari, trepitjant-li el tema i rebentant-li qualsevol possibilitat de publicar-lo en un altre mitjà.

Com ambdues qüestions em van semblar molt greus, li vaig recomanar a la Maria que es posés en contacte amb el Col·legi de Periodistes. Encara que no aconseguís cap reparació ni benefici directe, la seva denúncia serviria per advertir a la professió d’unes pràctiques absolutament reprobables des del punt de vista de l’ètica periodística. La Maria em va fer cas, però el col·legi va derivar el tema al Sindicat de la Imatge de la Upifc, el qual li va respondre que no hi havia res a fer amb el tema, ja que ella havia acceptat “regalar la feina”.

És cert que la fotògrafa finalment va decidir que era millor publicar i no cobrar res abans que no publicar, però crec que la Upifc ha obviat un fet molt més greu i important: que el diari hagi proposat a una fotògrafa publicar una feina sense cap remuneració ni contrapartida econòmica. Al cap i a la fi, la decisió de la Maria era comprensible en el context difícil del fotògraf que s’està iniciant en la professió i vol començar a publicar sigui com sigui per a guanyar experiència i reputació. En canvi, és inexplicable que un diari de referència no respecti la norma que tota feina periodística té un cost i un valor econòmic.

Em pregunto si aquesta és una nova política del diari davant els col·laboradors o si ha estat una decisió aïllada d'una persona en concret. També, si aquestes invitacions a publicar de manera gratuïta són un fenomen emergent que s’està produint en més mitjans de comunicació. El que si està clar és que amb aquesta actitud, tots els mitjans que publiquin fotos gratis estan condemnant a la fotografia de premsa (la baula més feble de tota l’estructura periodística) a la precarietat i la pobresa.

En fi, el proper post prometo parlar d'un altre tema.

73 comentaris:

  1. Dons jo se un cas semblant, a veure si ho vol explicar ell mateix.

    ResponElimina
  2. Agrairia que li posessis nom i cognom en aquest diari per tal d'assegurar-me que no els hi presentaré cap proposta de reportatge.

    Crec que entre tots hem de denunciar les males pràctiques que estan utilitzant alguns mitjans, que excusant-se amb la crisis, s'aprofiten de forma desmesurada de les persones trepitjant els valors ètics de la seva professió.

    Gràcies Maria Rosa per fer pública aquesta història.

    Marc Costa

    ResponElimina
  3. I perquè no es poden posar les cartes sobre la taula d'una vegada i dir clarament quin mitjà és en casos com aquest? De què tenim por? De que no ens publiquin els reportatges? De que no ens els paguin? De que ens trepitjin les idees? Crec que a aquestes alçades del partit no hi ha gaire a perdre i haurien de començar a aflorar a la superfície noms (i cognoms si cal). La experiència demostra que la suposada 'acció comercial' que implica publicar gratis és contraproduent: qui no t'ha pagat un cop, no et pagarà mai.
    I entenc que en molts casos l'editor gràfic, que és qui fa la feina bruta, no és més que un treballador obligat a seguir les directrius dels de dalt si vol conservar la feina.

    ResponElimina
  4. Yo no soy fotografo , pero podrias decir que periodico es , para no comprarlo , igual que no compro ciertoos productos fabricados por niños .
    besos .
    sigue asi .

    ResponElimina
  5. Crec que no es por regalar la feina, per molta il·lusió que et façi ver-la publicada. I, obviament, no em sembla bé que els mitjans s´aprofitin per proposar no pagar o, encara pitjor, trepitjar-te un tema sense contemplacions. Molt fort, tot plegat.
    Per cert, molt xula la foto de la Maria..

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. No et fas gens pesada Maria Rosa. Aquestes coses s'han de saber pq sino encara és pitjor. A anglaterra em va passar una cosa semblant.

    Una revista que es diu Sublime Magazine pretenía que els regalés un reportatge tot i que a les seves planes hi apareixien anuncis de grans marques internacionals que de ven segur els estaven pagant una morterada. Obviament els vaig dir que no i els vaig cantar les quaranta.

    Jo tb crec que si aquests casos es coneguèssin amb noms i cognoms sería més fàcil que s'acabessin. Tb es fonamental que NINGÜ accepti MAI publicar de franc.

    ResponElimina
  8. Si per començar publica gratis, com voldrà cobrar més endavant? Mai s'ha de fer, sempre ha de donar un valor a la feina. I és necessari dir nom i cognoms dels diaris que fan servir aquesta pràctica.

    ResponElimina
  9. Vaya, vaya como esta "la profesión".

    ResponElimina
  10. Un fotògraf quan comença moltes vegades ha de acceptar fets i propostes que no ajuden molt a la resta del col•lectiu. Però el que em sembla greu es l'actitud de un que es diu professional i que faci una proposta com aquesta. Crec que esta embrutant la professió.
    Personalment m'agradaria saber quin diari i qui es aquest “personatge”.
    Una abraçada

    ResponElimina
  11. El cas es molt greu. Primer per la pretensió de publicar sense voler pagar.
    Segon, perquè clarament l’han robat l’idea. En el seu reportatge hi havien totes les dades, les organitzacions que fan teràpia amb animals diferents: cavalls, gats, gossos, ocells…Es un esplèndid reportatge molt currat.
    De quin diari estem parlant? De l’AVUI.

