31 de març 2009

Nova York es queda orfe sense Helen Levitt

Estic convençuda que Nova York és la ciutat més fotografiada del planeta. De fet, ja he assenyalat en aquest bloc a uns quants fotògrafs (Paul Strand, Richard Howe,Weegee...), que han centrat tota o bona part de la seva obra en la ciutat dels gratacels.

Però Helen Levitt és sens dubte una de les fotògrafes que, al marge del fotoperiodisme, més i millor ha documentat la vida quotidiana als carrers de Manhattan. Per això, la seva aportació a la història de la fotografia del segle XX és indubtable. Malauradament, però, la veterana Levitt acaba de morir als 95 anys.

Durant anys, Levitt va passejar pels barris novaiorquesos per capturar escenes fugaces de la vida de la gent al carrer. De fet, pràcticament mai no va sortir de la ciutat. Els protagonistes de les seves instantànies van ser sempre els vianants, sobretot els nens, d'aquí que parlar de l'obra de Helen Levitt és esmentar les seves imatges de la gent més menuda. Entre elles hi destaquen dues fotografies en blanc i negre de finals dels anys 30 i principis dels 40: la instantània de tres nens que surten de casa per demanar caramels per la festa de Halloween (primera foto de dalt) i la de quatre nenes que caminen per la vorera seguint amb la mirada cinc bombolles de sabó que ascendeixen melòdicament per l'aire (segona foto). Tot plegat, unes imatges sensibles i plenes de màgia que, en l'actualitat, han esdevingut documents històrics que testimonien un temps en què la gent gaudia d’una vida al carrer i unes diversions que ja han desaparegut.

El conjunt d’aquest treball de Helen Lewitt sobre Nova York està recollit en tres llibres: 'In the Street: Chalk Drawings and Messages 1938-1948' (1987), 'Crosstown' (2001) i 'Here and There' (2003).

29 de març 2009

El miracle de ser nena i sobreviure a la Xina més arcaica

Axelle de Russé és una fotògrafa francesa coneguda perquè al 2007 va guanyar el Premi Canon de l'Associació Francesa de Dones Periodistes (la AFJ) i al 2008 va exposar al festival Visa pour l'Image de Perpinyà un interessant reportatge sobre el fenomen de les noves concubines xineses.

Doncs bé, sense abandonar la Xina, De Russé ha realitzat un altre treball sobre dones, en aquest cas, aquelles que els seus pares van intentar assassinar quan van néixer, però miraculosament van salvar la vida i van sobreviure a l'infanticidi sistemàtic al qual són condemnades milers de nenes xineses pel simple fet de ser-ho.

Tal i com De Russé explica a la seva web, la política de fill únic que des de fa uns anys s'aplica a la Xina, provoca que moltes famílies prefereixin tenir un nen a una nena perquè ell serà el que en un futur es farà càrrec dels pares quan siguin vells. En aquest context, no és estrany que a les àrees rurals, la taxa d'infanticidi femení sigui molt elevada. Es calcula que a la Xina, on la proporció actual és de 100 dones per cada 106 homes, hi manquen 40 milions de dones.

En un llenguatge rigorós, directe i lliure d'esteticismes, De Russé ha retratat algunes dones supervivents d'aquest holocaust per posar cara i ulls a unes xifres abstractes i esgarrifoses.

25 de març 2009

Reuters publica el segon volum de 'Our World Now'

L'agència Reuters acaba de publicar en anglès el segon volum de 'Our World Now', una recopilació de les millors fotografies de notícies distribuïdes per l'agència al llarg de 2008. La selecció inclou 370 imatges realitzades per 188 excel·lents fotògrafs de 60 nacionalitats.

Per fer la tria, el cap de fotografia Ayperi Karabuda Ecer (antic cap d'edició de l'agència Magnum de París) explica en el blog dels fotògrafs de Reuters que van empaperar literalment les parets de la sala de reunions i els despatxos de l'oficina de Londres amb les imatges i les maquetes de les pàgines del llibre. Les oficines de Reuters deuen ser ben grans, doncs, com per poder encabir totes les imatges, tenint en compte que cada dia l'agència produeix unes 1.700 fotos.

El llibre, que documenta amb imatges la història i la memòria més recent, sortirà publicat en castellà el proper mes d'abril editat per Electa.

Una bona opció per regalar per Sant Jordi, no?

17 de març 2009

El bon humor d'un il·lusionista de la fotografia

Matt Stuart és un fotògraf anglès fascinat per la gent, que quan surt al carrer no espera que passi alguna cosa per fotografiar-la, sinó que en certa manera la provoca.

