21 de nov. 2010

Què diu la llei sobre els drets d’imatge de les persones que surten en una foto

Foto del Santiago Garcés apareguda al número 5 de la revista Ojo de Pez.

Com vam veure en el post anterior, els fotògrafs ens trobem moltes vegades amb el dubte de si cal demanar permís a la gent que fotografiem en un espai públic, o si podem reproduir o publicar fotos de persones a qui no els hem demanat expressament el seu consentiment. La millor manera de sortir de dubtes i saber quins són els nostres límits és veient què diu la llei al respecte.

Pels que tingueu temps i ganes, us recomano que llegiu la Llei Orgànica 1 / 1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge. Aquesta llei i l’article 18.1 de la Constitució espanyola especifiquen que tota persona té el dret fonamental de preservar la seva imatge i intimitat.

Resumint molt, la llei intenta evitar que la imatge de persones anònimes sense projecció pública sigui captada de manera reconeixible, reproduïda o publicada sense el seu consentiment (article 7.5), facultat que només l’interessat pot exercir. Per tant, tècnicament SEMPRE hauríem de demanar autorització a la persona que està davant el nostre objectiu (és a dir, durant la captació de la foto), però també quan volguéssim reproduir-la o publicar-la. Si no ho fem, estem violant el seu dret a la imatge i cometent una infracció. Com que la captació, reproducció i publicació són tres actes diferents, pot ser que una persona ens autoritzi a fer-li la foto, però no a reproduir-la o publicar-la. Per tant, cal demanar-li autorització per les tres coses.

Com que el dret a la imatge entra moltes vegades en conflicte o contradicció amb els drets a la informació i la llibertat d’expressió (reconeguts també per la Constitució), la llei contempla algunes excepcions (article 8.2) que alleugen en part el problema als fotògrafs. Segons la llei, es poden fotografiar, reproduir o publicar sense permís explícit imatges de:

  • Persones que exerceixen càrrecs públics o una professió de notorietat amb projecció pública, quan la seva imatge es capturada en un acte públic o en llocs oberts al públic amb finalitat informativa. Altres usos, com els publicitaris i comercials, requeriran sempre el seu consentiment.
  • Persones que apareixen de manera accessòria en una foto sobre un succés o esdeveniment públic d’actualitat.

Aquest darrer punt és molt important, ja que segons la llei, prevaleix el dret a la informació d’actualitat per damunt el dret a la imatge quan aquesta es capta amb finalitats informatives. Tot i així, segons l’advocat especialitzat en drets d’imatge Enric Enrich, no totes les fotos d’actualitat o informatives es poden publicar sempre sense el consentiment exprés de les persones accessòries que hi poden aparèixer. Veiem-ne un exemple.

Imaginem per un moment que som al Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona i que realitzem la foto que il·lustra aquest post. A la imatge hi apareixen moltes persones a les quals evidentment no hem pogut demanar permís. Si la foto surt al dia següent en qualsevol diari, en tractar-se d’un fet noticiós i d’actualitat no hi haurà cap problema en què la publiquem sense el consentiment explícit de cadascuna de les persones que hi apareixen. En canvi, si decidíssim publicar-la un any més tard en una revista com Ojo de Pez en un reportatge atemporal (com va passar amb aquesta imatge) sí que hauríem de tenir l’autorització expressa de les persones que hi surten, ja que la justificació d’informació d’actualitat ja no existiria i alguna de les persones de la foto podria sentir-se perjudicada.

Per tant, en casos com aquest, Enrich recomana demanar sempre permís per escrit (no cal que sigui un contracte, pot ser un document signat o model release), però, si això no és possible, el fotògraf haurà de valorar en cada cas el risc que pot comportar publicar una foto sense el consentiment de les persones que hi apareixen. Quantes possibilitats hi ha que algun dels fotografiats se n’assabenti? I que ens denunciï? En funció de si el risc és alt o baix, el fotògraf haurà de decidir si publica la imatge o no, o si prefereix, per exemple, pixelar-ne les cares, ja que, segons Enrich, la infracció només es comet quan es pot identificar a una persona. Si no s’identifica, no hi ha infracció. Així doncs, el Santiago Garcés, el fotògraf de la foto de dalt, va decidir arriscar-se i publicar-la.

I què passa si algú ens denuncia? Doncs que la persona afectada pot demanar-nos una indemnització i que retirem de la circul·lació la foto en qüestió. Determinar quan es comet una infracció no és gens fàcil, ja que el judge ha de decidir quin dret ha de prevaldre, si el dret a la informació o el dret a la intimitat, i s’ha d’estudiar cas per cas. La Llei Orgànica 1 / 1982 de 5 de maig reconeix, però, la possibilitat que la persona perjudicada demani una indemnització dins un termini de quatre anys, i la retirada de la imatge. Si la foto l’hem publicat a Internet, el problema serà mínim, però si apareix en un llibre, per exemple, fer-ne desaparèixer la imatge pot ser enormement complicat i costós.

