16 de febr. 2010

World Press Photo 2010: el valor estètic d'una imatge per damunt del valor informatiu?

Foto: Pietro Masturzo

Enguany, el premi World Press Photo l'ha guanyat una instantània sobre les protestes de l'oposició a l'Iran realitzada pel fotògraf freelance italià Pietro Masturzo. En ella, unes dones criden consignes contra el règim d'Ahmadinejad en un terrat de Teheran. La imatge forma part d'un reportatge més ampli titulat "Roofs of Teheran", molt pictòric, amb fotos trepidades i llums bellíssimes. Fotos que estèticament tenen el misteri dels quadres d'Edward Hopper, que fugen del que és evident i conviden a reflexionar.

Premiar una foto de les protestes a l'Iran sense que surtin pals, trets i sang és, si més no, controvertit. No és la primera vegada, però, que el WPF aposta per imatges poc òbvies i dramàtiques. La imatge de Masturzo és preciosa des del punt de vista estètic (encara que m'agradaria veure-la sense el retoc de Photoshop), però hi ha altres fotos més informatives que en la meva opinió reflecteixen millor el que ha passat a l'Iran, com aquesta foto d'Olivier Laban-Mattei, guanyadora del segon premi en la categoria d'Spot News.

Foto: Olivier Laban-Mattei

La foto de Masturzo és maca, però informa poc. Cal saber de què va la història per entendre-la, encara que el seu reportatge complet em sembla perfectament vàlid. Així doncs, la concessió del premi a una foto poc descriptiva i molt estètica planteja de nou el debat que afecta el fotoperiodisme des de fa uns anys: si el valor estètic d'una imatge documental pot tenir el mateix pes que el d'una altra amb més valor informatiu. Probablement la foto premiada de Masturzo no sigui més que un símptoma de com estan canviant les coses en el fotoperiodisme.

Llegia ahir al diari El País un article amb l'opinió del meu admirat Juan Manuel Navia, en què elogiava la foto premiada en contra de fotos de denúncia més evidents. En un dels paràgrafs deia: "Imagino que aquesta imatge (la de Masturzo) aixecarà polseguera entre l'exèrcit de fotògrafs que, taxidermistes del dolor, entenen que el camí per a mostrar el sofriment humà és la 'dramatització' de la pròpia imatge, carregada d'unes formes aparentment atrevides i d'un contingut prou obvi com per a moure el sentimentalisme més simple de l'espectador. Però altres creiem que hi ha més camins, i que potser cal menys denúncia i més reflexió, en definitiva: més veritable fotografia i menys propaganda".

Em sap greu discrepar, però no crec que la foto de Masturzo estigui exempta de dramatització. Darrera d'ella hi ha un evident treball de retoc digital, en què el fotògraf ha intensificat el vinyetejat de la presa per remarcar-hi el dramatisme i accentuar l'atenció sobre les dones del terrat, més propi de la fotografia artística que del fotoperiodisme. Pensar que fotografies subtils com aquesta tenen més valor que les fotografies que documenten sense cap mena de recurs estètic uns determinats fets, crec que és un error. El treball de Walter Astrada, premiat també en la categoria de reportatge, és menys vàlid per ser 'evident''?

Foto: Walter Astrada

Crec que Navia s'ha deixat enlluernar, mai millor dit, per la llum del treball de Masturzo, molt semblant a la seva pròpia. És incomprensible, sinó, que no valori com es mereix el treball d'altres fotoperiodistes que ens transmeten la incòmoda i evident crueltat de certs conflictes.

24 comentaris:

  1. Interesant reflexió vers una imatge que segons la meva opinió com a aficionada crec que estèticament es molt bona, pèro estic totalment d' acord amb tú que la de Walter Astrada per exemple, es mereix més que una mirada, la trobo bonissima.
    Salut!

    ResponElimina
  2. En el cas del que ha passat a l'Iran jo estic força convençut que em funciona millor la foto de les dones cridant a les terrasses. A mi no m'ha revoltat tant la violència de la repressió com el pensar en la desesperació de la gent que vol que el règim s'acabi i ja no saben que fer. El fet que havien votat pel canvi i l'obertura i sembla probable que les eleccions s'hagin manipulat. Aquesta desesperació i la impotència queden molt ben reflectides pels crits d'aquestes dones que em sembla com si demanèssin ajut al món per a que algu vingui a fer alguna cosa.