Equipat amb una Leica i molta paciència, busca la perspectiva i l'enquadrament adequats per fotografiar qualsevol situació corrent i anodina i convertir-la en una gran foto. La majoria de les seves imatges són il·lusions òptiques. Persones, situacions i objectes aparentment dispersos i sense connexió, en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva encaixen davant l'ull fotogràfic de Stuart creant curioses coincidències.





Tot i que algunes imatges sembla que estiguin preparades, el conjunt del treball de Stuart és brillant, divertit i original, i demostra que quan hi ha talent i sentit de l'humor, no calen tecnicismes.



Us recomano vivament que mireu totes i cadascuna de les fotos de la seva galeria perquè són magnífiques i us encantaran. I si voleu saber com van sorgir algunes de les seves fotos, en aquest blog el mateix Stuart us ho explicarà.

També us deixo l'enllaç de In-public, un grup de fotògrafs especialitzats en fotografia de carrer, on hi trobareu més informació sobre el Matt Stuart.

11 de març 2009

Viure en un convent en ple segle XXI

Com és la vida dins d’un convent que viu seguint regles medievals en ple segle XXI? I qui tria viure aquest tipus de vida? Per contestar aquestes i altres preguntes, el fotògraf Chris Maluszynski es va haver de guanyar la confiança d’11 germanes del convent catòlic de Santa Birgitta, a Vadstena, Suècia, i passar dos anys documentant el dia a dia de la comunitat religiosa, seguidora de la regla de Sant Benet.

El resultat ha estat recollit en un llibre anomenat Sisters publicat a Suècia el 2003. El llibre conté unes 60 fotos en blanc i negre amb comentaris de la Mare Karis, abadessa del convent. Està dividid en dos capítols: el primer documenta la vida diària de les monges; el segon, tracta sobre el viatge a Roma que les germanes van realitzar per celebrar el 700è. aniversari del naixement de Santa Birgitta (2003), fundadora de l’orde.

El treball de Maluszynski, molt estètic, transmet amb respecte i humor un sentiment d’alegria, que coincideix plenament amb el que, segons el propi Chris, va sentir dins el convent mentre realitzava el reportatge amb les germanes.

Chris Maluszynski (1975) va néixer a Varsòvia, Polònia, però va créixer a Suècia. Ha treballat als més importants diaris suecs i ha guanyat nombrosos premis de fotografia, com el Swedish Picture of The Year Award de 1999, 2001 y 2003. A la pàgina de Verve Photo, trobareu més informació sobre alguns reportatges notables que Maluszynski ha realitzat als Estats Units. També podeu veure més treballs seus a l’agència de fotoperiodisme Moment.

9 de març 2009

Icones abandonades sota la lluna














Troy Paiva és un fotògraf nord-americà que des de 1989 desenvolupa un projecte molt personal: busca objectes, vehicles i edificis vells abandonats en mig de paratges solitaris i polsegosos, els “pinta” amb llums de colors i els fotografia de nit a la llum de la lluna plena. En Paiva, però, no tria qualsevol objecte ni paisatge, només aquells que formen part de la iconografia americana del segle XX, aquella que tots coneixem a través de les pel·lícules.

Per trobar allò que vol fotografiar, Paiva ha hagut d'explorar durant anys el desert de l'oest americà buscant tota mena de ferralla, cases mòbils, cotxes antics, cadires, cartells, edificis, avions i, fins i tot, pobles fantasma, amb l'únic objectiu d'il·luminar-los amb llums de colors i fotografiar-los sota la lluna.

La il·luminació la realitza mitjançant llanternes o flaixos estratègicament situats emmascarats com els focus d'un teatre, que “pinten” les imatges durant l'exposició. L'efecte aconsegueix reanimar aquests escenaris mentre la lluna tenyeix d'irrealitat els objectes i paisatges. Les exposicions lentes de la càmera d'en Paiva també enregistren els estels girant en espiral i els moviments dels núvols. El resultat de tot plegat és Lost America, un treball que recull unes imatges sorprenents, inquietants i futuristes, i que constitueixen una excel·lent manera d'examinar l'evolució de la cultura moderna urbana americana a través de les seves ruïnes. El treball de Troy Paiva ha estat publicat en dos llibres: Lost America, el 2003 i Night Vision, el 2008, que es poden adquirir a la seva pàgina web.