En definitiva, ens agradi o no, amb la llei a la mà, cada cop que captem, reproduïm o publiquem la imatge reconeixible d’una persona al carrer, en un espai públic o àmbit privat sense el seu consentiment, llevat de les excepcions previstes per la llei a l’article 8.2, estem atemptant contra un dret fonamental i cometent una infracció. Conèixer quins són els nostres límits ens pot evitar costosos disgustos, així que millor que anem en compte!

25 comentaris:

  1. Això son molt males noticies... Sort que encara no ha arribat la moda dels EEUU de demandar-ho tot. Però ja ens podem anar preparant.

    ResponElimina
  2. Si, Jordi, el panorama cada cop serà més complicat perquè amb Internet i la proliferació de càmeres, la gent cada cop està més sensibilitzada i té més consciència de la seva pròpia imatge.
    Els editors gràfics no ho tenim gens fàcil: a banda de vetllar pels drets d'autor dels fotògrafs també hem de pensar en no vulnerar els drets d'imatge de les persones que surten en una imatge. Ai, què complicat!

    ResponElimina
  3. Son males notícies pels professionals i encara pitjors pels "amateurs", atès que nosaltres no fotografiem amb finalitats informatives.
    Penso en el reportatge que vaig fer el 10-N...haig de pixelar totes les cares identificables que tinc en el bloc?, o el darrer post...uns infants observant atentament un espectacle!...quin sentit te llavors fotografiar qualsevol esdeveniment si hem de desvirtuar la imatge?.
    Em tindre que reciclar a les natures mortes, a les fotos amb models, els paisatges o demanar a qui passi pel carrer que es doni la volta perque no es pugui identificar...

    ResponElimina
  4. Una observació sobre els EEUU: tot i ser el país dels pleits per excel·lència, allà la llei és molt més oberta pel que fa a fotografiar en llocs públics. En general tenen molt més respecte per la cultura fotogràfica que a Europa i això genera menys problemes que aquí o a França, ón la cosa ja arriba a límits ridículs (i això que els devem l'ús públic de la fotografia). O sigui que sempre ens quedarà emigrar als EEUU.

    ResponElimina
  5. Males notícies? Ara? Aquesta llei orgànica és del 1982! Em sembla increíble que gent que es dedica al fotoperiodisme no estigui assabentada d'aquesta llei.

    ResponElimina
  6. Imagino que si tuvieramos sentido comun solo afectaria en casos concretos. Un retrato está claro, pero, ¿hay que pedirle que firme un escrito como para una agencia de stock?, en un retrato consentido lo puedo entender, pero ni siquiera el consentimiento informado en los hospitales se hace todo por escrito, solo en casos determinados, ..la mayoria de actuaciones se entienden de forma verbal.
    Quiero decir, si le haces un retrato a un señor a 1,5 mts mirando a la camara posando, en cierta forma ya ha dado su consentimiento..
    Y en cuanto a las personas que salgan en una foto por la calle o en un sitio publico es surrealista tener que pedir permiso, aparte de imposible en muchos casos.

    ResponElimina
  7. Ja ho ha dit molta gent. Amb la llei a la mà, els autors de la majoria de fotografies que han canviat l'història estarien emplumats. Al final l'història l'haurem de mostrar amb actors, com va fer Doisneau amb la foto del petò.

    ResponElimina
  8. Como conocía el panorama me pasé años bajando la cámara justo en el momento en el que veía la foto. Al final, he decido aceptar el riesgo.

    No creo que mis fotos vayan a pasar a la historia, pero no quiero dejar pasar la historia.

    La serie de los pasajeros y, en general, lo de street que hago son muy ilegales :-)

    ResponElimina
  9. Daniel, si que es cierto que cuando fotografias a alguien que está mirando a cámara hay un consentimiento tácito de esa persona, pero no tiene valor, ya que sólo supone su consentimiento para la captura de la imagen, no para que puedas reproducirla o publicarla.

    ResponElimina
  10. La gràcia de tot plegat és que molta gent que s'escandalitza per la falta de respecte al dret a la seva imatge -com el cas de la dona de la foto publicada al Descobrir del post anterior-, ni s'immuten quan dia rere dia, des de que surten de casa de bon matí, els retraten i graben cada cop que passen per davant de caixes i bancs, quan passegen pels carrers plens de càmares de videovigilància, quan van a comprar...

