8 de des. 2010

Una portada estel·lar per ‘Descobrir Catalunya’


Quan el 4 de novembre, el fotògraf Jordi Bas, el director d’art del Descobrir Nil Solà (qui, per cert, també és un gran il·lustrador) i jo vam quedar per fer la foto de portada del número de desembre, ja dúiem en ment fotografiar una cabana de pedra seca per il·lustrar el número dedicat a les Garrigues, una comarca que en principi ens semblava “difícil” per una portada (després ens adonaríem del contrari). Per què créiem que era “difícil”? Doncs perquè no és d’aquells territoris humits, dominats per una vegetació espessa i amable, visualment agraïts, sinó que és una terra de conreus de secà, feréstega i amb poca aigua, on la pedra en sec n’és la reina. Havíem, doncs, de buscar els valors afegits d’aquella terra aparentment inhòspita. I els vam trobar: uns horitzons amplíssims on contemplar-hi postes de sol espectaculars i un cel tan net i transparent que de nit s’omple de milions d’estrelles. Si voleu saber com ho vam descobrir, seguiu llegint, sisplau.

Com us deia, el dijous 4 de novembre ens vam trobar el Jordi, el Nil i jo a la Masia Salat, un restaurant de carretera prop de les Borges Blanques. Allí, el Jordi Bas (el fotògraf a qui havia encarregat el reportatge fotogràfic de tot el dossier central de les Garrigues), mapa en mà, ens va assenyalar quines eren les cabanes de pedra seca més boniques que podríem fotografiar que havia descobert després d’un mes de fer fotos per tota la comarca, i vam triar-ne la primera, enmig d’un camp d’oliveres a prop del poble de la Floresta.

La cabana protagonista d'aquesta història. Foto: Maria Rosa Vila.
La primera cabana estava sota un pi, l'arbre més alt de la imatge. Després ens vam adonar que la majoria de cabanes també estaven al costat de pins. Foto: Maria Rosa Vila.

Les oliveres tenien les branques ben plenes d'olives, encara de color groc i vermell. Foto: Maria Rosa Vila

Com que per arribar-hi calia anar per camins sense asfaltar, vam deixar aparcat el meu cotxe davant la masia Salat i vam pujar els tres al 4 x 4 del Jordi.

Dins el cotxe del Jordi Bas, fotografiant el paisatge. Foto: Maria Rosa Vila.

Quan vam arribar a la primera cabana, vam comprovar que la llum era prou bona com per fer les primeres fotos des de diferents perspectives.

El Jordi Bas carrega amb la càmera i el trípode buscant la millor perspectiva de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Com que no vam recordar-nos de portar-hi una escala, al Jordi se li va acudir pujar al sostre del seu tot terreny per fer-hi algunes fotos des d’un punt de vista més elevat. La idea era aconseguir fotografiar amb claredat les roderes que havia deixat el cotxe com a caminet que conduís la vista cap a la cabana.

Als cotxes també s'els anoma "utilitaris", precisament perquè són molts útils, fins i tot quan no tens una escala a prop. Foto: Maria Rosa Vila.

Després d’unes quantes fotos, vam decidir agafar de nou el cotxe i visitar un parell més de cabanes, però no acabaven de convèncer-nos, fins que vam arribar a la de Cal Quintillà, prop de les Borges Blanques, una magnífica cabana de volta de dos pisos.

Algunes cabanes estan senyalitzades amb cartells com aquest. Foto: Maria Rosa Vila.

La majoria de les cabanes de les Garrigues es van construir mitjançant la tècnica ancestral de la pedra en sec al segle XIX per aixoplugar els pagesos i els animals de tir, ja que són calentes a l’hivern i fresques a l’estiu. Com a curiositat, el 82% de les que hi ha a les Garrigues són de volta, és a dir, tenen el sostre en forma d’arc de mig punt.