    ResponElimina
  12. Periodico = empresa = beneficios al menor coste.....
    Yo no regalo ni una sola foto.... si ofreces algun trabajo que te has currado, jolin no les dejes todos los datos de ese curro a esa empresa para que se aprovechen y como dice Paco, te roben o pisen la idea.
    Es muy malo que una empresa vaya consiguiendo trabajos gratis, pero ofrecerse gratis es lo que ha hecho que estas empresas lo busquen, porque saben que hay mucha gente asi.
    Jan Puerta , tiene razon, no ayudan nada al colectivo...pero tampoco que los plumillas se calcen una camara y hagan de todo.El sistema esta asi,sin contar el tema de la "foto:Cedida" o de4l periodismo ciudadano...valido si , pero coño, y la contraprestación de €€??????
    Yo tengo que currarme el buscar y encontrar los sucesos... mis fotos son lo que son, duras e impactantes, pero hay que estar hay el primero y el mas cercano.Y eso gratis tururu...igual que si te curras un findesemana haciendo fotos de un tema, y ala gratis total....
    Un saludo a todos

    ResponElimina
  13. aixó es el Presencia OI??? GRUP HERMES/ EL PUNT? OI? pagen mai una sola foto?? MOLT MALAMENT Silvia Omedes per la recomanació, Molt malament la fotògrafa per no valorar la seva feina i acceptar unes condicions inaceptables. La Upifc ho lamento, però jo com a membre no crec que es pugui ni hagi de fer rés per algú que bombardeja la nostra profesió sigui jove , sigui principiant o sigui el que sigui. NO REGALEM LA NOSTRE FEINA! MAI! ho sento però algú ho havia de dir!

    ResponElimina
  14. humberto bilbao1/3/11 9:15

    Triste consejo el de Silvia Omedes. De publicar gratis nada de nada. Importante saber el nombre de la publicación. La mejor manera de entrar en esto es que la primera vez te la hagan gorda, y así María va a saber que hacer de cara al futuro.

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Existe un refrán que dice, y disculpar por la palabrota pero es la que reza en él,: "Hay dos tipos de gilipollas, los que dejan libros y los que los devuelven".
    Algo parecido ha sucedido aquí. Por una parte, la empresa que no paga y por otra el profesional que regala.
    Mal vamos. Entiendo que toda persona que se inicia en este mundo tenga que tragar con algunas cosas pero nunca regalar. Me sorprende ese consejo de Silvia.
    Creo que estaría bien saber de que publicación se trata. No pagar es lamentable pero robar la idea es de sinvengüenzas.

    ResponElimina
  17. Lo que pasa es que en esta profesión hay mucho hipócrita, demasiado diría yo, que nos comentan a los que empezamos que NUNCA regalemos nuestro trabajo porque denigra a la profesión, pero luego tienen a becarios a los que no pagan nada porque según ellos están aprendiendo ¿acaso ellos no cobran por su trabajo? pues eso mismo piensan los periódicos de la gente que empezamos: "oye que te estoy haciendo un favor en publicar tú trabajo para que la gente te conozca, ya estas pagado con eso".
    Si no empezamos por respetarnos entre nosotros mismos ¿como queremos que nos respeten los demás?

    ResponElimina
  18. fa 10 anys que soc de la UPIFC i fa més de 10 anys que lluitem per la nostra feina,per la nostra vocació, per els nostres drets, la culpa es del mitjà, de les empreses i dels "fotògrafs" que regalen les fotos a aquestes empreses, la Upifc no obvia rés, aquestes pràctiques es coneixen fa anys , el presencia fa anys que fa el mateix tot el material firmat per no col.laboradors del diari es NO PAGAT, el fet greu es, crec i sense ànims de molestar, que joves que se suposa han estudiat, es comportin com amateurs, i que "l'amateurisme" sigui dominant a la foto de BCN. Amb tot el respecte per la Maria i lamentant profundament aquests TAURONS sense escrúpols que poblen els diaris d'aquesta ciutat.

    ResponElimina
  19. Ja l'altre article em va fer venir ganes de posar el que avui us diré i es que penso que aquesta pràctica es massa habitual avui en dia i tampoc veig la manera de frenar-la, exemples en tinc uns quants, per publicacions i fins i tot per empresses de disseny i publicitat, però al que anava, ja fa uns quants dies vaig rebre aquest mail:

    "Hola, ens agradaria publicar a la revista XXXXXXXXXX una fotografia que hem vist al teu bloc, de xxxxxxx? Es possible?
    T'agrairíem una rapida contesta i també et direm que no acostumem a pagar aquest tipus de col·laboracions.
    Gràcies"

    Els vaig contestar que no, que per no treure res, ja estava be al bloc, que per sort la publicitat gratuïta ja me la faig jo. Dies desprès rebo un altre mail, i em quedo al·lucinat:

    ".....al final, inclourem la teva fotografia en el reportatge, però la necessitaria a alta ressolució...."

    Com es pot ser tant cínic??? Que es pot fer davant això...??
    Tinc que dir que finalment NO s'ha publicat la foto, però quantes vegades acaba amb un resultat contrari???

    Espero que aquest post ajudi a la conscienciació de tots i que ens fem respectar i valorar els treball.
    Gràcies!