5 de març 2009

Què dimonis és un editor gràfic

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre canvi climàtic al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un dels ponents era un amic meu periodista a qui no veia des de feia molts anys. Entre els assistents hi havia també un antic company de facultat al qual li havia perdut la pista. Ens vam saludar i, quan em va preguntar a què em dedicava, li vaig contestar: “Sóc editora gràfica”. “Així, doncs, et vas desviar cap el camp del disseny gràfic, no?”, em va contestar. Vaig haver d'aclarir-li que no, que jo de disseny gràfic no en tinc ni idea i que el meu treball es centra en la fotografia. Acabada la conferència, el meu amic ponent i jo ens vam saludar i, al cap d'una estona, em va fer la temuda pregunteta: “Editora gràfica?”. Cara de sorpresa i estranyesa. “I què és una editora gràfica?”. Aquesta anècdota recent, que es repeteix una i una altra vegada, il·lustra com és de desconeguda aquesta professió, fins i tot pels periodistes i companys dels mitjans de comunicació. Possiblement el concepte d'editor gràfic no ajudi gaire a entendre de què es tracta, ja que dóna peu a errors i confusions. El Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, proposa un altre nom molt més clar, el d'editor d'imatges. La meva opinió és que també seria adient parlar d'editor de fotos o fotoeditor, a la manera dels mitjans de comunicació nord-americans que tenen la figura del photoeditor.

L'editor gràfic, editor d'imatges o fotoeditor és, en teoria, el responsable dels continguts visuals d'un projecte visual (diari, revista, llibre, audiovisual...), que vetlla per a que el treball del fotògraf tingui la millor rellevància i transcendència. Seria l'equivalent al comissari d'una exposició. Tot i així, per a que això fos possible, l'editor gràfic hauria de tenir la categoria d'un director d'art o equivalent per tal de tenir llibertat d'acció i decisió. En la pràctica, però, l'editor gràfic és qui tradueix i interpreta les fotos del fotògraf, i ofereix aquest treball al director d'art.

En el meu cas, com a editora gràfica de la revista Descobrir Catalunya, la meva feina consisteix en tenir i ampliar una bona agenda de fotògrafs, encarregar-los els reportatges fotogràfics de la revista segons les seves especialitats i els nostres interessos, gestionar els encàrrecs, cercar altres imatges en arxius, bancs d'imatges, editorials..., organitzar les fotos i seleccionar-les, i participar en la construcció del discurs fotogràfic de la revista (reportatges i altres seccions) en estreta col·laboració amb el director d'art. Al final, però, les darreres decisions sobre els continguts visuals de la publicació estan repartides entre el director, el director d'art i l'editor gràfic.

En definitiva, l'editor gràfic és aquell professional que, amb un criteri clar construït a partir d'una bona cultura visual, és capaç de contar històries de manera estètica i efectiva. Per fer això, cal haver vist moltes fotos. I com diu el Pepe Baeza, “una bona edició pot salvar un treball fotogràfic mediocre, però una mala edició por enfonsar el millor reportatge”.

4 de març 2009

La Fundació Telefònica exposa les fotos més canalles de Nova York

La Fundació Telefònica acaba d’inaugurar a Madrid l'exposició de fotografia ‘Weegee’s New York’ (El Nova York de Weegee), una interessantíssima mostra sobre un dels grans fotògrafs del segle XX.
Arthur Fellig (1899-1968), més conegut com a Weegee, està considerat l'arquetip del fotògraf de premsa per excel·lència.

El nom de Weegee deriva de la paraula ouija en anglès, i és el sobrenom que es va guanyar quan tothom assegurava que Fellig utilitzava la taula de ouija per connectar amb el més enllà i esbrinar abans que ningú on es produirien les notícies.

El cert és que Weegee era l'únic fotògraf freelance que, als anys 1930 i 1940, sintonitzava l'emissora de la policia per assabentar-se del que succeïa a Nova York. Sempre estava preparat. Circulava pels carrers de la ciutat en un automòbil equipat amb una emissora de ràdio, una màquina d'escriure, l'equip fotogràfic de revelat, cigarretes i roba interior de recanvi. Això li permetia ser el primer en arribar a l'escena del crim, a vegades fins i tot abans que arribés la policia. Un cop recalava al lloc dels fets, prenia les fotos, revelava els rodets utilitzant el cotxe com a laboratori fotogràfic i corria a lliurar les còpies als diaris. Com que molts crims es produïen durant la nit, quan la majoria dels fotògrafs assalariats no estaven treballant, Weegee ràpidament esdevingué el més famós cronista nocturn de tot Nova York.

L'exposició de la Fundació Telefònica representa una oportunitat excepcional d’apropar-se a les imatges més sòrdides i canalles del Nova York dels anys 30 i 40 del segle passat. La mostra estarà oberta fins el 17 de maig de 2009.

Imprescindible per aquells que vulguin conèixer l’obra dels grans fotògrafs.
Mentrestant, al web del diari New York Times podeu veure-hi un aperitiu del que us espera a Madrid.