29 de nov. 2010

Pot un fotògraf convertir-se en un gran fotògraf sense tenir referents visuals o teòrics?

La fotògrafa Diane Arbus, un dels referents que han influït en l'obra del fotògraf Rafa Badia.

La setmana passada, vaig tenir el plaer d'assistir a la conferència que el meu amic Rafa Badia, fotògraf i professor de fotografia (de qui ja he parlat en més d'un post), va donar a la casa Golferichs de Barcelona. A més de mostrar-hi les millors fotos del seu projecte 'A Barcelona', el Rafa va fer un recorregut en paral.lel per la seva biografia com a fotògraf i pels autors que des de petit l'han influït i guiat en la seva trajectòria, començant per un grapat de clàssics entre els quals es troben els imprescindibles Edward Weston, Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau o Diane Arbus, i acabant per autors contemporanis com José Manuel Navia, Alberto García-Alix o Nils Jorgensen. En la seva exposició, el Rafa va remarcar que tot i que admirava l'obra de centenars d’altres fotògrafs, només aquests l’havien influït de manera decisiva en la seva pròpia manera de mirar i apropar-se a la fotografia.

La conferència de Rafa Badia em va fer recordar unes paraules que en Manel Úbeda, fotògraf i director d'Idep, va dir com a ponent de la primera edició de Caja Azul, en què revelava que havia detectat una manca evident de referents fotogràfics de molts alumnes de fotografia (podeu veure la seva ponència completa en aquest vídeo):
"Quan parlem amb estudiants de primer de fotografia ensopeguem amb una evidència tremenda: aquests, en general, no tenen referents. Una situació que no és extrapolable a cap altre mitjà. Una criatura a qui li agrada el futbol amb pocs anys té els seus ídols. Qualsevol aficionat al bàsquet sap perfectament quins jugadors espanyols estan en aquests moments a la NBA. Qualsevol aficionat al motor sap quin pilot hi ha a la F1, amb quina escuderia i quin cotxe condueix. En canvi, sorprenentment, la majoria d'estudiants de primer de fotografia no saben qui és qui en el món de la fotografia, però manifesten que els agrada la fotografia. És a dir, vindria a ser com el que li agrada la muntanya però no va mai a la muntanya."
Com a editora gràfica que al llarg dels anys ha rebut la visita de desenes de fotògrafs, puc assegurar-vos que les afirmacions del Manel Úbeda no són gens exagerades. He conegut uns quants fotògrafs novells (i alguns, no tant novells) que treballen seguint el seu instint sense conèixer ni els successius moviments fotogràfics, ni quins són els seus màxims exponents, ni la teoria del color de Joseph Albers, ni els dictats compositius de la secció àuria, ni la regla dels terços.

Pot un fotògraf, doncs, convertir-se en un gran fotògraf sense tenir a penes referents ni guardar imatges a la retina? Pot dominar qualsevol gènere fotogràfic sense fer-se preguntes ni teoritzar? Pot crear, expressar-se o innovar sense tenir uns marcs de referència?

Jo crec que no. Si considerem que un referent és un model teòric, ideològic, intel.lectual, estètic o visual, només des del coneixement podrem superar-lo i anar més enllà d'aquest paradigma fins aconseguir una altra fita i generar un nou model.

Per tant, en un moment en que la tecnologia permet que tothom pugui fer bones fotografies, tenir bons referents fotogràfics és avui, més que mai, el plus o valor afegit que distingeix al veritable artista dels que simplement fan fotos. Entre un fotògraf i la seva foto, hi ha un munt de decisions a prendre. Els referents fotogràfics poden ajudar-nos a descobrir i decidir quin estil, temàtica, llenguatge o tractament volem desenvolupar per a generar un llenguatge propi.

Conèixer l'obra d'altres autors, educar la mirada i adquirir una bona cultura teòrica i visual crec que són el primer pas per a crear, innovar i posicionar-nos, la millor manera de construir un discurs propi recolzat en els que van ser una frontissa, un punt d'inflexió en la fotografia, que van marcar un abans i un després.

En definitiva, saber d'on venim per a decidir a on volem anar.

33 comentaris:

  1. No, definitivament no pot.
    Afegiria també que els referents no s'han de trobar només a la fotografia. També la pintura i la literatura han de ser fonts on trobar inspiració.
    Igual que no entenc la fotografia sense Alex Webb, Alan Harvey, Erwitt o Kalvar, necessito a Johannes Vermeer a Caravaggio i a Stefan Zweig o els autors de la Beat Generation, per exemple.