    ResponElimina
  20. Anònim, permíteme que te aclare una cosa.
    El problema de los Becarios viene dado en primer lugar por las propias universidades que son la que iniciaron el ofrecer estudiantes para hacer stage en medios de comunicación. Cuando eso sucedió, muchos alertamos al Col-legi de Periodistes entre otros, del peligro que podía suponer eso, pero ni caso.
    No te negaré que existen empresas que utilizan a esos estudiantes como mano de obra barata, vamos, gratis.
    Yo solo puedo hablarte de lo que ocurre en el reducto que supone en una redacción, la sección de fotografía, más concretamente la del diario La Vanguardia de la cual he sido redactor Jefe durante los últimos tres años.
    Durante este tiempo, hemos recibido un estudiante en prácticas cada seis meses, al cual, en una primera toma de contacto se le comunicaba que no iba hacer ninguna foto para el diario. Supongo que no les sentaba my bien pero rápidamente lo entendían cuando les razonaba que cada foto que ellos hacían era menos sueldo para el equipo de Freelance con el que cuenta el diario.
    El estudiante en prácticas, entre otras cosas, podía acompañar a un fotógrafo, hacer fotos y editarlas juntos, proponer temas, etc. Cuentan con un ordenador para el solo en medio de la mesa de edición donde puede consultar todo lo que consulta un editor, está presente en todas las discusiones que la edición plantea, en fin, aprende.
    Siempre he considerado que estos estudiantes debían cobrar pero por desgracia, los pocos incentivos monetarios que recibían hace ahora unos años se fueron esfumando por acuerdos ente los centros educativos y las empresas periodísticas que aprovecharon dicha tesitura. Existen incluso lugares donde el estudiante pagar por ir.
    El abuso de muchos medios de comunicación ha sido desmesurado.
    No es una cuestión de respeto, es solo cuestión de dejar las cosas claras desde un primer momento, haciendo entender al estudiante que su aprendizaje no puede suponer un intrusismo laboral para los colaboradores fotográficos del diario que viven de ello. En nuestro caso, todos lo entendieron perfectamente y no supuso ningún problema.

    ResponElimina
  21. Esto no funciona, algo va mal, últimamente he escuchado mucho esta frase, piden colaborar con nuestras imágenes en medios de comunicación, empresas privadas, etc.
    En mi caso, estudio y trabajo como fotógrafo, y las oficinas de un importante y reconocido arquitecto de Barcelona me han pedido colaborar con mis fotografías sin cobrar por ello, de manera que si figura mi nombre, suponen que yo me lucrare gracias a ellos, este mismo caso entre los fotógrafos profesionales se oye mucho, pero entre los estudiantes se sucede con más frecuencia, necesitamos resolver este problema ya, queremos que respeten nuestro trabajo.

    ResponElimina
  22. Primero presentarme, soy Arnau (para que puedan atacarme por mi nombre), hice el comentario anónimo anterior, y donde dije becario quise decir asistente. Lo de los becarios ya lo tengo "casi" asumido, pero me refería a los fotógrafos profesionales que tienen asistentes para las sesiones de sus trabajos (o sea cargar con las luces y poco mas) y con la excusa de que les enseñan no les pagan o es una miseria. No quiero decir que sean todos, pero hay unos cuantos.
    En cuanto a la situación de María solo puedo apoyarle al 100%, primero porque un periódico nunca debería proponer que le regales tu trabajo, y segundo porque una cosa es que no les interese pero en este caso no le quieren pagar y al no regalarlo le pisan el reportaje encargándoselo a otro (aunque sea de plantilla en este caso) para que lo realice.

    ResponElimina
  23. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  24. Si és un fet emergent? Porta més de cinc anys passant això... ara no ens fem els sorpresos.

    ResponElimina
  25. Sin duda es un caso gravísimo. Cabe preguntarse si sólo es la piedra del iceberg de m´s casos cómo este.
    Se juega con la ilusión de gente que empieza y "cree". La ilusión se topa con el mercado, justificado ahora por el tema crisis.
    Quizás el debate sea amplio y tenga que contemplar una realidad poliédrica. Entender todas las caras, medios, mercado, profesionales, etc
    Creo también que lo necesario es seguir hasta el final con esta acción empezada por Maria -ádmiro su valentía- y continuada por Maria Rosa. Se debería de poner nombre y apellidos a la persona responsable y a su vez al medio que le contrata.
    Si esto cae en saco roto.
    ¿Qué es lo que debemos de pensar?

    ResponElimina
  26. Això ha succeït sempre, des que conec el món de premsa i publicitat als any 70. Però que ara hi hagi oganitzacions de fotògrafs, en teoria per a defenssar els seus drets, i Sílvia Omedes, en aquest cas, aconselli donar la feina gratis, em sembla que es ben desafortunat, per aquesta defenssa, no cal cap organització ni "cap".

    I anava a dir que el primer que s'ahuria de fer en aquests casos, és dir el nom i cognoms, igual que es diu el de Sílvia Omedes, es digui el del diari i la persona que va dir de publicar gratis, (mentre ella cobra).
    Però veig que Paco Elvira ha estat valent i diu clar que es tracta del diari AVUI.
    Per a treballar gratis, val més que ens fem nosaltres els nostres diaris, no cal tractar més amb vampirs.

    ResponElimina
  27. Ho trobo un fet gravíssim. Crec que s'hauria de destapar el nom del diari per saber a què atenir-se. Aquest tipus de comportaments (del diari) no haurien de deixar-se passar sense més.
    Per altra banda, és un gran error per part dels que comencen pensar que regalant les fotos entraràn en el mercat. Si no es fan valorar a des d'un principi ningú no els valorarà mai. Si una publicació (sigui la que sigui) creu que unes fotos són prou bones per a ser publicades, llavors té que pagar per elles, al marge de qui les signi.
    Kris Ubach

    ResponElimina
  28. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  29. si empezamos a regalar trabajo , mal vamos . me sorprende el consejo de Silvia ...