Aquesta cabana té, a més, un pati al davant amb el terra enrejolat. Foto: Maria Rosa Vila.

Allí vam trobar-nos amb el propietari d’aquelles terres, l’Antonio Quintillà, qui molt amablement ens va mostrar la cabana per dins.

L'Antonio Quintillà ens va ensenyar com de gran era la clau que obre la porta de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Els gairebé 5 metres d’alçària de la construcció permetien disposar d’un altell (avui només n’hi queden les bigues) i un finestró. A més, la cabana té llar de foc, armaris encastats i una gran pica de pedra. Tot un luxe!

Tot i que la imatge està lleugerament trepidada (la vaig fer a pols), a la foto podeu veure clarament la volta de canó. Foto: Maria Rosa Vila.

Mentre el Jordi feia fotos, l'Antonio Quintillà ens va explicar un munt d'històries sobre la seva terra. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi Bas va disparar un munt de fotos de Cal Quintillà des de diferents perspectives. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de fotografiar els exteriors de Cal Quintillà, ja havia arribat l’hora de dinar, així que vam tornat a la masia Salat, el nostre campament base, a gaudir d’un menú boníssim a molt bon preu. Mentre dinàvem, vam pensar que potser podríem provar de fer un altre tipus de foto per la portada. El Nil i jo recordàvem haver vist una imatge d’un penya-segat espectacular que el Jordi havia fotografiat pel reportatge del dossier central, així que per la tarda vam tornar a consultar el mapa per veure com anar a la nostra propera parada: la serra de Matalescabres, entre els municipis de Bovera i la Granadella, una zona de turons i pendents pronunciats.

El mapa del Jordi Bas estava ple d'anotacions i fletxetes, després de tot un mes donant voltes per les Garrigues per fer el reportatge fotogràfic del dossier central de desembre. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de quilòmetres i quilòmetres pujant i baixant per carreteres sinuoses, i amb un mareig de mil dimonis, deu minuts abans de la posta de sol vam arribar al barranc que el Jordi havia fotografiat dies abans pel nostre reportatge, un precipici vertical de desenes de metres. De seguida vaig entendre per què li deien Matalescabres...

Les vistes des de Matalescabres eren impressionants. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi i el Nil es van col·locar ben arran el precipici. Foto: Maria Rosa Vila.

Aprofitant aquella hora meravellosa en què tot adquireix una pàtina ambre, vam cercar el millor enquadrament per fer-hi la foto.

El Nil comprova que l'enquadrament funcioni com a possible foto de portada. Foto: Maria Rosa Vila.

Però a la imatge hi faltava algun element que donés la dimensió exacta del paisatge, així que el Jordi i el Nil em van demanar que fes de model i m’assagués a la vora del precipici. Menys mal que no tinc vertigen...

Perquè una foto funcioni per la portada ha de ser molt neta, tenir pocs elements i suficient aire perquè hi càpiguen la capçalera, títols, subtítols, etc. etc. Aquesta funcionava. Foto: Jordi Bas.

Deu minuts després, just quan vam acabar de fer la darrera foto, el sol es va pondre darrera el turó que teníem al davant. Va ser espectacular!

De tornada a les Borges Blanques, vam decidir provar de fer la foto de la primera cabana, però de nit, amb el cel estrellat al damunt. Intuïem que amb la poca contaminació lumínica dels voltants, podríem veure un cel increïble. I no ens equivocàvem...

Ja era negra nit quan vam recollir el meu cotxe que encara estava aparcat a la masia Salat i ens vam dirigir cap a la primera cabana. Allà, a les fosques, enmig d’un camp d’oliveres apartat de la civilització, amb l’única companyia d’algun conill atrevit (n’hi ha a dotzenes, segons els pagesos, són una veritable plaga) i amb un fred que pelava, el Jordi va tornar a pujar al sostre del seu cotxe per fer-hi la foto, però la imatge resultant no ens funcionava.

