16 de nov. 2009

El dilema moral del fotoperiodisme


Avui he rebut per email un d’aquells vídeos que s'escampen per internet com la pólvora, que ha resultat ser un interessantíssim curtmetratge sobre el dilema moral que es veuen obligats a afrontar els fotoperiodistes, principalment en conflictes bèl.lics, quan han de fotografiar la mort. A One Hundredth of a second (una centèsima de segon), una fotògrafa de guerra s'enfronta a una disjuntiva terrible: ajudar a una nena que està en perill mortal o no involucrar-se i seguir fent la seva feina.


El curt va ser escrit i dirigit al 2006 per la cineasta Susan Jacobson, i ha estat premiat en diversos festivals, com el de Manhattan. En el vídeo, que dura cinc minuts, Jacobson intenta fer-nos meditar sobre els límits del fotoperiodisme i l'horror que hi ha darrere d'algunes imatges.

D'exemples terribles, en el fotoperiodisme n'hi ha uns quants:


la foto de la nena sudanesa amb el voltor a l'aguait, de Kevin Carter...


la del presoner del Vietcong, d’Eddie Adams...


la del nen plorant intentant despertar la seva mare malalta, de Javier Bauluz...

Les tres, premiades precisament amb el Pulitzer. Al respecte de la seva imatge, el Javier Bauluz ha confessat en alguna ocasió que va rebre dures crítiques i acusacions, fins i tot de ser en part responsable de la mort del nen. Recordo que fa quatre anys, en un curs d'edició gràfica a la UAB, Bauluz va parlar de les situacions límit en què es troben a vegades els fotoperiodistes, i va assegurar que el sentiment que els produeixen és d'una impotència total. Moltes vegades la presència d'una càmera provoca que determinades situacions no arribin a produir-se (per exemple, que un soldat pegui a un detingut), però també poden provocar l'efecte contrari, com en el cas del presoner del Vietcong. Bauluz opinava que aquestes situacions s'intueixen i davant d'elles molts fotògrafs decideixen deixar la seva càmera al terra per evitar ser utilitzats. Però tot i així, Bauluz va voler deixar ben clar quins són els seus principis: "Davant un cotxe accidentat amb nens a dins i a punt d'explotar, primer sóc persona i després fotoperiodista".

Us deixo amb el vídeo, a veure què us sembla. A mi m'ha encantat.

10 comentaris:

  1. buffff... aquest es com "el gran dilema" del fotoperiodisme.

    Primer de tot m'agradaría dir que tots els fotógrafs són lliures de triar el tipus de foto-periodisme que fan. Un fotógraf pot triar anar a la guerra o no. Els que trien anar a la guerra han de ser conscients del que hi trobaràn: morts i destrucció. A la guerra hi mor gent "abans, durant i desprès" de que el foto-periodista hi faci acte de presència. La guerra i la mort es una associació natural, no es pot evitar. El fotoperiodista, reporter o qualsevol altre persona que viatja a la guerra sap que no es a les seves mans cambiar el que allà està passant.

    Quan decideixes ajudar algú, estàs deixant d'ajudar a un altre. ¿no es això molt dur? pensar que mentres tu aixeques del terra un nen ferit, cent metres més enllà n'hi ha un altre apunt de morir al que no podràs salvar.

    De la mateixa manera que un periodista ha d'intentar camuflar l'opinió, informar amb veracitat i no involucrar-se de forma personal en els fets, per tal de no falsejar la realitat. El fotoperiodista ha d'intentar mostrar la realitat tal com es, intantant no alterar el que succeeix debant la càmera. Es un principi bàsic del foto-periodisme. intentar tot lo contrari, involucrar-se en els fets, es considerarà una manipulació de la realitat i una farsa.

    la vida es dura. Aquells que no estiguin disposats son lliures de deixar la professió.