    ResponElimina
  30. Com diu Paco Elvira el cas és greu. També ens dona el nom del diari. AVUI.
    Obrir debats com aquest és un dels camins. Les reclamacions legals u oficial dissortadament no serveixen per a res. La cançó de publicar sense cobrar, o de pagar una misèria ja fa anys que dura, i és una vergonya. L'única solució: deixar de publicar en diaris i revistes que actuen d'aquesta manera.
    Com tantes d'altres vegades, sempre és una decisió personal. Col·lectivament és molt difícil posar-se d'acord.

    ResponElimina
  31. Al final han hecho bueno eso de..."como estoy empezando, me pagan una mierda"

    ResponElimina
  32. Entono UN MEA CULPA!!!! la decisió de tornar-me a ficar en contacte amb el diari després d'haver-me dit que no em podien pagar va ser meva. Ja ho sé que tornat-me a ficar en contacte amb el director del suplement per accedir a publicar gratuïtament va ser un greu error, que MAI s'ha de regalar la feina, que fent això perjudiques a professionals i a tu mateix... i que si tothom acabes cedint com vaig voler fer jo, aniríem malament. Sé que no vaig actuar correctament.
    Un mes és el que vaig tardar en contestar, ja que tenia debats interns: no m'agradava tenir que regalar el reportatge, però em van poder més les ganes de poder veure el reportatge publicat, ho reconec, ja que en altres dominicals i llocs on creia que podia interessar em va dir que era un bon reportatge però que no seguia la seva línia editorial... ja que ara pot ser es decanten per altres temes... i veient que el reportatge tenia molt números que quedes al meu mort disc dur... vaig pendre aquesta decisió. Ja sé que pot semblar una excusa, però ja sabeu què difícil és poder treure el teu treball a la llum... i quan fotografies històries intentes que arribi a altre gent... a més històries amb data de caducitat.

    També vull dir que la Sílvia és una gran professional i que porta molts anys ajudant a la gent, seguiré confiant cegament amb el seu criteri,(si algun dia intento tornar a publicar algo...) per un assessorament errat de mil que deu fer al dia... tothom es pot equivocar, pot ser al mail que li vaig enviar no ho va entendre bé o jo no em vaig explicar...

    Maria F

    ResponElimina
  33. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  34. por desgracia hay muchos fotógrafos y periodistas dispuestos a trabajar a cambio de NADA, y eso hace mucho daño a la profesión. cuando uno empieza puede aceptar condiciones menos ventajosas, pero nunca despreciar tanto su propio trabajo como para darlo gratis. si no voy a poder pagar al fontanero, no llamo. lo que no puedes hacer es llamar al fontanero para ver si te puede arreglar el grifo por lo que tú puedes pagarle y no por lo que vale su trabajo.
    a mí me vetó 3 años una revista con la que colaboraba, porque no les quise dar un reportaje por el poco dinero que me iban a pagar sin haber probado antes a publicarlo en un magazine dominical (que es donde finalmente se publicó, por lo que valía). ¿perdón? soy freelance y éste es mi modo de vida, así que siempre voy a buscar lo que es más conveniente para mí, y lo más justo para el valor de mi trabajo.

    en fin... hay tantos debates sobre malas prácticas en nuestra profesión....

    ResponElimina
  35. oi que a un periodista, encara que fos becari (beca; vol dir que cobra, poc però cobra)no se'ls acudiria de dir-li que treballés per mèrits?
    doncs amb això ja està tot dit.
    d'això se'n diu explotació...
    i que no vinguin amb històries.

    m'havia plantejat treballar professionalment, però ni tècnicament, ni per medis puc així que publico al meu bloc i als meus àlbums públics, i ho faig amb pocs píxels i darrerament i poso marques d'aigua (ja se que un espavilat amb coneixements les pot esborrar, però el temps que li comportaria no li surt a compte)

    publico amb llicència "creative commons", almenys han de reconèixer, mencionar qui és l'autor

    salut i bones fotos

    ResponElimina
  36. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  37. Con todo mi respeto, Hugo. El video de la BBC es un trailer que cuelgan ellos para promocionar la serie. Yo sólo lo reproduzco. Si no les interesa (a veces ocurre) es you tube quien a petición de quien lo ha realizado lo elimina.En cuanto a los de Vimeo que no son de cosecha propia, siempre, antes de reproducirlos, pido permiso, o me informo de en qué condiciones puedo reproducirlo. Un saludo.

    ResponElimina
  38. a la fotografía no sé cómo le va, pero a mí, con mis 334 años, no me va mal. así que algo debo de estar haciendo bien.
    gracias por tu corrección de la edad.

    ResponElimina
  39. maria, tothom ens equivoquem, és clar que si. i d'això aprenem també. ànims i endavant. t'has ficat a una professió que no és gens fàcil, i menys per als qui us inicieu en aquests temps tan durs.

    ResponElimina
  40. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  41. Yo particularmente creo que no se debe regalar nada, aunque con lo que pagan (y cuando lo pagan) no hay mucha diferencia.

    En este caso y en la mayoría la parte débil, creo yo, que debe ser la protegida. Y está muy bien decir que no se debe regalar y que amateurs o principiantes “joden” a la profesión regalando su trabajo. ¿Pero acaso en otras áreas profesionales existe tal desregulación? No se dejan al azar o al libre albedrío ciertas decisiones, sobre todo en cuanto a competencia desleal se refiere. La mayoría de ramas profesionales lo tienen bastante legislado e incluso hasta tarifado. El fotógrafo precario no sólo no cobra, ni vive, ni tiene esperanza, sino que encima ha de recibir los palos de los veteranos (con cierta razón). No, hombre, no. Los enemigos son unos y claros, con nombres y apellidos, con CIF. Soportar la extorsión y el robo impunemente, con impotencia y luego tenerse que poner las orejas de burro. Uff! Es muy difícil seguir caminando mucho tiempo más por esa cuerda floja y cínica.