    ResponElimina
  2. Coincido plenamente, que para crearse como fotografo, se necesita alguien de referencia. No solo de teoria se nutre un fotografo, al igual que no solo ver jugadas en video se nutre un futbolista. Denro de cada uno tenemos un referente....en mi caso Wegee, fotografo de sucesos y sociedad nocturna neoyorkina en los años 30, e intentando extraporlalo a la actualidad. Pero he aqui cuando hablo con amigos, y ninguno conoce a fotografos, como mucho a Cappa y porque ha coincidido algun aniversario sobre la guera civil y lo han visto en el telediario.
    Nos movemos en una sociedad de consumo absurdo de TV basura, y eso llena de ingentes cantidades de precisamente eso BASURA, los cerebros de gran parte de la sociedad. ¿Como se van a conocer, no solo fotógrafos, pintores músicos y otras artes si no se promueven por parte de los poderes? mejor tener al rebaño mansamente pastando delante del TV.

    Un saludo
    Eduardo Sanz Nieto
    Taxilari-Argazkilari

    PD me imagino que en algún lugar saltan alarmas cada vez que en la red alguien tiene pensamiento critico.
    Pues haber si las fundimos.

    ResponElimina
  3. Fa dies que et llegeixo, però com no soc fotògrafa trobo que potser, no em pertoque dir ni opinar massa.
    La fotografía es una de les meves aficións, i tot i que no conec els fotògrafs profesionals i històrics, sí que sé reconéixer una bona imatge, i un estil. Com una pintura o una obra arquitectònica.
    Sempre que tinc ocasió vaig a exposicions, que últimament s'en fan bastantnes. Salutacions.

    ResponElimina
  4. Eso, además, es cultura, y siempre viene bien.

    ResponElimina
  5. Es *molt* interessant el tema que planteges, recordo perfectament la frase del Manel Ubeda. Es clar que la resposta és "no".

    Però voldria dir que la memòria visual es molt particular. O sigui, es evident que tots els escriptors contemporanis en català han llegit i recorden Rodoreda. Però amb les imatges, la ment funciona de manera diferent. ¿Pot ser que alguns dels estudiants que no saben dir qui era Cartier Bresson, si que han vist les seves fotos, si que les tenen al cap i les utilitzen quan tenen la càmera a les mans? O han vist fotos de gent que si que ha vist les de Cartier.

    Després, la fotografia és un mon enormement ampli i de les fotos que a mi m'agrada fer, si que en tinc referents, els recordo amb nom i cognom i a alguns fins i tot els conec. Però de fotografia de moda, per exemple, jo no en se absolutament res.

    Finalment, es necessari facilitar la divulgació dels canons. Els grans autors de la literatura s'estudien a les escoles, i com a mínim a tothom li sonen els noms. En canvi, veure les fotos dels grans no és tant fàcil. Crec que falten llibres a preus assequibles, antologies, gent entesa que proposi i comenti seleccions d'imatges. I tristament, els llibres més venuts de fotografia al nostre país son els manuals de Photoshop. No només al nostre país, quan vaig estar a California pensava que a cada llibreria tindrien els llibres del Rowell .. i no.

    ResponElimina
  6. Aun a riesgo de parecer un capullo, permíteme discrepar un poco sobre tu afirmación. Estoy de acuerdo en que en los tiempos que corren, donde la tecnología avanza a pasos agigantados, un fotógrafo profesional tiene que conseguir diferenciarse de uno amateur y las influencias son una parte importante. Pero eso no evita que puedas llagar a convertirte en un gran fotógrafo si no conoces a otros fotógrafos.
    Por suerte o por desgracia hemos crecido acompañados por la tele y nuestro subconsciente está educado en lo visual. Somos capaces de componer un buen encuadre de forma inconsciente, porque vivimos 24 horas rodeados de ellos: en la tele, en los periódicos, en las revistas...
    Sí, los referentes son importantes a la hora de conseguir un estilo propio, sin duda nos enriquecen, ya sea para convertirnos en grandes fotógrafos como para ganar una partida de trivial- yo intento conocer cuantos más fotógrafos mejor- pero creo que no son necesarios de forma expeditiva para conseguir tus objetivos.
    Atget, Brassaï, Doisneau, Lange, Capa, incluso el mismísimo Dios (Bresson) no tuvieron la oportunidad de conocer la obra de otros fotógrafos, muchas veces cuando ya tenían su propio estilo y estaban considerasos ya como maestros.

    PD: Espero no haber sido demasiado capullo, es la primera vez que escribo en tu blog, aunque lo sigo hace tiempo y lo considero una gran herramienta para los que tenemos la esperanza de llegar a ganarnos la vida con la fotografía.

    Un sincero saludo.