    ResponElimina
  11. teniendo le ley en la mano, los fotógrafos de calle ya no podrán realizar imágenes..tendremos que hacer sombras, líneas y color. en otras palabras, la fotografía sería correcta pero inanimada. Es una ley que restringe la democratización de los espacios públicos. Se tendría que modificar...desde mi punto de vista, está caduca.

    ResponElimina
  12. Gracias Maria Rosa. estuve hablando con Upifc sobre esto...Para reportajes en tierras lejanas esta ley no es aplicable de lo que he entendido. Hace poco me pidieron autorizaciones para para publicar un retrato donde no se veia el rostro..'por si a caso'. la verdad es que por aqui hay que ir con cuidado y pedir permisos. un fotografo amigo en Italia hizo una campaña de publicidad con unos conocidos. A cabo de unos meses ellos mismos (con abogado detras) le denunciaron por publicar su trabajo...y no te cuento la pasta que tuvo que pagar....

    ResponElimina
  13. Bueno, me sumo al club de los ilegales del que habla Fran, sin problema.
    Como no creo que mi trabajo vaya a ser publicado al menos a corto plazo, nadie me quitará el placer de fotografiar como fin en si mismo. Lógicmente me niego a fotografiar las farolas, las esquinas o los árboles.. elementos urbanos que no me interesan como fin en si mismo.
    Fotografio lo que me rodea, y no creo que haga ningún mal haciendolo.
    Lo que dice la ley en muchos casos es más que discutible y creo que este caso concreto no es una excepción.

    ResponElimina
  14. Mil gràcies per el treu post, Maria Rosa, que aclareix l´estát d´una questió de permantent debat entre els fotógrafs-es.
    Efectivament, amb la llei a la mà, el tenim fotut, sobretots els autoanomenats "street photographers". Malauradament, s´està creant una cultura de la suspicàcia de l´imatge, que té , en gran part, origen als interessos económics d´explotació de la seva imatge de les "celebrities"- parlant clar, vendre exclusives tipus "Ana O. ensenya el seu nou xalet als lectors de la nostra revista".
    La cosa ja té força calat social. Un eixemple: una vegada un rodamóns em va cridar, "ojo, que tengo derechos de imagen", un dia que estava fotografiant els forats de metralla a la façana de l´iglesia de Sant Felip de Neri, a Barcelona. I això que el paio hi era a set o vuit metres d´on jo feia la foto,clarament tipus "detall", ja que jo em trobava a mig metre de la paret.
    Malauradament jo no tinc elecció, con el Carlos o el Marcelo: no deixarè de fer fotos al carrer per por a que em fiquem una demanda. Aixó si, mai faig fotos que puguin fer mal a l´imatge i honorabilitat dels models: si ells fan alguna cosa "poc decorosa" passo de fer la presa, o miro que no es pugui reconeixer l´identittat de la persona que surt a la foto. Les meves, crec, son imatges respectuoses, que a més, a més, ajudaràn amb el seu granet a fixar una memòria col.lectiva d´un espai i un temps. És a dir, que en certa mida tenen una finalitat social i pública.
    Malament el tindriem tots per entendre la societat del S.XX sense les imatges "sense consentiment dels models" d´autors com Robert Doisneau, Dorothea Lange, Walker Evans, Garry Winogrand, Català-Roca, Josef Koudelka, Robert Frank o Cartier-Bresson, per possart només alguns il.lustres eixemples. Jo ho tinc clar:si toca el cas, anirè a judici amb la cara alta i la conciencia tranquil.la.

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Això que te la fotin és una loteria, forma part del joc i si un vol jugar fort i lliure doncs ja sap que hi ha el risc, no per això s'haurà de deixar de fer el que un li sembla el correcte i per amor a la imatge. Un altre és esperar a que passin anys per publicar i que la gent que surti a la foto hagi desaparegut, però llavors... els parents encara vius podran denunciar? bé, més emocionant encara. però això de fer fotos estàtiques a gent estàtica possant, mai! que cutre! i li diuen reportatge.

    ResponElimina
  17. Marco, el caso de tu amigo fotógrafo es muy común: le haces fotos a alguien con su consentimiento y después, al cabo de un tiempo, te denuncia porque no está de acuerdo en que publiques su foto. Por eso es superimportante que cuando le pidamos el consentimiento a alguien lo hagamos por los tres actos: captación, reproducción y publicación de la imagen. Así podemos ahorrarnos algún disgusto.

    Carlos, tienes razón en que muchos casos y situaciones, con la ley en mano, son discutibles. Por eso cuando hay denuncia, los jueces tienen que valorar caso por caso.