    Los que comenzamos no regalaremos nuestro trabajo y cobraremos nefastamente. Pero los veteranos y los más pro, freelance siempre, se entiende, ya están teniendo que lidiar con la misma calaña de medios y editores y en condiciones similares así que ustedes dirán. Seguiremos vendiendo, cuando paguen, pero parece que los dados ya se lanzaron y que salió otro número. Los fotoperiodistas, en general, no van a poder seguir subsistiendo de los medios.

    Ya es vox populi, entre esas nuevas fórmulas, la vía del crowdfunding, las micro donaciones. Quizás porque llevo tiempo (casi dos años) siguiendo la evolución de páginas como spot.us, kickstarter.com, emphas.is, ulule, indiegogo… y veo semanalmente proyectos con sumas generosas que salen sobradamente adelante. En España lanzanos, verkami.com. Buenas ideas, claridad, transparencia, pero con la posibilidad de llegar a un público masivo e interesado que a cambio de alguna jugosa y particular experiencia (no tiene porque ser un intercambio material) está dispuesto a aportar, a participar, a vincularse a tu proyecto. Y de hecho están ahí. Está lleno de ese público que quiere formar parte de esos proyectos y puede hacerlo dando mucho o poco. En función de sus posibilidades. Quieren calidad, creatividad y algo más, un plus humano, quizás el propio contacto directo, el seguir la evolución del proyecto en el que ha puesto su confianza y su apoyo (porque diablos, 5 €, no suponen, en general, demasiado sacrificio). Se trata de otro gesto y actitud por nuestra parte y por parte de los que van a juzgar y recibir nuestro trabajo.

    La idea es que el fotoperiodismo está muy vivo y, sin embargo, a los periódicos moribundos les queda bien poco (nosotros, que no somos empresa y no pagamos ni ganamos nada, navegamos entre las contradicciones como podemos). Es una pena, pero quizás para que resurjan con más fuerza se les haya de acabar dando un empujoncito hacia el abismo.

    En Piel de Foto (lo sabéis) hicimos la prueba. Lleguemos o no al objetivo económico hemos obtenido muchos otros beneficios por el camino. Mucha difusión, la convicción de que tenemos mucha gente que nos apoya y que se interesa por el proyecto y la experiencia profética de que quizás exista un nuevo camino. No tendrá continuidad, no tendría sentido este esfuerzo y desgaste cada tres meses. La idea es obtener el dinero para un solo número. Es un experimento, pero ahí queda.

    ResponElimina
  42. Que parli la Omedes.
    Per cert i quan paguen, paguen una misèria. Com és possible que grans editorials com Lunw... s'atreveixin a parlar de preus que van dels 40 a cero euros (a canvi d'uns exemplars de la publicació), per una foto?
    aquesta vegada no poso ni el meu nom, per si de cas.

    ResponElimina
  43. Estas publicaciones se sienten con el derecho a decir "Ah, claro... no te pago... pero te pongo tu nombre, eh?" Como si esto último fuera un favor... y además, te lo ofrecen como si fuera pago suficiente. El dia que vaya al super y me acepten como forma de pago mi nombre en un crédito de foto, veremos si digo que si. De momento me limito a responder indignado que no, gracias. Insto a todos los que queremos vivir de esta profesión a no regalar NUNCA su trabajo. Es mejor labrar una reputación por haber dicho que no, que por haber dejado que algún medio publique tu material gratuitamente.

    ResponElimina
  44. Jo porto venent fotografies a editorials des de finals dels 70 i el fet de demanar la meva feina gratis ha estat una lamentable constant en la meva vida, tot i que reconeixo que en els darrers dos o tres anys ja comença a ser espectacular.
    L'excusa dels que començen dient que si donen les fotografies gratis així sera promoció per a ells ja fa temps que vaig deixar de creure-la. Una foto val o no val per a l'editor, sigui de qui sigui. I si en farà negoci a través d'ella ha de pagar-la.
    Els anys m'han ensenyat que regalar la feina no serveix per a res, només perquè l'editor es pugui comprar un cotxe més luxós. És una gran falacia que corre entre els que començen. Una vegada has cedit ¿cóm voldrás fer-te valorar la següent vegada? Si tu mateix començes creient que el teu treball no val res, com farem entendre el seu valor als clients?

    Un de tants casos escandalosos que recordo que em va passar ja fa uns anys va ser quan em varen trucar de la Generalitat per a demanar una fotografía per a una campanya publicitaria de turisme on apareixien famosos espanyols dient quant els agradava venir a Catalunya (Jose Coronado, Emma Suarez...). Al demanar quan pagaven per els drets de reproducció la noia es va sorprendre i em va preguntar si no volia treballar gratis per a la "promoció de Catalunya" (Estrictament parlant sería per a la promoció dels Hotels i Restaurants de Catalunya). Li vaig preguntar si els artistes cobraven i em va dir que sí, que si els dissenyador cobrava i em va dir que si, que si el director general de Turisme cobrava i em va dir que si, que si ella cobrava per trucar-me i em va dir que si... Suposo que aleshores ja va entendre que m'havia de pagar alguna cosa i varem arribar a un acord. Per cert, era l'època de les diapositives i em varen perdre l'original. Al reclamar-li em va dir que no tenien ni idea d'on estava. Per a ells la meva fotografia, que omplia tot l'anunci, seguia sense valer res :-(

    ResponElimina
  45. Bé, crec que això és un cas de falta de professionalitat per tots cantons, tant per part de la fotògrafa (però crec que això és el típic cas que tots hem patit: necessites com sigui publicar el teu treball.....això és perdonable) i per part del periòdic, que és realment qui s'aprofita d'aquesta situació.