    ResponElimina
  7. Un nen és capaç d'una manera instintiva d'enquadrar perfectament una foto i sense haver llegit res perquè segurament encara no en sap, les teories i punyetes de la regla tonta dels terços (sentit comú) i demés estudis compositius o de color. Crec que és més important haver vist encara que siguin només còmics, on vinyeta rera vinyeta la composició és bàsica a l'hora d'explicar amb imatges quelcom. I si hi afegim la pintura doncs millor. Si a més a més aprens ha llegir una imatge tindràs més punts per avançar. El més complicat és crear un estil propi i saber narrar amb un seguit de fotografies (fer un reportatge), aquí es diferencia el fotògraf o el que fa una foto de quan en quan i un dia surt així i un altre axà. Llavors és important saber que fan els altres, contemporanis o no.

    ResponElimina
  8. De entrada a veces los alumnos llegan a las escuelas de fotografía, no sólo sin referentes (lo siento RAE, pero pongo el acento) sino también sin conocimientos técnicos e incluso sin ganas.

    Con todo, y puesto que estamos inundados de imágenes, unas mejores y otras peores, creo que a la fuerza se puede tener una cultura visual.
    Es un poco lo que Monserrat. Yo no sé quien es el fotógrafo xxxx yyyy, pero sé que me gusta como está hecha la típica foto del Ché (Korda).
    De hecho, lo que sucede en algunos casos es que los alumnos acaban siendo personas influenciables que acaban siguiendo las directrices que les enseñan y adorando a los únicos referentes que les muestran en las escuelas. Dicho de modo juvenil: no conocían fotógrafos clásicos o famosos y "se flipan" con el primero que les enseñan.

    Y luego está el otro problema: los que entonces cultivan el conocer referentes, culturizarse fotográficamente... pero luego no cogen la cámara así los maten.

    En mi caso, tengo pocos referentes de estos que nombrar cuando me entrevisten (xD): Galen Rowell, HCB, Martin Parr, Rodchenko... pero las fotos no están sólo en los libros de historia de la fotografía. Están en la red, en los foros, en los blogs, en los periódicos,en las revistas...

    Es probable que pocos alumnos de los que comienzan a explicar que les adoran a Robert Frank o Diane Arbus sepan quienes son Eloy Alonso o Jordi Cotrina. Pero oye, hacen unas fotos cojonudas.

    Por último, corren el riesgo de pensar que si lo han hecho los referentes es muy valioso, pero que si lo hace el fotógrafo vecino del quinto no vale nada. Un poco lo que comenta Siqui Sanchez en su último post.

    Un saludo

    ResponElimina
  9. Sergio Rodríguez29/11/10 11:01

    Perdón: en el inicio del segundo párrafo del ladrillo precedente quería decir que "es un poco lo que Monserrar dice"

    ResponElimina
  10. Personalment, quan em trobo amb una foto que m'agrada la disecciono per saber els motius pels quals m'agrada. Amb el temps això t'acaba donant moltes idees per portar a terme allò que tens al cap. Aconsegueixes una especie de diccionari per poder posar emocions determinades sobre el paper.

    Però també estic bastant cansat de veure fotògrafs que son fotocòpies els uns dels altres pq clarament imiten una determinada estètica. Jo crec que això és terrible perquè el pitjor que et pot passar és perdre la teva originalitat, el teu estil o la teva intuïció.

    O sigui que mentre siguis capaç de mantenir la teva independència s'ha de seguir buscant referents, però si tens poca personalitat com a fotògraf més val que no et passis perquè acabaràs copiant el que fa tothom.

    A la pregunta del títol de l'entrada jo diria que sí, perquè els primers fotògrafs no van tenir a qui "copiar" (encara que alguns copiessin la pintura la pregunta es pot traslladar als inicis de la pintura) i cada cop que s'inventa o es descobreix una nova estètica o estil es dona el fenomen de la creació original. Ara, el fet de tenir referents el que farà és que el camí sigui molt més ràpid i per tant puguis arribar més lluny. O sigui a la pràctica la resposta seria no.

    ResponElimina
  11. Encara que ja quasi heu dit tot el que em passa pel cap sobre el tema, personalment hauria de respondre a la pregunta, que si però no, o no però si...
    Ja fa mes de quaranta quatre anys que em dedico a la fotografia. De bon començament, sembles autodidacta i buscador insaciable de noves experiències, però de seguida comences a mirar molt endarrere, quasi als inicis de la fotografia, i vas absorbint "memòria fotogràfica" que després t'ajuda a "operar" les teves imatges, fins que crees el teu estil, amb totes les variants que vulguis, però el teu.
    Quantes tempestes de concepte vam tenir en aquella època amb en Joan Fontcuberta, en Manel Esclusa, en Pere Formiguera, etc, entre molts d'altres, per temes sovint estètics o de feedback d'imatge.....!!
    Respecte a les noves generacions de fotògrafs que pugen, i com que encara faig 2 o tres cursets cada any, opino humilment que no tenen referents, que els busquen poc i que molts d'ells s'interessen mes en la tecnologia que en la tècnica, el PS, els HDR's i els resultats finals extraordinaris, en lloc d'aprofundir a fons en les bases, els inicis, i en la pràctica, tant sovintejada com es pugui, per arribar a finals "feliços".
    Salut !!

