21 de juny 2010

La fotografia a Espanya de 1920 a 1990: el que va ser i el que podia haver estat


Com ja vaig avançar a l'anterior post, els Encuentros de PhotoEspaña d'enguany duien per títol "Fotografía española: el estado de la cuestión" i tenien com objectiu reflexionar i analitzar el panorama fotogràfic espanyol des de 1920 fins avui. Per això, les conferències es van organitzar seguint un ordre cronològic.

Sintetitzant molt, tots els especialistes van coincidir en assenyalar que des de 1920 fins 1990, la fotografia espanyola s'ha caracteritzat per una absència d'estructures i una manca de suport d'institucions i museus. Juan Manuel Bonet, exdirector del Centre d'Art Reina Sofia, va remarcar que entre 1920 i 1950 no existien llibres de vanguardia com el de Brassai sobre Paris que documentessin el creixement de ciutats com Barcelona o Madrid, o que donessin una visió moderna del que eren aquells anys. Tampoc hi havia exposicions ni museus amb obra gràfica. Només existien algunes revistes com Nueva Visión o D'aci i d'allà.

Juan Manuel Bonet va dedicar la seva conferència a analitzar la fotografia espanyola de la primera meitat del segle XX.

Després va arribar la guerra civil i, amb ella la fotografia moderna, documental i narrativa d'Agustí Centelles (que utilitzava el llenguatge de la vanguardia soviètica) i de fotògrafs estrangers com Robert Capa i David Seymour, que van cobrir el conflicte bèlic.

Fotografía d'Agustí Centelles, que va treballar al bàndol republicà i la seva significació política el va obligar a l'exili a França el 1939.

Segons Bonet, durant el franquisme va coexistir una fotografia que no tenia res a veure amb les vanguàrdies amb una altra de gent amb una visió més moderna com la de Joaquim Gomis, Francesc Català Roca, Joan Colom o Xavier Miserachs. La responsable de gestió i investigació del Fondo Fotográfico Universidad de Navarra, Asunción Domeño, experta en l'obra del fotògraf José Ortiz Echagüe, el va posar com exemple d'aquesta fotografia franquista èpica i pictorialista centrada en temes populars, retrats racials i enèrgics, i tradició.

Fotografia de José Ortiz Echagüe

Els anys 60 van ser, en paraules d'un altre dels conferenciants, Manuel Santos, un dels períodes més brillants de la fotografia a Espanya, tot i que no hi havia cap infraestructura de difusió d'aquells treballs fotogràfics. El títol de la conferència de Manuel Santos era tot un plany per aquells temps: "El que va ser i el que podia haver estat", si comparem la fotografia espanyola amb la de França o Estats Units.

La Núria Gras fa una foto del Manuel Santos durant la seva conferència.

Segons Santos, hi va haver alguns fotògrafs que van ser profetes incompresos i que es van avançar a la seva època: Manuel Falces, Koldo Chamorro, Ramon Masats, Ricard Terré, Carlos Pérez Siquier. Van començar a editar llibres i a signar les seves fotos. També van començar a crear-se agrupacions fotogràfiques i col·lectius com La Palangana, a Madrid, i el Grupo Afal, a Almeria, fundat per Pérez Siquier i que va aglutinar els fotògrafs més inquiets del país. Aquest grup editava la revista Afal i amb els Anuaris Afal va fer un pas de gegant per difondre l'obra d'aquests fotògrafs a l'estranger.

Laura Terré, presidenta del Centre de Fotografia Documental de Barcelona i filla de Ricard Terré, es va emocionar quan va parlar de l'obra del seu pare recentment desaparegut.

Un altre dels conferenciants, Alejandro Castellote, ex-director artístic de PhotoEspaña, va voler destacar que els anys 80 i 90 són els més importants de la fotografia espanyola, determinats sobre tot pel context polític i social. La mort de Franco marca un abans i un després. Hi havia una voluntat de pertànyer a Europa, de deixar de ser una excepció, d'esborrar l'Espanya màgica i oculta. En paraules de Castellote, Espanya era una "identidad vergonzante". Comença, doncs, una etapa d'efervescència eufòrica (la famosa movida madrilenya), amb moltes propostes creatives i una nòmina d'autors de gran personalitat: Cristina Garcia Rodero, Manel Esclusa, Alberto Garcia-Alix, Juan Manuel Castro Prieto...

Alejandro Castellote, durant la seva intervenció.

Segons Castellote, als 80, Barcelona és l'epicentre de la fotografia. Molts fotògrafs es converteixen en gestors culturals organitzadors d'esdeveniments i festivals que fan allò que no fa cap institució ni museu, ja que les institucions artístiques i culturals segueixen menyspreant la fotografia. La premsa tampoc li fa gaire cas, tot i que els fotògrafs estan emplaçats a il·lustrar la transformació de la societat espanyola i la consolidació de la democràcia. En paraules de Castellote "tot estava per fer i són els mateixos fotògrafs els que es posen les piles". Tot i així, Castellote va afirmar que els fotògrafs espanyols han estat sempre massa pendents de l'exterior, del que es feia a altres països, i que per això han perdut l'oportunitat d'inventar-se, de crear una fotografia espanyola genuïna i amb personalitat pròpia.

Alejandro Castellote va ser el primer comissari de PhotoEspaña. Aquí el veiem amb l'Alberto Anaut, director de La Fábrica (dreta).