    No entenc el consell de la Sílvia Homedes, i no li retrec cap mala intenció, al contrari, però no va aconsellar bé a la fotògrafa, perquè si no, tots els fotògrafs podriem ésser-ho de forma gratuïta fotògrafs de Photography Social Vision, no??? (crec que no, per això crec que era un mal consell).

    Algú s'imagina a un editor de NG o Times acceptant feina gratuÏta o al contrari, produïnt-la així???? per aquest motiu, estic segur que com jo hi ha molta gent, que té idees, idees de bons reportages però no s'atreveix a dir-ho perquè, com encara no tens un nom en aquest món fotoperiodístic, no t'atreveixes a perdre l'oportunitat......

    És un peix que es mossega la cua, és "pan para hoy y....", treballar gratis no és treballar, no és professional i no és la via, sens dubte, no ho és. Però crec que per a aquest dominical tampoc sigui una sortida.

    Això sí.........m'agradaria saber quin dominical és, perquè.....sospito qui pot ser......i vaja.............seria una gran decepció, tot i que em quadra bastant.


    Salut,
    Isaac
    www.isaacfreijo.com

    ResponElimina
  46. Per cert, en el meu comentari anterior m'he descuidat dir el que em sembla més lamentable del cas de la Maria: que a l'AVUI no vulguessin pagar-li la seva feina (que no només són fotografies, si no també recerca, documentació i tractament del tema), però que els hi agradés el tema que ella habia treballat i s'el copiessin. Em sembla penós.

    ResponElimina
  47. Hugo. No voy a seguir polemizando con el tema. En mi revista / blog mando yo y publico mi trabajo, como y cuando quiero. El debate de cómo financiar los blogs es más que público y está sobre la mesa. Aqui no estamos hablando de blogs o páginas individuales. El tema a debate es otro.

    ResponElimina
  48. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  49. Com que sembla que el tema continua, torno a posar al servei del respetable la meva carta-tipus:
    http://www.fotosiqui.com/blog/?p=2597
    només has de fer copy-paste i envar-la als de l'AVUI o a qui sigui.
    De res.

    ResponElimina
  50. A aquestes alçades, alguns ja heu deduït a quin diari m’estava referint. Efectivament, es tracta del suplement dominical Presència del diari Avui. Si no he donat el nom fins ara és perquè no m'he posat en contacte amb ells per demanar-los la seva versió, tot i que tinc tots els emails que el director del dominical i la fotògrafa van intercanviar, on es pot confirmar clarament la versió de la fotògrafa.

    Tampoc no he divulgat el nom del mitjà ni del director del dominical perquè el que han fet, tot i ser reprobable, no és il·legal. Ja sabeu que no m'importa mullar-me en tots aquests assumptes d'abusos, però no voldria haver d'enfrontar-me jo sola a una denúncia per difamació o per anar contra l'honor d'un periodista o mitjà.

    Com que ni el Col·legi de Periodistes ni la Upifc han fet costat a aquesta fotògrafa per denunciar les males pràctiques de l’Avui, he preferit no barallar-m'hi sola, sinó utilitzar el cas per a reflexionar sobre el tema. M'encantaria que alguna entitat professional prengués part en tot això i denunciés l'abús. Crec que la Upifc ha culpabilitzat la fotògrafa per decidir regalar la feina quan el veritable culpable és el mitjà per proposar-li que ho fes i després rebentar-li el tema.

    Respecte a la Sílvia Omedes, estic convençuda que va aconsellar a la Maria amb la millor de les intencions, amb total empatia i respecte cap a la seva feina, i pensant en què era una llàstima que no pogués publicar el seu reportatge. Em consta que és una persona que es desviu per ajudar els fotògrafs. Per tant, no li retrec que li aconsellés de publicar-lo gratis i no m'agradaria que aquesta decisió puntual la perjudiqués.

    ResponElimina
  51. "Creo que la UPIFC ha culpabilizar a la fotógrafa para decidir regalar el trabajo cuando el verdadero culpable es el medio para proponerle que lo hiciera y después reventarle el tema"

    Eso es como si te violan y tu no opones resistencia para no sufrir más daños. Y encima el juez te dice que como no te has resistido, no es violación. En cualquier caso estás jodido.
    No sé si el símil es bueno o no, pero a mí es lo que me parece...

    ResponElimina
  52. Caldria saber si el cas de la Maria es aïllat o hi han més testimonis de casos similars. No estaria de més fer una recopil.lació de despropòsits.

    ResponElimina
  53. Felicitats per aquest post, Maria Rosa.
    Una vegada més, el teu blog es punt de referència, dins del nostre estimat mon de la fotògrafia.
    Jo també crec de debó, que Sílvia Omedes va aconsellar, amb la millor de les intencions a la Maria; no en tinc cap dubte.
    Ben afectuosament!