    ResponElimina
  12. Javier, particularmente no me pareces nada de eso, yo pienso como tú y sí, también me queria guardar mi opinión, para no parecerlo. Para los que hacemos fotos sin ningún tipo de conocimiento, el no saber o el no conocer a grandes maestros, eso no tendría porque modificar la relación y el respecto que sentimos hacia el arte de la fotografia. Que quizás nunca seamos buenos, ni aplaudidos, pero para mí, al menos, hacer una foto, sea buena o mala, es algo íntimo. A veces, el ignorar este gran mundo me ha hecho cuestionarme si era digna de apretar el botón, porque donde voy yo con mis fotos?, si estoy rodeada de grandes fotógrafos que saben captar belleza por todos lados. Pero luego me he dicho a mí misma, que esa intimidad entre lo fotografiado, el hecho de robar aquel instante, es algo mío, particular, sea buena o mala la foto y por alguna extraña razón el hacer fotos me hace feliz y a veces, hasta siento que crezco como persona y eso ya me vale y es suficiente.

    ResponElimina
  13. Crec que és complicat dir taxativament si o no. Està clar que els referents fotogràfics t'ajuden a fer-te com a fotògraf i com dius a "educar la mirada" però avui crec que només són una part de la formació. Cal buscar referents també en altres àmbits artístics i inclús fora de l'art i sobretot intentar ser una mica original. No fa gaire vaig llegir "mira el que fan els demés i fes tot el contrari".
    A més... Que vol dir ser un gran fotògraf?

    ResponElimina
  14. Coincidesc, com la majoria, amb l'afirmació que fa Maria Rosa, però com ja apunta el Jordi, això no basta per ser un fotògraf reeixit, com tampoc no s'hi pot arribar a ser-ho només amb la intuició, com opina Javier. La fotografia potser una afició o un ofici i potser podria desenvolupar-se sense saber res de la història de la fotografia o —hi estic d'acord amb Rafa— de la història de l'art, però arribar a ser "fotògraf" és quelcom més i conéixer els autors, els moviments, les tendències, etc. resulta fonamental per reflexionar sobre el treball personal i per poder enllestir una manera pròpia de fer. És cert el que dèia Manel Úbeda, els alumnes que tinc en cursos d'iniciació només han pensat en apredre una tècnica, però quan els expliques determinat fotògraf, què ha fet i quin és el seu sentit, sempre hi ha uns quants que canvien d'actitud i saps que aquests poden ser fotògrafs perquè han començat a entendre què és la fotografia.

    ResponElimina
  15. Creo que me lo apunto para una Caja Azul... Dejo un resumen simple, que será criticado por simplista, pero os aseguro que pienso muchísimo en esto.

    Para mi la respuesta es sí. Se puede ser un fotógrafo excelente sin referentes.

    Como los Zulu en África pueden cantar con una potencia que muchos cantantes de opera quisieran tener después de años de entrenamiento.

    Escribir reglas de composición es como tantas otras cosas “occidentales” una necesidad de explicitar cosas que están ahí de manera natural. No es necesario estudiarlas, a menos que algo te las haya borrado de tu instinto. Son necesarias para clasificar cosas como buenas o malas, para ponerles un puntaje y meterlas en la fábrica.

    Continuar el discurso de otros solo es válido cuando el lector también conoce ese discurso. Es decir, que tener un referente, conocerlo y construir sobre él solo es válido si el lector tiene los mismos conocimientos.

    Lo que no se puede hacer sin referentes es contentar al "pijoterismo intelectual" que maneja la edición, sea para editoriales, para museos, para galerías o para los mismos fotógrafos.

    O dicho de otra manera, si quieres que los editores, museos o galerías acepten tus fotos debes tener referentes.

    Si quieres contar una historia con tus fotos, mejor que sepas de qué hablas y dejar que el subconsciente (y la tecnología) hagan las fotos, serán mejores que las de un fotógrafo que no sabe de qué habla, incluso comunicarán más a un público menos intelectual, es decir a la gran mayoría. Si no has perdido tu naturaleza, ese subconsciente no necesita entrenamiento.

    Como diría Rafa Badía, también en Caja Azul, a los poetas solo los leen los poetas… y yo agregaría, a los informáticos solo los entienden los informáticos… los fotógrafos tienden a lo mismo, pierden la conexión con el público porque entran en un círculo vicioso de teorías que nadie más que ellos entiende… ni comparte.

    Insisto… mejor discutirlo cara a cara en alguna Caja Azul.