    Les fotos dels fets brutals obvis tenen la seva funció escandalitzant-nos de les guerres (Walter Astrada es un crack), encara que ja se n'ha vist tant d'això que potser sería bo començar a buscar altres vies, fotos que facin reflexionar una mica més (encara que això demana lectors més actius intelectualment).

    Ara, jo tb li hauria tret el photoshop a la guanyadora. De fet, no entenc com està permès un vinyetejat tan bèstia.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Hola Maria rosa.com bien dices, la primera foto hay que estudiarla bastante para saber de que va el tema, ademas del retoque con el photoshop.personalmente prefiero cualquiera de las otras dos.son mas impactantes.ya veo como las gastan en este prestigioso premio ...

    ResponElimina
  5. Hola Maria, yo estoy absolutamente de acuerdo con Jordi Busqué y en desacuerdo con Guillermo Zubieta.
    Para empezar y respecto a la critica de que hay que tener conocimientos previos para entender la imagen premiada tengo que decir que también hay que contextualizar las otras 2 fotografias ya que por si solas no se ve nada, no explica lo que hay detrás, sólo violencia y represión en una batalla campal. En la primera explica una situación tan válida como las otras dos y de paso se culturiza a la gente -si se explica- de la importancia de las azoteas en estos paises.
    Hablando de las 3 muestras, bien es cierto que la tercera imagen esta muy bien resuelta esteticamente, por otro lado bajo mi humilde punto de vista la segunda imagen es una buena fotografia pero nada mas. Desde un punto de vista del valor de una imagen no le veo nada mas -que no es poco- que una situación de violencia callejera y de represión bien resuelta fotograficamente y donde el fotógrafo se ha jugado la vida pero ya esta. No me aporta nada como fotógrafo.
    A mi todo este debate generado alrededor de la concesión del premio adjudicado a esta fotografia me encanta.
    Cuantas veces me he quejado que cuando vas a diferentes festivales de fotoperiodismo como Visa pour la image o cuando se visitan los proyectos premiados y becados en Fotopres hay una sobredosis de violencia. Esa es la tendencia.
    Parece que si eres fotógrafo solo puedes contar historias que valgan la pena si y solo si te juegas la vida en el intento o te vas a paises conflictivos.
    Si eres fotógrafo y no te quieres jugar la vida ¿que haces? ¿como cuentas historias que sean reconocidas y que lleguen al mayor numero de gente?
    Es por todo ello que me alegro de que hayan decidido premiar esta fotografia y espero y deseo que esto sea una nueva tendencia aunque sinceramente lo dudo. Me da a mi que cuando volvamos a Perpignan o el año que viene con la nueva edición del WPP nos encontraremos de nuevo con fotografias que remuevan nuestras consciencias de la forma más llamativa y cruda posible (como las fotografias de las cajillas de cigarrillos).
    Ahora recuerdo las palabras de un miembro del jurado de la edición actual de Fotopres. "Al seleccionar al ganador, pensamos sobretodo en como iba a impactar al público" Sin duda lo consiguieron...
    Prefiero la sutileza...