Durant els 90 es va inaugurar el Centre d'Art Reina Sofia, el museu d'art contemporani més important del país. Tot i així, no va ser fins el 2000 que van dedicar-hi una sola exposició a un fotògraf viu (Ortiz Echagüe) i una altra a un fotògraf mort. Segons Alberto Anaut, director de La Fábrica i de PhotoEspaña, durant tot 1997, a Madrid es van inaugurar sis exposicions de fotografia. Ara, en un sol dia s'hi poden veure 300. També al 1994 es van crear els primers Premis Nacionals de Fotografia, dotats econòmicament amb una quantitat bastant més baixa que els d'Arts Plàstiques. Per arrodonir-ho, a finals dels 90 neix el festival PhotoEspaña amb les reticències d'alguns que creien que era una involució, una tornada a l'aïllament de la fotografia, just en el moment en què aquesta s'estava obrint al món de l'art i a ser reconeguda com a tal.

El Chema Madoz, premi nacional de fotografia de l'any 2000, va ser un dels ponents de les jornades.

Segons Castellote, la creació d'un Centre Nacional de Fotografia hauria ajudat a que la fotografia espanyola estigués a l'alçada d'altres països. També hauria evitat la destrucció de molts arxius fotogràfics que en molts casos han acabat a les escombraries. Segons Castellote, "si s'hagués creat un Centre Nacional de Fotografia, potser s'hauria pogut evitar aquest desastre". Però l'aspiració de molts fotògrafs de crear un centre d'aquestes característiques xoca amb la naturalesa fragmentada de l'estat de les autonomies. Avui en dia, però, n'existeixen ja 3 o 4, el darrer creat recentment a Catalunya: el Centre de la Imatge, al palau de la Virreina.

Tant Castellote com Bonet van sostenir que actualment la fotografia s'està desplaçant a la perifèria i que hi ha un moviment de col·lectius fotogràfics força similar al que es va produir als anys 60, per la necessitat d'unir-se per sobreviure i poder tirar endavant nous projectes.

Següent post: La fotografia actual als Encuentros PhotoEspaña 2010: globalització, art i trivialitat

7 comentaris:

  1. Muy buena información y la explicación también. Un buen trabajo de síntesis sobre lo hablado en los encuentros de PhotoEspaña. Y lo que dijeron Bonet y Castellote me interesa mucho: la irrupción actual de colectivos de fotografía que se unen para sobrevivir . Esto es un punto de inflexión desde el cual debemos reflexionar aún mas y Caja Azul puede ser el ámbito de discusión no ? . Esperaré con ilusión el proximo post ! hasta pronto !

    ResponElimina
  2. Un altre resum magnífic, Maria Rosa. Respecte de l'opinió de Bonet pel que fa a la fotografia d'entreguerra a Espanya, em cal afegir que és una idea a revisar. Bonet, i no sols ell, oblida que hi havia un bon nombre de revistes il·lustrades (Mundo Gráfico, Estampa, La Esfera, Crónica, Nuevo Mundo, etc.) que, si més no, podien ser l'equivalent de la Berliner Illustrirte Zeitung o la Münchner Illustrirte Zeitung on publicaven, entre d'altres, Einsentaed, Felix H. Man, Umbo, Salomon o Muncaksi (referents de l'avanguarda centreeuropea). Vaig dedicar la meua tesi doctoral a la fotografia en la revista Estampa, una revista que coincideix temporalment amb la francesa Vu, des de 1928 fins el 1938, de manera que crec tenir una mica de perspectiva per dir el que dic. Si no passa res, l'editorial Afers publicarà aquest treball meu a inicis de 2011. Crec que hi ha un buit enorme en l'estudi de la fotografia d'entreguerra a casa nostra. Tot no era tardopictorialisme, ni molt menys.
    Cal debatir sobre l'estat actual, però també cal revisar-ne la història.
    Et torne a agrair aquests magnífics resums que ens aportes, Maria Rosa.

    ResponElimina
  3. Si señor, esto es información de primera línea. Sólo el hecho de que se hable de la fotografía de aquí ya me parece positivo, más cuando se hace desde la reivindicación. A veces tengo la sensación de que van a pasar cosas buenas fotográficamente hablando a corto plazo , si la puñetera crisis lo permite. Internet está ayudando...

    ResponElimina
  4. "i que per això han perdut l'oportunitat d'inventar-se, de crear una fotografia espanyola genuïna i amb personalitat pròpia."
    Bueno fotografiar jamones toreros y el flamenco olivas aceite etc etc.tambien fabada la feria de abril y las procesiones sardanas.

    ResponElimina
  5. Marcelo, yo también pensé en Caja Azul y en tantos otros colectivos que han surgido recientemente. Como dijo Rafael Doctor un día después, "todo está por cambiar y por hacerse, pero eso no lo harán ni las instituciones ni las estructuras de poder, sino los mismos fotógrafos, los que están por debajo". Está claro que tenemos que ponernos las pilas.

    Francesc, la teva tesi deu ser una de les 129 que s'han realitzat sobre fotografia a tot l'estat espanyol des de 1976. Celebro que hagis contribuït a difondre i interpretar la història de la fotografia d'aquest país, però ja veus que encara hi ha molt per fer. Per cert, crec que si haguessis participat com a teòric als Encuentros, hauries pogut aportar dades i arguments interessantíssims. N'estic segura.

    Martin, està clar que hi ha una gran energia i interès al voltant de la fotografia, i aquests són ingredients al nostre favor que hem d'aprofitar. Ara cal descobrir com els fotògrafs i els especialistes podem viure de tot això.

    Hugo, jo sóc més de l'opinió de Fontcuberta: en un món globalitzat, té poc sentit parlar de la creació artística en termes d'identitat nacional.

    ResponElimina
  6. Maria rosa ironizaba sobre lo de fotografia española.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!