Aquí el Jordi torna a estar damunt el sostre del seu útil tot terreny. Foto: Maria Rosa Vila.

Ràpidament vam canviar d'estratègia. Com que volíem aconseguir que la cabana sortís il·luminada sota un cel farcit d’estrelles, vam fer el següent:
  • Vam aparcar el meu cotxe entre dues oliveres a uns deu metres davant de la cabana per il·luminar-la frontalment amb els llums del vehicle.
  • El cotxe del Jordi el vam col·locar al mateix lloc que al matí, a l’esquerra de la cabana i a uns 50 metres, per il·luminar-la des de lluny.
  • Amb dues llanternes (una del Jordi i una altra meva), vam “pintar” amb llums els arbres dels voltants i el taulat de la cabana.

El Jordi va calcular que necessitaríem una exposició de 4 minuts. Vam decidir que el Nil s’encarregaria de donar-li a l’obturador i, amb el mòbil, cronometraria el temps que el Jordi i jo hauríem de pintar els arbres i la casa amb les llanternes.

Durant quasi una hora, vam fer-hi diverses proves, intentant aconseguir la foto bona. Però hi havia uns quants detalls que calia polir. Al principi vam haver de canviar els llums curts dels vehicles pels de posició perquè la llum que hi projectaven era massa intensa i la imatge de la cabana sortia cremada. També vam haver de repetir unes quantes fotos més perquè el rastre de la meva llanterna va quedar imprès a les imatges per culpa d’haver enfocat el feix de llum cap a l’objectiu de la càmera. Però mica en mica vam anar corregint tots aquests detalls fins que, cap a les 9 del vespre, vam aconseguir la foto perfecta. Us prometo que l’emoció que vam sentir els tres en aquell moment va ser immensa!

Dies després, quan el Nil ja havia dissenyat la portada amb la foto del cel estrellat, se’ns va acudir donar-li el toc final. Vaig enviar-li un email a l’amic Jordi Busqué, que a més d'excel·lent fotògraf és astrofísic, i li vaig demanar si podia indicar-me el nom d’alguna estrella que aparegués a la imatge. I em va assenyalar l’estrella polar, que pràcticament es trobava al damunt de la cabana, així que el Nil la va marcar a la portada i va afegir-hi el nom i una fletxeta.

I aquest és el resultat final! No creieu que és una imatge estel·lar que sembla arrencada d’un pessebre, molt adient per un número de desembre?



Des d’aquí vull donar-li de nou les gràcies al Jordi Busqué per haver-nos ajudat a trobar l’estrella polar de la foto. Com explicava en un altre post, les portades del Descobrir són una feina en equip!

22 comentaris:

  1. El Descobrir tindria per fer un llibre amb històries curioses que s'amaguen darrera les fotos que fem. Aquí deixo la idea.

    ResponElimina
  2. Com m'agraden aquestes entrades! La idea que apunta Rafa més amunt no es pas dolenta, no...

    ResponElimina
  3. Molt interessant la història, Maria Rosa. Va ser divertit trobar alguna estrella coneguda a la imatge. De tantes com se'n veuen al principi em va costar orientar-me.

    Espero que els alcaldes dels municipis de Les Garrigues considerin els cels estrellats, lliures de contaminació lumínica, com un bé d'interès turístic.

    Aprofito per predicar a favor de l'us de sistemes d'enllumenat públic respectuosos amb el cel nocturn. El millor de tot és que aplicant aquests sistemes s'estalvien calers tot i mantenir la llum als pobles. Simplement es tracta de dirigir-la cap a terra.

    ResponElimina
  4. Un relat que em recorda les llargues jornades fotogràfiques pasades a la recerca d'una imatge d'una área en concret.

    Está bé el fet que l'editorial s'impliqui encara que sigui puntualment en la realització d'alguna de les imatges del reportatge. Així copsa també les dificultats amb que ens trobem els fotògrafs en el nostre treball en el camp. Una altra cosa és que és difícil aconseguir una fotografia de portada en un sòl dia.