    ResponElimina
  16. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  17. L'exemple de la "muntanya" no pot ser mes equivoc i fora de lloc, doncs la majoria de gent que li agrada a la muntanya.. hi va a la muntanya, i molt, i poden ser molt bons i bons muntanyencs encara que la gran majoria d'aquests no tenen cap referent d'"alpinistes reconeguts".

    Els exemples de basquet, futbol o F1, em semblen tambe desafortunats i no aplicables a la fotografia, doncs són disciplines on l'important és competir, guanyar a l'adversari, i l'has de coneixer per poder ser "millor". Em sembla una pena qui pugui pensar que la fotografia és això... competició, com la F1, el futbol o el bàsquet.

    M'agrada mes pensar que la fotografia es com la muntanya que hi va qui vol i li agrada, no qui coneix mes "muntanyencs de referencia", que pensar que és com la F1 o el futbol.

    Responent a la pregunta, diria que sí que es pot, i tant! encara que el camí pugui ser mes difícil. Per arribar al cim és mes fàcil seguir el camí que ja han fet altres, sens dubte, però no és impossible fer un de nou.

    Una altre manera de veure-ho: un pot ser fotograf (i gran) per que li agrada de fotografiar allo que ell veu, encara que desconegui totalment el que han vist els altres. I és que a diferencia d'altres disciplines, des que neixem... estem mirant, observant... i la fotografia, principalment és això. I no és futbol, ni F1, ni basquet.

    ResponElimina
  18. Creo que me lo apunto para una Caja Azul... Dejo un resumen simple, que será criticado por simplista, pero os aseguro que pienso muchísimo en esto.

    Para mi la respuesta es sí. Se puede ser un fotógrafo excelente sin referentes.

    Lo que no se puede hacer sin referentes es contentar al "pijoterismo intelectual" que maneja la edición, sea para editoriales, para museos, para galerías o para los mismos fotógrafos.

    O dicho de otra manera, si quieres que los editores, museos o galerías acepten tus fotos debes tener referentes.

    Como diría Rafa Badía, también en Caja Azul, a los poetas solo los leen los poetas… y yo agregaría, a los informáticos solo los entienden los informáticos… los fotógrafos tienden a lo mismo, pierden la conexión con el público porque entran en un círculo vicioso de teorías que nadie más que ellos entiende… ni comparte.

    Insisto… mejor discutirlo cara a cara en alguna Caja Azul.

    El comentario completo en http://thefoolonthehill.posterous.com/se-puede-ser-buen-fotografo-sin-referentes-co

    ResponElimina
  19. Després de llegir tots els comentaris continuo pensant que no (Té rao el Fran, potser a Caja Azul en podríem parlar).
    Els referents que s'han de tenir no són només fotogràfics, sino culturals de tota mena. No hi ha originalitat mai.
    Deia Eugeni d'Ors que el que no és tradició es plagi. La vida és tan curta que aprenem molt més de les experiències alienes que de les pròpies.
    Els primers pintors, a Altamira i demés, tenien com a referent la pròpia realitat.
    I si sempre hi ha hagut corrents estètiques (modernisme, impressionisme...), per què parlem de còpia d'estils en la fotografia?

    ResponElimina
  20. Excelent reflexió Maria Rosa. Per a mi la resposta es clara, no es pot i encara diría més... quina pèrdua de temps no aprofitar el que altres abans que tú han fet en el transcurs de la història.
    Que podría pasar amb un fotògraf novell amb gens de cultura fotogràfica?
    Podría ser que un día descobreixi per ell mateix i a través de la seva experiència la teoría de l´instant decissiu de Bresson.

    "Ei nois! heu vist això? si es fà una fotografía en "el moment adequat" aconseguim donar a la imatge una força, un significat que en qualsevol altre moment no tindría."

    Perfecte, li diríem nosaltres... tens tota la raó noi. Sens dubte ets un crack perquè has aconseguit descobrir -potser a través del mateix camí que va fer el nostre estimat HCB-quelcom ja descobert fà 60 anys.

    Quina sería la seva reacció?
    Que et podría dir aquell noi entusiasmat amb la seva descoberta però desilusionat amb la teva resposta?

    Si no volem anar descobrint mediterranis crec que es important tenir referents, quants més millor i quants més llibres hagis observat amb deteniment millor.

    En aquest post que vaig escriure fà un més al respecte del que va explicar Cristobal Hara al seminari de Albarracín ( www.cmprieto.blogspot.com/2010/10/cristobal-hara-en-el-seminario-de.html ) en Cristóbal fà una reflexió al voltant dels seus referents pictorics com Goya o Velázquez.

    "Per què hauría de desaprofitar la feina que han fet altres durant segles?"

