17 de juny 2009

Vull ser editor gràfic, què puc fer?

La setmana passada, una persona que signava amb el nom d'Agnès va deixar a 'Enfocant' un comentari a l'article Què dimonis és un editor gràfic, demanant-me on podria formar-se en l'edició d'imatges i preguntant-me directament on vaig aprendre'n. No em va deixar gaire clar a quin tipus d'edició gràfica es referia, si a la que ha de fer qualsevol fotògraf davant del seu propi treball fotogràfic o si, pel contrari, es referia a la professió d'editor gràfic. Ambdues qüestions m'han fet pensar en les dificultats que es presenten quan algú decideix dedicar-se professionalment i des d’un principi a l'edició gràfica.

Per on començar? Quins estudis, reglats o no, existeixen per adquirir-ne una formació sòlida? Quines aptituds són necessàries? Quins coneixements? Doncs bé, em sap greu haver d’afirmar que actualment les possibilitats de formació són francament escasses.

No sempre va ser així, però. Fa uns anys, a Barcelona es va produir una excepció, un petit oasi enmig d'aquest desert. Conscients de les dificultats de trobar línies de formació específica, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, el Pepe Baeza, juntament amb l'Eduard Bertran, ambdós professors titulars de fotografia de la UAB, van tenir la genial idea de muntar el primer màster d'edició gràfica que s'ha realitzat mai a Catalunya. Un curs universitari per formar expressament professionals de l'edició gràfica. Era l'any 2005 i el màster va resultar extraordinari, un luxe de curs, tant pels continguts com per la qualitat i quantitat de professionals que hi van participar. Al llarg d’un any, més de 70 professionals (editors gràfics com el Chema Conesa del diari El Mundo; directors d’art com el Carlos Pérez de Rozas de La Vanguardia; fotògrafs com el Javier Bauluz, premi Pulitzer 1995, el Gervasio Sánchez o la Cristina Garcia Rodero; editors com el Leopoldo Blume, director de l’editorial Blume, directors de festivals de fotografia, comissaris d’exposicions, etc. etc.) van passar per les aules de la UAB per transmetre les seves experiències i coneixements als alumnes. També els més destacats teòrics del món fotogràfic van aportar el seu punt de vista sobre el futur de la imatge a la premsa i els mitjans; es van revisar de manera exhaustiva els continguts visuals de les capçaleres més destacades de la premsa, l’edició de llibres de fotografia, la crítica i el comissariat d’exposicions, l’organització de certamens i trobades fotogràfiques, etc. etc.

Aquell curs de somni, malauradament i de manera inexplicable, no ha tingut continuïtat. Actualment no existeix res que s’hi assembli. Qui vulgui ser editor gràfic i treballar en algun mitjà de comunicació no trobarà cap lloc on adquirir aquesta formació integral específica tan desitjable. No existeixen estudis reglats que proporcionin una formació teòrica i pràctica als futurs editors gràfics. Només els alumnes universitaris que passen per algun curs de fotoperiodisme poden tenir la sort de rebre alguna noció sobre edició gràfica. La resta d’interessats s’haurà de conformar amb alguns tallers específics impartits per institucions com l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i escoles com la del col·lectiu Ruido de Barcelona, on es pot aprendre a editar el propi treball fotogràfic. En aquests cursos ensenyen a ordenar i seleccionar les imatges d'un reportatge segons diferents criteris (narratius, geogràfics, de color, etc.) per tal de construir un discurs efectiu. És a dir, ensenyen com passar de tenir un grapat d’imatges en “brut” a explicar una història amb fotografies de manera efectiva i amb capacitat comunicativa. Els cursos solen incloure conceptes teòrics, l'estudi de reportatges d’autors reconeguts que han estat publicats i exercicis pràctics com l'edició d’un reportatge per a una revista. Estan destinats no tan sols a fotògrafs, sinó també a professionals de l'àmbit de la publicació (editors gràfics, directors d’art, maquetistes...), que treballin en fotografia documental i/o reportatge.

Davant d’aquesta situació tan precària i irregular, als futurs editors gràfics no els queda una altra opció que la de complementar la seva formació de manera autodidacta. A grans trets, qui vulgui convertir-se en editor gràfic hauria de saber quin tipus d’imatges requereixen els diferents àmbits de la premsa, quina relació hi ha entre els continguts visuals i els models periodístics vigents, quines són les fonts a les que pot recórrer per a obtenir les imatges (en funció de la seva especialitat, és clar) i com desenvolupar reportatges visuals originals a partir del coneixement de l’ús tradicional de la imatge en la premsa al llarg de la seva història.

Per a tot això, primer de tot cal ser un apassionat de la fotografia i conèixer el treball dels fotògrafs més rellevants, veure moltes fotos, exposicions, llibres de fotografia, publicacions... per tal de dominar la cultura visual del nostre temps i desenvolupar un criteri propi. Un criteri que ens guiï a l’hora d’exercir d’editors gràfics amb el màxim rigor, bàsicament en la premsa, però també en altres àrees com l’edició de llibres i el comissariat d’exposicions.

3 comentaris:

  1. Hola Maria Rosa
    Fa un parell d'anys vas venir a l'Autònoma a fer-nos una xerrada, us va portar la Catalina Gayà a tu i a una editora de tancament de El Periodico.
    Per sort, de tant en tant hi ha algun professor que porta professionals del periodisme a classe, però el millor és que no es va quedar en l'edició de textos, sinó que ens va recordar que l'imatge és tant important com el text. Va ser una sessió genial, interessant, il·lustrativa i molt agradable.
    Ara estic a punt de llicenciar-me i encara recordo aquell dia.
    M'alegro d'haver trobat el teu bloc.
    Salut!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Bego. Jo també recordo aquell dia de manera especial. Espero que tinguis molta sort en aquesta nova etapa que estàs a punt de començar.
    Petons!

    ResponElimina
  3. Que bo!

    Et trobo ara al 2012. Era jo mateixa. Pos si, m'ho segueixo preguntant. Clar que entremig he optat per coses que inesperadament m'han dut altre cop a la narració visual... però una formació reglada, nàstic de plàstic. D'altra banda aquell neguit era més fruit de l'obsessió moderna per tenir un títol on parapetar-me. Ara sóc més de l'opinió que no hi ha res com enganxar-se (metafòricament) a algún/-a mestre/-a. Per tal d'aprendre alguna cosa mesclada amb el propi substrat personal.

    En fi, t'envio petició al facebook -que ha plogut molt des de 2009- i com a font d'informació tampoco està mal.

    Salutacions,

    Agnès

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!