13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.

18 comentaris:

  1. Todo está en venta hace mucho tiempo, y ya se comercia con esas imágenes en otros ámbitos, asi que ¿ por que no hacerlo en una galeria de arte donde un rico excentrico la comprara?
    Una amiga me decia hace tiempo que el arte a veces tiene poco que ver con el mercado del arte.
    No soy religioso pero acuño la frase:" por sus actos los conocereis".
    Alla cada uno con su conciencia.

    ResponElimina
  2. Yo creo que el fotoperiodismo existe para dar a conocer lo que pasa en el mundo, ya sea una lapidación o un banquete de bodas del rey de dónde sea. Por lo tanto, tal y como está la prensa escrita, que cada día tira más de agencias y, salvo contadas excepciones, pasa de los reportajes fotográficos, cuantos más canales de difusión haya, mejor.
    Si uno de esos canales es una galería comercial pues muy bien. No estás obligado a comprar, pero sí tienes derecho a estar informado. ¿Es ético? La ética es la línea que separa la vergüenza del atrevimiento. ¿Quién nos dice que la persona que compre esas fotos no las va a utilizar para difundir la tragedía entre sus seres queridos? Mientras una persona que desconozca un tema tome consciencia de lo que ese tema afecta al mundo, el fotoperiodismo estará siendo útil.

    Un saludo.

    ResponElimina
  3. La línia divisòria entre allò ètic i allò que no ho és resulta, de vegades, molt subtil i difuminada. Crec que entre les pintures de Botero i les fotos d'Abu Ghraib hi ha la diferència de la realitat adherida, però això no vol dir que hi haja una diferència de sentit (o, millor, d'interpretació). Però recorde que quan vaig veure per primera vegada aquelles fotos, la primera sensació que vaig tindre era la de què s'hi semblaven més a una performance o una instal·lació artística que a unes fotos documentals, i en canvi se li donava més credibilitat que a una foto d'un fotoperiodista. Si les fotos aquelles, en compte de difondre's per internet s'haguesen exposat en una galeria, dubteu si no haurien estat adquirides per un col·leccionista d'art?

    ResponElimina
  4. Javier Arcenillas13/12/10 12:46

    Desde que llevo haciendo fotos siempre he visto War Photo en Galerias, sobre todo en NY, en el año 96 pude adquirir alguna las imagenes talisman a precio bastante económico y sin mayores problemas.
    Salgado vende workers en 30x40 a algo mas de 5000€ y es de lo más caro a ese tamaño.
    El Sr leroy Tiene en su casa 4 imagenes de un tal Don Mc Cullin que adquirió a un tasador de Arte que ofrecia sus imagenes para poder producir un libro de paisajes. ( lo dijo en la revista PHOTO )


    Imagenes adquiridas, o cambiadas en algún caso pero todas ellas de una Galería en las fechas de obtención ( mas o menos el año no recuerdo)

    Sebastiao Salgado _ Amazonas ( su empresa) en Paris 1999 (Sim Terra)
    Cristina Garcia Rodero_Juana Aizpuru 2001
    ( Refugiados Kosovares)
    Guy le Querrec_ Oxtrean de Montreal 1996
    ( Kosovo)
    James Natchway_Juls Costa de NY 2000
    (Hutu Mutilado) Las fotos del Libro INFERNO estaban a la venta en una famosa galeria de NY que no recuerdo ahora, las ví hace 4 años.
    William Eugene Smith_NYmacintoch Lover 1996
    ( Baño de tomoko)Esta cerró por la crisis.
    Algunas de estas galerias disponen desde el año 86 un basto catalogo de compra de obra para coleccionistas. Uno de los mayores por lo que contaba en una entrevista se llama Martin Scorsese y Robert de Niro, quienes tienen gran parte de las imagenes de Weegue y Larry Burrows respectivamente.
    En el caso del sr De Niro las compró durante el rodaje de la pelicula El Cazador, hace poco puso en subasta 3 de ellas para la asoc de victimas de la guerra o algo así por eso lo sé.
    Por ello no entiendo muy bien la cuestión ya que no es nueva.
    Además después de ver a dos tipos apaleandose o un fusilamiento en unos cuadros firmados por goya....... de que nos vamos a escandalizar?????
    Por cierto, desde hace muchos años una Agencia llamada Magnum Vende su obra para particulares.
    Un saludo

    ResponElimina
  5. Crec que Javier Arcenillas ho explica a la perfecció.

    ResponElimina
  6. Javier Arcenillas, malgrat els antecedents que exposes, crec que el fet que la fotografia de denúncia estigui a les galeries d’art és un fenomen relativament recent. Partint d’aquesta premissa, considero que una fotografia que mostra la desgràcia i el patiment dels éssers humans no està pensada per ser penjada d'una paret com a obra d'art. Aquestes imatges van ser pensades per a denunciar, mobilitzar i remoure consciències respecte una determinada situació, amb l’objectiu de ser publicades en un mitjà de comunicació el més massiu possible. No són obres d’art i, per tant, el seu lloc no hauria de ser una galeria. Com diu el Pepe Baeza en moltes ocasions, la qüestió fonamental de l'art són els seus circuits, com es consumeix i com es distribueix. En general, els circuits de l'art són minoritaris i elitistes (com més exclusiva sigui una obra, més valor adquirirà), i el fotoperiodisme, com a instrument per a donar testimoni d'uns fets, és un gènere que té com a objectiu la difusió massiva, diferent al de les obres d’art. Per tant, el mercat de l'art, tal com està estructurat, no pot complir amb aquest objectiu en absolut. Vendre fotos de denúncia com a obres d’art em sembla delirant, una perversió del sistema.