    Una cosa similar la varem fer amb la revista Integral fa bastants anys: en aquell cas la directora d'art, cansada de les aburrides fotos d'agencia fotogràfica, portaba una model i jo l'havia d'incloure en un paisatge determinat que haviem escollit en relació a algun tema de la revista. Va ser interessant, fins que els comptables de la revista varen decidir que era més econòmic comprar la foto d'agencia...

    Un comentari tècnic: la fotografia final no pot ser a quatre minuts d'exposició tal i com deixa entendre el text. A partir de 30 -60 seg els estels ja surten moguts pel moviment rotacional de la Terra i en aquesta imatge semblen ben quietes. Amb 4 minuts serien ratlletes. Això el Frikosal o el Busqué, experts mundials en aquest temes ens ho poden aclarir. O l'amic Jordi Bas que n'es l'autor, es clar!

    ResponElimina
  5. Des de que llegeixo el teu blog, la revista Descobrir s'ha tornat mès interessant per a mi. Aquestas històrias amb que les acompanyes li afageixen molt bona informació privilegiada.
    Salut y gràcies per permetre'm gaudir de las teves experiències.

    ResponElimina
  6. Començarà a ser un clàssic això de trobar "la foto" a l'últim moment! En el cas del Vallespir no hi sortien les estrelles, però sembla que, en algun lloc, s'haguéssin alineat perquè ens aparegués el cotxe vermell, eh!
    Enhorabona per la portada. Espectacular!

    ResponElimina
  7. L'enhorabona per la feina feta!

    ResponElimina
  8. Maria Rosa, les teues entrades podran configurar al final un manual de solucions a fotografies "impossibles", però sobretot és important l'esperit que transmet de què darrere d'una foto sempre hi ha una idea que, més que predeterminada, s'hi va concretant en la mateixa mida que s'hi realitza la fotografia.

    ResponElimina
  9. Si, va ser divertit anar "perseguint" moments durant un dia de punta a punta de la comarca (amb mareig inclòs de la Maria Rosa - això no va ser divertit, eh?). De fet, la foto de la cabana amb els estels ja la teníem al cap: en vaig fer alguna de la mateixa cabana, també amb estels però amb llum de lluna (amb menys estels, es clar) però que no anava bé per la portada. La podeu veure a doble pàgina al Descobrir (no sigueu rancis i compreu la revista, co......).

    Tal com diu la Maria Rosa, la foto està feta a 4 min (235, 240 i 241 segons en tres fotos que vam fer a 800 ISO i f/8). Si no surten "ratlletes" és per usar un angular (18 mm, full frame) i per estar encarada cap al nord, on menys es "mouen" els estels.

    Salut a tots!!

    Jordi Bas

    ResponElimina
  10. L enhorabona, és un reportatge excel-lent , mare de Déu, quines fotografies tant bones .
    salutacions

    ResponElimina
  11. Hola: Per mitjà de la meva filla Mercè, he rebut
    per e-mail un petit reportatge fotogràfic de les
    cabanes de pedra seca de les Garrigues de Mª Rosa Vila. He tingut la sort de poder visitar
    aquesta comarca tan interessant. Com admirador
    enverinat de la Pedra Seca tot el que es faci
    per el coneixement d'aquest Patrimoni es important.

    Us felicita cordialment Joan Gost/President
    Associació Pedra i Paisatge/St.Sadurní d'Anoia

    ResponElimina
  12. Esplèndid i apassionant relat de com es va fer la portada, Maria Rosa. Tinc molts llibres a la meva biblioteca de un col•lecció americana que descriu a fons diferents especialitats fotogràfiques: viatges, moda, esports, arquitectura…que em varem ajudar moltíssim. Les teves explicacions no desmereixen en absolut d’aquests llibres que, molts cops, parlen de produccions fetes amb molts mes mitjans.
    Felicitats!