    ResponElimina
  6. Maria Rosa, veig que tens certa habilitat per posar el dit a la nafra. Jo, particularment i amb matisos estaria d'acord amb els comentaris de Jordi Busqué i Carlos Prieto. Una de les debilitats de la fotografia de premsa sempre ha estat la de la credibilitat i la de l'objectivitat. Aquesta debilitat sempre se l'ha volgut fer recaure sobre el fotògraf que sol ser qui, per regla general, menys participa en les possibles manipulacions. I amb la incorporació de les tecnologies digitals, el fotògraf és suspecte de manipulador ja d'entrada, fins el punt de què aquelles coses que podien considerar-se "lícites" amb pel·lícula, deixen de ser-ho amb la imatge digital per "manipuladores" i fins i tot hi ha qui renuncia a "retocar" els punts negres de pols en el sensor per por a ser titllat de falsificador de la realitat. En canvi poca gent qüestiona els peus de foto tendenciosos que en moltes ocasions desvirtuen el que la fotografia ens mostra ni l'ús de les imatges en funció de narracions dels fets de clara tendència partidista.
    Crec que el fotògraf, fins i tot el fotògraf de premsa, té dret a emprar els recursos que la tecnologia li ofereix, com té dret a donar la seua visió dels esdeveniments, deixant clar que donar la visió dels fets no implica la falsificació d'aquells ni la incorporació (o eliminació) d'elements que modifiquen la realitat. Però determinades "intervencions", com ara corregir lleugerament la perspectiva, vinyetejar, resaltar una zona mitjançant el contrast, etc, com el reenquadrament o la tria d'una focal determinada, podrien ser plenament vàlids ja que no afectarien a la descripció del fet i en canvi ajudarien a posar de relleu el que el fotògraf vol comunicar/mostrar.
    Em fa la impressió que en aquesta batalla, el fotògraf surt des d'una posició acomplexada i s'ha cregut (i permet que els altres s'ho creguen) que si empra els recursos tècnics del seu ofici està mentint i fent trampa. Crec que estaria bé reflexionar sobre això.
    I pel que fa al tema del premi, considere que de vegades suggerir és més efectiu i diu més que simplement mostrar. Altra cosa és si l'avinyetat, per exemple, ha estat encertat o no (si realment li feia falta a la foto per transmetre el que es volia transmetre).

    ResponElimina
  7. yo me pregunto..hace falta seguir mostrando crueldad y violencia de algunos trabajos fotográficos para que sean buenos y valorados en el fotoperiodismo?
    Yo creo que estamos acostumbrados a la obviedad y que sea un complemento del texto y justamente es allí donde nos equivocamos. La serie fotografíca de este joven fotógrafo italiano demuestra que se puede reflexionar a partir de la misma fotografía (¿que pasa ahí adentro en ese encuadre?) y a partir de allí buscar información para entenderla con más detenimiento.... y todo esto lo digo más allá de cuestiones estéticas y artilugios del photoshop...

    ResponElimina
  8. Doncs a mi la foto que ha guanyat no em sembla estèticament gaire aconseguida. Només la salva la llum. Fa la impressió que aquest enquadrament era l'únic possible des d'on es trobava, i sincerament, a mi no m'agrada gaire. En general tot el reportatge estèticament em sembla limitadet i incoherent, tot i que el tema sigui brutal.

    ResponElimina
  9. La mayoría de fotoperiodistas creen que su mensaje llega mejor cuánto más crudo es el contenido de sus fotografía. Están equivocados. Si quieren que su mensaje llegue al gran público, y no sólo a los conversos de siempre que visitan el Visa pour l'Image, deberían ampliar su vocabulario fotográfico, que ahora mismo es muy limitado y se reduce casi siempre a sangre y visceras.

    ResponElimina
  10. Hay una frase que se atribuye a Erno Friedmann, co-creador del famoso personaje génesis de la agencia Magnum, Robert Capa, que reza así: "Si tus fotos no son lo suficientemente buenas es porque no te has acercado lo suficiente". Aunque para la fotografía parezca ser un mensaje de carácter espacial,y se haya relacionado con los reporteros de guerra y su obligación de contar con el objetivo la realidad de los conflictos, siempre he creído que esta frase reflejaba, más bien, una idea relativa a la implicación emocional con la fotografía y con la vida. Demasiada sangre para mi gusto en esta edición de World press photo. No creo que la polémica sea si hay imágenes bonitas o no. Lo que creo es que si este premio refleja lo que prensa publica y esto es lo mejor, debemos preocuparnos por lo que nos está contando el "mass media" No creo que tengamos una sociedad tan enferma como la que todas estas fotos enseñan y si es así, quizá sería buena idea premiar trabajos donde se refleje todo lo que otra gente está haciendo por mejorarla. Así pues, no creo que el problema sea de la fotografía, sino de lo que se publica y de lo que se premia.