    ResponElimina
  7. Responent a la pregunta del títol, per resoldre qüestions ètiques crec que és un bon criteri el preguntar-se "fa mal a algú?" I jo crec que no és gens difícil d'imaginar un cas en que faci mal. Per tant en general no serà ètic. Ara, pot donar-se el cas en que les persones fotografiades hi estiguin d'acord i ho acceptin. En aquests casos sí serà ètic. Pero penso que seràn casos excepcionals, ja que la funció del fotoperiodisme és una altra.

    ResponElimina
  8. este Javier Arcenillas no es el mismo que manipuló supuestamente una imagen para ganar un premio?

    ResponElimina
  9. Javier Arcenillas14/12/10 20:05

    Si, jajaja, soy yo. Pero... Nadie es perfecto verdad?

    ResponElimina
  10. Que se comercia con la fotografia y el arte esta claro . Pero cuanta gente que compra fotografia de conflictos belicos no lo hace por puro snobismo y no para hacer una denuncia social ?

    ResponElimina
  11. Gràcies Martia Rosa per un "post" molt interesant, no tan sols per la questió moral que planteja; també per explicar el fet de que, ara mateix, sembla ser que la venda d´imatges a les galeries d´art és una de les sortides per fer viables projectes documentals.
    L´ironia es que els mitjans de comunicació cada vegada tenen menys interès pels treballs documents, amb la qualcosa els documentalistes es veuen obligats a trobar altres formes de difusió i financiació. La venda a les galeries,
    tal com indica Javier, no es nova a els EE.UU., però si relativament recent al nostre pais. De fet, encara es difícil trobar col.leccionistes d´imatges -"documentals" o "artístiques"- a Espanya. Jo, personalment, no tinc cap col.lega que m´hagui explicat que ha pagat uns bons euros per una còpia d´una foto, tan se val que sigui d´un "consagrat" o d´un "nou valor emergent", com diuen els que es bellugen a aquest mercat.

    ResponElimina
  12. Acabo de llegir que Descubrir Catalunya fa una expo al Palau Robert:

    http://barcelonaphotobloggers.org/2010/12/14/exposicio-el-pais-de-les-emocions/

    Fareu alguna "visita guiada"? Sería molt interesant!
    Salutacions!

    ResponElimina
  13. PETER GRIFFIN15/12/10 14:50

    Para ese anónimo con tan buenas intenciones y que tan bien han cortado.

    Zas... en toda la boca!!!!!!!!
    JAJAJAJA

    ResponElimina
  14. Enhorabona Maria Rosa per fomentar debats d'allò més interessants.
    Vendre/comprar obra documental és lícit i lògic. La denúncia no està renyida amb l'art, més aviat lo contrari.
    Amb el temps una foto d'actualitat agafa un caire artístic tot i que no fós aquest el llenguatge buscat en el moment d'obtenirla. Llavors també hi ha el documentalisme artístic. Bé no sé quin seria el nom exacte però és fotografia artística que documenta o fotografia documental explicada amb un llenguatge més artístic, em vé al cap l'Alec Soth
    El problema només existeix si anem a l'extrem d'imatges sòrdides, llavors ens trobem atrapats en dilemes ètics. Potser el pas del temps farà que aquestes imatges més dures perdin la crueltat del moment i esdevinguin imatges que testimoniin un temps passat en un indret concret. Si algú avui dia fes les fotografies que feia Weegee no serien massa diferents que les de la lapidació que ens mostres.

    Si evitem les imatges dures ens situem en una postura còmode però si assumim que tot pot ser exposat i/o venut ens exposem al sadisme i la provocació malentesa.

    Molt difícil de resoldre penso jo.

    ResponElimina
  15. Un bloc interessant . Me l'apunto.

    ResponElimina
  16. Creec que a vegades pot ser mes ètic en una galería que en algún mitja de comunicació en concret.

    ResponElimina
  17. Ha d’haver-hi un estil, un discurs, que la majoria de fotoperiodistes no tenen. Es fan fotografies d’una qualitat excel.lent com poden ser aquestes del World Press, que a mi personalment no m’interessen gens, però en sé reconèixer la vàlua.
    A moltes d’aquestes fotografies se’ls podria intercambiar el nom de l’autor i la majoria ni ho advertiria. En canvi (ens agradin o no), en un Duane Michals, Jeff Wall, o Thomas Demand per posar només tres exemples, advertiriem la seva autoria a l’instant. Potser, és més “fácil” tenir o reconèixer un estil en pintura ( tots sabem veure un Schnnabel, un Plensa, o un Barceló) i costaria més, qui no estigui acostumat, diferenciar un Thiel, d’un Busrtinsky, o d’un Gursky. Potser les dimensions de les imatges d’aquests darrers juga un paper fonamental, i si, potser de vegades massa, però això ja seria un altre tema de debat. En definitiva com defenia Michals No intentis mai ser artista. Senzillament fes el teu treball y si el teu treball es autèntic es convertirà en art”.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!