    ResponElimina
  21. La verdad es que la discusión me parece apasionante y me inclino por un no, pero si o al contrario. Como en cualquier arte y la fotografía lo es, hay quien nace con la predisposición y las maneras y estamos quienes nos sentimos atraídos por el, nos introducimos y necesitamos de referentes, primero cercanos y habituales, luego lejanos y conocidos, mas tarde lejanos o no y desconocidos; pero todos necesarios para ir creciendo, para ir encontrando tu propio discurso. Así que en mi caso son necesarios.

    ResponElimina
  22. Me aterra teclear todo lo que pienso sobre este tema.
    Pero lo sintetizaré en un par de frases y, como ya dijo Fran o Rafa, lo apuntamos para un Caja Azul como Dios manda, o quién narices mande en esto...
    El buen fotógrafo se hace, no nace. La mirada lo es todo, y en ver está la diferencia, y en su sensibiidad para con el entorno que lo rodea.
    Las influencias externas son importantes, por supuesto, pero también el atrevimiento de uno como fotógrafo, como creador y como ser humano. La trasgresión de lo establecido es primordial para constituir un estilo singular o propio. En mi opinión este tema no es blanco o negro, los matices de grises son casi infinitos, como miradas o fotos o interpretaciones se pueden dar.

    ResponElimina
  23. Javier Arcenillas29/11/10 18:28

    A riesgo de no caer!!!
    Es muy posible que una persona sin referentes plásticos o visuales ofrezca una imagen más fresca y curiosa, o porqué no, posiblemente menos alterada que un fotógrafo culturizado en ideales retros, postmodernistas o de vanguardia.
    La sola idea de un fotógrafo limpio de ideas propias seduce tanto que asusta e intriga.
    Que trabajo más enigmático nos encontraríamos, que mirada más sutil e inocente.
    En estos tiempos del todo vale apostaría por alguien así.... con los ojos cerrados.
    Un saludo a todos.
    ( Que grata cuestión)

    ResponElimina
  24. Muy interesante! aunque yo soy de los que piensa que contra más fotografía de autor se consuma, contra más corrientes y estilos fotográficos se estudien, contra más teoría empape la práctica siempre es positivo, simplemente pongo sobre la mesa tres reflexiones: ¿qué entendemos por ser buen fotógrafo? ¿vivimos en un mundo dónde es posible no tener referentes visuales? ¿no créeis que, en ocasiones, (sólo en ocasiones) el estudio de un autor o de un estilo, pauta y homogeniza en exceso llegando a bloquear las pulsiones del estudiante que se decide por la fotografia? me gustaría saber cuales son los referentes teóricos del estudiante del primer año de Historia (Hobsbawm?, Fontana?,...) de Filosofía, Sociología (Durheim?, Eagleton?, Castells?, Lipovetsky?...)... Creo que prefiero comparar la fotografía con estas disciplinas que con el fútbol, la F1 o el básquet ¿será cuestión de referentes??

    ResponElimina
  25. Vinga dons a veure aquest Caja Azul però si em permeteu una suggerencia, que cada ponent seleccioni dos o tres autors i exposi algunes fotos importants de cadascun, i que es expliqui de quina manera han influit el seu treball. No oblideu la foto de natura ... i aviseu amb temps que ho marcaré en vermell a l'agenda!

    ResponElimina
  26. He dedicat més de mitja vida a la fotografia i la veritat és que m'encanta observar i gaudir de la feina dels grans fotògrafs. Tot i així, crec que he tret molt més partit a les nocions pictòriques aplicades a la composició fotogràfica, que a la observació de les obres dels grans mestres de la fotografia. Crec que és essencial i una molt bona manera d'educar l'ull del fotògraf el conèixer la feina fotogràfica global però de cap manera idealitzar cap feina ni cap mestre. Som un país especialitzat en copiar, imitar i plagiar tot allò que ens ve de fora i ens diuen que és "la polla" i crec que amb aquesta premisa s'ha d'anar molt en compte amb l'abús d'informació gràfica perquè pot donar com a resultat el gris que ens mengem cada dia. La informació ha de ser la justa per formar-te però per desenvolupar el talent s'ha de usar l'instint i la savia que cadescú porta a dins. Pots saber de memòria l'alineació sencera del barça però si no fas malvé mès d'unes botes xutant la pilota, segur que mai arribarás a ser un crack del fútbol. Per tant amics meus, mireu fotos sense deixar de fer les vostres, imprimint en cada una d'elles aquell detall, encuadrament o il·luminació que parla de vosaltres i no dels que admireu.

