12 de nov. 2010

Algunes preguntes sobre fotos que es publiquen sense el consentiment de qui surt fotografiat


Va passar quan vivia i treballava a Tarragona, a finals dels 80. Normalment, sempre portava a la bossa la meva Pentax, i aquell dia, quan vaig veure un home estès sobre l'asfalt de la Rambla Nova enmig d’un caos de trànsit no m'ho vaig pensar dues vegades. Primer vaig anar corrents a veure si podia ajudar-lo, però ja hi havia dues persones (un home i una dona) atenent-lo i un bon nombre de curiosos arremolinats a l'artèria principal de la ciutat, així que vaig optar per prendre unes quantes fotos. Treballava com a fotògrafa de plantilla al diari Catalunya Sud de Tarragona (ja desaparegut), l’home acabava de ser atropellat i la notícia amb la foto podia omplir un bon espai a les pàgines de local. No atropellaven cada dia a algú en una ciutat que aleshores comptava amb 90.000 habitants!

Vaig arribar a la redacció amb el meu rodet a la mà (llavors no existien les digitals), i me’n vaig anar directe al laboratori a revelar-lo.

L’endemà, a les pàgines de successos, la meva foto de l’accidentat il·lustrava la notícia de l’atropellament. Ocupava un espai petit, a peu de pàgina, ja que la persona a qui havien atropellat no havia mort i això, malauradament, sempre sol marcar la diferència en l'extensió d’una notícia.

Quan jo ja estava ficada en noves històries, em van avisar que tenia una visita a la recepció del diari. Allí em vaig trobar amb una parella que venia a veure'm absolutament indignada. Volien dir-me que estaven disposats a denunciar-me per la foto de l'atropellament.

"Sou familiars del ferit?", els vaig preguntar."No. Som els que l’estàvem ajudant", van contestar. "Ja, i doncs???", els vaig inquirir perplexa.

Aleshores els dos van començar a explicar-me que eren amics... bons amics... més que bons amics... tant que no podien sortir junts en una foto perquè ni un ni l'altre havien d'estar allà en aquell moment, i molt menys junts, encara que fos realitzant una bona acció.

Em vaig excusar, encara que no sé ben bé per què, però els vaig dir que ja no podia fer-hi res. La foto ja havia sortit publicada. En defensa meva, els vaig al·legar que quan vaig fer les fotos no sabia que els dos estaven casats (cadascun amb la seva respectiva parella). A més, en el moment dels fets ells estaven a la via pública, a l'epicentre d'una notícia.

No em van denunciar ni tampoc vaig tornar a saber res més dels dos amics. Una llàstima. Sempre m’he preguntat si van acabar junts o si aquell episodi els va separar definitivament.

Aquesta història tan llunyana (a dalt podeu veure una foto d'aquella època, allà pel 1986, on surto al laboratori del diari amb el meu company Quico) m'ha vingut a la memòria després de rebre a la redacció del Descobrir l'email d'una lectora. Resulta que recentment ha vist publicada una foto seva en un exemplar del número dedicat al Vallespir, on hi surten ella i la seva parella (en aquest cas són parella-parella) comprant pa en una parada a l'aire lliure del mercat de Ceret. La lectora, advocada de professió, ens ha enviat un email queixant-se pel fet que el fotògraf no els hagués preguntat a ella i el seu acompanyant si volien sortir o no a la revista, apel·lant al seu dret a la imatge.

Al mig de la foto que apareix a la dreta d'aquesta doble pàgina surt la dona que s'ha queixat perquè la van fotografiar sense el seu consentiment.

Creieu que els protagonistes de les dues anècdotes tenien dret a queixar-se? I a denunciar-nos? I els fotògrafs, hauríem d’haver-los demanat permís quan vam fer les fotos?

Com us sentiríeu si un dia obríssiu una revista o un diari i us trobéssiu publicada una foto on hi sortíssiu vosaltres sense que ningú us hagués demanat permís? Us importaria? Us molestaria?

Malauradament, tots els negatius de la meva etapa com a fotògrafa al diari Catalunya Sud els vaig perdre quan vaig fer la mudança de Tarragona a Barcelona, així que no us puc mostrar la foto de l’atropellat on sortia la parella amiga. Una llàstima!

22 comentaris:

  1. Je, je, t'he conegut al moment a la foto.

    A mi em sembla que si la foto on surt la persona en qüestió no la perjudica directament, en el sentit que, per exemple, en fes burla, no hauría d'haver-hi problema.
    Si està fent alguna cosa que no vol que se sàpiga és problema seu, per fer-ho al carrer.

    Ara, legalment no sé com va la cosa.