    ResponElimina
  54. He intentat marxar sense pagar del supermercat, però no em deixen. Fins i tot el mecànic vol cobrar quan només em canvia l'oli del cotxe... Vinga va home, que ja som grandets tots. Ni es publica sense cobrar, ENLLOC, ni es publica per preus ridículs:

    http://www.facebook.com/#!/note.php?note_id=491867774390

    ResponElimina
  55. santa innocència la de la fotògrafa! no anem bé si pretenem regalar reportatges, no va bé pel futur de la professió. Això no descarta que ha estat lamentable l'actitud del diari, tot i que amb els temps de crisi que corren i la cara dura que té el grup Hermes (comprant l'Avui i fent dues edicions amb pàgines idèntiques a El Punt enduent-se un doble benefici amb un sol sou d'un periodista) no sé si m'explico però porto una emprenyada...anem arreglats els fotoperiodistes!!

    ResponElimina
  56. La Upifc, que m’ha resolt més d’un problema, potser en aquest cas s’equivoca i
    el fet és denunciable, penso que en en situacions tan greus com aquesta millor és tenir més d’una opinió, com quan anem al metge amb una malaltia greu. Pel que diuen AVALOT és un sindicat que tracta els abusos a joves i gent que comença . Vaja, aquí el meu suggeriment.
    Salut i pau.

    Jaume

    ResponElimina
  57. Aquí un exemple del que un diari com l'Avui és capaç. És la denúncia pública que fa un blog d'una associació veïnal en que va detectar com el diari Avui no només es va apropiar d'unes fotografies, sense demanar permís i fins-hi tot que van aparèixer signades per un altre persona, si no que va apropiar-se d'una notícia sense esmentar en cap moment la font, que era precisament aquell bloc.
    Aquí la denúncia:

    http://salvemcanricart.blogspot.com/2009/11/avis-per-periodistes-i-altres-naufrags.html

    ResponElimina
  58. No sé com anirà L'AVUI sota l'òrbita de "El Punt" però si sé que un autor de prestigi com Espinàs va marxar del diari (abans dd'entrar a l'òrbita "El Punt") perquè no li pagaven.
    En el meu cas jo no donaria res gratis a l'AVUI , tampoc donaria UNA colaboració gratis a cap diari però possiblement si donaria una sèrie que signifiqués més de quatre setmanes de publicació a un preu reduït el primer i segonss l'èxit els altres. Hauria de ser un diari molt prestigiós i ho conisderaria com a despesa publicitària. Però vaja això em sembla impossible que passés avui per avui.

    ResponElimina
  59. Hola!
    No estoy del todo de acuerdo con tu punto de vista. El diario ofrece publicar sin pagar, pero no fue un encargo: el fotógrafo ofreció sus fotos (al menos eso entendí). El fotógrafo puede aceptar publicar o no, pero el diario fue totalmente sincero, nunca pretendió engañar a nadie (la sinceridad por sí misma no justifica nada, ya lo sé, pero sigo pensando que el diario actuó de buena fe y de manera transparente).
    Distinto hubiera sido si el diario le hubiera pedido el trabajo, claro está.

    Tampoco sería tan fatalista de decir que "las fotos gratis están condenando la fotografía de prensa". Para mí es más bien un complemento.

    Quiero aclarar que es sólo mi opinión, con la idea de contribuir a la discusión; no pretendo insultar o agredir.

    Saludos!

    ResponElimina
  60. En aquests cas la Maria no es "l'assassí" es la víctima, no ho me d'oblidar, perquè moltes vegades es mes fàcil carregar contra el mes feble que contra el diari o revista que pot ser una possible font de encàrrecs.

    Algú em pot explicar a què es dedica el colegi de periodistes? Pot ser es per desconeixement. però em dona la sensació de que es una mica inoperant i evita els conflictes.

    La UPIFC intenta defensar els nostres drets, però no se li poden demanar gaires responsabilitats quan nosaltres mateixos no som capaços de fer-ho. En tot cas, o tenen molts mitjans, o segurament estiguin sobregarregats de feina, perque els abusos en tema de fotografía son molts i molt variats.

    ResponElimina
  61. Quan la informació està prou ben contrastada, crec que és imprescindible publicar el nom de tots els implicats —el diari inclòs, és clar—. De fet, probablement, la veritat constitueix l'instrument més valuós que ens queda davant aquests abusos. Completament d'acord amb els meus col·legues: les fotos gratis són per ma mare, la tieta i els amics.

    
Moltes gràcies per la feina M. Rosa

    Rafael López-Monné

    ResponElimina
  62. La pràctica completament abusiva cap als fotògrafs professionals per part de la direcció del PUNT ja vé de molt lluny. Cal recordar que aquest diari va ser el primer de l'estat a donar càmeras de fotos als seus periodistes pq fessin la nostre feina.

    ResponElimina
  63. No només abusiva, també delictiva en quan a robatori directe de fotos.

    ResponElimina
  64. Al final no deja de ser el cuento de la lechera versión tres punto cero. Ordeño un reportaje, lo ofezco, gratis, de primeras porque si no María hubiera recogido los bártulos y bagajes para seguir ofreciéndolo por otros sitios; se publica en provincias, se adquiere fama, se trafica con ella... hasta la portada del NG o de NYT cobrando principescamente... hasta que se tropieza y se rompe el cántaro.

    Si no se cobra, no se ha cobrado, y encima qno quiere decir que luego se cobrará lo siguiente porque alguien se volverá a ofrecer gratis dando continuidad a la espiral infinitamente. Si no se cobra se es cómplice de quien no tiene intenciones de pagar.