    ResponElimina
  27. Caldria per una banda definir què és un gran fotògraf, però crec que des de fa molts segles no hi ha éssers humans (en la part del món que ens ha tocat viure almenys) sense referents visuals (atenció que la Maria Rosa parla de referents visuals, que no necessàriament de fotografia). No es pot viure impermeabilitzat al món.
    Crec que no es pot donar un gran (bon?) fotògraf (sigui el que sigui que això vulgui dir) sense referents, visuals i culturals en general. Hi ha una característica comuna a gaire bé tots els grans (bons?) fotògrafs: un gran bagatge cultural. Perque va implícit amb la curiositat, qualitat imprescindible per fotografiar i amb la necessitat d’entendre què passa, bàsica per fotografiar bé. Tots els grans (bons?) fotògrafs tenen referents (Bresson admirava a Munkaksi, p.ex). Qui afirmi no tenir-los, simplement no n’és conscient. (ignorància? desinterés? ‘ni lo se ni me importa’)

    ResponElimina
  28. TODO conocimiento necesita de un aprendizaje, tan simple como eso. Después, y sólo después ser un gran fotógrafo dependerá de tu capacidad y del 'GENIO' que llevas dentro. Todos conocemos enciclopedias andantes que hacen fotos que dan pena.

    Llevando el tema al fotógrafo aficionado (mi caso) que sólo pretende pasarlo bien me encuentro mucha gente que sólo han conocido el digital. A veces escucho cosas como 'de una mala foto se hace una buena con el photoshop'. Cuando les digo que una mala foto siempre será mala, casi que no me entienden y me intentan convencer de las magníficas virtudes de ese programa, y cuando les recomiendo que para comprender los principios de la fotografía realicen un cursillo de fotografía analógica me miran como a un auténtico bicho raro...
    Así no hay manera!!! Saludos a todos.

    ResponElimina
  29. Pensar que una generació que ha nascut amb la televisió i ha vist l'ecolsió d'internet és una generació sense referents visuals és una mica agosarat
    Altre cosa és que recordin autors o en reconeguin les obres. Però el volum d'imatges bones i dolentes, estàtiques i en moviment que arribem a consumir sense adonar-nos ens converteix en autèntiques enciclopèdies de la imatge.
    Les referències ens entren pels poros.
    Clar que entenc que si algú es vol dedicar a la fotografia és perquè com a mínim consumeix fotografia d'una manera més conscient i crítica, és a dir, s'hi fixa més. Si en recorda el nom millor i no per guanyar un concurs sinó per relacionar obres amb autors i estils i diferenciar-los d'altres però conèixer qui és Atget, weegee, o Bresson no farà que siguis millor que un altre (per cert, al segle XXI també es fan fotos! ;P)

    Ser o no un bon fotògraf és molt més que tenir referents visuals reconeguts, sinó els professors de fotografia serien els millors fotògrafs del món, i no és així. Un bon fotògraf normalment poseeix una sèrie de característiques que es barregen i es complementen. Un ull molt entrenat a la galeria de fotos pot esdevenir lent al terreny o un erudit pot ser tímid, o poruc o pot no tenir instint... en canvi algú desendreçat en el seu coneixement visual pot ser un animal fotogràfic ple d'intuició.

    Així doncs, de referents en tenim tots, i molts però si del que es tracta és de dir si algú que no recorda els noms dels fotògrafs pot ser un gran fotògraf jo dic rotundament que si.

    ResponElimina
  30. De tot el comentat i argumentat, que és moltíssim, crec que ha quedat a l'aire una pregunta que ha formulat l'Òscar Domínguez: què és un gran fotògraf?

    Immediatament després arribem al típic plantejament: un fotògraf neix o es fa?

    A la nostra escena cultural, aquestes preguntes tenen segurament rivets especials i bastant diferents a altres latituds, com apunta Fran Simó. Un exemple d'això és que per als occidentals és important estudiar en una escola que doni suport a la trajectòria de l'individu. Molts creiem que estudiar en una universitat o una escola de fotografia dóna segell a aquest rumb. Hi ha qui, com el Fran Simó i d'altres, arriben a la convicció que l'artista neix. Des del meu punt de vista, això seria donar credibilitat a la màgia o la sort d'haver estat tocat per la gràcia divina. Afirmar que un artista neix és cert, però la carrera del fotògraf està plena de matisos. Un artista no apareix de la nit al dia. Hi ha molt de suor i una mica menys d'inspiració (assumint la inspiració com allò que cau del cel). Per això, quan el Javier Arcenillas diu: "la sola idea de un fotógrafo limpio de ideas propias seduce tanto que asusta e intriga. Qué trabajo más enigmático nos encontraríamos, qué mirada más sutil e inocente. En estos tiempos del todo vale apostaría por alguien así.... con los ojos cerrados", no puc deixar de riure pensant en l'ocurrència que la Colita va penjar ahir al meu Facebook: "Hagamos una prueba. Le damos una càmara a un orangután y a ver qué pasa. Seguro que algùn comisario le colgarìa las fotos".