    ResponElimina
  11. Sóc una enamorada de la foto documental i l'artística, però la meva humil opinió (no sóc una professional de la fotografia, sinó del periodisme) és que en el cas del fotoperiodisme cal primar el valor informatiu de les imatges. En aquest sentit, sovint són imcompatibles l'elevat nivell estètic amb la clarividència informativa. M. Rosa, comparteixo al 100 per cent la teva visió. Excel·lent entrada!

    ResponElimina
  12. Aquest blog té una cosa molt bona, s'apren amb les entrades i amb els comentaris de la gent que hi entra, i a mes "t'obliga" a reflexionar sobre aspectes relacionats amb la fotografia.
    Té molt de mèrit...

    Jo sóc partidari de que,en el camp del fotoperiodisme, primi el contingut informatiu sobre l'estètica, tot i que no tenen perquè ser excloents. Els retocs posteriors, els mínims, però estic d'acord amb el Francesc Vera, hi ha uns mínims que son lícits.

    per altra banda, crec que el guanyador del premi ha aconseguit donar "una vuelta de tuerca" al tema, amb un enfocament novedós que en cap cas li resta contingut informatiu.

    salutacions!

    ResponElimina
  13. A mi el que em sembla fatal és que la foto s'hagi retocat d'una manera tan evident. Crec que en determinats premis fotogràfics (especialment els de fotodocumentalisme) no s'hauria de permetre aquesta mena de retocs estètics. Aquí és un vinyetejat, però en d'altres moments ha estat borrar una persona, afegir-la, fusionar dues fotos,.... A las bases hi haurien de demanar que els autors presentessin els raw. Segurament, molts, es posaríen vermells de vergonya.

    ResponElimina
  14. Jo estic molt mes en la aquesta linia... http://blog.melchersystem.com/2010/02/12/there-will-be-blood/
    Potser en un diari fotos planas de sang i fetge poden ser informatives, però en un concurs les imatges han de tenir un punt més de valor estetic.

    Ernest

    ResponElimina
  15. Hi ha una confussió molt gran. Sembla ser que només és ara quan es manipula la imatge quan la inmensa majoria de les fotos "històriques" han rebut manipulacions similars (vinyetes, reenquadraments, reserves... ), el photoshop no és més que una actualització de les possibilitats del que es feia sota la làmpara vermella. Una altra cosa és el·liminar persones u objectes, això sí que és una manipulació innaceptable. Però jugar amb saturacions, contrastos, etc. és absolutament lícit i es fa des de que la fotografia és fotografia. I si algú no ho sap és que no ha tocat gaire el laboratori de tota la vida.

    Una foto és bona quan explica una història i ho fa amb una certa "visió", una forma de mirar. La primera té la visió i potser li manca explicar més la història. La segona imatge explica però no li veig cap visió pròpia. És una foto testimonial. Per mi no és fotografia en majúscules, la veritat.

    ResponElimina
  16. Hola a totes,
    a mi personalment m'agrada el treball premiat de Pietro Masturzo. Trobo que el tema, la història, és molt interessant. Diu molt més que una (infinitament) vista imatge de manifestant-poli-violència. Evidentment que la foto de l'Olivier Laban és bona, disparada en el moment just. El fotògraf està en el lloc adequat i el moment precís. Però, com bé comenta algú més amunt, sense ser-ne responsable el fotògraf, acaben essent imatges-propaganda contra el dolent de torn. Dubto molt que una imatge igual presa als EEUU o qualsevol Estat europeu se li hagués concedit cap premi. És a dir, propaganda.
    L'altra imatge (i la seva sèrie), la guanyadora, és un treball més meditat, m'imagino. I ben resolt, al meu parer. Doncs diu molt dels moments que es viurien aquells dies -i aquelles nits- després de les eleccions. L'altra qüestió (a la qual la Maria Rosa hi ha dedicat, ja, algun interessant post) és el tema del retoc. Pel meu gust, exagerat. Necessari? Això ja no ho sé. Però segurament. En tot cas, el jurat del World Press Photo d'enguany poden haver disposat dels arxius RAW per comprovar-ne la "manipulació". Curiosament, el primer any que s'afegia aquesta clàusula a les bases de participació, ja ens trobem amb unes imatges que generen, si més no, debat.