    ResponElimina
  2. Si ves al marido de tu amiga con otra mujer por la calle en actitud cariñosa y se lo dices a tu amiga, ¿tiene él derecho a denunciarte?
    Para el caso es lo mismo.
    Permítidme contaros una anédota:
    Llevo una perfumería, y un día vino un señor a comprar un perfume de mujer. El hombre -al que yo conocía- hizo incapié en que se lo envolviera muy bonito y me dijo que junto a la moña le pusiera un sellito tipo "te quiero".
    A los cuantos días fue su esposa a comprar no recuerdo qué y le pregunté "¿Te gustó el perfume que te llevó tu marido?"...
    Su respuesta fue "¿Qué perfume...?". Afortunadamente le dije que me había confundido de persona y la cosa no fue a más.
    Moraleja, ¿Qué coño haces estando y haciendo lo que no debes en un lugar público?, Je,je...

    ResponElimina
  3. Jo crec que si la foto és en la via pública, es perfectament publicable. Si en el moment de fer la foto, ara amb les digitals, la persona que apareix em demana que la borri, y per mi no es imprescindible que aquella persona aparegui, li mostro la foto y li pregunto si realment cal que la borri, si em continua dient que sí, ho faig. Però si fos a la via pública i jo considerès que la foto es important, no l'esborraria.

    Si s'hagués de demanar permís a tothom que apareix en una foto publicable feta a la via pública, apaga y vámonos...

    ResponElimina
  4. Acabo de veure que li he fet un homenatge a la renombrada ye...

    ResponElimina
  5. Aquesta història és genial! I tu estàs súper moníssima a la foto!
    Ara em poso seriosa, només faltaria que els fotògrafs haguessin de demanar permís per fer fotos a la via pública!
    Estem posant traves arreu!

    ResponElimina
  6. Crec recordar haver llegit en algun lloc d'un judici en què una parella que era parella sense ser parella demandà al fotògraf per haver publicat una foto on apareixien junts pel carrer perquè això els havia posat en una situació incòmoda. El jutge determinà que no procedia perquè també els hauria pogut veure un conegut i haver-ho dit a les parelles-parelles respectives de la parella. Uf! quin embarbussament!
    Jo també tinc una anècdota semblant, encara que no publicada: estant a Àvila amb una parella d'amics i la meua dona, ens trobàrem amb una altra parella que jo no coneixia però que sí que coneixien els qui anaven amb mi: "mira si són de Sueca", ens saludem i, innocent de mi, els dic "poseu-vos tots ací i us faig una foto de record". Vaig notar unes cares una mica rares però tots s'hi posaren on vaig dir. Vaig fer la foto i ens acomiadem, aleshores els meus acompanyants em diuen, "l'has feta bona, que aquests estan casats però per separat i s'han quedat espantats només de veure'ns!". No cal dir que no vaig positivar mai la foto (no tenia cap altre interés que no fos la xafarderia).

    ResponElimina
  7. Com a fotògrafa aficionada també tinc moltes fotos fetes al carrer on hi apareix gent i algunes estan penjades a internet. I també m'han fet aquesta pregunta: "No tindràs problemes per penjar a internet fotos on hi surten persones sense el seu consentiment?" Jo sempre he cregut que fer fotos a gent que està al carrer era perfectament legal, ja que igual que jo els fotografio els pot veure la veïna del cinquè, tot i que entenc que a vegades algú en concret es pot trobar en un embolic per ser al lloc que no toca i amb qui no toca.
    La resposta legal, però, no la tinc.
    I m'ha fet gràcia l'anècdota del Jaime Capote perquè un amic meu, dependent d'una joieria, n'explica una de similar però amb un braçalet.

    ResponElimina
  8. Tot això està regulat, el que passa és que la gent ha vist moltes pel-licules i desseguida s'esvera quan li fan una foto. Ja vaig dir fa temps que tot plegat és una idiotada, però suposo que és el signe dels temps:
    http://fotosiqui.com/blog/2010/01/20/a-ver-si-sera-que-la-hemos-cagado/
    Per cert, quins temps que es podia fumar a un laboratori!

    ResponElimina
  9. que surtin a la foto és un fet circumstancial, ells no són notícia. Jo el que recomano és que la gent sigui honesta i faci el que ha de fer (deixar la parella o explicar-li-ho si s'entén amb un altre) només faltaria que la culpa dels embolics extramatrimonials l'haguessim de tenir els fotògrafs...Jo si algú em mira malament quan faig una foto al carrer els hi explico la finalitat, està clar que no val la pena tenir problemes per segons quin tipus de fotografia (lo fotut és l'instant decisiu!) que surtin uns o uns altres comprant al pa pot ser indiferent. enhorabona pels 200 seguidors d'enfocant!!