    Rafa, tens raó en el teu plantejament. Crec que s’està produint cert mimetisme amb el que veiem que fan les celebritats (el cas de la germana de la Letizia Ortiz seria un bon exemple d’un personatge públic que defensa els seus drets d’imatge davant els tribunals a causa de l’assetjament dels paparazzi). Si a això hi afegim que cada cop hi ha més consciència de la pròpia imatge i del risc de perdre el control sobre ella a causa de la proliferació de càmeres i l’ús d’Internet, no es estrany trobar-se amb gent gairebé paranoica.

    Si Jordi, fer fotos al carrer i publicar és una activitat clarament de risc. Per tant, més val ser-ne conscient.

    ResponElimina
  18. Maria Rosa, com sempre el Rafa diu les coses millor i focalitza el discurs perfectament.
    Però pensant en aquest tema una mica més, si aquesta llei és de l´any 1982 (i espero que no la toquin perquè estic convençut que aniria a pitjor) hi han forçes fotògrafs nacionals que també estarien infringint la llei fotografiant i publicant.
    El meu admirat Navia, Gonzalo Juanes, Tino Soriano, Ramon Masats, Cristina Garcia Rodero, Joan Colom, Cristóbal Hara i tants d´altres...
    Alguns ja no fotografien, però els que encara ho fan... jo em pregunto: haurien de deixar de fotografiar per aquesta llei? la seva trajectoria ja ens ha contestat.
    I si ells no ho fan, per què ho hauriem de fer els altres?
    De fet -entre tots- ens hauríem de rebelar apelant al sentit comú.

    ResponElimina
  19. Sempre ens quedarà la insubmisió a la lley :)

    I no us preucupeu per les indemnitzacions, tal i com està la situació laboral dels fotògrafs, no costarà gens declarar-se inslovent...

    salutacions!

    ResponElimina
  20. La llei diu que pleguem tots, menys els cronistes de la noticia inmediata.

    Per sort, les persones (algunes) tenen més sentit comú que governants i legisladors i tenim un cert marge a l'hora de fer aquestes fotos.

    Molta sort a tots!

    ResponElimina
  21. siempre podemos pixelar los rostros y seremos el siglo más anónimo y , por supuesto, más protegido de toda la historia...
    esa ley de 1982 está obsoleta. La misma gente con tanta suspicacia, nola tiene para, como bien dice, para las cámaras de videovigilancia, o para subir sus fotos al facebook a la vista de todo quisqui...en fin contradicciones

    ResponElimina
  22. Hacer fotografías es perfectamente legal, otra cosa es la difusión de la fotografía. Al hacer la fotografía no se vulnera ningún derecho, salvo que sea en un sitio expresamente prohibido (bases militares, etc, aunque de eso también se podría hablar). El legislador equipara la fotografía al insulto o la acción que puede suponer un menoscabo en la imagen de la persona. Aunque la mayoría de los fotógrafos sólo queramos reflejar la realidad o una parte de ella, no hay que olvidar que hay grupos corporativos que no tienen ningún problema en vulnerar derechos de los demás para conseguir sus fines, el ejemplo mas reciente, News of the World, y aquí, otro ejemplo el caso del diario El Mundo que mandó a un fotógrafo al juicio de los GAL para que fotografiara la declaración de Felipe González, a pesar de estar expresamente prohibido.

    ResponElimina
  23. Hola:

    Soc Jeroni Roca.

    Interessant temàtica, la veritat es que pensava que hi havia més marge de tolerància en tot aquest tema.

    S'hem fa tremendament difícil pensar que quan fotografio, per exemple, un paisatge, rural o urbà i al fons apareix caminant una persona o trobi un grupet de nanos jugant al futbol en una plaça que m'interesa per qualsevol detall hagi d'anar un per un demanat-lis permís per fer la meva foto del lloc... Altra cosa es fer robats clarament sense permís, en l'interior d'un local o a un primer plà a una persona que ignora se la estant fotografiant.
    La pregunta que em bé en ment es ¿que es considera com a reconeixible, que si reconegui el subjecte per se, que la imatge sigui perfectament clara de la fisonomia de la persona o que? un podria identificar-se estan d'esquena, per la roba, el posat, etc. en aquest cas, també s'ha de demanar permís a les persones llunyanes o que et donen l'esquena?

    ResponElimina
  24. Si això hagués estat sempre així, avui no disposariem dels fons d'en Català Roca, Forcano o tants d'altres. Si això és així a partir d'ara s'ha acabat el llegat gràfic a properes generacions.

    ResponElimina
  25. Males notícies? Ara? Aquesta llei orgànica és del 1982! Em sembla increíble que gent que es dedica al fotoperiodisme no estigui assabentada d'aquesta llei.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!