    ResponElimina
  17. No acabo d’entendre quin és el problema amb aquesta imatge. Crec que transmet molt bé un aspecte desconegut, probablement per poc espectacular, d’una protesta civil.
    De vegades tinc la sensació que els mateixos fotògrafs i gent vinculada al món de la imatge està perdent la capacitat de entendre que una mateixa realitat té moltes cares, ens estem acostumant a esperar un tipus d’imatge determinada per cada situació, aquest tipus d’imatge, a més, està massa vinculada al que els mitjans ens venen habitualment, el tòpic fácil, la carnassa, que, per descomptat, cal mostrar quan és necessari, però això no invalida la possibilitat de mostrar altres facetes d’una situació que ens resulten mes deconegudes, no per menys reals o habituals, si no perquè habitualment no surten a la llum perquè no responen a ‘allò que el public espera’. Crec que és molt valuós que un fotògraf s’hagi atrevit a mostrar una faceta com aquesta d’un tema d’actualitat que gairebé tots els altres fotògrafs han tractat de la mateixa manera. Seria com dir que la imatge de la Susan Meiselas del 11-S no té sentit perquè el que apareix en primer terme no són les torres, si no una persona fotografiant-les amb una càmara compacta.
    En quant al plantejament estètic, se’m possen els pèls de punta quan llegeixo coses que comencen amb un ‘no hauria d’estar permés..’ Quí decidiria què i com? Una imatge mai ens mostrarà un fet real, si no la visió del fotògraf d’aquell fet real. I tot comença amb quina òptica s’utilitza i per tant quina perspectiva es dona a la imatge, quin punt de vista, què queda dins i fora de l’enquadre, què està a focus i què no. La objectivitat és una falacia. A partir d’aquí, la edició o tractament que es faci de la imatge és totalment decisió del fotògraf. En el cas de la imatge de Teheran, el plantejament estètic pot agradar o no, però en cap cas està falsejant la imatge perquè no hi ha elements afagits o eliminats (partirem d’aquesta base). No està fent res que no s’hagi fet des de els inicis de la fotografia: el senyor Eugene W.Smith, el mestre de com explicar una història en imatges feia de tot amb els seus positius (i negatius). Mai he sentit a ningú, davant d’una imatge del senyor Smith dubtant de la qualitat de les seves imatges plantejant-se “m’agradaria veure la imatge sense reserves ni cap tipus de gestió del positiu”. No crec que pel fet de que el plantejament estètic del senyor Masturzo no ens agradi, ens haguem de plantejar que caldria veure la imatge sense editar, perquè no te cap valor com a imatge, és simplement un pas intermig per el qual ha pasat el fotògraf fins obtenir la imatge que ell ha volgut.
    En quant a l’art i el fotoperiodisme, doncs bé, tots els grans fotoperiodistes de la història ho han estat perquè les seves imatges aportaven alguna cosa de diferent, és a dir, un punt de vista personal, en molts casos sustentat en un determinat plantejament estètic (Alex Webb, per exemple) i en la capacitat de mostrar-nos la cara no evident de la realitat.
    Per cert, qualsevol imatge individual d’un fet d’actualitat informa poc si no va acompanyada de algun tipus d’informació extra sobre el tema, sigui en forma de més imatges o de text.

    ResponElimina
  18. Totalment d´acord Quim, ho has explicat molt be!
    Que li expliquin a l´Alex Webb que no es poden explicar històries de manera estetica...
    Com diu en Navia hi ha una llum d´esperança perquè aquests premis i d´altres no es converteixin en una successio d´imatges preses en plens aldarulls urbans i amb molta sang, es clar.

    Oriol, jo tambe penso que si la segona imatge hagues estat presa a Europa ni se l´haurien mirat.

    ResponElimina
  19. Buenas,

    Desde que se falló el premio, he leído ya varios debates sobre la fotografía, incluyendo este.