    ResponElimina
  13. M'encanten els relats de com feu les fotos. enveja sana !!
    Moltes felicitats !!

    ResponElimina
  14. A mi em fascinen les construccions en pedra seca, especialment els marges, cabanes, corrals, el que a Hosca en diuen "parideras".. I a més, estrelles, qué més vols ?

    ResponElimina
  15. Rafa, com bé intueixes, a la revista tenim un munt d'anècdotes, moltes divertides i emocionants. Seria genial poder recollir-les en un llibre.

    Jordi, quanta raó tens en reivindicar que el cel se'l consideri també un bé d'interès turístic. A la foto final no es veu, però mentre la fèiem, sobre els nostres caps podíem veure la Via Làctia, un espectacle absolutament corprenedor.

    Oriol Alamany, celebro trobar-te per aquí. Si, tens raó en què és difícil aconseguir una fotografia de portada en un sòl dia, però no impossible. Prova d'això és que en els darrers números del Descobrir n'hem aconseguit unes quantes. Però per això ha calgut que prèviament el fotògraf s'hagi patejat abans tota la regió o comarca fent el reportatge fotogràfic perquè nosaltres puguem veure quins són els llocs que millor encaixen en la nostra idea de portada.

    Francesc, la teva apreciació és ben certa: darrere d'una foto de portada sempre hi ha una idea que, més que predeterminada, s'hi va concretant a mesura que es realitza la fotografia.

    Jordi, pel Nil i per mi va ser un plaer compartir amb tú un dia de feina, que a més va ser molt emocionant. Gràcies també per explicar els paràmetres tècnics de la foto i aclarir per què els estels no surten en forma de ratlleta, tal i com apuntava l'Oriol.

    Paco, t'asseguro que els nostres mitjans són mooolt limitats, però intentem suplir-los amb imaginació, molta il·lusió, entusiasme i ganes de fer les coses ben fetes.

    A tots, i a Martin Gallego, Cata, Oriol Clavera, Ignasi Revés, Mai, Joan Gost, David i Frikosal, moltes gràcies pels vostres comentaris.

    ResponElimina
  16. Felicitats, Maria Rosa!. Els teus comentaris de "com s´ha fet la coberta" son genials!. Es nota moltíssim que us agrada, i molt, la feina...Per no dir escapar-vos de la redacció a la reçerca d'aventures!

    ResponElimina
  17. Gràcies Rafa! Si, tens raó. Realment aquesta feina ens agrada moltíssim i per això no ens importa, en dies com aquest, treballar 14 hores seguides simplement pel plaer de fer les coses ben fetes i intentar emocionar els lectors amb les millors fotos tant i com ens emocionem nosaltres.

    ResponElimina
  18. Felicitats Maria Rosa per aquestes cròniques fotogràfiques. Són apassionants, enriquidores i molt formatives per a tots els que ens agrada la fotografia. Segur que tens molts més fans/lectors/seguidors dels que et penses. Jo, per exemple, no m'he animat a escriure fins ara.

    ResponElimina
  19. Maria Rosa , amb entrades com aquesta aconsegueixes encara mes fidelitzar la gent amb el teu blog i la revista Descobrir . Gaudeixo molt llegint las teves explicacions i " aventures " per aconseguir la foto perfecta . Una salutació Maria Rosa.

    ResponElimina
  20. Xavi i Àngel, mil gràcies pels vostres amables comentaris. Són un gran al·licient!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  21. isabel marquès18/12/10 10:15

    una portada espectacular! m'encanta! el procés de 'pintar' amb la llanterna és realment màgic.

    enhorabona!

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies per visitar la nostra comarca, espero que en tingueu un bon record d'un lloc tan aspre i sec com son Les Garrigues i que us hagueu trobat com a casa.
    Salut, i bon oli!

    Un garriguenc

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!