    ResponElimina
  2. Sí, la vida és dura. Suposo que qui hi va ja ha de tenir els deures fets i haver-se donat una bona resposta a la disjuntiva que presenta el vídeo. Si allí on hi ha un conflicte hi ha una càmera, no només hi ha l'ull del fotògraf que se la juga: hi ha els ulls de tots aquells a qui l'endemà els arribarà la imatge. Aquesta trobo que és la millor coartada moral. Però és clar, ve a ser allò que "más que el propósito de enmienda, dura el dolor de corazón"...

    ResponElimina
  3. El vídeo m'ha impactat. Fotografiar el conflicte, no dur el conflicte a dins... però això deu ser com el sexe dels àngels...

    ResponElimina
  4. Bé, és un tema complex, jo no sé com reaccionaria en una situació semblant. Hi ha exemples com els que ja apunta Maria Rosa en la realitat, pèrò el cinema n'ha fet un gènere d'aquesta situació. Les fotos reflecteixen el que passa i ens fan reflexionar. El fotògraf fa la seva tasca i, sovint, no pot fer cap altra cosa que fotografiar. Després sempre hi ha el remordiment del fotògraf, per què? Potser perquè té una mica de dignitat i s'hi sent moralment afectat. Qui no té remordiments ni s'hi sent mai afectat són aquells que han propiciat el conflicte (i que sovint en treu resquit de les pel·lícules sobre el tema).

    ResponElimina
  5. Un vídeo impactant en una situació extrema en la que jo crec es fàcil prendre una decisió, com mínim en el meu cas.
    I com explica el Javier Bauluz jo un cop estava conduint per una carretera secundaria catalana, en mig del camp, i vaig sentir un terrible soroll d’accident. Vaig ser el primer en arribar-hi i encara recordo la possible foto. Tota una família, per sort sense ferides greus aparentment, el cotxe en ple d’un bonic camp amb les portes obertes, la sang…Un fotón , però els hi vaig ajudar a sortir i no vaig treure les càmeres de la borsa.

    ResponElimina
  6. En el cas del vídeo, quines opcions tenia la fotógrafa? Només en veig dues: 1- guardar la càmara, donar mitja volta i marxar, i segurament la nena seria assassinada igualment. 2) fer les fotos, i si aquestes arriben a publicar-se, serviran per denuunciar públicament l'assassinat de la nena. Poca cosa més es pot fer, una cámara de fotos contra una metralleta...

    hi ha altres casos, com el que comenta el Paco, radicalment diferents, en els que el fotógraf sí pot intervenir i ajudar en una situació concreta...pero en el cas del fotoperiodisme de guerra és quasi impossible.

    Per acabar, les crítiques a Bauluz les trobo del tot injustes. Ell no pot acabar amb la fam i la miseria al món, només pot documentar-la i denunciar-la en tota la seva cruesa...segurament és molt més del que fa la persona que l'acusava quasi de haber mort el nen...

    ResponElimina
  7. Impactant !! Una càmera contra una metralleta poca cosa té a fer i molta a dir. Jo seria incapaç de fer aquest fotoperiodisme però ferlo, el trobo necessari per ensenyar les grans crueses que es duen a terme

    ResponElimina
  8. La gent pot opinar (moltes vegades sense fonament com el tema de la foto del Carter) gràcies al fet de tenir imatges. Sense imatges només hi ha oblit, silenci, ignorància...
    La càmera funciona d´altaveu, d´ulls. La foto es portadora del missatge i només amb la foto pots fer que l´espectador s´apropi a viure el que el fotògraf ha viscut.
    Dit això, pot una càmera lluitar contra un arma?

    ResponElimina
  9. Trobo molt i molt complex i alhora valuós el treball dels fotoperiodistes de conflicte. Obviament un ha de ser persona per sobre de totes les coses, però cal no oblidar que un fotògraf de conflicte es juga la vida cada día estant en un lloc en guerra per tal d'explicar al món les coses que estàn passant. Ajudar als demés és necessari, i els periodistes que cobreixen un conflicte estàn ajundant, deixin o no la càmera de banda en una situació concreta.

    ResponElimina
  10. El vídeo m'ha impactat. Fotografiar el conflicte, no dur el conflicte a dins... però això deu ser com el sexe dels àngels...

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!