    Soy de opinión compartida con Noemí y Alberto. Entiendo que el exceso de sangre puede llegar a hacer inmunes a ella a los espectadores de la prensa escrita (subrayo esto, que es importante). Pero una foto demasiado "sutil" como esta, invita a pasar la página del periódico sin mirarla. Creo que es necesario un término medio, si existe...

    El principal problema es que he visto que se habla del World Press Photo, del VISA... pero menos de "El Mundo", de "El País", etc. Parece que se habla más en términos de un fotoperiodismo de exposición/concurso que del lugar original en el que deben estar las fotos.

    Del lugar en el que deben de resaltar para llamar la atención del lector que, como muchas veces se dice, no está demasiado atento a la fotografía o su calidad. No sé si esta foto logra llamar la atención de quienes no nos movemos en esto. Nos guste o no, la sangre sí.

    Sobre el uso del Photoshop en estas fotos, lo tengo claro: no me gusta. De hecho, es uno de los defectos que veo a las fotos de Navia, por ejemplo.

    Un saludo

    ResponElimina
  20. Serginho, respecto tu último comentario, estoy bastante seguro de que Navia no retoca sus fotos.

    ResponElimina
  21. Navia no retoca les seves fotos perque ja té qui ho fà per ell. Y vaja, la estetica Fuji Velvia que tenen les seves fotos digitals tenen algo que veure amb el Photoshop diria jo. I compte que no ho critico, Navia es probablement el fotograf d'aquest pais que més m'agrada.

    ResponElimina
  22. Me n'alegro molt que aquest post hagi generat un debat tan intens i sucós al voltant de la fotografia periodística. Per això, primer de tot vull agraïr-vos els vostres valuosos comentaris. Seria molt llarg contestar-los un per un. Per tant, prefereixo aportar la meva reflexió final al voltant del que s'ha dit.
    Crec que no es pot pontificar sobre un tema com aquest perquè, afortunadament, tots els criteris són vàlids i no existeix un criteri universal. Però des del meu punt de vista periodístic, sempre he pensat que en la fotografia de premsa un excès d'esteticisme despista de la realitat del món. Com a periodista, opino que el missatge o contingut sempre ha de prevaldre, és a dir, la informació ha d'anar per davant de l'estètica. La fotografia de premsa està destinada a informar en els diaris (de paper o digitals), no a estar penjada en una galeria d'art. Però si aquest és el criteri vàlid per a la premsa, no correm el risc que acabem publicant sempre les mateixes fotos, imatges idèntiques de conflictes diferents? És possible, però també les fotos esportives o de celebritats són sempre iguals i segueixen publicant-se sense qüestionaments. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que quan cobreixin un conflicte aportin fotos novedoses? Com poden mostrar la cruesa d'un tsunami sense que hi surtin morts? O la matança de foques al Canadà si només veiem fotos de foques "somrients" i sense sang? Afortunadament, crec que molts fotògrafs han tractat temes molt crus de forma diferent sense caure en l'esteticisme més fàcil. Treballs com els de Tom Stoddart, Paul Fusco o Noël Quidu en són un bon exemple.
    Moltes gràcies de nou pels vostres comentaris.

    ResponElimina
  23. Hola a tots,
    Estic en la línia amb els que els agrada la fotografia premiada. Si més no l'estil. Provoca curiositat per saber de què es tracta i demana una mínima atenció.Així recordarem més el tema perquè ens n'hem preocupat. L'altra, la de la batalla campal és més del mateix, molt necessàri això si!, hem de saber què passa i on passen les coses però no deixa de ser un tipus de imatges informatives similars a les d'esports. Agafar el jugador en un salt espectacular, o el porter que vola per agafar la pilota.... o el bastó que pica el cap del manifestant.
    En certa manera és fotografia oportunista, ser al lloc i al moment adient i tindre el valor i la sort. No li trec cap mèrit, ni molt menys però prefereixo la història llarga.
    El tema del retoc m'interessa ben poc. A mi em sembla bé.
    La fotografia va més enllà del testimoni.

    ResponElimina
  24. respecto tu último comentario, estoy bastante seguro de que Navia no retoca sus fotos.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!