    ResponElimina
  10. És un tema complicat, com tots els que tenen a veure amb l'educació. Per fer un retrat és convenient (i garanteix habitualment millors resultats) demanar permís. A partir d'aquí, tot el que es fotografia a la via pública o des de la via pública (el que puc veure ho hauria de poder fotografiar)hauria de poder ser fotografiat sense problemes, tant per interés documental, com periodístic, com estètic. La meva experiència em demostra que la gent, en molts casos, es posa nerviosa quan no sap quina és la finalitat de la imatge, cosa que moltes vegades no sap ni el fotògraf. És absurd pretendre que es demani permís a tot el que apareix en una escena de carrer, com en el cas de la imatge publicada al descobrir, on crec que els senyors que es queixen pixen fora de test (amb perdó de l'expressió). A mi no m'agrada discutir, però quan em venen amb tonteries de 'dret a la imatge' (cosa absurda si no hi ha una explotació comercial de la mateixa) els dic que baixin la vista, que no em mirin a la cara perquè vull preservar el dret a la meva imatge i no m'agrada que em mirin (com els antics emperadors xinesos). A l'Afganistan tenen la solució (tot i que allà mal utilitzada) per quan estem en un lloc públic i som molt gelosos del nostre 'dret a la imatge': en diuen burka.

    ResponElimina
  11. Tolo Balaguer13/11/10 18:24

    Deu meu! Al darrer barça
    -mallorca am vaig dedicar a fer fotos del camp a "tope" de gent.

    ResponElimina
  12. Hola Sr. Vila,
    Primer felicitar-la per el blog. Ja fa un temps que el segueixo, sempre trobo articles interessants, tot i que fins ara no havia comentat mai.

    Internet ha amplificat aquest debat fins a limits inedits. Empresses com google han hagut de desenfocar digitalment les cares de la gent del carrer en les fotografies del seu servei "street view". O facebook, que s'ha convertit en estendard dels conflictes de privacitat online (estic segur que d'aqui a uns anys més d'un s'empenedirà destar etiquetat a segons quines fotos, sobretot d'aquelles nits bojes...).

    El tema dels drets d'imatge sempre porta cua. Crec que si la persona en questió no surt fent quelcom fora de lloc, ofensiu, bergonyos o que pugui malmetre la seva imatge, no hauria d'haver-hi cap problema en publicar una foto. Si no seguissim equest criteri, gran part de les fotografies que ilustren els diaris i revistes serien il·legals. I en cas de conflicte, sempre s'hauria de considerar les sircumstàncies. No és pot comparar un primer pla d'algu, a que una persona que s'identifiqui d'entre una multitud. O agafar una fotografia d'algu desconnegut per ilustrar una campanya publicitària d'una marca. Sempre s'ha d'entrendre el context.

    Un exemple personal és aquesta foto: http://www.lafotoquegira.com/Maniestatut/ManiEstatut.html , de la que he tingut opinions de tots els gustos i colors. Que representa que hauria de fer? Desenfocar les cares de les gent fins que no es puguin identificar? Que es exactament el que fa google amb el seu streeview. O com que estan a la via publica no passa res? Personalment no ho crec. Tot i que... que pasa si per casualitat surt un menor d'edat a la foto?

    Cada foto es un món i tant divers com les persones que hi surten reflectides.

    ResponElimina
  13. impossible preguntar!! La realitat es una, i es la que es en aquell moment, si ets en un lloc públic (privat o no privat) estas exposat a ser vist per tots,i en conseqüència la teva acció es pública i això es la base de la fotografia de reportatge de la fotografia de carrer, del documentalisme...imaginem a Cartier-bresson preguntant per fer una foto? Els senyors de la parada no tenen cap raó de demanar explicacions, excepte si la fotografia es fa servir tergiversada: si el peu de foto digues " parella comprant droga en una parada" o si la fotografia es fes servir per un anunci de mossos d'esquadra "protegim la nostre gent" Llavors si. Això ho em det tenir molt clar, si no acabarem com a França, amb la famosa doble pàgina del Paris Match amb el titular " arriba l'estiu" amb una foto de la platja amb totes les carres pixelades... una realitat, desconstruïda per por a les demandes...

    ResponElimina
  14. Totalment d'acord amb el Marc. A més, no se vosaltres pero jo quan estic fent fotografía estic concentrat en el que estic fent i generalment una accio ve darrera d'un altre i no es fins que arribo a casa i la miro en el monitor que puc saber si una imatge funciona o no... I ja no et dic saber si la imatge sortira publicada. En definitiva, hauria de fer signar un paper a totes les persones que sortissin a les imatges com a mesura preventiva. Sens dubte, imposible.
    En paralel, reafirmar el que ja s'ha dit i posats a ser extremistas tothom hauria d'anar caminant pel carrer mirant al terra no sigui cas que algu tingues la sensacio que es vulnera la seva imatge.

    ResponElimina
  15. Si haguessim de demanar permís per fotografiar al carrer, Cartier-Bresson no hauria existit. Advocada havia de ser!