    Me resulta curioso el ansia de publicar aunque sea gratis ahora que existen medios para difundir el curro por vias dignas. Otra cosa sería el aficionado que se la suda todo con tal de que su ego se fortifique mientras sus ingresos provienen de otros sitios. La parte coach manager de Olmedes también resulta sorprendente, realmente sorprendente, y de interés que comentara su perspectiva, por qué se supone de interés para un autor que regale su trabajo, si es que así se lo plantea, en vez de si no se cobra intentar manejar pereonalmente la difusión de la obra o la emergencia de su autora en este caso. La parte más limpia, pura, diáfana... está en el editor del Avui: nos interesa el repor para llenar-- debiera estar ya ímplicita la sospecha de que no es que guste lo que se ofrece sino que gusta que sea gratis-- pero no te pagamos, encima nos ofreces y dejas documentación para que con poco esfuerzo lo refritemos con peña de plantilla... ellos quisieran pagar pero no pueden planteárselo, es imposible si la peña no quiere cobrar.

    Career opportunities.

    Salud y saludos.

    ResponElimina
  65. És un fet lamentable. Si no hi han diners per comprar el reportatge (una cosa del tot comprensible) es podria arribar amb un acord per tal de cobrir la feina de la fotògrafa mitjançant un % dels beneficis que obtingui el diari de la venta, no? Son ganes daprofitar-se de l'il-lusió i les ganes dels qui començen.

    ResponElimina
  66. Es un poco triste todo esto yo me pongo en la piel tuya, soy fotógrafa de reportaje social y día a día lucho por mis archivos los novios no sabes que la imagen es del autor, pero me parece aún más lamentable que muchos fotógrafos hoy, los siguen regalando, el 50% de esos fotógrafos son fotógrafos ilegales.(y no puedes competir con ellos)
    uy ya me he desahogado.

    ResponElimina
  67. Vull aclarir que no vaig donar tota la documentació, només vaig enviar una petita selecció i un breu escrit per explicant de que anava el reportatge!!
    Maria

    ResponElimina
  68. que parli la pija de la Omedes.

    ResponElimina
  69. ¿Qué es un "fotógrago ilegal?

    ResponElimina
  70. Que un fotógrafo que esta empezando regale sus fotos desgraciadamente ya no me sorprende. Hay tantos que lo hacen. En el pecado va la condena.

    Que publicaciones intenten conseguir trabajos gratis ya tampoco me sorprende. Tanta gente regalando sus fotos y sus historias bien curradas tampoco es el mejor incentivo para que paguen así que siempre habrá quien intente aprovecharse.

    De esta historia lo que de verdad me sorprende es que alguien que se dedica a a aconsejar a fotógrafos que están comenzando recomiende publicar gratis, "ya que la cosa no esta fácil". Precisamente si ningún fotógrafo diera su trabajo gratis quizás la cosa estaría un poquito mejor.

    Saludos

    ResponElimina
  71. Anònim, si adjudiques certs calificatius a algú, el menys que pots fer és donar la cara. Aconsellar (que és el que ha de fer la Sílvia donat que molta gent li demana consell) implica el risc d'equivocar-se i, si així ha estat, doncs bé, tampoc s'acaba el món, al cap i a la fi els dolents aquí són els del diari i ningú més, no ho oblidem. Quan demanem consell, pensem en buscar suport, que pot resultar encertat O NO, no en buscar un cap de turc per si no ho fem bé (o al menys així hauria de ser).
    Mazlov, un 'fotógrafo ilegal' es un ser que realiza tareas como profesional, es decir cobrando (lo cual no tiene nada que ver con la calidad del trabajo que en estos casos suele ser baja) sin pasar por el tubo impositivo como hacen los demás, lo cual le permite reventar precios y fastidiar todos, más teniendo en cuenta que habitualmente se trata de alguien que no vive de ésto.

    ResponElimina
  72. Que parli la pija de la Omedes
    Que parli la redactora que no va contrastar totes les fonts
    I sobretot
    Que parli qui mai hagi treballat de franc.

    País

    ResponElimina
  73. Desde luego la actitud del diario es inmoral pero las respuestas dadas por la señora Omedes(a quien no conozco y por lo tanto le hago una crítica puntual, la labor de photographic social vision me parece magnifica) y por el sindicato Upifc son ambas irresponsables. Si alguien que supuestamente se preocupa por la fotografía documental te responde que publiques aunque sea gratis vamos muy mal y si un sindicato que debe defender los derechos de sus miembros y de la profesión responde de esta manera la cosa no mejora, por cierto hay muchas formas de defender una profesión a parte de la denuncia en un juzgado. Uno de ellos podría ser la denuncia en un medio de comunicación o realización de cursos o talleres sobre como actuar ante los abusos. Los jovenes aprendemos de los que ya estan en la profesión y cuando empiezas vas muy perdido y una ayuda de este tipo no viene nunca mal y aquí hablo por mí.
    A mi una vez me sucedió algo parecido con otro diario y cuando me quede mirando al editor que me lo dijo con cara de póker su respuesta fue “si total ya lo has rentabilizado.” Cuando le pregunté como lo he rentabilizado sino lo he publicado el me respondió que el trabajo ya estaba hecho y por lo tanto el gasto que conllevo ya había pasado. Después de esa conversación jamás volví siquiera a mandarle un mail.
    Creo que María ha aprendido la lección y no creo que vuelva ha pensarse una propuesta como esta.
    Ahora si como dice Paco Elvira el reportaje es bueno tiene dos opciones o quedarse llorando en casa o presentárselo a más gente desde medios nacionales, a medios extranjeros, becas, concursos, premios …
    Las cosas estan como estan y hay que aprender a buscar las mejores opciones e ignorar las que no son adecuadas.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!