    A tots, gràcies pel debat, que ha estat genial. Espero que el puguem ampliar i continuar a Caja Azul.

    A la Montserrat Sala: me n'alegro moltíssim que t'hagis animat a comentar un post i que segueixis aquest bloc. Qualsevol aportació teva serà molt benvinguda.

    A Javier Martin: tranquilo, que por discrepar aquí nadie te va a considerar un capullo ;-)

    ResponElimina
  31. ¡Hola! després de llegir-me el post i cada comentari un per un, m'he donat compte de que no conec a molts fotògrafs que heu citat com a mestres magistrals de la fotografia. No porto molt de temps prenent-me seriosament la fotografia i es ara que estic indagant mes a fons en els grans mestres, respecte al tema, penso que l'artista neix, encara que de camí a la perfecció es quan rep les influencies que marcaran el seu estil propi i no precisament han de ser influencies fotogràfiques, però torno a dir que s'ha de néixer amb aquestes inquietuds artístiques. Al final acabo dient o repetint molts dels coments que ja s'han escrit aquí dalt.
    Respecte al comentari sobre la Muntanya estic totalment d'acord amb el Ferran, a muntanya també n'hi han persones que han sigut o son referents històrics i no fa falta conèixer a molta gent d'aquesta per practicar muntanyisme. Us puc asegurar que mes del 50% de gent que va a caminar a la muntanya no te ni ideia qui va ser el primer excursionista català, ni quins van ser els primers exploradors del Pirineu, ni qui va pujar per primera vegada un vuitmil, etc etc i aixó son fites históriques del muntanyisme.
    Una vegada que t'interessa mes seriosament la muntanya mica en mica et vas adentrant en la seva história i vas coneixent les fites dels pioners.
    En la fotografia crec que passa algo semblant, si fas fotos de cap de setmana i no aspires a ser un "profesional" o no t'ho prens molt seriosament, segurament no et farà falta indagar en la història de la fotografia, però si tens inquietuds o vols estar al mateix nivell de gent qui s'hi dedica, et tocarà consumir moltíssimes fotos per educar el teu ull i el teu nivell i segurament, acabaràs rebent influències de grans autors, encara que sigui indirectament, mitjançant un altre fotògraf actual.
    Salutacions!! :)

    ResponElimina
  32. Gracias, Maria Rosa, por tu post, que ha generado un montón de comentarios. En mi caso, las referencias de los fotógrafos que más me han influido tienen más que ver con el hecho de disfrutar con las buenas fotos de todas las épocas, que con la influencia directa de sus trabajos a la hora de hacer mis fotografías.
    De hecho, para mí los fotógrafo/as que admiro,mas que clases magistrales de una profesión,lo que me ofrecen con sus fotos son lecciones vitales, energía y referentes éticos y creativos. Si mencioné, por ejemplo, a Diane Arbus en mi charla era, además de por el valor de su obra, por la valentía con la que se desentendió de prejuicios e investigó en la calidad humana de los "freaks", aquellos seres que en los 60' casi todo el mundo consideraba subhumanos...
    Y coincido con mi tocayo Rafa Pérez: el fotógrafo/a tiene y debe nutrirse de otras muchas fuentes -pintura, cine, literatura, ciencias sociales, pensamiento político, concimiento científico.. En mi caso, la música popular y la poesía son tan importantes como la fotografía. Ya lo saben mis amigo/as: a la primera de cambio le suelto el rollazo sobre el último álbum de rock "indie" que he comprado, o el poeta checo o polaco del que estoy devorando su antología en edición bilingüe...
    Gracias por seguir generando debate con tu "Enfocant", Maria Rosa!

    ResponElimina
  33. Sense conèixer el treball de cap fotògraf de renom, estic d'acord en que per aprendre i formar-se cal alguna guia o referència, i aquesta pot ser una simple foto anònima que ens crida especialment l'atenció i ens provoca el desig de fer-ne una d'igual.

    Aquest repte, aquest afany d'imitar la foto d'un altre ens empeny a esbrinar com està feta, a experimentar i a provar de superar-la. I un cop assolit l'objectiu, en cerquem un de més difícil per continuar l'aprenentatge.

    És llavors, quan comences a dominar algunes tècniques i comprendre les possibilitats de que disposes quan visites exposicions, i mires les fotos guanyadores de concursos, preguntant-te per què ha guanyat aquesta i no aquella. També llegeixes, i furgues en la història de la fotografia per conèixer als grans. Comences a captar el seu llenguatge, la seva manera d'expresar-se. Ets capaç d'imaginar-te les sensacions o pensaments del fotògraf quan va prémer el botó.

    I a mida que va succeint tot això, tu et vas formant. I sense tenir un referent amb nom i cognoms, sino moltes referències. Jo no tinc cap fotògraf preferit: m'agraden tots.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!