    ResponElimina
  16. El dia del atropello,tu,Rosa,estabas en el lugar adecuado en el momento oportuno.En cambio,la "parejita" no.Si no querian salir en la foto,que se hubiesen quedado en casa.Me parece una tonteria que cada vez que haga un fotografo una foto en un lugar publico y en la cual salga alguien,deba pedirle permiso.Yo creo que con tal de que no le ofenda,es mas que suficiente

    ResponElimina
  17. Com que veig que hi ha interpretacions vàries sobre el tema dels drets d'imatge, en el post següent veurem què diu la llei al respecte i si s'ha de demanar permís o no a la gent que es fotografia pel carrer.
    Petons i gràcies a tots!

    ResponElimina
  18. Em puc posar al lloc de la parella i entendre la seva reacció. Però pensant-ho en fred, i des de la distància, crec que no tenien raó.

    A mí m'ha passat això d'obrir un diari i veure'm retratat. Va ser durant una manifestació a Valènca (la del 19 de juny del 2011) quan el perdiodista va fer una foto d'un manifestant nuet, que no era jo. Jo eixia al darrere fent la mateixa foto des d'un altre angle. Obviament em va fer molta gràcia, la vaig ensenyar a tots els amics :-).

    ResponElimina
  19. Fer fotografies és una activitat legal i el dret a la pròpia imatge és un dret reconegut. Si ens fan una foto parlant pel mòbil i aparegués aquesta foto com a publicitat d'una operadora de telefonia, tindriam tot el dret del mon a demanar que es treiés aquesta foto de la campanya de publicitat. En qüestió de drets les coses no acostumen a ser només en blanc o només en negre, els matisos són molt importants. Cal destacar el dret d'informació com a contrapés del dret a la pròpia imatge (però no l'anula) i també que en cas de dubte millor demanar una autorització per escrit per estalviar-se problemes (tinc entés que a EEUU és una pràctica habitual).

    ResponElimina
  20. Jo penso que tenim sempre el dret de captar imatges de qualsevol cosa en la via pública, incloses les persones. Una altra cosa és difondre-les si no són part d'un fet noticiós, en aquest cas demanaria sempre permís... simplement perquè a mi no m'agradaria, si estigués en el seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segons un advocat amic, podem estar tranquils en què quan fem fotografies de desconeguts al carrer, no estem cometent cap infracció, i que per tant no pot ser objecte de sanció penal ni administrativa. Una altra cosa és que pugui constituir un il·lícit civil. En aquest cas només el titular del dret (o els seus pares o tutors si és menor d'edat o incapaç) podrien demandar-nos en via civil i serà el jutge qui decideixi si s'ha produït perjudici indemnitzable.
      També cal precisar que cap dret és absolut, i que en cas d'entrar en col·lisió amb un altre dret, pot decaure. Per exemple, el Tribunal Constitucional té resolt que preval el dret a la informació sobre el de la pròpia imatge, i també poden prevaler els de llibetat d'expressió i de creació artística o intel·lectual.
      Tingueu en compte que estem parlant de fotografiar al carrer o en un espai públic. Una altra cosa totalment diferent seria col·locar una càmera de vídeo al vestidor d'un gimnàs, el que entraria en l'àmbit penal.

      D'altra banda (i això és una opinió personal) entenc que el dret a la imatge no resulta vulnerat pel simple fet de publicar la foto d'un desconegut sense el seu permís, sempre i quan la seva reputació o consideració social no es vegin menyscabades.

      A part d'això és improbable que algú vagi a promoure un plet civil (amb la possibilitat de perdre'l i ser condemnat en costes) pel simple fet d'haver estat fotografiat al carrer sense permís. Això sense comptar que, donat l'ingent volum d'imatges que es pengen diàriament a la xarxa, tampoc és molt probable que l'interessat arribi a assabentar-se.

      La Llei 1/1982 que protegeix el dret a la intimitat, l'honor i la pròpia imatge, és, per descomptat bastant irracional, ja que considera vulnerat el dret a la imatge no només per la publicació i distribució de la foto, sinó també per la seva captació, el que és ridícul.

      Us imagineu als turistes que baixen d'un creuer, càmera de vídeo a la mà, demanant permís per escrit a tots els presents per poder captar unes imatges de
      les Rambles?

      A principis dels anys seixanta, Joan Colom va realitzar la seva llegendària sèrie sobre el barri xinès de Barcelona, ​​i la va publicar en forma de llibre amb textos de Camilo José Cela, a més de realitzar una exposició. Doncs bé, va ser demandat per una de les prostitutes que apareixien en la sèrie, per considerar que havia convertit en notòria la seva esfera d'activitat. Afortunadament Joan Colom va ser absolt i la demanda desestimada, i això en ple franquisme.

      La Llei 1/1982 va ser aprovada ja en democràcia per un govern de la UCD. Anem cap endavant o cap enrere?

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari!